VideoBar

Este contenido todavía no está preparado para las conexiones cifradas.

domingo, 9 de abril de 2017

Amb La Por Al Cos (Cat) (Margaret Millar)

Amb La Por Al Cos
Margaret Millar

Resultado de imagen de Amb La Por Al Cos Margaret Millar



Era un somni, i Mildred, que s'havia mort setze anys abans, s'allunyava per la neu, però el petit paquet que un dia deixà un home era ben real, i Lucille començà a preguntar-se com havia acabat la primera muller del seu marit.
Pas a pas, amb aquest domini del suspens psicològic que li és propi, Margaret Millar ens mena al bell mig d'un xuclador on es remouen estranyes i obstinades passions, i l'ànsia augmenta a mesura que ens atansem a l'inevitable però inesperat i terrible desenllaç, on una criatura, fràgil com nosaltres, i fins aleshores despietada, exclama: «Tinc por!»
Un cop més, l'autora ha aconseguit el prodigi: crear un món real i al·lucinant i fer-nos-hi participar.



GossetInofensiu 03.08.16
Títol original: The Iron Gates
Margaret Millar, 1945
Traducció: Rafael Tasis
Disseny de portada: Jordi Fornas per a Edicions 62
Editor digital: GossetInofensiu
ePub base r1.2

La cacera
1
El somni començà d'una manera tranquil·la. Ella i Mildred es trobaven en una cambra, i Mildred estava arraulida en una cadira, escrivint.
—Què escrius, Mildred? —digué Lucille—. Escrius, què escrius?
Lentament, com si somiés, Mildred va somriure.
—Res. He acabat; ja he acabat —i va alçar-se i per la finestra sortí a la neu.
—No has de sortir, vestida així, Mildred; et refredaràs.
—No… Me'n vaig… Ja he acabat…
—No, ja és fosc i neva.
Però ella seguí anant-se'n inexorablement, sense deixar cap rastre ni fer cap ombra.
—Torna, Mildred! Tens obert el cap, de darrera!
—No…
—Et raja la sang. Embrutaràs tot el parc.
—Me'n vaig —digué Mildred amb un crit, però suaument—. Adéu, estimada. Adéu, Lucille.
Va seguir caminant entre els arbres, i amunt, enllà dels pujols. A cada passa, se la veia més i més petita, i així i tot, cada cop més distinta, com si ni el temps ni la distància tinguessin el poder d'enterbolir-ne els detalls. De tant en tant es tombava i sempre somreia, com si fos una nina.
—Nina! —va cridar Lucille—. Nina…
—Me'n vaig. —Arribà la resposta com un xiuxiueig, però ben clara—. Adéu, adéu, estimada…
Eternament s'allunyava caminant. La sang li rajava, i somreia, i cada vegada se la veia amb més claredat.
Lucille es despertà sufocada, malalta d'horror davant aquella cosa menuda que es movia per la seva ment, no pas més gran que un dit, que un llumí, que una agulla de cap. Va saltar del llit i apartà les cortines. Va mirar a fora, i va veure el parc, els arbres, els pujols, la neu sense cap petjada. Però Mildred ja feia setze anys que era morta.
En algun indret distant, la campana d'una església féu sentir el so que té el diumenge a la ciutat. Va adonar-se de sobte de quina fila no faria si entrava Andrew i la trobava tal com estava, arraulida davant la finestra, escrutant la neu per si hi veia la seva esposa morta.
* *
Va aixecar-se i es girà, i es va veure en el mirall. Havia oblidat que tenia allí el mirall, i per un instant, abans que tingués temps de veure's la cara, va semblar-li veure una forastera, una dama en un mirall, ja no gaire jove, que duia una bata blava, amb el seu cabell d'un roig daurat que li penjava a l'espatlla en dues trenes espesses. S'aturà per mirar la forastera, somrient un xic perquè tot plegat només era un joc, però també amb una mica d'inquietud perquè els jocs mai no eren sinó jocs, i Andrew deia que sempre havien de tenir un motiu. Potser fins i tot, al cap de quinze anys, era així com ella es veia, com una forastera en una casa, que visitava el marit d'una altra i els fills d'una altra.
—Quina beneiteria! —va dir en veu alta; i es dirigí ràpidament cap al mirall, i la forastera es mogué i es féu més gran i es convertí en ella mateixa—. Quina beneiteria més completa!
El seu to era el mateix que emprava amb Andrew i els nens, mig sever, mig humorístic, completament comprensiu. La veu que deia: «Somric, però ho dic de debò.» El seu so li era tan familiar que automàticament la cara que s'hi adeia va formar-se-li. Els ulls perderen aquell aspecte d'ansietat forçada i esdevingueren amables i intel·ligents, la seva boca plena i decidida s'assuaujà i una cella s'enfilà un xic.
«Ara està millor. Així és com sóc de debò. Aquesta sóc jo. Lucille Morrow.»
Mildred ja tornava a no tenir cap importància, tot i que el seu retrat seguia penjat al saló i que de tant en tant sorgia en els seus somnis. «Una mena de nina grassa feta de sabó», va pensar Lucille. Una cosa flonja i enganxosa que no us podíeu desprendre de les mans…
Agafà un raspall i es posà a raspallar-se vigorosament el cabell. A cada raspallada, el somni reculava i la nina esdevenia més confusa i més desfeta.
El seu moment d'inseguretat havia passat i l'havia deixada amb un sentit més conscient de possessió. Allò era la seva mà, el seu raspall, la seva casa, el seu marit que xiulava a la cambra del costat. Només les criatures no podrien mai pertànyer a ningú més que a Mildred. Per amor d'Andrew, Lucille s'havia esforçat a estimar-les i a aconseguir que elles l'estimessin. Però seguien essent els fills de Mildred i mai no se sentia ben segura amb ells; tot al més podia aconseguir-ne un armistici.
Tanmateix, ja no eren criatures. Polly es casava aquella setmana, i algun dia Martin es casaria, i ella i Andrew es quedarien sols a la casa. Amb Edith, és clar, però aquesta no comptava.
La seva mà es deturà. Va guaitar al mirall i hi veié el futur que s'estenia al seu davant: una llarga catifa de vellut vermell coberta amb una marquesina.
Es va aixecar de pressa i es trenà el cabell en una corona entorn del cap. Com una reina, es mogué pel vestíbul, amb orgull però també amb compte, com si volgués provar el gruix de la catifa vermella de vellut i amidar l'alçada de la marquesina. Baixà l'escala recreant-se amb el so que feia el seu vestit d'interior de seda gruixuda, que la seguia amb sorollets obsequiosos, com un amable servidor.
Al pis, una porta va espetegar i la veu d'Andrew va cridar:
—Lucille! Espera un minut, Lucille!
Ella es deturà al peu de l'escala.
—Què passa, Andrew?
—Què s'ha fet de la meva bufanda?
Lucille reprimí un impuls de dir: «Quina bufanda?» Va dir:
—Totes les teves bufandes són al calaix del teu tocador.
—Totes tret d'aquesta, i aquesta és la que haig de dur.
—Naturalment.
—Què dius?
Lucille aixecà la Veu:
—Dic: naturalment, que la que has de dur és l'única que no hi és.
—Que no és això, dona —cridà Andrew—. La que vull dur és una que…
—Molt bé —digué Lucille, somrient—. I com era?
—Blava. D'un blau fosc amb puntets grisos. —Anà fins al cap de l'escala i gesticulà—. Puntets grisos així.
Era un home alt, de cabells grisos, que ja vorejava els cinquanta anys, però que es conservava esvelt i que tenia encara els moviments ràpids i vigorosos que caracteritzaven el seu fill Martin i la seva germana Edith. Les seves faccions eren primes, gairebé delicades, però tenia uns ulls grossos, amables i castanys, que donaven a la seva cara una curiosa expressió de bona fe i que li havien produït, més d'una vegada, algun disgust amb les seves pacients. Com la majoria dels homes realment de bon humor, quan s'esforçava a fer veure que estava enfadat, en feia un gra massa. Donà una mirada ferotge al capdavall de l'escala, a la seva dona.
—Algú me la va regalar l'any passat per Nadal —va dir.
—Vaig ser jo —digué Lucille serenament—. I no és blava, sinó negra. Has mirat sota el llit?
—Sí.
—Per què, Andrew? Per què primer comences per mirar sota el llit, quan busques alguna cosa?
—És el més lògic. Hi caben tantes coses. Lucille, vols pujar i…?
—No, no vull pujar —digué Lucille—. Si pujava i te la trobava, encara t'enfadaries més.
—Et prometo que no.
—No. —Va girar-se tranquil·lament i se n'anà, tot dient-li per damunt de l'espatlla—: Mira al guarda-roba de cedre del vestíbul.
Sense escoltar els sorolls de desesperació d'Andrew, entrà al menjador.
Edith i Polly ja esmorzaven. Edith s'untava de mantega una torrada, amb els gestos precisos i desdenyosos d'algú que considera el menjar com un mal necessari, que com més aviat enllesteixes millor. Polly fumava, amb una tassa de cafè al davant, i guaitava per la finestra amb ulls somiosos.
—Bon dia, Edith —digué Lucille. S'ajupí damunt la cadira d'Edith i les galtes de les dues dones van tocar-se breument. Era una rutina de feia molt de temps. S'estimaven mútuament, d'una manera eixuta i expeditiva, perquè tenien la mateixa edat i estaven interessades en la mateixa cosa: Andrew—. Bon dia, Polly.
—Dia —digué Polly sense apartar els ulls de la finestra.
—Bon dia —digué Edith—. Has dormit bé?
—Molt bé.
—Millor que jo, doncs. —Tenia la veu tan alta i aguda que semblava a punt de resoldre's en un xisclet histèric o de trencar-se amb un so de mort com la corda d'un violí. Cada any, a Lucille, li semblava que la veu d'Edith es feia més aguda, que el violí estava més i més tibant i que sonava en un prim i sinistre obbligato en les observacions més ordinàries.
—Què era tota aquella cridòria? —digué Edith—. Si vols més torrades, crida Annie. Li he dit que en tingués de fetes. De vegades em penso que a Andrew, li agrada de fer crits només pel gust de fer-ho.
Lucille es va asseure, somrient, desplegà el tovalló i digué:
—Potser si.
—L'he vist al seu despatx que desbordava de tranquil·litat i de bones formes, i quan arriba a casa udola. Et dic que realment udola.
—És que no trobava una bufanda que volia posar-se —digué Lucille.
Se sentia de sobte i absurdament feliç. Tenia ganes de riure sorollosament. Sentia que la rialla se li formava a la gola i hagué de suprimir-la. No podia pas explicar a Edith ni a Polly que tenia ganes de riure perquè aquell menjador era calent i ben il·luminat, perquè a fora havia començat a nevar, perquè Andrew no podia trobar una cosa i havia mirat sota el llit…
Va mirar Edith i Polly i, per un minut, va estimar-se-les força, perquè se sentia tan satisfeta d'ella mateixa i de la vida tranquil·la i feliç que havia sabut fer-se del no-res. «Us estimo, filletes, us estimo. Puc permetre'm d'estimar-vos perquè tinc tot el que vull i cap de vosaltres dues no em pot privar de res del que tinc.»
—Andrew mai no ha sabut trobar res —digué Edith—. I com més a la vora ho té, és clar, més li costa de trobar-ho. Suposo que és una cosa psicològica.
Polly es mogué un xic:
—Què? —digué—. No, no cal que m'ho expliquis.
—Això de trobar les coses —digué Edith—. Suposo que Freud diria que només trobeu les coses que teniu ganes de trobar de debò. Hi ha gent que tenen un do meravellós per a trobar diners. A Nova York hi ha un home… Polly, seria «bonic» que seguessis ben «dreta».
—Per què? —preguntà Polly.
—Sembla com si tinguessis l'espinada torta, de la manera com t'estàs, tan aclofada.
—No estic aclofada, estic relaxada.
—A taula no és lloc per a estar relaxada.
—Molt bé —digué Polly sense ressentiment; i es descargolà de la cadira. Un minut va estar-se ben dreta, i després posà els colzes damunt la taula i se sostingué el cap amb les mans. Els llargs cabells negres li penjaven sedosament damunt els canells.
—Filla meva! —digué Edith, afectuosa però exasperada.
Lucille no va dir res. Havia renunciat feia temps a disciplinar els seus fillastres i fins i tot, quan estava especialment enutjada amb algun d'ells, tenia prou força de voluntat per a abstenir-se de tot comentari. Sempre havia procurat d'ésser justa amb ells i quan estaven en desacord amb llur pare, sovint s'esforçava a posar-se de llur costat, en contra d'ell. Però, a despit dels seus esforços, ells sempre se li havien mostrat apartats i recelosos.
«Devia ser perquè eren en una edat difícil quan vaig casar-me amb Andrew —pensà Lucille—. Polly només tenia deu anys i Martin dotze, i tots dos s'estimaven tant Mildred…»
«Mildred», va pensar Lucille; i trobà que la rialla que tenia a la gorja s'havia evaporat com les bombolles d'una beguda esbravada.
—Tot i que jo mai no em deixo anar —digué Edith, asseguda ben dreta a la seva cadira—, no em fa fes que els altres ho facin al lloc indicat. Depèn de la personalitat, si podeu o no podeu fer-ho.
—Mildred —va dir Lucille—. Mildred tenia una personalitat molt relaxada.
Feia anys que no havia dit el nom en veu alta, i ara no tenia pas ganes de dir-lo, però les paraules li havien sortit totes soles. El seu moment de completa felicitat s'havia esvanit. Era com si el menjador brillant i calent se l'hagués enduta i l'hagués enganyada i ara ella hagués de Llançar-hi un cadàver com a venjança.
—Sí, que la hi tenia —digué breument Edith—. Tot i que em penso que hauries de tenir prou seny per a no…
—Ja ho sé —digué Lucille, confosa i conscient de la mirada dura i fixa de Polly—. Em sap greu.
—Justament avui —digué Edith.
—Em sap greu, Edith.
—Estic contenta que te'n sàpiga. Avui precisament no cal que ens facin pensar en coses desagradables. Hem de produir una bona impressió al senyor Frome.
—Al tinent Frome —digué Polly—. I no cal que us amoïneu per això de la impressió. Fa setmanes que jo la hi vaig produir.
—De totes maneres, «som» la teva família, nena.
—No és pas amb tu que ha de casar-se.
Edith es tornà vermella i digué ofesa:
—Ja ho sé, que no es casa amb mi, i també sé que no s'hi ha casat mai ningú, si és això el que vols dir.
—Bah, dona! —digué Polly; i s'aixecà i féu un ràpid petó a la galta de la seva tia—. No volia pas dir això, beneita. Volia dir que no puc sofrir que fem comèdia i que a Giles li passa igual. Vull que avui sigui un dia com tots els altres. Giles s'arronsaria i es moriria si pensava que algú havia de posar-se solemne pel fet que ell vingui.
—Si que és impressionable —digué molesta Edith.
—Ja ho sé prou. I per això m'agrada que hagi topat amb mi. Jo no ho sóc gens. —Posà el braç entorn de les espatlles de la seva tia i va murmurar-li a l'orella—: És una sort que no sigui gens impressionable, perquè si no, com hauria pogut resistir els teus constants retrets?
—Retrets, jo? —Edith restà bocabadada—. Quines coses de dir! Com si mai se m'acudís de fer-ne, de retrets!
—I tant! —digué, rient, Polly—. I prèdiques i tot.
—Quines coses de dir! No sé com tens tanta barra…
—Confessa-ho, confessa-ho de seguida o et faré pessigolles.
—Fes-me el favor de seure ara mateix i de no dir més ximpleries. —Edith s'allisà el cabell esborrifat i es calmà un xic—. Ja t'agrada de fer bromes poca-soltes. Ets pitjor que Martin. Com si jo en fes mai, de prèdiques. N'he fetes cap vegada, Lucille?
—Mai —digué Lucille, somrient.
—Ho veus, Polly?
Però així que Lucille va ésser introduïda en la conversa, la manera de Polly va canviar. La cara perdé tota expressió, els ulls es fixaren fredament en Lucille, i Lucille va llegir-hi: «No veus que bé estem sense tu? És d'aquesta manera que tots aquests anys ens has destorbat.»
—Jo no hi crec, en els discursos —digué Edith—. Trobo que la llengua és un dels òrgans de què tothom abusa.
—I tant! —digué Polly d'una manera absent; i s'acostà a la finestra, amb les seves espatlles quadrades siluetades a contraclaror.
Lucille li donà una mirada i novament va colpir-la la diferència que hi havia entre Polly i la resta de la família. Hi havia alguna cosa de compacte, de tossut, d'intransigent fins i tot en la seva complexió. Era més aviat baixa i, tot i que era prima, causava una impressió de solidesa i de durada. No esmerçava la seva energia sense objecte i a la babalà com Martin i Edith. Es movia amb una mena de competència peresosa i ho feia gairebé tot bé, de la mateixa manera que es trobava bé a tot arreu.
Les seves faccions tenien la suau rodonesa de les de la seva mare, i era, com aquesta, fonamentalment una persona tranquil·la. Però la tranquil·litat de Mildred s'havia aprofundit amb la felicitat i la seguretat, mentre que la de Polly s'havia endurit i afuat pels anys d'odi implacable contra la seva madrastra.
«Potser si només hi hagués hagut Martin, la cosa hauria anat millor —pensà Lucille—. És un home, i és més dúctil. Però Polly… A deu anys ja semblava una dona gran. Es malfiava de mi, com una dona gran es malfia d'una altra dona amb la qual ha de compartir la casa.»
Edith s'havia acabat el cafè, i el seus dits llargs i prims martellejaven inquiets les tovalles. Havia acabat una cosa, l'esmorzar, i per tant n'havia de començar una altra tot seguit. Que l'activitat fos seva o d'algú altre, això era indiferent. Constantment s'havia de moure i fer moure l'altra gent.
—A veure si Andrew s'afanya —digué—. Naturalment, suposo que Martin farà tard. Em penso que val més que pugi a veure què fan.
—Tenim temps de sobres —digué Polly—. El permís de Giles no comença oficialment fins a migdia i no estarem ni una hora per a anar fins al campament.
—Tinc entès —digué Lucille més aviat tímidament— que els oficials tenen «llicències», i els soldats rasos, «permisos».
Polly s'arronsà d'espatlles i digué, sense ni girar-se:
—Ah, sí?
—No ho sé, em sembla que ho he llegit en alguna banda.
—De debò?
—És clar, que sí; jo també —digué Edith precipitadament—. Encara que a mi m'agrada més dir «permís». Sembla que doni més importància. Però no sé pas per què Andrew i Martin volen anar-hi amb tu.
—És que primer se'l volen ben mirar —digué Polly— i després si no els fa el pes poden treure's el mort del damunt en algun racó i tornar-me a casa feta una mar llàgrimes, però intacta.
Edith va fer cara d'ofesa:
—Estic segura que Andrew no ha tingut mai aquesta idea.
—Era una broma, tieta.
—Quines bromes de fer!
—No. Suposo que la idea principal és de causar a Giles la impressió d'una solidaritat masculina al meu darrera. «Res de prendre-s'ho a la fresca, jove, o…», o allò de «sigueu bo amb la nostra petita Polly». Coses per l'estil.
—Considero que és una cosa ben emocionant —digué Edith.
—Oi que sí? I també ben inútil. Tots dos saben que d'ençà que m'he decidit a casar-me amb Giles, res del món no podria impedir-m'ho. —Va clavar una ràpida mirada a Lucille.
—M'agrada que ho pensis —digué en veu baixa Lucille—. És una mala política d'interposar-se en els casaments.
La noia es tornà vermella i es girà un altre cop:
—Jo trobo que es fa massa propaganda del casament —digué Edith—. Quan jo era jove, naturalment, vaig tenir unes quantes experiències a base de clars de lluna i roses, però gairebé va resultar que totes les roses eren artificials i de paper, i el clar de lluna només era un fanal de carrer, sense claror per a veure bé els propòsits de l'home. —Va somriure afectuosament, guaitant Polly—. Però suposo que tot això, ja fa anys que ho saps.
—De sobres —digué Polly—. Però tinc recaigudes. Aquesta és la millor de totes.
—Tinc una mica d'ànsia per conèixer-lo —digué Edith, amb veu trencada—. Em costa de creure que ja ets prou gran per a casar-te. Sembla que era ahir que…
—Mai no hauria dit que t'havies de posar tan sentimental per mi.
—Com si mai m'hi posés, de sentimental —digué Edith; i apartà la cadira amb un gest decidit—. Corro a dalt a veure si Andrew s'afanya. Si busca gaire estona més la bufanda, desendreçarà tota la casa.
Sortí, entre remor de seda i una onada de perfum.
Sola amb la seva madrastra, Polly tornà a taula i s'abocà una altra tassa de cafè.
Com que se sentia incòmoda amb Lucille, va fixar atentament els ulls en els objectes de la taula, examinant-los i sospesant-los com si es trobés en una subhasta: la cafetera de plata amb el fogonet al dessota, les tasses vermelles amb els platets blancs, la resta de l'esmorzar d'Edith, dues torrades esteses sota la torradora elèctrica, un ou dur, calb i impertorbable en la seva ouera vermella, i una punta de la màniga blava de Lucille.
—Estic contenta que Giles hagi obtingut aquest… aquest permís —digué amablement Lucille.
Polly no aixecà la vista:
—També ho estic jo, naturalment.
—Tres setmanes, oi?
—Sí.
—I us caseu divendres vinent… Només falten cinc dies.
—Hem d'esperar per la llicència militar. Després anirem al registre civil i enllestirem d'una vegada totes les cerimònies.
—On anireu?
Polly s'arronsà d'espatlles:
—En una banda o altra. Tant se val.
—Sí, és clar, tant se val —digué Lucille—; i totes dues tornaren a callar.
Al vestíbul van sentir-se sorolls de rialles i de passos precipitats, i uns quants segons després, Martin entrà xarbotant a la sala. Anava tot escabellat i amb la corbata desfeta, però tenia l'aire segur i l'arrogància somrient de l'home que ha aconseguit l'èxit molt aviat i molt fàcilment. Quan era petit s'havia trencat l'espinada i de vegades caminava amb dificultat i dolorosament; però no en parlava mai i gairebé sempre somreia, i si vivia una vida secreta i amarga darrera el seu somriure, mai no ho deixava veure.
Retirava tant al seu pare, que els llavis de Lucille van arquejar-se involuntàriament quan el va veure, i els seus ulls s'endolciren com els d'una amant.
—Edith acaba de tirar-me escales avall —digué joiosament Martin—. Per què dimonis té tanta pressa? Tot just són dos quarts de deu i els Quatre Grans no han de trobar-se fins a les dotze.
S'acostà una cadira, s'hi va asseure i es va passar les dues mans pel cabell per allisar-se'l. Mentre ho feia, va abocar una tassa a la taula i gairebé va topar de colze amb el cap de Polly.
—No crec pas que a Giles li agradis gaire, Martin. Ets massa violent —digué Polly severament.
—I és clar, que li agradaré. Li haig de donar una pila de consells. Li diré tot el que un jove en la seva situació cal que sàpiga.
—Ja té vint-i-nou anys, fill meu. Un més que tu.
—Però li falta una pila d'experiència.
Polly va fer-li una ganyota.
Fins aquell moment Martin no s'havia mirat per res Lucille, però aquesta sabia que l'omissió no era deliberada, com ho hauria estat en el cas de Polly.
No volia cridar-li l'atenció parlant, de mandra que va contemplar en silenci els dos germans, oblidant Mildred i enorgullint-se del fet que fossin els fills d'Andrew… i tots dos bells i bruns i intel·ligents. Martin era el director literari de la «Revista» de Toronto, tot i que era ben jove per a un càrrec així. Polly s'havia llicenciat en sociologia a la Universitat i havia treballat quatre anys a cases de maternitat. Havia fet de tot: des d'investigar els diversos casos fins a ajudar a venir criatures al món.
—És aquest, el meu ou? —preguntà Martin, assenyalant l'ouera vermella.
—El ous no són mai de ningú —contestà Polly—. Són massa impersonals.
—Aquest pot ser meu.
—Doncs no l'agafis —digué Lucille, rient—. Ja s'ha refredat. Annie te'n courà un altre.
Però Martin ja n'havia trencat la closca per la part de dalt i triava una de les torrades. Lucille li abocà el cafè i després s'alçà per anar-se'n. Li hauria agradat de quedar-se a taula com feia generalment els diumenges, però sabia que hauria estat un destorb. Martin i Polly ja s'havien embrancat en una discussió sobre com Martin havia de comportar-se amb Giles.
—No vulguis ser massa còmic —deia Polly—. I sobretot no li donis copets a l'esquena ni li preguntis per a què serveix el bastonet que duen els oficials. Tothom li pregunta el mateix i el posen en un compromís, perquè no ho sap. I sobretot…
Lucille va tancar la porta darrera seu sense soroll.
Va estar-se dreta un moment al vestíbul, insegura d'ella i de la seva situació, sense saber què fer ni on anar. Sobtadament, va tornar-li la seguretat.
«He estat ací moltes vegades abans —va pensar—. Sola en un vestíbul, amb les portes tancades al meu davant, com un foraster, com un vagabund.»
Va semblar-li veure's, amb el cos endavant, amb la silueta d'un lladre que vol passar de puntetes a la vora d'un policia adormit.
Aleshores, del pis va baixar la veu d'Edith, plena de sol·licitud i de repte:
—Em penso que has agafat febre, Andrew.
I abruptament tot va tornar a ésser normal: el policia es va despertar, el lladre fou detingut i posat segurament entre reixes, i els pensaments de Lucille van plegar-se i distribuir-se normalment entre els compartiments que els corresponien.
—«Edith», estimada. Jo no m'atrafego per la neu. —La veu s'havia aixecat i sonava nerviosa i irritada.
«No li fa cap gràcia que Polly es casi —va pensar Lucille—. Per a ell, no és encara més que una criatura petita.»
—Com vols que ningú no «agafi» febre?
—De sobres saps el que vull dir —contestà Edith—. Sortiràs amb un refredat a coll, i de totes maneres és una ximpleria, això d'atrafegar-se, en plena nevada, per conèixer…
—«Edith», estimada. Jo no m'atrafego per la neu. Tinc la intenció de comportar-me de la manera més digna en un cotxe «tancat» i que té calefacció, suposant…
—De sobres saps…
—… suposant que tingui prou llibertat per a acabar-me de vestir.
—Molt bé; a veure si atrapes una pulmonia doble!
—Déu meu! —digué Andrew; i va sentir-se el cop d'una porta.
Lucille va seguir enllà del vestíbul, pensant, amb un somriure, en Edith. «Pobra Edith, sempre tem unes catàstrofes imminents i li agrada de pensar en ella com si fos el Gran Anunciador de les desgràcies… Podria fer els menús i preparar la llista de les compres de demà… No sé si hi ha alguna cosa que no li agradi, a aquest Giles…»
Entrà a la saleta folrada de llibres que Andrew anomenava el seu recer. El sol encara no havia arribat en aquell costat de la casa i la sala estava penombrosa i feia olor de llibres que no es llegeixen.
Encengué un llum i es va asseure a la cadira d'Andrew i allargà la mà per agafar un bloc i un llapis. Començà els projectes de menús per a la setmana, amb un ull en el racionament i l'altre en les limitacions d'Annie com a cuinera. Llagosta, si se'n trobava, i un pollastre rostit. Bolets, o potser albergínies.
S'abocà, tot arrufant les celles, damunt el bloc. Volia que tot resultés perfecte amb Giles, no pas perquè fos Giles i es volgués casar amb Polly, sinó perquè ella era Lucille. Tenia la vanitat subtil però suprema que sovint es disfressa sota altres noms, com ara devoció, altruisme, generositat. Hi havia, amagada en el fons del seu esperit, una bestiola cega, sorda i famolenca que sempre s'havia d'alimentar indirectament, com per un cordó umbilical.
Mentre feia els seus projectes, dibuixava ninots al dors del bloc. Vagament, a través d'una mar de llagostes i llagostins, va sentir la veu d'Edith que la cridava.
—Lucille, on dimoni t'has ficat?
—Ací. Al recer.
Edith entrà precipitadament per la porta, amb l'aire de desafiar les tempestes.
—Em penso que Andrew s'ha refredat —digué, amb un gest tràgic—. Justament avui. Té la cara tota congestionada.
—És que està excitat —digué Lucille. Edith fumava, i la seva pal·lidesa, vista a través d'un vel de fum, va fer pensar Lucille en les ostres.
—Ostres —va dir.
Edith semblà una mica sorpresa:
—No m'agraden les ostres. Només si estan cobertes amb alguna cosa i fregides.
—Sí.
—Tenen un «color» que no m'agrada.
—A mi tampoc —digué Lucille tranquil·lament; i va afegir les ostres a la seva llista.
—Però, en realitat, jo no deia res de les ostres —digué Edith amb una certa fredor—. Et parlava d'Andrew. Jo penso que hauria de tenir seny i quedar-se avui a casa.
—Deixa'l estar, dona! —Veient que la seva cunyada es tornava vermella, va afegir ràpidament—: A Andrew no li agrada gens que el tractin com una criatura. El millor que podem fer, tant tu com jo, és no entrebancar-los. Deixem fer el que vulguin, tots tres. En una certa manera, aquest matí és per a ells; no ens hi hem de ficar. Ara és com si fóssim unes forasteres.
Edith semblava que tenia ganes de seguir discutint; després, arronsant-se sobtadament d'espatlles, va girar-se i es va asseure en una punta de la taula.
—Ets una dona tan raonable, Lucille —digué gairebé queixosa—. No sé pas com t'ho fas, sempre posant-te al lloc dels altres i donant justament la solució exacta. És extraordinari.
—És que hi he tingut molta pràctica. —Contenta i somrient, va tirar-se endavant i es tocà lleugerament els cabells amb la punta dels dits. La bestioleta s'havia atipat i de moment no rosegava.
Uns quants minuts més tard, Edith sortia i Lucille seguia asseguda amb el bloc damunt els genolls, esperant que Andrew entrés i li digués bon dia. Però ell no va venir, no va venir.
«T'ha oblidat.
»Bé; és clar, que t'ha oblidat. Ara es troba amb els seus fills. Al capdavall, és el seu dia. Jo mateixa ho he dit.
»Però el t'«ha» oblidat.
»No té res de particular. No sóc pas, fa temps, una núvia llagrimosa…»
S'aixecà i anà fins a la finestra i s'esperà per veure'l un moment quan sortís de casa. Va veure com anaven tots tres cap a la carretera, molt junts, agafats de bracet. Amb la neu que els envoltava en remolins, semblaven una compacta unitat, indivisible i invulnerable.
Mentre els contemplava, un núvol fosc i ample es posà davant el sol com una vella gelosa.
Lucille es posà dreta, amb ganes de cridar: «Andrew! Andrew, torna!», com havia cridat a Mildred en el seu somni.
Però dels seus llavis no va sortir cap so, i al cap d'un moment tornà a la seva cadira i encengué una cigarreta i tornà a agafar el mateix bloc.
Va mirar-se els ninots que havia dibuixat mentre pensava els menús. Eren cares de dona, cares d'unes dones grasses i beneites, com nines de pasta. Somreien i es trufaven d'ella des del paper i sacsejaven els rulls espessos i movien les parpelles.
Distretament, gairebé com si fos absent, els va cremar els ulls amb la punta encesa de la cigarreta.
2
Pels volts de migdia de diumenge, 5 de desembre, l'Exprés de Montreal va descarrilar a unes vint milles de Toronto. La causa del descarrilament no es va poder esbrinar, però els primers informes per ràdio feien entendre que era obra de sabotatge, perquè el tren passava en aquell moment per una costa molt espadada, i el nombre de morts i ferits fou molt elevat. Hom demanava que metges i infermeres voluntàries acudissin a Castleton, l'hospital més pròxim.
Edith va sentir per ràdio les notícies, però no en va fer gaire cas, llevat de pensar superficialment que la mort i la catàstrofe eren tan freqüents en aquells dies, que calia que hom hi estigués implicat personalment per a sentir-se'n afectat.
—Tots els metges i les infermeres que puguin han de posar-se immediatament en contacte amb l'Hospital de Castleton, Carretera Reial, número…
Va aixecar-se, badallant, i tancà la ràdio, en el moment precís que entrava Lucille.
—Què deien? —preguntà Lucille.
—Una catàstrofe ferroviària.
—Oh! El dinar ja és a punt. No ha trucat ningú, aquest matí, demanant per Andrew?
—Dues persones. —Feia molts anys que Edith s'havia ofert per contestar cada diumenge els cops de telèfon per al seu germà. Va dir, en to pensatiu:
—Te'n recordes, del temps que gairebé em passava tot el dia al telèfon?
—A Andrew, li va molt bé de no treballar tant —digué Lucille—. El seu ajudant és perfectament capaç.
—De totes maneres, era divertit, tenir tanta feina.
—No pas per a Andrew. —Va somriure, però estava enutjada amb Edith per haver parlat d'aquell tema. Ella i Edith plegades, havien decidit que Andrew havia de retirar-se almenys parcialment. Ara que ho havia fet, Lucille començava a dubtar si havia obrat gaire bé. La salut d'Andrew havia millorat, però ara tenia estones de mal humor.
—Els doctors no volen mai limitar-se la feina —va dir com si es volgués convèncer—. Per això se'n moren tants de joves.
—No parlis de morir jove. Em destarota l'aparell digestiu. —Va girar-se i es mossegà el llavi inferior—. Em fa pensar en Mildred… No sé per què havies de parlar-ne, aquest matí, especialment al davant de Polly.
—Creu que em sap molt de greu. Se m'ha escapat.
—Hi has de tenir molt de compte. Potser la nena no vol que Giles sàpiga com…, com va morir Mildred.
—Probablement ja li ho deu haver explicat.
—No, no; no ho penso pas. Una cosa tan terrible. —Edith clogué els ulls i Lucille veié que tenia les parpelles d'un gris de mort, amb aquelles venes blaves que sortien com una floridura.
—Amb tota aquella sang —digué Edith—. Tanta sang. No sé…
—No hi pensis, Edith.
Lucille allargà la mà i la posà damunt el braç pàl·lid i prim d'Edith.
—Vine a dinar.
—No tinc ganes de menjar res.
—I és clar, que menjaràs.
—No. Només de pensar-hi ja estic trasbalsada…
—Ja veurem —digué Lucille seriosament.
Va sortir, deixant que Edith la seguis, indecisament, com una mena de fantasma familiar.
Lucille considerà la situació i obrà, com de costum, amb seny. Si encoratjàveu Edith o li demostràveu un xic de simpatia, no li costaria gens d'agafar una indigestió o una migranya.
—Hi ha lletades per a dinar —digué Lucille en to joiós.
Edith va enriolar-se tot d'una. Tot i que la consciència li remordia, veié com Mildred s'allunyava ràpidament del seu pensament i com la sang es glevava en metres i més metres en una bonica glassa rosada que Mildred arrossegava darrera seu, al llarg dels anys.
—Que m'agraden les lletades! —digué.
En va menjar massa i massa goludament i li van fer mal, però a dos quarts de tres ja tornava a estar nerviosa perquè Andrew i els nens encara no havien tornat. Lucille s'esforçà a calmar-la i només va aconseguir de posar-se també nerviosa i impacient.
A les quatre, Lucille va encendre un gran foc a l'escalfapanxes de la sala d'estar per alegrar-se una mica. Però la llenya era humida i la flama va recórrer lleument el tronc com si fos uns dits moribunds que demanessin auxili.
—Ja haurien de ser aquí —digué Edith—. Ja haurien de ser aquí. No sé pas què deu haver passat.
—Probablement res —digué Lucille; i tornà a burxar el tronc i a tombar-lo.
—Ja t'he dit que aquest tronc no cremaria.
—Estimada Edith —digué Lucille—, ja crema.
—Però no crema bé. M'estranya que Andrew em faci patir d'aquesta manera. M'estranya, d'ell. Ho sap de sobres.
—Com pot saber que havies de menjar massa i que després et posaries tan nerviosa?
—Vas massa lluny, Lucille.
—Ja fa dues hores que ho hauria d'haver dit.
—Això té un significat molt molest per a mi —digué Edith fredament—. Com si només em preocupés per Andrew pel fet d'haver menjat massa, i això, en primer lloc, no puc admetre-ho. Em penso que podries…
El telèfon del vestíbul començà a trucar. Les dues dones van mirar-se l'una a l'altra, però no es van moure.
—No penses contestar, Edith? Probablement és un cop de telèfon per a Andrew.
Edith no va escoltar-la.
—Un accident —va murmurar—, ho sé. Ha estat un accident…
—No siguis beneita —digué Lucille; i anà a contestar ella mateixa al telèfon.
La veu nasal de la telefonista ressonà a l'auricular.
—Conferència des de Castleton per a la senyora Morrow. És aquí?
—Sí, jo sóc la senyora Morrow. Passeu-me-la.
—Ara us la passo. No us mogueu.
—Digueu —digué Lucille—. Digueu.
Durant un moment no se sentí cap resposta, llevat d'un fons confús de sons. Després:
—Lucille? Escolta, sóc Polly.
—Què ha passat?
—Hi ha hagut un accident.
—Polly!
—No, nosaltres no. Ens hi hem trobat, es pot dir, i el papà i jo ens hem quedat a ajudar. Hi ha un petit hospital aquí, i és d'on telefono.
—Tens una veu estranya, Polly.
—Potser sí. És que no havia vist mai un descarrilament. De totes maneres, no puc entretenir-me. No hi ha prou metges ni infermeres. Digues a Edith que no s'amoïni. Adéu.
—Espera. Quan tornareu a casa?
—Quan ja no fem falta aquí. Martin i Giles ajuden a treure els cossos. Adéu.
—Adéu —féu com un ressò Lucille.
Edith li estirava la màniga:
—Què ha passat?
—No gran cosa —digué Lucille—. Hi ha hagut un accident ferroviari i Andrew ha anat a prestar ajut.
—Quina cosa més horrible! —digué Edith; però les paraules no tenien cap sentit per a Lucille. Mirava per damunt de l'espatlla d'Edith i somreia. Andrew estava bé, i el món d'ella també ho estava. Cap tren de la terra no tenia gens d'importància, si no hi anava Andrew.
Va apressar-se a tornar a la sala d'estar per espavilar el foc. Quan tornés a casa, Andrew estaria cansat i li agradaria trobar un bon foc i un grog calent.
Però per molt que va esforçar-se, el foc no volia encendre's. Va aixecar-se, plena de fum i descoratjada. Lentament va moure el cap i els seus ulls toparen amb els de Mildred. Mildred, sencera i feliç, pintada a l'oli, i sempre igual. Mildred, que al cap de setze anys encara portava feina, perquè cada dia l'havien d'espolsar i de tant en tant havien de fer-la netejar, quan les seves espatlles blanques i rodones s'embrutaven de fum i sutge.
Lucille se la va mirar amargament, però la boca suau i somrient de Mildred no va canviar gens, i els seus ulls blaus, que ni el temps, ni les llàgrimes, ni l'odi no podien enterbolir, miraven per sempre un indret a la paret.
—Ara em recordo de tot —digué Edith.
—De què? —digué Lucille—. De què?
—Del descarrilament que volia recordar. Andrew i jo érem pràcticament dues criatures. No recordo com passà exactament, però el tren va descarrilar, no sé per què, molt a prop de casa. I naturalment, així que ho vam saber, vam haver-hi d'anar.
Seguí explicant, incansable, i Lucille només sentia bocins de frase: «Centenars de morts, sí, centenars… molt desagradable per a les criatures… i els soldats ajudaven, perquè aleshores hi havia l'altra guerra…»
En la seva excitació, la indigestió d'Edith va desaparèixer i a Lucille, li vingué mal de cap.
—Amb els anys et tornes moderada —rigué asprament—. La darrera vegada que m'ho vas explicar, els morts hi eren a milers.
—No és veritat —digué Edith tota ofesa—. Em fixo molt en els nombres. Avui no sembles tu mateixa, Lucille. Tot ho critiques.
—És que tinc mal de cap.
—Doncs vés a dalt i estira't. No sembles tu, avui —va repetir.
—No tinc ganes d'estirar-me —digué Lucille, i es va sorprendre de parlar com una criatura.
«Edith i jo no som amigues —va pensar—. Vivim plegades, riem plegades i ens entenem bé, però només que no ens controléssim prou, ens barallaríem com peixateres.»
—Està bé, ja aniré a estirar-me —digué. Es dirigí ràpidament cap a la porta, confiant que si s'afanyava podria evitar que Edith hi digués la darrera paraula. Però no va anar prou de pressa.
—I trobo que faràs molt bé —digué Edith.
Panteixant, Lucille anà a l'escala i començà a pujar. Volia que Edith pogués sentir amb quina lleugeresa i quina joventut la pujava, però la catifa espessa i la seva lassitud la van trair i els sons que va fer eren els sorolls lleus i traïdors d'una pantera que es mou pel terreny insegur d'una jungla.
S'havia proposat de passar de llarg davant el mirall del vestíbul sense mirar-se, però ara que hi havia arribat no podia permetre's de girar el cap i fer un mal paper a un vell amic.
—Hola! —digué, aixecant una cella, per demostrar amb quina fantasia se saludava ella mateixa—. Hola, forastera.
Travessà el vestíbul i entrà a la seva cambra.
Si res d'aquella casa podia estar lliure de Mildred, era aquella cambra. En el temps de Mildred, era la cambra dels forasters, perquè les finestres donaven al parc. Mildred havia cobert ella mateixa les finestres amb metres i més metres de ruixes i de glassa i els visitants només podien veure el parc a través d'una boira rosada.
El primer acte de Lucille havia estat d'arrencar les ruixes i les glasses i substituir-les per unes cortines de roba, ben dretes. Al costat de la finestra hi havia una cadira i Lucille hi seia sovint, mirant la gent del parc, a l'hivern els esquiadors i la mainada amb trineus i tobogans, a l'estiu la desfilada de cotxets, els ciclistes i els qui anaven a berenar.
Hi havia una pujada molt rosta, que gairebé cap ciclista no podia enfilar, i Lucille es complaïa a endevinar en quin punt precís les bicicletes trontollarien i els ciclistes es rendirien i haurien de pujar la resta de la pujada empenyent-les.
Li agradava la gent que gaudia del parc. Se'ls veia menuts i inofensius, i sempre provaven de fer coses difícils, pujant i baixant els pujols. Però li agradaven d'una manera especial els ciclistes, aquells que mai no arribaven a dalt de tot. Cruelment es complaïa en llur interminable i fútil activitat, mentre el rellotge de damunt del seu escriptori martellejava els minuts i els anys.
A fora, havia parat de nevar. El parc reposava com una dona silenciosa i adormida, flonjament embolcallada de blanc, amb indicis de foscor en els clots.
Lucille s'apartà de la finestra. No li agradava el parc, en aquella hora de mitja claror. Fins molt de temps després que Mildred hagué mort, ningú no s'havia aventurat a anar al parc després de fer-se fosc. Hi havia gent que parlava d'un home que recorria els pujols amb una destral a la mà, altres parlaven de fantasmes i d'animals mig humans. Però tant Mildred com l'home foren oblidats aviat, i uns infants intrèpids i uns festejadors impacients havien foragitat els fantasmes.
Només Lucille es recordava de l'home de la destral. Mai no hi havia cregut ni un moment i, tanmateix, algun indret pervers de la seva ment l'havia conservat sempre en reserva. Quan ella se sentia neguitosa i inquieta, ell sortia del seu amagatall, de primer tot somrient per tal que ella es pensés que era un vell amic. La seva cara somreia i era familiar, i ella mai no veia la destral que duia a la mà o la sang que li tacava el vestit fins que era massa tard. Aleshores la seva cara canviava i s'esbarriava fins a convertir-se en una cosa tan grotesca i horrible, que mai no la podia descriure en paraules ni recordar-la quan tornava a sentir-se més tranquil·la.
Lucille es va posar a riure de sobte, pensant en Edith.
—Edith diria que tinc repressions —digué en veu alta—. Pobra Edith.
Anà al mirall i començà a maquillar-se per a quan vingués Andrew.
—Si estàs cansat —digué Martin—, per què no em deixes conduir?
Andrew no va apartar els ulls de la carretera.
—Grava i neu —va dir—. Em penso que val més que dugui jo el volant.
La veu de Polly vingué del seient del darrera:
—A hores d'ara ja hauries de saber, Martin, que el papà es creu que ningú no sap conduir tan bé com ell.
—Jo mai no he trobat ningú —digué Andrew.
—El teu mal… —digué Polly.
—El teu mal —digué Andrew— és que parles massa, filleta. Penso que Giles se'n podrà adonar prou.
—Giles —digué Polly—, tu trobes que parlo massa?
El minyó, que seia al seu costat, es redreçà per demostrar-li que estava amatent i que l'escoltava. Però no havia sentit la pregunta. Una combinació de circumstàncies l'havia trasbalsat tant, que només podia fer-se càrrec dels seus problemes i de la seva situació desconcertada.
En primer lloc, encara no se sentia prou còmode en el seu uniforme d'oficial. No sabia què fer del bastonet que duia sota el braç i per bé que comprenia que havia de subjectar Polly, no sabia com fer-ho per no perdre el bastonet ni trencar-lo.
Demés, estava molt nerviós amb la família de Polly. Com podien parlar d'aquella manera, després de veure el descarrilament i tots aquells morts?
El descarrilament l'havia afectat molt més que als altres, perquè no estava gens acostumat a la mort ni a les malalties i perquè allò era una mica com si fos la guerra, i ja sabia que ell havia de veure-hi una pila de coses pitjors. Aquesta seguretat li oprimia l'estómac com una mà de ferro.
Va redreçar-se encara més en el seu seient. Els fars d'un cotxe que venia en direcció contrària il·luminaren la seva cara esblaimada i seriosa, i el petit bigoti ros que es deixava créixer només servia per a subratllar la seva joventut i la seva indefensió.
—No hi pensis, Giles —digué Polly, veient-li els ulls impressionats pel que havia contemplat.
—Que no pensi en què? —digué rígid.
—En tot allò.
—Oh.
Ella li va prémer la mà:
—Fas molt de goig amb el teu uniforme.
—Gràcies.
—Em sap greu que ens hàgim topat amb tot això, justament avui.
—No et sàpiga greu —digué Giles—. Vull dir que tant se val, vull dir que no és culpa teva.
—És veritat —digué Martin secament.
El promès de Polly més aviat li feia el pes, però no volia fer-li les coses planeres. També ell s'havia sentit colpit, davant la catàstrofe, amb compassió i ràbia, però aquestes, en Martin, aviat es convertiren en sarcasme.
—Martin no vol que ningú descobreixi que és humà —digué Polly—; de manera que es passarà tota una setmana mossegant i tirant rebufs.
—Com que sóc un gos de presa —digué Martin.
—A Martin, li agrada molt mossegar.
—No us agrada prou a tots dos? —digué Andrew, sobtadament irritat per la carretera i pels seus fills i llurs inacabables picabaralles i per aquell jove tinent que no era prou bo per a Polly.
—Jo, no —digué Polly—. Jo m'avinc amb tothom.
—Et falta el gust —digué Martin, repapant-se més al seient—. És el teu principal defecte.
Més desconcertat que mai, Giles s'escurà la gorja i provà de pensar alguna cosa que resultés molt correcte de dir. En el moment que se li n'havia acudida una, Polly i Martin tornaven a parlar. Frustrat, es posà a donar se copets rítmicament al genoll amb el bastonet.
El cotxe patinava en la carretera traïdora. En un revolt, les rodes van relliscar i el cotxe va quedar travessat al mig de la carretera.
—Potser que ho reconsideréssim —digué Martin—. Jo també valc molt per la neu i la grava.
—Vols callar, si et plau? —digué Andrew, fent giravoltar el volant amb tota fúria.
—És que voldria estalviar-nos disgustos —digué Martin—. Lucille em criticarà si no et deixo sa i estalvi a la porta.
—Ho veus? —digué Polly a Giles—. Ara mossega el papa. Em sembla que és un cas digne del veterinari.
—Què? —digué Giles; i es tornà vermell—. Oh, ja ho entenc.
Martin féu una ganyota en la fosca:
—No pots tirar en cara a Polly que de tant en tant sigui una mica ordinària. És que ha tingut ja tanta experiència. Explica-li el cas de la senyora Palienczki, Polly.
—No pas fins que estiguem casats —digué Polly amb calma.
«Casats», pensà Andrew; i els dits se li clavaren en el volant. Polly casada, jugant-se la vida sencera damunt la possibilitat que aquell minyó fos honrat, i decent, i responsable, i sa…
«No m'agrada», decidí Andrew.
Un cop els mots s'hagueren format en el seu cap, el sentiment que abans havia estat vague esdevingué definit i irrevocable. Allò d'«em penso que no m'agradarà» s'havia convertit en «estic decidit que mai no m'agradi».
Andrew no era un home amic d'introspeccions ni d'autoanàlisis, perquè tota la vida havia tingut massa feina per a ésser-ho, de manera que va considerar que el seu judici sobre Giles era perfectament imparcial i amesurat i, naturalment, exacte.
—Ja són prop de les dotze —digué Martin.
—Prop de les dotze —digué Giles, com un eco, i tingué consciència de sentir-se alleujat perquè el dia gairebé ja estava llest i demà no podia pas ésser pitjor.
Tota la resta del viatge va callar. De tant en tant, quan passaven per un poble il·luminat, clavava una mirada a l'abric fosc de pells que duia Polly. Encara no l'hi havia vist dur mai i semblava una peça de molt de preu, com el cotxe, i el capell de Martin, i el rellotge d'Andrew. A part la seva altra por, ara començava de tenir por que els Morrows fossin rics, que poguessin tenir criats que l'intimidarien, que no sabria quina forquilla fer servir. O bé podia relliscar en un parquet encerat, o trencar una cadira d'època…
«De totes maneres —pensà— sóc un soldat. De totes maneres, sóc més que Martin. Sóc un tinent amb tota una companyia a les meves ordres.»
Tancà els ulls i va desitjar de trobar-se al lloc que li corresponia, amb la seva companyia…
—Giles —digué Polly—. Desperta't. Ja hi som.
Es va despertar de cop i instintivament abastà el bastonet. Però tenia el cap tot enterbolit i quan el cotxe va deturar-se en sec va tenir la impressió que Andrew s'havia enfilat en una galeria, una galeria espaiosa amb grans pilars blancs. Va parpellejar lentament i mirà per la finestreta i veié que el cotxe s'havia deturat sota un pòrtic. Entre les pilastres podia veure retallar-se els pujols distants del parc.
—Desa el cotxe, Martin —digué Andrew amb veu cansada; i baixà del cotxe.
Martin es corregué per prendre el volant:
—Molt bé. A veure si vosaltres, aquí darrera, evacueu.
—Apa, Giles —digué Polly—. Baixem aquí.
Ell encara mirava el parc per la finestreta. Un parc, va pensar, el parc d'ells, tot un senyor parc al mig d'una ciutat.
—Apa, Giles —digué Polly—. Ja contemplaràs l'escenari una altra estona. Ara tinc fred.
Giles baixà del cotxe. Tenia els moviments lents, com si li costés de desentumir-se.
—És vostre? —digué—. Tot això?
—No, home, no —digué bruscament Andrew.
—Què et creies, Giles? —digué Polly, rient—. Això és High Park. Resulta que vivim al costat. T'agradarà força, Giles. Demà hi anirem a passejar…
—No, no hi anireu —digué Andrew, Va girar-se'ls d'esquena i premé el timbre de la porta. Parlava sense mirar-los, i la seva veu sonava prima i distant—. No vull mostrar-me tirànic en això, però vull insistir que no aneu per res al parc.
—Tinc por que no hagis pescat un refredat, papà —digué Polly.
—No heu d'anar per res al parc —digué Andrew—. No és un indret bonic.
—D'acord, senyor —digué rígidament Giles—. D'acord, senyor. Els parcs no m'agraden.
—Em temo que el papà s'ha cansat molt —digué Polly—. Martin i jo anem sovint al parc, especialment a l'hivern per esquiar-hi.
—No és un indret bonic —digué Andrew, i tornà a prémer el timbre.
Martin comparegué corrent pel camí. S'havia tret el capell i duia plens de neu els seus cabells negres. Tirà enlaire el capell i va arreplegar-lo, tot fent un crit que era com un repte exultant al temps.
Giles se'l mirava, ple d'enveja i d'admiració «M'agradaria de fer-ho també —pensava—. Podria fer-ho.»
—Martin sempre està lliure d'inhibicions —digué Polly—, però especialment quan cau la primera nevada de l'any.
El llum del pòrtic s'encengué de sobte i la porta va obrir-se.
Giles tingué una impressió confusa de tot de dones que se li tiraven al damunt, totes parlant alhora: «No hem sentit el cotxe… Andrew, no t'has lligat la bufanda… No has pas agafat fred, Andrew?»
La veu de Polly s'aixecà, clara i freda, entre la xerrameca.
—Entra, Giles. Et prepararé una cosa per a beure, mentre elles prenen la temperatura al papà.
La xerrameca va cessar i Giles pogué veure aleshores que només hi havia dues dones. Una era alta i prima i s'assemblava a Martin, amb el cabell negre i rullat tallat molt curt. Tenia uns ulls brillants d'ocell i una boca ampla i mòbil, i Giles va sorprendre's de sentir la seva veu estrident i tensa i la seva rialla ansiosa. «Aquesta deu ésser Edith», va pensar.
L'altra dona era més alta i semblava al mateix temps més jove i més madura que Edith. Tenia aquella bellesa somorta i controlada que de vegades adquireixen les dones vulgars quan han aconseguit la felicitat, l'èxit i la seguretat. Duia els cabells d'un or vermellós enrotllats en una trena al voltant del cap.
Anà cap a Giles, allargant-li la mà i somrient amb aire d'excusa.
—Hem estat ben mal educats —digué—. Vós deveu ser Giles, naturalment. Jo sóc Lucille Morrow.
Ell li va donar la mà, molt neguitós perquè encara no s'havia tret els guants i perquè Polly s'havia precipitat dintre la casa sense ni mirar darrera seu.
—Com esteu? —digué Giles.
—I aquesta és Edith, la tia de Polly. Edith, vine a conèixer Giles.
Edith se li precipità també. Duia una mena de vestit que s'omplia d'aire i a Giles li semblà que era una dona completament fluida, que mai no parava de moure's, de parlar, de somriure, de tenir pensades.
—Hola, Giles —va dir—. Quin uniforme més bonic! No trobes, Lucille? Estem molt contents que hàgiu vingut, Giles. Andrew, fes-me el favor d'entrar de seguida, encara que de segur ja deus tenir una pulmonia.
—És el que em faria més il·lusió —digué Andrew; i es ficà dintre la casa d'una revolada.
—Quines coses de dir! —Edith passà la mà pel braç de Giles—. Polly també diu les coses sempre així, no en feu cabal. Una de les primeres coses que haureu de fer és ensenyar-li bones maneres. Nosaltres no n'hem sortit mai.
Giles es trobà guiat d'una manera ferma i experta dintre la casa i a través d'un vestíbul. No va tenir temps de mirar entorn ni tan sols de pensar. Edith no es deturava ni per respirar ni per esperar que ell contestés.
La mà d'ella damunt el braç del minyó era com una urpa d'ocell, feble i patètica, i tanmateix una mica grotesca. Va pensar que si movia el braç l'urpa es tancaria amb por i que, com més procurés de desprendre-se'n, més fort se li arraparia.
—Ja hi som —digué Edith i el féu entrar a la sala d'estar.
Lucille abocava els grogs. Martin i Polly seien al sofà i parlaven. Andrew davant el foc, s'escalfava les mans.
—Atenció, tothom —digué Edith—. I Polly, això també vol dir tu com els altres, perquè ara faré un discurs.
—Ja m'ho temia —digué Polly dramàticament—. Ja m'ho temia.
—Com podies témer-t'ho, si ho acabo de pensar? —digué Edith—. Altrament és un discurs molt curt, i considero que aquesta és l'ocasió més indicada.
—I les ocasions es mereixen discursos —afegí Martin—. Particularment discursos d'Edith. Acosta't i seu, Giles. Podries estar-te dret tota la nit escoltant.
—Durarà tota la nit, si em seguiu interrompent —digué Edith—. El que vull, de totes maneres, és dir-vos benvingut en aquesta casa, Giles. Estem contents que hàgiu vingut i pensem que trobareu que som una…, una família feliç. —Es va tornar vermella i dedicà a Giles un somriure tímid de disculpa—. Ja sé que això sona molt sentimental, però penso que és veritat, i que som una família feliç. És clar que tenim les nostres falles. Polly sempre contesta malament i l'excitació de Martin arriba a marejar…
—I Edith plora per un tres i no res —digué Polly.
—No és veritat —digué Edith—. I Andrew mai no pot trobar les coses i aleshores s'enrabia. No és veritat, Andrew?
—Puc enfadar-me quan tinc motiu —digué Andrew—, però mai no m'enrabio.
—Quant a Lucille… —digué Edith; i somrigué a través de la sala a la seva cunyada.
Hi hagué una pausa i a Giles, li semblà que la sala esdevenia estàtica. Ja no era una sala de debò, sinó un quadre, amb l'home dret que s'escalfa les mans davant el foc, les dues dones que somreien i se somreien l'una a l'altra, les tres figures al sofà relaxades i tanmateix no gens naturals. «Una família feliç —pensà Giles—. Una pintura ambiciosa pintada per un aficionat.» Els somriures de les dones eren mecànics i falsos, i les figures del sofà estaven deixades anar sense gràcia, com nines desarticulades.
—Quant a Lucille —digué Edith—, no crec que tingui cap falla.
Lucille rigué suaument.
—No us la cregueu, Giles. Jo sóc la pitjor de la colla.
Els ulls d'ell van trobar els de la dona i ell va sentir-se de sobte escalfat i entès i content. La resta de la família amb llurs constants acudits i picabaralles eren un enigma per a ell, però va semblar-li que coneixia i estimava aquella dona bonica i tranquil·la.
Alguna cosa va agitar se al fons dels ulls de Lucille com el fang del fons d'un safareig.
—No us he vist alguna altra vegada? —digué—. No?
—No —digué indecís Giles.
—Hi ha hagut un moment que m'heu fet pensar en algú.
—Això! Aquesta és la falla de Lucille —digué Edith triomfalment—. Sempre hi ha algú que la fa pensar en algú.
Lucille va dir:
—La vida és una processó interminable de cares, per a mi. Sempre intento d'ajuntar-les.
Alçà el got i es mirà el líquid calent. Li semblà que vivia i que hi pul·lulaven milions de petites cares que feien l'ullet, arrufaven les celles, cares malicioses, arrugades, de mal humor, amargues, carones somrients, increïblement mòbils i penetrants. No podia tancar els ulls i esborrar-les. Sabia que aleshores apareixerien sota les seves parpelles i que hauria de moure's tota sola dintre aquell infern delicat i silenciós.
Quan Giles va dir-li bona nit, ella encara subjectava el got, mirant-se'l amb una melangia esbalaïda, com una criatura que s'esforça a comprendre l'univers.
—Bona nit, senyora Morrow —va dir ell.
La dona alçà el cap, i en el seu somriure ràpid i nerviós ell va veure una multitud de preguntes: «Tu? On encaixes? Tens un lloc? El tinc jo?»
—Bona nit, Giles —digué amb veu serena. Va donar una mirada al seu marit—. Véns a dormir, Andrew? És molt tard.
«Molt tard, massa tard, molt més tard que no et penses… No vull deixar que els nervis em turmentin així, o tornaré a somiar Mildred.»
3
A darrera hora de la tarda del 6 de desembre, Lucille Morrow va desaparèixer.
La casa havia estat silenciosa tot el dia. Martin i Andrew eren a treballar, i Edith se n'havia anat a fer compres amb Polly i Giles.
A la cuina, les dues minyones, Annie i Delia, netejaven l'argenteria. Quan va sentir sonar el timbre de la porta, Annie va despenjar un davantal net i se'l va lligar mentre travessava el vestíbul.
Així que va obrir la porta va lamentar tota aquella despesa d'energia. No era un visitant de debò, sinó un homenet bru i desmarxat, que duia una trinxera espellifada.
—La senyora Morrow?
Annie, que admirava Lucille, va sentir-se al mateix temps afalagada i ofesa per l'error.
—La senyora Morrow reposa —digué, amb una veu que era molt semblant a la de Lucille—. No se la pot destorbar.
L'homenet parpellejà i mogué els peus:
—Duc una cosa per a ella. Haig de donar-ho a ella. Aneu a buscar-la. —S'alçà el coll de l'abric i després, lentament i amb paciència, es posà les mans a les butxaques—. Haig de donar-ho a mans pròpies.
—Ja el prendré jo —digué Annie—. I m'agradaria saber per què no heu trucat a la porta de servei.
—Sobretot haig de donar-ho a mans pròpies —digué l'home; però la seva veu no tenia gaire convicció. Semblava que havia perdut tot interès en l'afer i ni tan sols es mirava a Annie—. Bé, què hi farem! Jo us la dono, o vós la hi doneu, tant se val. Aquí ho teniu.
Es tragué una mà de la butxaca i allargà un paquet a Annie. Després es girà i se n'anà, acotant el cap contra el vent.
Annie tancà la porta i es mira el paquetet. Era una capseta rectangular, embolicada en paper blanc sense cap nom «Pergum», va pensar Annie; i ho sacsejà per veure si feia soroll de líquid. Però el paquetet restà silenciós, sense donar cap indicació del contingut.
Lleugerament, Annie pujà les escales i trucà a la porta de Lucille.
—Endavant —digué Lucille—. Què hi ha, Annie?
—Un paquet per a vós —digué Annie—. L'ha dut un tipus tot estrany i menut.
—Un home —digué Lucille.
—Un homenet tot estrany, doncs —digué Annie—. No trobeu que cada dia estic millor de gramàtica, senyora Morrow? Delia em deia avui que tinc la mateixa veu que vós.
—Sí —digué Lucille—. Ets una noia molt eixerida.
—Oh, no és que sigui gaire eixerida —digué modestament Annie—. És que em dic: ara tens una ocasió d'adquirir cultura. De manera que procuro d'adquirir cultura.
—Ja te'n pots anar, Annie.
—Jo em dic: d'ocasions no en surten gaires. Podria guanyar més diners en una fàbrica de material de guerra, però què hi aprendria? És el que dic a Delia.
Lucille esperà en silenci i al cap d'un moment el silenci penetrà la consciència d'Annie, i aquesta es girà, amb un petit sospir, i se n'anà.
Amb prou feines havia arribat a la cuina quan sentí el xiscle. Travessà la casa com una ventada i després s'esvaní.
—Déu meu —digué Delia—. Què ha estat això?
Totes dues noies es miraven indecises.
—Em penso que ha estat ella —digué Annie—. Mai no l'havia sentida xisclar, abans. Potser s'ha girat un turmell. Hauria de pujar-hi a veure què té.
Però quan Annie va pujar, la porta de Lucille era tancada amb clau.
—Senyora Morrow! —cridà Annie—. Senyora Morrow! Us heu fet mal?
No se sentí cap resposta, però Annie va pensar que sentia un panteix a l'altre costat de la porta.
—Escolteu! —digué Annie—. Senyora Morrow!
—Vés-te'n —digué Lucille amb un murmuri ronc—. Vés-te'n. No m'amoïnis.
—Delia i jo hem pensat que no us haguéssiu girat un turmell o alguna cosa per l'estil…
—Vés-te'n! —cridà Lucille.
Ferida en la seva sensibilitat, Annie tornà a la cuina.
—M'agrada, això —digué a Delia—. L'has sentida? Fer-me aquests crits a mi!
—I mira que mai no crida —digué Delia—. Però això ho fa l'edat que té. De vegades, perden els estreps així. —Delia féu un gest amb el dits.
—Qui? —digué Annie.
—Les dones —digué Delia misteriosament—. A la seva edat. Histerisme i atacs per no res. Potser no li ha agradat el que hi havia al paquet. Qui sap si hi havia una joia, diguem amb maragdes, i a la millor no li agraden. Potser ens ho regalarà a nosaltres.
—A nosaltres? —sospirà Annie—. Mare de Déu!
—Potser és un collaret.
Van oblidar l'argenteria. Les maragdes foren venudes llevat de dues.
—Ens en quedarem una cada una —digué Delia.
Els diners van servir per a comprar bons de guerra…
—Jo hi crec, en els bons de guerra —digué Annie.
—… i vestits de seda estampada i abrics de vison.
—Totes dues igual —digué Delia—. No trobes que farà bonic?
—Però tu ets més grassa que jo —digué Annie.
La discussió sobre un automòbil vermell descobert va veure's interrompuda pel timbre del telèfon.
—El vermell —digué Annie— és vulgar —i despenjà el telèfon—. Sí, doctor Morrow. Sí, senyor; ara l'aviso, doctor Morrow.
Va girar-se i xiuxiuejà a Delia:
—És ell. Per a ella. Vés a avisar-la.
—Creu-t'ho —digué Delia—. Està bé, això de dir-me vulgar i després demanar-me favors.
Obstinadament, va girar-se d'esquena, i Annie, veient que res no la convenceria, decidí d'anar-hi ella.
Quan arribà al pis, la porta de la cambra de Lucille era oberta, i Lucille no hi era. Annie la cridà unes quantes vegades i després en un accés d'exasperació, escorcollà la cambra de Lucille i després la cambra de bany del costat i després la cambra que seguia, que era la d'Andrew.
Va cridar Delia, i les dues noies van escorcollar tot el pis, cridant de tant en tant: «Senyora Morrow!». El silenci les féu posar nervioses i cada cop que cridaven, les veus semblaven més estridents i més trèmules.
Molt juntes, van tornar a baixar l'escala i encengueren tots els llums. La casa, resplendent de claror, ja no semblava tan silenciosa, i Annie es ficà gairebé desimboltament a la sala d'estar.
—Calla —digué Delia—. Em penso que he sentit un soroll. Em penso que he sentit… uns passos.
—No has sentit res, tu —digué Annie, tremolosa.
—Això no m'agrada gens —gemegà Delia—. S'ha matat. Són coses d'aquestes que passen, quan s'arriba en aquesta edat. Voldria que tots vinguessin ben de pressa.
Un cop la idea de la mort s'hagué instal·lat als seus pensaments, les noies estigueren massa espantades per a dir res. Silenciosament van seguir totes les habitacions del primer pis.
No hi havia ni rastre de Lucille Morrow ni de la capsa que havia rebut.
Les noies van tornar a la cuina i l'escenari més familiar deslligà les seves llengües.
—Potser sí, que eren maragdes —digué Delia—, i en lloc de donar-nos-les, el que ha fet ha estat sortir per llençar-les, o potser perquè les hi muntessin d'una altra manera.
—Com podia sortir? —digué Annie—. No estàvem assegudes totes dues en aquestes mateixes cadires? En aquesta casa, ha entrat o sortit mai ningú que jo no me n'hagi adonat, et pregunto?
—Podríem tornar a pujar i veure si falta algun dels seus abrics.
—No pas jo.
—Jo només deia que podríem.
La curiositat d'Annie estava esmolada. Un minut més tard, les noies tornaven a pujar l'escala.
A l'armari dels vestits, els vestits de Lucille estaven penjats, a punt d'ésser duts, i les sabates estaven arrenglerades als prestatges, a punt de posar-hi els peus.
—És com si miréssim les coses d'una persona que s'ha mort —xiuxiuà Delia—. Saps?, quan la gent és morta i endreces els vestits, tots estan a punt de dur, sinó que no hi ha ningú que pugui dur-los.
—Oh, calla! —digué Annie, tot estudiant els abrics penjats.
—Tinc un pressentiment molt estrany, Annie.
—Calla, tu i els teus pressentiments. T'estaria bé, si en aquest moment ella entrava i ens plantava totes dues al carrer per tafanejar les seves coses.
Temoroses d'aquesta possibilitat, i sentint tanmateix que resultaria una millora en llur situació present, les minyones clavaren llambregades d'esverament cap a la porta.
Però Lucille no entrà per aquella porta, i cap de les noies no la va veure mai més.
Van tornar a la cuina i Delia s'adonà do sobte que l'auricular del telèfon encara penjava al capdavall del cordó. En lloc de presentar simplement aquest fet a Annie, Delia, fidel a la seva manera d'ésser dramàtica, obrí la boca, se la tapà amb una mà i amb l'altra assenyalà el telèfon.
Annie, que hi estava d'esquena, féu un xiscle i es girà per veure quina cosa terrible indicaven la boca oberta i el dit tremolós de Delia.
Veient només el telèfon, va murmurar, més tranquil·la:
—Em pensava…, em pensava que havies vist alguna cosa.
—Ell —digué Delia—. T'has oblidat d'«ell».
—Ai, Déu meu!
—Val més que li contestis.
—Deu estar enrabiat.
Però Annie no va donar-li temps per a demostrar que ho estava. Va dir-li immediatament i amb cruesa que la seva muller havia desaparegut.
—T'has tornat boja, Annie? —preguntà Andrew.
—Completament desapareguda, doctor Morrow, us ho juro.
—Annie, fes-me el favor…
—Oh, ja sé que és molt estrany, doctor Morrow, no cal que m'ho digueu, que és molt estrany. Delia i jo, estem molt «espantades». Hem mirat totes les cambres, fora de les nostres, i no hi ha ni rastre d'ella, us ho prometo.
—On és la meva germana? —digué Andrew—. Deixa'm parlar amb ella.
—Encara no ha tornat.
—Aleshores vosaltres dues, com dues inútils, esteu soles?
—Delia i jo —digué ofesa Annie— podem no tenir una educació, però tenim ulls, i la senyora Morrow ha desaparegut completament. Tot seguit després que aquell home ha dut la capsa l'hem sentida xisclar, i aleshores jo he pujat i ella m'ha dit que guillés. I això és la darrera cosa que m'ha dit en aquest món.
—Vinc a casa de seguida —digué Andrew—. Mentrestant, no us poseu histèriques. És molt probable que la senyora Morrow hagi sortit a passejar una estona.
—Sense «abric»? —digué Annie; i féu una pausa significativa.
—Què vol dir, això de l'abric?
—Que té tots els abrics a l'armari. Delia i jo ho hem mirat, i hi són tots.
—Escolta, Annie —digué Andrew amb veu tranquil·la—, no t'excitis. Ja coneixes prou bé la senyora Morrow. Has vist mai que hagi fet alguna cosa que no fos pràctica i assenyada?
—No…, no, senyor.
—Doncs manteniu les posicions, fins que jo arribi.
—Potser no és res que hagi fet ella, potser és alguna cosa que algú li deu haver fet.
Però Andrew ja havia penjat. Lentament, Annie féu el mateix i es girà per encarar-se amb una Delia esveradíssima.
—Però si a la casa no hi ha ningú —digué Delia.
—Potser no.
—Oh, ara vols tornar-me a espantar! Què ha dit, ell?
—Que ve de seguida a casa.
—De seguida?
—És el que ha dit. No es creu el que diem. Diu que devia sortir per anar a passejar. Un passeig, amb el temps que fa i amb un vestit de mànigues curtes. A tu què et sembla? I, a més de això, has vist mai que sortís a passejar?
—Jo no ho he vist mai —convingué Delia—. Però, a la seva edat, mai no pot dir-se res.
—Ja estic cansada de sentir-te parlar de la seva edat.
Estigueren silencioses un moment. Després Delia digué esperançada:
—Podríem tornar a parlar de les maragdes, eh?
—Està bé.
—Ens en quedaríem una cada una. Quantes et sembla que n'hi devia haver, primerament?
—Cinquanta —digué Annie, tota distreta.
—Cinquanta, imagina't! Almenys deuen valer un milió. Què seria la «primera» cosa que et compraries, Annie?
—Un vestit, em penso.
—Jo em compraria un vestit de nit de chiffon negre.
El joc va continuar, però les maragdes s'havien tornat uns bocins de vidre verd.
Poc abans de les sis, Andrew arribà a casa amb Martin. Agafades per la mà, per animar-se, les dues minyones sortiren al vestíbul.
—Bé —digué Andrew amb una mica d'irritació—. La senyora Morrow ja deu haver tornat, oi?
Annie mogué el cap:
—No, senyor.
—M'has dit per telèfon que has mirat tota la casa, llevat de les vostres cambres.
—No hi hem mirat perquè hem pensat: què havia d'anar-hi a fer? Us sembla que hauríem d'anar-hi, ara?
—No us hi amoïneu —digué Andrew i, girant-se a Martin—: Puja al segon pis. Vols? Només com a mesura de precaució.
—Molt bé. —Martin llançà l'abric i el capell a la taula del vestíbul i pujà els graons de l'escala de dos en dos.
Andrew va treure's l'abric sense presses:
—Què fan tots aquests llums encesos?
—Delia i jo, ens sentíem més acompanyades, amb els llums —digué Annie—. Delia és molt nerviosa.
—No era pas jo sola —murmurà Delia.
—Apagueu-ne alguns —digué Andrew.
La seva resistència a deixar-se excitar tranquil·litzà una mica les noies. La ment de Delia tornà a funcionar i la noia se'n tornà a la cuina per fer el sopar, i deixà que Annie expliqués allò de l'home amb el paquet.
Annie no va poder recordar si aquell home era baix o alt, bru o ros, jove o vell. Només sabia que era sinistre.
—Per sinistre, de segur que deus voler dir mal vestit, oi? —digué secament Andrew—. Segueix.
—Hi havia poca claror i no l'he vist gaire bé, perquè hauria hagut de trucar a la porta de servei.
Andrew escoltà pacientment mentre ella descrivia la capsa i la conversa. Però Annie s'adonà que tenia un ull a l'escala, esperant que Martin tornés a baixar.
Martin arribà, amb cara mig divertida, mig exasperada.
—Per estrany que sembli —digué—, ha desaparegut.
El seu pare el féu callar amb una mirada i es girà cap a Annie.
—Molt bé, Annie, ja pots anar-te'n. Ara només es tracta d'esperar que la senyora Morrow torni.
—El que més m'estranya —digué Annie— són els abrics.
—Quins abrics? —digué Martin.
—Ja te'n pots anar, Annie —repetí durament Andrew.
Annie se n'anà i va fer constar a Delia que mai, fins aquell dia, ni el doctor ni la senyora Morrow no li havien parlat d'aquella manera.
Quan estigueren sols al vestíbul, Andrew i Martin es miraren, indecisos.
—És la cosa més estranya i bèstia del món, no trobes? —digué Martin—. Una dona gran i capaç que surt de casa seva i tothom comença a imaginar-se coses.
—Si ha sortit, ha sortit sense abric. Annie diu que no en falta cap. Vine. No vull que aquestes dues ens sentin.
Es ficaren en el recés d'Andrew i van tancar la porta.
—Pot haver anat a casa d'algun veí —digué Martin, sense mirar-se el seu pare.
—No en coneix cap, de veí. Lucille no és d'aquesta mena.
—Com ho saps? Pot fer alguna visita que no t'hagi fet saber.
Andrew parpellejà:
—Què insinues?
—Res. Només que mai no ho pots saber tot d'una persona.
—És veritat. Però en quinze anys, tens una impressió prou exacta, pots preveure les reaccions. —Agafà una ampolla del despatx—. Vols beure?
—Gràcies —digué Martin.
—Pràcticament és la primera vegada que he arribat a casa sense que em rebés Lucille. És clar que a tu, això et deu semblar ensopit.
—D'aquella manera —digué Martin; i el simple esment de l'ensopiment i la constricció i l'avorriment el féu sentir increïblement ple de vitalitat i d'animació. Hauria volgut botre de la cadira, estirar-se, saltar, córrer, fer soroll. Sentia que els músculs se li posaven tensos i hagué de forçar-se per a tenir quiets els peus.
Andrew s'adonà de la tensió, però va confondre's sobre el motiu.
—Què volies dir, amb això que Lucille podia fer alguna visita que no hagués fet saber?
—Déu meu, no la calumniava pas. Només volia dir que potser no et deia alguna de les coses sense importància que feia, per por de no amoïnar-te. Fet i fet, no és gaire enraonadora.
—Sí: Annie diu que va xisclar.
—Xisclar? —digué Martin—. Lucille? Per què?
—No li ho va voler dir. —Andrew se sostingué el cap amb les mans. Se'l veia més gris i cansat que mai no l'havia vist Martin fins aleshores.
«Que és vell —pensà Martin—. Vell i situat. Intolerant amb l'edat i amb la inactivitat.» Martin començà a moure impacientment les coses del damunt del despatx d'Andrew. Va buidar i després tornà a carregar una ploma, endreçà alguns llibres, gargotejà el seu nom al paper assecant i convertí en un ventall una de les pàgines del bloc memoràndum.
—Ser la muller d'un doctor —deia Andrew— és una cosa fatigosa. El fet de ser la segona muller no ho fa pas gaire més fàcil. Però Lucille mai no se n'ha planyut. Què es això que mires?
—Res —digué Martin—. Un bocí de paper. Algú hi ha fet forats cremant-lo amb una cigarreta.
—Deixa'l estar, doncs, i no et belluguis tant. No estàs mai quiet. Sembles Edith.
—És curiós.
—Què?
—Aquests ninots. Semblen la mare. Algú els ha cremat els ulls.
—Què dius? A veure? —Andrew agafà el paper i se'l mirà ràpidament—. És una beneiteria. No s'assemblen per res a la teva mare.
—M'ho semblava.
—Més implicacions, Martin?
—Ni pensar-hi —digué Martin amablement; i va apartar el paper, com si de sobte n'estigués cansat.
—Tu penses —digué Andrew— que Lucille dibuixà la figura de Mildred moltes vegades i que després la va mutilar?
—Quina importància pot tenir?
—Per mi sí, que en té. Si vols, quan Lucille tornarà a casa, li ho preguntaré.
—I ara! De cap manera!
—Et dic que li ho preguntaré —digué Andrew.
Martin picà amb el puny a la taula. Gairebé totes les seves discussions amb el seu pare el deixaven amb aquell sentiment d'una ràbia impotent contra la naïveté d'Andrew. Feia vint-i-cinc anys que era metge i Andrew semblava que encara no hagués perdut per res la seva fe en la naturalesa humana. Martin, que no tenia fe en ningú sinó en ell, ni altres conviccions religioses que la bàsica que ell era Déu, respectava i menyspreava alternativament el seu pare.
Els dos homes es guaitaren a través de l'amplada de la taula. La tornada de Lucille ara es feia un problema a resoldre entre tots dos, i llurs cares revelaven l'espera.
A dos quarts de set tornà Edith. Havia deixat Polly i Giles, que sopaven en un restaurant de la ciutat i ella s'havia afanyat a tornar a casa amb la convicció que tot aniria malament si ella no hi era.
El fet que tot ja hi hagués anat malament li fou explicat amb animació per Annie, així que li hagué obert la porta. Després del primer xoc de sorpresa, Edith es capbussà en ple misteri i va trasbalsar tota la casa amb els seus esquitxos i remolins.
Fou Edith qui descobrí que el portamonedes negre de pell de Lucille i els diners de la casa per a la resta del mes havien desaparegut. Delia i Annie van negar vigorosament que s'haguessin acostat per res al calaix on Lucille guardava les seves bosses i portamonedes. Edith se les va creure.
—De manera —digué a Andrew— que s'ho deu haver endut Lucille.
—Però per què?
—No ho sé. Potser volia sortir per comprar alguna cosa. És l'explicació més senzilla.
—No duia abric.
—No pot ser —digué Edith—. No pretenc de saber «per què» se n'ha anat, però em nego a creure que cap persona de seny hagi sortit sense abric, fent aquest temps. Deu haver-se'n posat un dels meus.
Els abrics d'Edith, tanmateix, els van trobar tots a l'armari.
Fou Delia qui va donar crèdit a la creença d'Edith sobre el que faria una persona de seny. Delia se n'havia anat a la seva cambra del segon pis a canviar-se d'uniforme. El que s'havia tret, ple de llàgrimes perquè Edith li havia dit que era una curta de gambals, el posà a l'armari. Aleshores s'adonà que algú havia regirat els vestits.
Uns quants minuts després, davallava fent grans crits.
—Els meus diners! —va xisclar a Edith—. El meu abric i els meus diners! S'ho ha endut! És una lladre, una lladre vulgar!
De l'armari de Delia havien desaparegut vint dòlars i un abric impermeable reversible. Aquell abric, de gavardina beix per un costat i de drap vermell amb quadres escocesos de l'altre, era pràcticament nou, i ni tan sols un xec de cinquanta dòlars pogué guarir el cor lacerat de la noia.
Tot i que la manera com Lucille havia efectuat la seva sortida ara podia explicar-se, per a Edith el fet que se n'hagués endut l'abric de Delia encara feia més pregon el misteri.
«Per què l'abric de Delia? —es deia—. Per què no un dels seus. És com…, com si fugís i no volgués que ningú no pogués reconèixer-la.»
—No —digué Andrew—. No ho crec.
—I els diners… Sí, Andrew, s'ha escapat de casa. Les noies juren que no han sentit com sortia. Han pujat al pis i l'han buscada bé.
—Aleshores ha estat quan ella se n'ha anat —digué Edith—. Ha corregut a amagar-se a la cambra de Delia mentre elles la buscaven a la seva. Quan han tornat a baixar i han entrat a escorcollar la sala d'estar, ella deu haver baixat amb l'abric i el portamonedes i els diners…
Es posà la mà als ulls, com per esborrar-ne la imatge. Que viva li semblava, com era de grotescament fàcil per al pensament de deformar el plàcid somriure de Lucille en una ganyota maligna, d'afegir astúcia als ulls tranquils i reserva als moviments lents i segurs del seu cos.
«Potser algú em veu així, també —pensà Edith—. Tots estem sempre protegits per un vel de confiança. Haig de pensar en ella tal com era.»
Però el vel ja s'havia esquinçat i la ganyota maligna i la reserva cada vegada eren més clares. Les sospites es van encendre en el pensament d'Edith com tot de petits ulls suplementaris.
—I després —digué Edith— ha sortit senzillament per la porta de servei, mentre les noies eren a la sala d'estar.
—Senzillament —digué Andrew amb una rialla breu i sense joia—. «Senzillament»!
Edith es tornà vermella:
—Em sap greu, Andrew.
—Greu! Una altra mitja veritat, noia. No vull que et sàpiga greu d'haver dit el que pensaves. Si creus que la meva dona és una lladre i qui sap si pitjor, no pots pas estar-te'n. Tampoc no se'n pot estar Martin.
—Jo no he dit res —digué Martin—. Encara no.
—Calla, Martin —digué Edith. Va acostar-se a Andrew i li posà una mà a l'espatlla—. Andrew, em sap molt greu, però no sé què pensar-ne.
Ell va somriure-li tristament:
—Doncs no en pensis res. Si Lucille se n'ha anat, devia tenir algun motiu. Ja tornarà.
Edith i Martin van mirar-se per damunt del cap d'ell.
—I si tenia un motiu —continuà Andrew—, vol dir que tenia el dret de fer-ho. La gent han de tenir sempre una certa llibertat de moviments. No haurien de tenir la sensació que constantment se'ls exigeix que es trobin en un lloc determinat en un moment determinat. Haurien de tenir períodes en els quals ningú no esperés res d'ells.
—Això sembla una conferència —digué fredament Edith— dirigida a mi.
—Potser t'ho mereixes, Edith. Tu ets una dona que condueix. No te'n pots estar, ja ho sé, de la mateixa manera que jo no puc estar-me de deixar-me conduir, per a estar tranquil.
—Què té a veure tot això amb Lucille?
—Res —digué Andrew—. Res. Només parlava.
—Generalment no parles tant.
—He pensat —digué amb un gest vague—, he pensat. Suposem que quan estava a la seva cambra hagi tingut el sentiment que es trobava en una presó, que sobtadament havia de fugir-ne, que les mateixes parets pesaven al damunt seu. Quan jo em sento així, corro al meu despatx com una llebre, vaig a les meves dones prenys, a les meves jovenetes neuròtiques, a les meves senyores amb quistos i molèsties i mals de cap i mals d'esquena i restrenyiment…
—Quines coses dius! —exclamà Edith arrufant les celles.
—Les dones —seguí Andrew—. No sé quantes n'hi ha al món, però em penso que n'he visitat almenys la meitat i totes tenen restrenyiment…
—El papà ha begut un parell de copes abans que tu arribessis —digué Martin.
—Ja «saps» que no pots beure, Andrew —digué Edith, enutjada—. Et puja al cap.
—Fes-me el favor d'anar-te'n, Edith. Fes-me el favor d'anar-te'n o de seure i estar callada.
Però Edith no en féu cabal. Era tan incapaç d'estar asseguda com de callar. Resseguí la cambra amunt i avall, examinà de nou els fets i al capdavall tornà a la pregunta que ningú no podia respondre: «per què»?
—Per què? —féu d'eco Martin—. Potser el papà té raó. S'ha sentit d'aquesta manera i se n'ha anat.
Edith mogué el cap:
—No, això és increïble. Ja sabeu prou quina persona més equilibrada és Lucille. Si s'hagués sentit d'aquesta manera, senzillament, hauria sortit per fer una passejada, per exemple.
—La gent no són sempre capaços de fer les coses assenyades —digué Andrew amb una veu molt estranya—. Hi ha forces…, forces en la seva ment… —S'inclinà endavant i fixà els ulls en els d'ella—. Escolta, Edith, la ment és com una selva, fosca i espessa, amb un milió de petits camins on mai no arriba la claror. Mai no saps si els camins hi són fins que alguna cosa en surt de cop. Aleshores, Edith, pots escarrassar-te a trobar d'on ha sortit i per on ha passat, i pots arribar lluny, ben lluny, però el camí és massa sinuós, massa privat de llum, de so, massa fora del temps…
Edith s'estava dreta, amb la boca oberta, i de sobte va arrencar a plorar. No plorava per Andrew o per Lucille, sinó per simple exasperació, perquè dues persones en les quals ella havia confiat l'havien traïda sortint-se del caràcter que tenien marcat. Andrew li va semblar un nen petit a qui de sobte, i d'una manera incongruent, comença a créixer una barba llarga i grisa.
S'eixugà les llàgrimes amb el revés de la mà i s'adonà, molesta, que Martin se la mirava sorprès i Andrew, amb una mena d'interès indiferent. Apartà la cara i digué, amb veu inexpressiva:
—Vols insinuar que Lucille s'ha tornat boja?
—No —digué Andrew amb la seva veu amable de sempre, però bon xic cansada—. No. Penso que…
—Potser valdria més d'esbrinar qui era l'home que li ha dut aquell paquet. Per molt fosca i selvàtica que sigui la meva ment, encara sóc capaç de lògica. Fos el que fos allò que ha obligat Lucille a anar-se'n, té alguna relació amb l'home del paquet. És l'única cosa estranya que li ha passat.
—No —digué Andrew—. N'hi ha una altra, no? Giles Frome.
—Què diables té a veure Giles amb tot això?
—Probablement res. Com tu, només vull ser lògic.
—Déu meu —digué Martin—. No m'heu deixat dir ni una paraula. Trobo que Edith té raó, amb això de l'home del paquet. La feina serà de trobar-lo.
—Per a què és, la policia, doncs? —digué Edith.
—La policia —digué Martin secament— és per trobar la gent.
4
—La meva dona —digué Andrew— ha desaparegut.
—Ah! —féu l'inspector Bascombe; i plegà les seves mans grosses i quadrades damunt la taula que tenia al davant. Era un home feixuc i de cara de pomes agres, amb uns ullets amargs que semblava que llancessin àcid en tot el que veien.
Pensava: «És a dir, que la teva dona ha desaparegut. La teva i una pila de milers de dones d'altra gent. Incloent-hi la meva. Amb un electricista de Hull.»
—Voleu donar-me'n detalls, si us plau?
—Són més aviat particulars.
«I és clar, que deuen ser-ho —pensà Bascombe—. Els detalls sempre són particulars. El que ja no ho és tant és com les mullers tornen a casa quan les deixen, gastades i sense diners. Llevat de la meva.»
Va dir:
—Seieu, doctor Morrow, i poseu-vos còmode. Hem d'omplir un extens formulari, amb la seva descripció i altres indicacions.
Bascombe se'l mirà mentre s'asseia. Estava molt content que la dona de Morrow hagués desaparegut, perquè Morrow era la mena d'home que més el molestava, després dels electricistes. Fins la gent que està més ben situada té maldecaps amb les dones, que ja és prou vergonya!
Va pensar en l'ampolla de whisky que s'havia amagat entre els fitxers. Va procurar d'oblidar-la i assumí un aire enèrgic i eficient.
—El nom?
—Lucille Alexandra Morrow.
Va escriure ràpidament: «Lucille Alexandra Morrow. Femení. Blanca. Quaranta-cinc anys. Cabell daurat-vermell, llarg; ulls blaus, pell blanca, cap senyal particular.»
El color daurat-vermell li féu pensar una altra vegada en el whisky. La mà li féu un bot damunt el paper, i hi deixà un rastre de tinta.
Va mirar per veure si Morrow se n'havia adonat, però Morrow no se'l mirava. Tenia els ulls fixos en les lletres de la porta de vidre: «Departament de Persones Desaparegudes».
—Sembla que us fascini, oi? —digué Bascombe rient—. Jo el llegeixo a milions de vegades el dia.
«Posem-hi dos milions de vegades, i cada cop em vénen esgarrifances al ventre. Les Persones Desaparegudes. Algunes, mai més no les trobaran; d'altres tornaran pel propi impuls, embriagues, o malaltes, o arruïnades, o només cansades. I algunes pujaran, tot desprenent-se del llot del riu, per l'abril o pel maig, les dones de panxa enlaire, i els homes de bocaterrosa.»
S'alçà abruptament i la ploma rodolà damunt la taula. Murmurant entre dents alguna cosa, passà a la sala del costat i tancà la porta al seu darrera.
El sergent D'arcy, un jove menut i galta-rosat que semblava un xic massa elegant dins el seu uniforme, alçà els ulls del seu despatx.
—Maneu, senyor —digué.
—Entreu allà, feu-me el favor —digué Bascombe amb veu espessa—. Hi ha un tipus que ha perdut la dona. Preneu-li tots els detalls. Jo em trobo malament.
—Sí, senyor —digué D'arcy, arreplegant amb compte tot de papers—. Puc fer res?
—Això que acabo de dir-vos.
—Vull dir, a més d'això…
—Espavileu-vos, home.
Quan D'arcy se n'hagué anat, Bascombe tragué l'ampolla de whisky del darrera del fitxer de Casos Resolts de la M a la N. D'arcy, que escoltava, va sentir el gloc-gloc del líquid i va pensar que, pobre Bascombe, tenia un cap molt clar i valia molt, però ara ja tornava a beure a les hores de la feina i això li duria disgustos.
Davant Andrew, D'arcy es presentà lluint les seves dents molt blanques, raspallades cinc minuts seguits al matí i cinc al vespre.
—L'inspector Bascombe ha tingut un petit atac d'indigestió. M'ha demanat que continués prenent-vos els detalls.
Agafà el formulari i de seguida s'adonà de la taca de tinta. «Pobre Bascombe».
—Ara, naturalment, ens calen alguns detalls més —va dir—. La senyora Morrow havia desaparegut així alguna altra vegada?
—Mai.
—No hi ha cap indici que l'hagin forçada?
—Cap —digué Andrew—, que jo sàpiga.
—Tenia alguna raó per anar-se'n, que vós sapigueu, cap disgust domèstic o cosa per l'estil?
—Cap.
—Naturalment, no hi ha complicat cap altre home?
Andrew se'l mirà, fred però ofès:
—A la seva vida no hi ha hagut mai cap més home fora del seu primer marit, George Lanvers, que fa prop de vint anys que és mort.
—Ens cal fer algunes preguntes —digué D'arcy tornant-se vermell—. És la nostra obligació.
—Ja me'n faig càrrec.
—Hem de… —D'arcy féu una pausa i mirà esperançadament la porta.
Li hauria agradat que Bascombe tornés. No li feia cap gràcia això d'haver de preguntar coses a la gent, i tampoc no li agradava aquell departament, ni Bascombe.
Afinà l'orella i escoltà els sons que venien de la sala exterior. Així que va sentir-ne un, va excusar-se i va sortir.
Bascombe se n'havia anat, però hi havia tres persones que s'esperaven assegudes als bancs del costat de la paret. Una d'elles, una dona d'edat, ben vestida, D'arcy se la pogué treure del damunt tot seguit. Feia prop de sis mesos que acudia cada dia preguntant pel seu fill.
—Ho sento, senyora Granger —començà D'arcy.
La dona semblava de prou bon humor:
—Encara no hi ha cap notícia de Barney? Ja sortirà. Un dia d'aquests tornarà i em donarà una sorpresa.
La dona sortí lleugerament. Els dos homes s'alçaren i s'acostaren a D'arcy. Eren negociants en pells i havien venut un abric de vison a un home que es deia Wilson, al comptat. Els diners va resultar que eren falsos i Wilson i l'abric havien desaparegut.
D'arcy els va encaminar, amb un somriure superior, en un altre departament. Però no s'hi sentia gens superior. Tenia la sensació desagradable que sempre l'envaïa quan es veia obligat a pensar pel seu compte.
La porta s'obrí i Bascombe tornà a entrar.
—El doctor encara és aquí? —preguntà.
—Sí, senyor. Sembla un cas molt interessant.
—Tots ho són.
—Desitjaria…, em penso que valdria més que hi parléssiu vós personalment.
La cara de Bascombe estava tota vermella i tenia els ulls una mica vidriosos.
—Gràcies pel consell, D'arcy.
—Perdó, però és que ho dic sincerament. El doctor Morrow sembla un home capaç d'una influència considerable.
—L'única mena d'influència que ara m'interessa ve en ampolles de mig litre —va dir Bascombe; però es posà a riure, gairebé de bon humor, i tornà a entrar al seu despatx.
Gairebé eren les dotze quan va sortir-ne amb el doctor Morrow. Aquest sortí apressadament, i D'arcy va fixar-se que feia cara de mal humor.
Bascombe somreia amb tota la cara:
—Un cas molt interessant. La senyora ha desaparegut amb tots els diners que va poder arreplegar, i duia un abric de la minyona. Un abric reversible. Us en feu càrrec?
—No, senyor.
—Escocès d'un costat i beix de l'altre. Pot anar-los canviant i fer-nos així més difícil de trobar-la. Deducció: no vol tornar a casa ni vol que la trobin. De manera que, justament per això, hem de trobar-la. Traieu-vos la llibreta i apunteu.
—Molt bé, senyor.
—De primer, els esbrinaments habituals: l'hospital, el dipòsit de cadàvers i el seu banc, la sucursal de Bloor i Ossington del Banc de Toronto. No crec que en tragueu aigua clara, d'aquests llocs. Morrow ens enviarà un parell de retrats de fotògraf per un noi. Mentrestant, comenceu trucant als salons de bellesa.
—A tots els salons de bellesa? —digué D'arcy, desorientat.
—Feu servir el cap i potser no us caldrà. Si la dona té ganes de debò de desaparèixer, probablement s'esforçarà a disfressar la cosa més característica de la seva persona, que són els seus cabells, i després agafarà un tren o un autobús per sortir de la ciutat.
—I com que els terminals dels autobusos i les estacions del tren són principalment al sud i a l'oest, primerament haig de provar aquells barris, oi?
—És sorprenent —digué Bascombe—. Teniu bellesa i intel·ligència alhora, D'arcy. Me'n vaig a dinar. Tornaré després.
Quan estigué fora, D'arcy féu una mica d'investigació pel seu compte i descobrí que l'ampolla de whisky ja no era entre el fitxers.
—Pobre Bascombe —digué tristament—. Hauré de denunciar-lo. És la meva obligació.
Li sabia greu d'haver de denunciar Bascombe, que realment era un home que valia.
Es va asseure a la seva taula i agafà la llista de telèfons. D'arcy es lluïa molt al telèfon; podia oblidar que era curt de talla i que els altres policies no l'estimaven gens, que mataven l'estona fent-lo anar d'un departament a l'altre.
Mentre treballava, entrà Kirby. Era un home jove i alt, tot desmanegat, que es passava la meitat del temps pels hospitals i el dipòsit de cadàvers.
—Ja era hora que arribés algú —digué D'arcy—. Encara no he pogut dinar i tinc gana.
—Pitjor per a tu. —Kirby es tragué el capell, s'estirà i badallà—. On és Bascombe?
—Pots estar segur que no ho sé. No em confia pas els seus secrets.
—Em deu cinc dòlars per la noia Macgregor. L'he trobada aquest matí. És en una sala del Western amb una maleteta tota bonica. Diu que la va trobar en uns lavabos.
—La gent —digué sentenciosament D'arcy— haurien de portar-se bé.
Ostensiblement, va tornar al seu telèfon. Va treballar gairebé tota la tarda, amb un ull a la porta, esperant que Bascombe tornés.
A quarts de cinc, va excitar-se d'allò més amb una conversa que va tenir per telèfon amb la senyoreta Flack, propietària i directora de la perruqueria de senyores Sally Ann, a Sunnyside. Va provar de localitzar Bascombe trucant al seu pis. No va contestar ningú.
—N'hauré de donar part —xiuxiuejà D'arcy—. Haig de fer-ho. Això no pot esperar més.
Va anar al despatx de Sands.
L'Hotel Alien es troba en un carreró darrera el Col·legi. És un edifici de maons vermells, cobert de sutge, i que ha passat per moltes fases en la seva llarga vida. Ha estat, per torn, un hospital particular, una caserna, una casa de pisos i una altra casa d'una altra mena i de poc preu. La llei sobre els licors va ésser votada al temps just per a salvar-lo dels enderrocadors. Unes quantes pinzellades de pintura, cadires i taules noves, un nou rètol de neó i un permís per a despatxar cervesa i vi van transformar el vell edifici en l'Hotel Alien, una taverna bastant pròspera, amb una clientela dubtosa. La clientela era mantinguda sota un estricte control per un bàrman enorme i robust i per un cert nombre de prohibicions impreses que eren rígidament observades: «No s'admeten xecs. No es fia. No es permet fumar.»
També hi havia altres prohibicions, però aquestes no eren impreses. El bàrman se n'ocupava personalment. S'acostava suaument a un client i li deia amablement: «No s'admeten macarrons», o de vegades: «No s'admeten marietes.»
No és que personalment el molestés aquesta mena de clients, però li feien por els inspectors de sanitat i els de la venda d'espirituosos que rondaven per allí. No tenia gens de ganes que li tanquessin l'establiment. Amb el sou que tenia i la comissió que li donava la fàbrica de cervesa es feia una caseta per a la família a l'altre extrem de la ciutat.
Gràcies als seus esforços, l'Hotel Alien havia adquirit molt bon nom entre els diversos inspectors. Ja no s'hi encaparraven gaire. Havia corregut la veu, i un cert nombre de persones que no tenien ganes d'estar en contacte amb la llei començaren a utilitzar les habitacions de dalt. Era una cosa irònica, però en certa manera no estava malament. El bàrman absorbia les informacions com si fos un paper assecant. En venia una part, i l'altra la donava de franc al seu amic Sands. De Sands, en canvi, en rebia la impressió satisfactòria que es trobava al costat bo de la llei, i que si mai topava amb el dolent, almenys hi havia un policia honrat al món.
Sentia un orgull personal per tot el que feia Sands i seguia en els diaris tots els seus casos. Cada vegada que Sands arribava per fer una copa o per demanar alguna informació, la cara del bàrman adquiria un somriure maliciós i conspirador, perquè tots aquells beneits estaven bevent al costat d'un detectiu de debò i no en sabien res. De vegades això li feia tanta gràcia que havia d'anar-se'n a la cuina i riure a cor què vols.
Avui no estava tan content. S'abocà damunt el taulell i parlà només d'esquitllentes.
—Senyor Sands.
—Hola, Bill —digué Sands, asseient-se al tamboret del bar.
—Senyor Sands, a la sala del darrera hi ha un amic vostre. Gairebé s'hi ha passat tot el dia. M'agradaria treure-me'l de sobre.
—Bascombe?
El bàrman assentí:
—Aquest no és un lloc per a emborratxar-se un policia. No m'agradaria que li passés res, al senyor Bascombe. —Féu una rialleta fugaç—. Llevat que fos una cosa fatal.
—Ara li parlaré —digué Sands—. Porta'm un doble de cervesa.
S'alçà del tamboret. Era un home prim, de mitjana edat i amb aspecte de cansament, amb unes faccions que s'adeien tant les unes a les altres que ben poca gent podia recordar la cara que feia. Els vestits que duia feien joc amb tot ell, perquè eren grisos, i més aviat lluents i desplanxats. Va traslladar-se sense fressa a la sala del fons.
Bascombe seia tot sol en un reservat, amb el cap entre les mans.
—Bascombe.
No va contestar.
—Bascombe. —Sands apartà els colzes de Bascombe. El cap de l'home tentinejà i després es redreçà, però no va obrir els ulls.
—No pateixis per mi —digué amb veu espessa Bascombe—. Un altre doble whisky.
Sands es va asseure a l'altre costat de la taula i begué pacientment la seva cervesa. Ben aviat, Bascombe parpellejà i els ulls es fixaren en ell.
—Oh, per l'amor de Déu! —digué—, si sou vós. Aneu-vos-en, Sands, aneu-vos-en, fill meu. Teniu una manera tan estranya d'aparèixer com un fantasma. No m'agrada. Em trasbalsa.
—D'arcy us ha buscat —digué Sands.
—El mal que té D'arcy és que duu els sostenidors massa ajustats.
—Val més que vingueu i que m'escolteu. D'arcy us pot fer molt mal.
—Prou que ho sé —digué Bascombe—. Em vaig cansar que em seguís per tot arreu i potser vaig tractar-lo una mica malament.
—Ha donat part que bevíeu a les hores de feina.
Bascombe tornà a parpellejar:
—A qui?
—A mi.
—Mentre només fos a vós, rai.
—Potser una altra vegada ho dirà a algú altre —digué Sands—. Quant de temps fa que Ellen us va deixar?
—Cinc anys —digué Bascombe fent una ganyota—. Sí, cinc. Els farà d'aquí a tres anys.
—Suposo que no serveix de res que us digui que Ellen és una qualsevol, oi? —digué secament Sands—. No és una dona de sa casa. Amb aquesta mena, el millor que es pot fer és deixar-les estar. Demaneu el divorci, Bascombe. —Bascombe no va contestar—. Potser adobaria les coses que demanéssiu el trasllat en un altre departament. D'arcy ho ha suggerit…
—Aquell manifasser…
—Sí, però de vegades fins i tot D'arcy ho encerta. Em penso que té raó. M'ha dit que aquest matí us heu escalfat amb el cas d'un doctor a qui ha fugit la dona.
—No m'he pogut estar de pensar en Ellen.
—És això el que vull dir. De passada, D'arcy creu que ha trobat el rastre de la muller del doctor en una perruqueria de senyores de la banda de Sunnyside.
—Com és que en sabeu tantes coses?
—Oh, és que fa molt de temps que m'interesso per la família Morrow —digué Sands; i tornà a agafar el got—. Fa uns setze anys, em penso. Poseu-vos l'americana.
—Per què? No vaig pas enlloc.
—Sí, que hi aneu. M'he passat una hora i mitja cercant-vos. He dit a D'arcy que us havia encarregat una feina i que ja us recolliria i us duria a Sunnyside. Poseu-vos l'americana.
—Seria massa fàcil de tenir-vos ràbia, Sands. Teniu sempre tanta raó, esteu sempre tan segur de vós mateix…
Sands no digué res. Mai no parlava d'ell, i tampoc no li agradava que l'altra gent en parlessin. Li semblava una cosa irreal, com si parlessin d'algú altre.
Deixà Bascombe que es barallés amb l'abric i sortí al bar.
El bàrman esbaldia gots. Interrompé la feina i s'eixugà les mans.
—Se'n va amb vós, senyor Sands? Carat! —digué Bill—. Deveu ser un d'aquells tipus que feien seguir les rates tocant la flauta.
—Bona descripció —digué Sands—. Rates grosses, ratolins, rates primes, rates rabassudes…
—La naturalesa humana és una cosa tan especial —digué Bill—. Fixeu-vos en mi, tan gran i gros, i en vós, tan petit com sou; i jo no podria sortir-me'n amb el senyor Bascombe, i en canvi a vós us segueix com un anyell. Deveu tenir tot de músculs que no es veuen.
—Qualsevol criatura de vuit anys em podria tombar d'una plantofada.
—Senyor Sands, no hauríeu de dir aquestes coses. —Bill estava ofès—. Podria córrer la brama.
Bascombe sortí. Duia, mal cordat, l'abric, però caminava segur i la seva veu havia perdut l'espessor.
—Adéu, Billy bufó —digué al bàrman—. Quan em treguin de la policia, podrem trobar-nos un dia en un carreró sense llum.
—M'agradaria força —digué el bàrman, tot pensarós.
Quan els dos policies hagueren sortit, Bill va tornar als seus gots. Oficialment, l'Hotel Alien estava obert tot el dia, però era en fer-se fosc quan el negoci s'animava. Bill tenia un parell de cambrers que venien pels volts de les set. Quan hi havia molta gent, ell ajudava a servir, però la major part de la nit es dedicava a prendre la mida dels parroquians, esquivava els embriacs i vigilava la caixa. A l'Allen, tot bitllet de més de cinc dòlars era considerat automàticament com a fals, fins que Bill l'hagués examinat.
El dimarts a la nit va ésser el dia més fluix de tota la setmana. Només va passar una cosa que Bill considerés digna d'esmentar a Sands. Un ex-presidiari i mossega sense gaire categoria anomenat Greeley va comparèixer amb una dona grassa i roja de cabells. Bill va reconèixer-la com a una senyora d'una casa de barrets de l'altre extrem del carrer. Però li costà una estona de reconèixer Greeley. Duia un abric nou de trinca i sumptuós i un barret verd de gran estil. Però la cosa més nova en Greeley era l'expressió. Es comportava com un milionari obligat a fregar-se amb la xusma.
—Molt bé, molt bé —digué Bill—. «Senyor» Greeley, perdoneu-me mentre em refaig de l'emoció. I aquesta encisadora dama és la senyora Greeley?
La dona féu una rialleta, però Greeley li va donar una mala mirada i acompanyà la seva parella en una de les taules. Bill va seguir-los.
—Si hagués sabut que veníeu, senyor Greeley, m'hauria posat el davantal de puntes d'Irlanda, us ho asseguro.
—Xampany —digué Greeley, i es va asseure sense treure's l'abric ni el capell.
—Una cullera de postres o una de sopera? —preguntà Bill. La dona tornà a riure.
Greeley posà damunt la taula un bitllet de cinquanta dòlars.
Bill sotmeté el bitllet a totes les proves, llevat de mastegar-lo, però el bitllet seguí essent bo.
Quan l'ampolla de xampany s'hagué acabat, Greeley havia perdut el seu mal humor i començava a parlar fent grans bocades. Bill s'estava tan a la vora de la seva taula com li era possible, i de tant en tant pescava un bocí del que deia Greeley.
—No tinc ganes de passar-me la resta de la vida entrant i sortint de Kingston per robar carteres i buidar butxaques. Escolta, Sue, ara estic en una feina grossa. Tu t'has d'embarcar amb mi, nena.
—I tant! —feia la dona—. Tot el que tu vulguis.
—Amb la mena de vida que duem, no ens podem respectar gens ni ens pot respectar ningú. Una cosa d'alta categoria. Això és el que tinc entre mans, una cosa de categoria i de preu. Pega un cop d'ull en aquesta barraca, mira-te-la.
La dona va complaure'l.
—No és una barraca —digué Greeley—. Fa un parell de dies la meva il·lusió només era de passar aquí una nit de beguda i gatzara, amb la possibilitat que després m'enxampessin.
—Bé, què hi fem, doncs, aquí asseguts, si ara ets de tanta categoria?
—Per dir-li adéu —digué Greeley solemnement—. Dic adéu a una vida tan tinyosa com la que he dut. D'ara endavant, aniràs coberta de diamants.
—Ja te'ls regalo, els diamants. M'estimo més sopar bé.
Greeley encomanà un parell d'hamburgueses i una altra ampolla de xampany.
La dona es menjà les hamburgueses, mossegant-les com si no hi fos a temps.
Tres soldats que hi havia al bar començaren a cantar, i Bill no pogué entendre el que ara deia Greeley. Però va semblar-li que eren coses per l'estil. Greeley s'abocava damunt la taula i parlava amb gran intensitat, mentre la dona se l'escoltava tot mastegant, amb un aire de sentir coses que ja se sabia de memòria.
Pels volts de les deu van aixecar-se per sortir, i Bill s'adonà que els pantalons de Greeley tenien serrells al capdavall. Va córrer una altra vegada al calaix per comprovar la bondat del bitllet de cinquanta dòlars.
Greeley ho veié i li llançà un somriure de menyspreu. Bill va seguir-lo fins a la porta.
—Bona nit, «senyor» Greeley —digué—. Tornareu, oi? No ho espero.
La dona tornà a riure i digué:
—Val a dir que sou un trempat.
Greeley l'agafà pel braç:
—Tu mai no rius de res del que dic jo.
La dona l'apartà fredament:
—Amb tu, ric tota l'estona. Si no m'aturava de tant en tant, em moriria de riure.
—Adéu, Wisenheim —digué Greeley a Bill, mentre obria la porta—. Vine'm a veure al Royal York.
—Encara els falten rentaplats? Faràs goig, amb un davantal.
Una rialla final de la dona, i la porta va tancar-se d'una revolada.
«Tant de bo la meva dona rigués així de tot el que dic —pensà Bill—. Ella no té gens de sentit de l'humor.»
Se n'anà cap als soldats:
—Val més que calleu, nois. Acabo de veure un parell d'M.P. que passaven per aquí davant.
Els soldats van callar, i la nit de dimarts seguí.
5
Dimarts, Edith va barallar-se gairebé amb tothom de la casa. Començà amb Andrew, el qual va dir-li a l'hora d'esmorzar que anava a denunciar a la policia la desaparició de Lucille.
Edith s'enrabià i va plorar. Era una cosa massa humiliant, era una vergonya. Com podrien anar després amb el cap alt?
Andrew se n'havia anat, sense ni tan sols molestar-se a discutir. Frustrada, Edith girà la seva irritació contra Martin. Com podia anar-se'n a la feina quan el necessitaven tant?; havia de quedar-se a casa, era la seva obligació… Immediatament després de l'esmorzar, Martin també va anar-se'n.
La baralla més violenta va tenir lloc a la tarda. Edith era a la sala d'estar amb Polly i Giles. Ella va suggerir que ajornessin el casament.
Polly li donà una mirada, llarga i plena de duresa:
—Per què?
—Trobo que no estaria bé que us caséssiu en un moment així.
—No estaria bé? —digué Polly—. Tu no ho trobaries, potser? I Lucille?
—La gent criticarà.
—La gent sempre critica. Aquest és el darrer permís que té Giles abans que embarquin.
—Ja ho sé —digué Edith en un to de tragèdia—. Ja ho sé, que és una cosa terrible desfer d'aquesta manera els vostres plans, Però no podríeu esperar uns quants dies? Potser Lucille ja hauria tornat.
—Lucille no m'interessa per res —digué Polly—. Ni m'ha interessat mai. L'única manera de poder viure amb ella en aquesta casa ha estat ignorar-la, no deixar-me fer la traveta per ella. Bé, no serà pas ara que me la deixaré fer.
Giles s'esforçava a no escoltar les dues dones. Es mirava les mans, i amb prou feines les reconeixia com a seves, de tan irreal i sense forma que se sentia. Li semblava com si es mogués entre un malson, sense forces per a despertar-se ni poder per a protegir-se de les formes confuses del perill. De vegades la casa era com una capsa i ell s'hi estava tot sol, i al sostre de la capsa es veien ombres sense motiu, i les parets es movien lleument, dintre i fora, com si la capsa respirés. De vegades s'aturava a escoltar-ho, i sentia el seu propi respir. És clar que devia ésser el seu, però sonava com si algú respirés junt amb ell, amb un ritme que no era prou perfecte.
Quan entrava en una cambra, sempre semblava com si algú acabés d'anar-se'n. L'aire es movia i la porta vibrava.
—Ha estat sempre molt bona amb tu —deia Edith amb veu estrident—. No hauries de parlar d'ella d'aquesta manera davant Giles.
—Parlo de la manera que vull. No sé disfressar les coses.
—En aquesta casa ningú no m'escolta! No ho permetré! Et prohibeixo que et casis sense abans haver trobat Lucille.
—No necessito pas el teu permís —digué Polly. Es girà d'esquena, però la veu d'Edith se li ficava a les orelles.
—Què és el que saps de Giles? Què saps d'ell?
—Em sembla que no hi ha gran cosa per a saber —digué Giles; i s'esforçà a somriure—. Vull dir que ja m'adono que resulta molt estrany que la senyora Morrow desaparegués l'endemà d'arribar jo. Però us asseguro…
—Deus ser boja, Edith —digué Polly amb una veu freda i plana—. Ja és prou desagradable que Giles hagi hagut d'estar en aquests moments a casa, i només falta que ara tu l'acusis.
—Ella va dir que la feia pensar en algú —cridà Edith arrapant se violentament a la seva nova idea—. No pots assegurar mai res de ningú, no pots creure ningú, no pots confiar…
La veu se li trencà de sobte. Es girà abruptament, sortí de la sala i li voleiaren les mànigues de la bata. Semblava un gran ocell que es mogués amb les ales trencades.
—Giles.
—Què vols?
—Anem-nos-en d'aquí. Ara. Aquesta nit.
—Podem fer-ho?
—Ningú no ens pot deturar. Ens n'anirem i prou. Giles, puja a fer les maletes. Podem anar en un hotel.
—Molt bé. —Semblava totalment que el sostre de la sala s'hagués obert i que hi penetrés un glop d'aire fresc—. Molt bé, ens n'anirem de seguida.
—Oh, Giles.
—Sí, que la sembla —digué la senyora Betty Flack—. Ja ho crec, que sí. Però no m'hi puc posar forta. Vull dir que com que és una cosa important, amb els policies entremig i tot, no puc assegurar-ho. —La senyoreta Flack tornà les fotografies i afegí pensarosament—: Però de segur, que sembla que sigui ella.
Per damunt dels rulls platinats de la senyoreta Flack, Bascombe i Sands van encreuar les mirades.
—El que vull dir —digué la senyoreta Flack amb un gest elegant— és que «em penso» que sí, que és ella. Va venir quan ja anava a tancar la botiga i va preguntar si tallava els cabells. «Naturalment, que sí, per bé que la meva veritable especialitat és l'ondulació en fred.»
—Van tallar-li els cabells? —digué Sands apartant suaument de la senyoreta Flack la imaginació de l'ondulació en fred.
—Els hi vaig tallar en forma de plomes. Heu vist Per qui toquen les campanes? Bé, doncs, igual. Vull dir com els duu la noia que hi surt. A la senyora Smith, em va dir que es deia així, semblava que no li feia res la manera com els hi tallés. S'estava asseguda aquí, subjectant la bossa que duia. Jo vaig adonar-me que tenia les sabates molles i com que m'agrada de fer de tant en tant una brometa a les meves clientes, vaig preguntar-li, tot rient, si havia nedat al llac. Es veu que no li va fer gens de gràcia —digué la senyoreta Flack. Però afegí lleialment—: potser no, que no en tenia.
—Va dir alguna cosa, ella? —preguntà Sands.
—Només que feia fred. És clar, em vaig compadir d'ella, amb aquell abric tan prim que duia. Se la veia tan «senyora», no sé si m'entén, i amb una mena d'aire tan «desesperat»… Aleshores vaig pensar que potser el seu marit bevia, o alguna cosa per l'estil. —La senyoreta Flack féu una altra de les seves pauses pensaroses—. Ben cert. Feia tot l'efecte que el marit bevia.
—Oh —digué Sands, i les mans de Bascombe s'estremiren com si tinguessin ganes de posar-se al voltant del coll de la senyoreta Flack i escanyar-la o fer-la callar—. El seu marit va venir amb ella?
—Exactament, no. Vull dir que no sé si «va venir» amb ella, però quan ella se'n va anar, jo em vaig estar un moment a la porta per respirar aire fresc i vaig veure aquell home, que s'esperava a l'altra banda del carrer. La senyora Smith va deturar-se i va parlar-hi un minut; després va tirar endavant i ell la va seguir. Em recordo que aleshores vaig pensar si no és curiós amb la mena d'homes que de vegades es casen algunes dones. Ella, tan alta i bonica, i ell, un tipus tan escarransit.
—Un tipus escarransit —digué Sands; i va recular setze anys endarrere, a l'últim cop que havia vist Andrew Morrow. Morrow feia més d'un metre amb vuitanta. Fins i tot tenint en compte que la claror no era gaire bona i que la memòria de la senyoreta Flack era de l'ordre alhora vague i romàntic, Sands estava segur que l'home que va trobar la senyora Morrow a l'altre costat del carrer no havia estat el seu marit.
Era ben fàcil de comprovar. Sands demanà a la senyoreta Flack per telefonar i mentre s'estava assegut a la cabina cercant en l'anuari el telèfon de Morrow, va sentir com la senyoreta Flack deia a Bascombe que ella també era soltera, que era mig propietària del saló de bellesa, i que li agradaven els homes madurs i robustos.
Sands va marcar el número.
* *
La porta del vestíbul encara era oberta, i Polly i Giles van sentir com Delia responia al telèfon i després corria cap al despatx. Un minut més tard, Andrew es posava a l'aparell. Van sentir-li dir:
—Digueu. Sí, sóc el doctor Morrow.
—Molt bé —digué Polly abruptament—, que escoltem o parlem? O bé vols pujar a fer les maletes?
—Ho faré si tu vols.
—«Sí» —digué Polly amargament—. Oh! Està bé. No hi ha com un truc de telèfon per a canviar els ambients, oi, Giles? —Va tancar els punys i començà a renegar a mitja veu—. Maleït siga, maleït siga, maleït siga. La veu d'Andrew ocupà la sala.
—Sands? No. Em temo que no me'n recordo. Dieu Sands? —Una pausa, un canvi de to—. Ah, sí, sí! —S'escurà la forja—. Estic…, estic molt content que hàgiu pogut aconseguir-ho… Sunnyside?… No. Jo era a casa. Les minyones van espantar-se i em van fer venir del despatx. Voldríeu esperar-vos un moment? Canvio d'aparell.
Gris de cara, anà fins a la porta de la sala d'estar i la tancà sense dir ni una paraula.
—És la policia —digué Giles—. Suposo que deuen haver trobat alguna cosa. Jo… Polly, què et passa?
Les espatlles de la noia tremolaven i damunt els seus ulls s'havia estès una capa com el glaç que es fa en un riu.
—Giles, és aquell home. És el mateix. Sands. Va venir amb una colla d'homes i jo els vaig poder veure per la finestra com trafiquejaven per la neu. Hi havia clapes ben vermelles.
—No t'entenc…
—Un d'ells, aquest Sands, va entrar a casa i va asseure's aquí mateix, en aquesta cadira. Només es va asseure i ens va mirar, a Martin i a mi, una llarga estona. Martin es va plantar a riure, no sé per què, però se'n va fer un tip.
Polly s'aixecà insegura, travessà la cambra i es deturà davant del retrat de Mildred. Durant un minut els ulls castanys implacables es clavaren en els ulls amables, d'un blau inexpressiu.
Giles la seguí, estranyat:
—Qui és aquesta?
—La meva mare.
—Oh!
—Era molt jove quan va morir. —Polly va girar-se. La seva cara era dura i implacable—. Devia haver d'esdevenir-se així. Era el tipus de dona que s'hauria engreixat massa.
Giles no va gosar-la mirar. Sempre li tenia una mica de por. En les seves relacions, la realista era Polly, i ell era el somiador. Ella guiava i ell seguia.
—Val més que pugi a dir-ho a Martin —digué ella—. Val més que ho sàpiga ell, també.
—Encara tens ganes d'anar-te'n? Vols que pugi a fer les maletes?
—Què? —digué ella com si s'hagués oblidat d'ell, de qui era i què feia—. Haig de dir-ho a Martin.
* *
—Era a l'hivern —digué Sands—. Feia un parell de mesos que corrien històries de criatures que havien estat perseguides al parc quan tornaven de l'escola a casa. Les històries eren vagues i mai no es va detenir ningú. Aleshores, una nit Mildred Morrow va sortir per anar a visitar una amiga. I ja no va tornar.
Sands va fer una pausa.
—L'amiga era una vídua que vivia a la casa del costat. Es deia Lucille Lanvers. Va declarar que Mildred havia sortit de casa seva abans de les onze, ostensiblement per tornar a casa. El doctor Morrow era a l'hospital amb un part difícil i quan va tornar a la una, Mildred Morrow encara no era a casa. Va cridar la seva germana Edith, que ja era al llit, i tots dos van anar a casa la senyora Lanvers. Tots tres van voltar pel parc una hora o més i després van avisar la policia. Prop de les sis del matí, l'endemà, vam trobar Mildred Morrow estirada al costat d'un arbre, amb el cap obert. Havien desaparegut la seva bossa i alguns joiells de preu. L'eina del crim no va trobar-se però vam suposar amb prou seguretat que era una destral. Aquella nit hi havia hagut una gran nevada. El cos gairebé estava cobert del tot. I encara que hi havia alguns senyals a la neu als llocs on hi havia hagut les petjades, no van servir-nos de res.
—Qui va portar l'afer? —preguntà Bascombe.
—L'inspector Hannegan. En aquell temps, jo era només un agent de servei. Anava amb una bicicleta amb motor.
—Oh, per l'amor de Déu! —digué Bascombe—. Una bicicleta amb motor.
—Exacte —digué Sands; i va somriure sense fressa—. Hannegan es creia que era cosa d'un simple robatori, i va passar-s'ho d'allò més bé a base d'arreplegar tots els minyons que alguna vegada havien robat, ni que fos una pilota de tres rals d'una botiga. Com un gran favor, va deixar-me que m'entretingués enfocant el cas des d'un altre angle. Però no vaig arribar enlloc. Semblava que no hi hagués cap motiu per al crim, llevat del robatori. Jo vaig parlar amb la família i amb la Senyora Lanvers, però no tenia cap categoria oficial per a fer-ho. Després Hannegan es fastiguejà del cas i va donar-lo per clos al cap d'unes quantes setmanes.
—Quin veredicte vau donar?
—Jo? Cap. El doctor Morrow tenia una coartada. La seva germana Edith va destarotar-me una mica, perquè és un d'aquests tipus que no paren. Jo tenia la idea que estimava amb gelosia el seu germà i que probablement s'estimava més que no tingués muller. La senyora Lanvers era una dona silenciosa i poc expansiva, més aviat lletja, no era ni de bon tros tan bonica com ara, si les seves fotografies no enganyen. Era la millor amiga de Mildred Morrow, i altra vegada no trobàvem en ella cap motiu, sinó el ben vagament possible que volgués per a ella el marit de Mildred.
—I va aconseguir-lo?
—Sí, però tampoc no deixa de ser una cosa ben corrent que un home es casi amb la millor amiga de la seva dona. Això passa molt sovint, especialment en casos com aquest en què el marit estava profundament enamorat de la seva dona. Morrow estava boig per Mildred. Va estar malalt una pila de temps, després de la mort d'ella.
—I Lucille va atendre'l, suposo —digué Bascombe amb un somriure cínic.
—No ho sé —digué Sands—. A mi, allò que més m'amoïnava eren els fills. Jo no hi entenc gaire, en criatures, i vaig trobar que les seves reaccions eren molt estranyes. En aquell moment, la noia devia tenir deu o onze anys. Obrava com si no li hagués passat res, i si jo li feia cap pregunta, em mirava i feia veure que no m'havia sentit. El minyó devia tenir un parell d'anys més que ella; anava aleshores al Col·legi Superior del Canadà i semblava mig boig i rauxós. Va fer-se uns grans tips de riure i em va proposar de barallar-se amb mi. Deia que em guanyaria amb una mà lligada a l'esquena, si jo prometia de no tocar-li l'espinada al lloc on un cop se l'havia trencada en un partit de futbol.
—Què se n'ha fet?
—Ara és el director literari de la «Revista». Déu meu! L'única persona de la família que he tornat a veure és la noia, Polly. Vaig trobar-me-la fa tres anys al tribunal. Ella feia de testimoni en no sé quina demanda d'insolvència. Va reconèixer-me i va girar-me la cara.
—És curiós que es recordés de vós.
—Sí. És curiós. El pare no se'n recordava quan li he telefonat. De totes maneres, Hannegan va tancar la investigació, i a mi em van donar les dimissòries. Ara em fa l'efecte que torna a obrir-se. —Va girar-se per mirar Bascombe—. No us sembla, també?
—Sí —digué Bascombe.
La senyoreta Flack va sortit del petit recambró on s'havia guarnit.
—Heu estat molt amable d'oferir-vos per acompanyar-me a casa —va dir—. Si us haig de ser franca, m'he espantat d'allò més quan m'heu dit que éreu policies. Ara no estic espantada gens ni mica.
—Us felicito per ser tan valenta —digué Sands.
La senyoreta Flack va ésser dipositada a casa seva.
—I ara què? —preguntà Bascombe.
—Mirarem pels voltants.
—No sé qui va dir-me una vegada que Toronto tenia quinze milles d'est a oest i nou milles de nord a sud.
—Sembla que sí, que és això —digué Sands. El que jo voldria saber és qui duu la criatura, vós o jo?
—De moment la duem entre tots dos fins que sigui prou gran i pugui triar ella. —El cotxe es va engegar com si ja sabés quina direcció havia de prendre, com un cavall ben ensinistrat—. Vull trobar primer de tot la senyora Morrow.
* *
El senyor Greeley i la dama que l'acompanyava van estar en un ball-taxi del moll. Ni l'un ni l'altra no s'hi trobaren gaire bé. El lloc tenia massa categoria. Greeley es donava vergonya de treure's l'abric i ensenyar el vestit vell que duia. En acabar el segon ball, la suor li regalava clatell avall i els efectes del xampany s'esvaïen. Greeley necessitava alguna cosa més forta que el xampany.
—Fot el camp d'aquí —va dir.
—Per què? —va dir la dona—. Jo m'ho passo molt bé.
—Si vols que et maseguin el darrera, vés amb tramvia també i et sortirà més barat.
—És que així que arribem en un lloc, ja te'n vols anar.
—Tinc hora donada, ja veuràs. Sortim.
Va dirigir-se a la sortida, sense ni mirar-se si ella el seguia. Quan van ésser fora ella va dir:
—Eddy, ets un mal educat.
La dona va cordar-se l'abric. El llac colpejava el moll amb un menyspreu fred i orgullós.
—Eddy, anem cap a casa.
—No siguis empipadora.
—Aquest barri no m'agrada.
—Està bé, espera't una mica.
Va separar-se un dels costats de l'abric i va clavar-se alguna cosa a la cuixa, a través de la roba. Li feia mal la cuixa, però la seva ment va semblar com si tornés a entendre les coses tal com eren, com si ara tingués la perspectiva exacta. La vida era una bassa, però ell, Greeley, l'havia dominada.
«Jo, Greeley.»
Eren les dues de la matinada quan Sands tornà a trucar. Andrew no s'havia ficat al llit i es trobava en el seu recés amb un llibre a la falda.
—Digueu —va contestar al telèfon.
—El doctor Morrow? Aquí, l'inspector Sands. Podeu vestir-vos de seguida?
—Ja estic vestit. Què ha passat?
—Sóc a l'Hotel Lakeview. És al carrer Bleacher, a la dreta del bulevard, al costat oest de Sunnyside. La vostra…, la vostra muller és aquí.
—Sí, sí… —Era com si alguna cosa se li hagués esberlat al cap i ell hagués de parlar entre un terrible aldarull—. Està…, està bé?
—És viva —digué Sands.
—Està malalta, doncs? Dieu que està malalta? Ja…
Edith aparegué a la porta del recés, embolicada amb una vella bata escocesa:
—Què passa, Andrew? Digues-m'ho de seguida! Què passa?
—Me'n vaig ara mateix —digué Andrew; i deixà el telèfon.
—Vinc amb tu —digué Edith—. Sigui el que sigui, vinc amb tu, perquè tot sol no pots encarar-t'hi.
Andrew se la va mirar, però no va poder-la veure amb claredat. No era altra cosa que una barreja de colors, un remolí de colors diferents sense forma ni sentit ni substància. No va sentir tan sols com la seva mà empenyia la d'ella, ni com les seves cames es movien, amb els peus que semblava que no li toquessin a terra.
Els ulls només li funcionaven si es mirava una sola cosa cada vegada, una cosa separada i estacionària, la porta, la cartera dels instruments, tancada i a punt al seient del darrera, un fanal de carrer, una casa, un arbre.
* *
Estava asseguda ben dreta en una cadira. Al seu costat, el radiador, obert a tota potència, deixava anar bufades de soroll i de calor que feien olor de pintura. Però la cara d'ella restava freda i cerosa, i els seus ulls, glaçats.
—Senyora Morrow…
«Hi ha un home a la meva cambra. És la meva cambra? No. Sí, la meva cambra. Un home i un altre home. Dos homes.»
—… He telefonat al vostre marit. Ve de seguida.
«Quants homes a la meva cambra! I quin tip d'enraonar que es fan!»
—Si us cal res…
«Potser em diuen alguna cosa.»
Bascombe es mogué, incòmode:
—No crec pas que us senti.
«Doncs sí, que us sento. Us equivoqueu, minyó. Minyó? Vell? Són dos, això sí. Dos, dos.»
—Senyora Morrow, m'agradaria ajudar-vos. Si podeu recordar què us ha passat…
Una expressió va travessar la cara d'ella, molt lleugera, com un gat que s'esmuny. Ara s'adonava que aquella gent eren els seus enemics.
Es trobava al llac, nedava i l'aigua era freda i fosca i les onades l'envestien amb fúria. Va veure una mà que s'allargava per ajudar-la. Ella va intentar d'agafar-s'hi, i la mà l'empenyia avall, amb molta força, avall, avall, avall, al fons més negre, per a morir-hi, per a morir-hi.
—Senyora Morrow, aquí teniu el vostre marit.
—Lucille, Lucille estimada…
Ell va entrar a la cambra arrecerada. Ella va girar molt lentament el cap i el va veure com li allargava la mà.
Començà a xisclar. Els xiscles sortien de la seva gola suaument, gairebé sense cap esforç, com una cançó que canta un ocell.
Quan arribà l'ambulància encara xisclava.
L'ambulància va descuidar-se de recollir el senyor Greeley. Els fars ni el van il·luminar.
Estava assegut al carreró sense sortida de darrera l'hotel, recolzat a la paret. El vent del llac li bufetejava la cara, però a Greeley tant se li'n donava. La vida era una bassa, però ell, Greeley, l'havia dominada. La nit era negra, però plena de somnis brillants. Dones càlides, sedes, abrics de pell espessa i flonja, muntanyes de vellut i indrets tous i tebis.
Tot somiant, va adormir-se, i mentre dormia, va morir.
La guineu
1
Va tornar a sentir-se segura. Al seu darrera hi havia una porta de ferro i un centenar de portes que es tancaven amb una clau molt grossa. Una de les infermeres tenia la clau al palmell de la mà, a tota hora.
No hi havia graons, només unes rampes per les quals us enfilàveu amb algú al costat vostre, que us parlava d'una manera agradable i impersonal. I després, al capdavall, la darrera porta, el darrer dring d'una clau i l'enemic quedava tancat al defora. La cambra tenia finestres, però ningú no s'hi hauria pogut introduir. A banda i banda hi havia un filat espès d'acer.
Immediatament va anar a les finestres i va palpar el filat, tot i saber que la infermera la vigilava i que ho explicaria a l'intendent. Però ella havia de convèncer-se que la cambra era segura, i el tacte del filat sota els seus dits la tranquil·litzava.
—És fort, oi? —digué.
—I tant! —contestà alegrement la infermera. Era una noia jove, amb uns rulls rossos i un somriure bonic. Semblava endreçada i eficient, però els seus ulls reien sempre com si visquessin una vida secreta i feliç per compte propi—. Sóc la senyoreta Scott.
—La senyoreta Scott —repetí Lucille.
—Ara traurem els vestits de les maletes i els posarem als armaris, senyora…, senyora Morrow.
—Senyora Morrow.
—Compartireu aquesta cambra amb la senyoreta Cora Green. En aquest moment, la senyoreta Green és a la biblioteca. La senyoreta Green us agradarà molt, n'estic segura. A tots ens agrada.
Començà a desfer les maletes, tot conservant ben plana la clau al palmell de la mà esquerra. No es girava mai d'esquena a Lucille ni li treia els ulls del damunt, però la seva vigilància era discreta. Parlava amb seguretat i cordialment. Quan Lucille finalment s'adonà de com era estretament vigilada, no va sentir cap molèstia. La senyoreta Scott era tan suau! Feia la impressió que simplement era cauta, mes que suspicaç. Cauta i no pas desconfiada.
—Quin vestit blau més bonic! —digué la senyoreta Scott—. Gairebé és el mateix color dels vostres ulls, oi? Em penso que hauríem de reservar-lo per a la nit de cinema.
—No sabia que havia de compartir la cambra.
—Hem trobat que és millor de tenir plegades dues persones en una cambra. No se senten tan soles. I estic segura que us agradarà molt la senyoreta Green. Ens fa riure molt a totes.
—M'agradaria més d'estar sola.
—És molt natural que al començament us ho sembli. Us faria res de passar-me una altra perxa, senyora Morrow?
Lucille va moure's automàticament. L'acte familiar de penjar un dels seus vestits li feia sentir-se més com a casa. Va agafar una altra perxa. La senyoreta Scott l'observava:
—Potser us estimaríeu més d'acabar de penjar-vos-els, oi, senyora Morrow? Així sabríeu després on teniu cada cosa.
—Molt bé.
—Deixem que cadascú s'ajudi tant com pugui. Ens agrada de pensar que cada cambra és com una petita comunitat…
—No vull veure les altres. —Les altres, les boges—. Vull estar tota sola.
—Al començament us sentireu una mica estranya, però nosaltres hem trobat que el nostre sistema és el millor.
Fou el primer contacte de Lucille amb el «nosaltres» dominant. Nosaltres, les infermeres; nosaltres, els doctors, les claus de coure, el filat d'acer; nosaltres, la porta de ferro, la tanca; nosaltres, la gent, la societat; nosaltres, el món.
—Cada suite està formada per quatre cambres —digué la senyoreta Scott—. I a cada cambra hi ha dues persones. Procurem de posar plegades les persones d'un ambient similar.
D'algun indret més enllà de la porta, una dona començà a plànyer-se:
—Doneu-me més menjar i més roba. —La veu era feble, però ben clara.
—És la senyora Hammond —digué lleugerament la senyoreta Scott—. No en feu cabal. Té menjar i vestits de sobres.
—Doneu-me més menjar i més roba.
—És el que sempre diu —afegí la senyoreta Scott.
—Doneu-me…
Lucille es doblegà damunt el bagul, com si el cos s'hagués escorregut de sobte de dintre del vestit i com si àdhuc el vestit estigués a punt de plegar-se dintre el bagul i d'anar-se'n cap a casa.
—Us trobeu malament, senyora Morrow?
Els ulls li feien pampallugues i, més enllà de les pampallugues, les paraules ressonaven i dansaven. I, més enllà de l'espessor que li tapava les orelles, parlaven unes veus, sense ordre, fora del temps.
«Doneu-me més menjar. Persones d'un ambient similar. Senyora Morrow, ací teniu el vostre marit. Més roba. Quin vestit blau més bonic! Us trobeu malament, senyora Morrow? Malament? Malament?»
—No —digué ella.
—Només una mica trasbalsada, oi? —digué la senyoreta Scott—. Ja ens ho esperàvem. Potser us agradaria que us deixés sola un o dos minuts, fins que us acostuméssiu a la cambra. Jo aniré a la biblioteca a buscar la senyoreta Green. Mireu; aquesta cadira blava de braços és molt còmoda.
—No tanqueu la porta amb clau? Vull dir la porta tancada.
—Mai no tanquem les portes individuals, durant el dia.
—Vull tenir la porta…
—A la nit, quan siguin totes al llit, us tancarem la porta.
La senyoreta Scott arribà a la porta, sense que poguéssim dir que caminés endarrere, però també sense donar mai l'esquena a Lucille. Obrí el pom de la porta i sortí al corredor.
La senyora Hammond estava dreta, a davant mateix de la porta, amb els braços plegats damunt el pit magre. Era una dona jove i bonica, amb uns cabells espessos i negres i uns ulls castany fosc, però tenia la pell esgrogueïda i tibant damunt els ossos de la cara. Duia una faldilla negra i un suèter vermell gruixut.
—Doneu-me més menjar i més roba.
—No crideu tant, feu-me el favor, senyora Hammond —digué la senyora Scott—. Tenim una nova allotjada, avui. Digueu a la senyoreta Parsons que us doni una poma.
La senyoreta Parsons en persona va aparèixer al corredor. Era més jove que la senyoreta Scott i no tan segura d'ella mateixa.
—És que ja s'ha menjat dues pomes i una banana, senyoreta Scott.
—Déu meu —digué la senyoreta Scott—. No teniu ganes que us agafi mal de ventre, oi, senyora Hammond?
—Doneu-me més menjar…
—Potser que us donés una debatuda de llet —digué nerviosament la senyoreta Parsons.
—Això mateix —digué en un to joiós la senyoreta Scott—. Si sou bona minyona i us porteu bé, la senyoreta Parsons us donarà una debatuda de llet. Ara torneu a la cambra, senyora Hammond. L'hora del repòs encara no ha acabat.
La senyora Hammond se n'anà majestuosament corredor avall i desaparegué cap a la seva cambra.
—On s'ho fica? —preguntà la senyoreta Parsons amb una veu cansada—. On s'ho pot ficar?
—Vés a buscar la senyoreta Cora. És a la biblioteca. —Va baixar la veu—. No crec pas que la senyora Morrow ens doni gaire feina, llevat que el doctor Goodrich vol que apuntem a la seva fulla tot el que digui.
La senyoreta Parsons féu una cara desesperada.
—«Tot»?
—No t'amoïnis. No diu gran cosa. Aquí tens la clau per anar a buscar la senyoreta Cora.
La senyoreta Scott tornà al seu pupitre. Era al mig mateix del breu corredor, i des d'allà podia veure la porta oberta de cada cambra i la porta tancada amb clau que duia a la rampa.
Va mirar-se el rellotge. Dos quarts i deu de tres. Tenia encara vint minuts per a presentar la senyoreta Cora a la seva nova companya de cambra, per a posar el vestíbul a punt perquè elles poguessin passejar-s'hi, i per convèncer la senyora Morrow que deixés la seva cambra tranquil·lament i anés a veure el doctor Goodrich al seu despatx.
Va sospirar, però no era pas de cansament. Era el sospir satisfet de la persona que té un centenar de coses a fer i que sap que les podrà fer totes bé.
La porta de la rampa va obrir-se i la senyoreta Parsons entrà amb la senyoreta Cora Green.
La senyoreta Green era una dona baixeta i eixerida, d'uns seixanta anys. Duia un vestit de seda negra immaculadament net i ben planxat, i el seu cabell blanc estava pentinat en centenars de petits rulls amb un llacet de vellut rosa posat al capdamunt. Es movia ràpida i delicada com un ocell.
—Ja és aquí? —digué la senyoreta Cora.
—Ja és aquí, «qui»? —digué gairebé severament la senyoreta Scott. Havia de mostrar-se severa amb la senyoreta Cora, per a no posar-se a riure. La senyoreta Cora era precisa, sabia gairebé tant de totes les malaltes com el mateix doctor Goodrich i contínuament s'esforçava a arrencar més informació de les infermeres.
—«Sempre» em feu anar a la biblioteca quan ne duen algun de nou a la meva cambra —digué la senyoreta Cora—. Què li passa, a aquesta? Com se diu?
—Senyora Morrow —digué la senyoreta Scott—. Apa, entreu i feu-li una bona impressió.
—Bé, «el menys» que podríeu fer és dir-me què li passa.
Les senyoretes Parsons i Scott van bescanviar uns somriures inexpressius.
—No ho sé —digué la senyoreta Scott.
—Bé, doncs, almenys podríeu dir-me si està gaire malament. Està tan malament com la senyora Hammond?
—No.
—Gràcies a Déu! Trobo que la senyora Hammond és una dona amb el seny completament equilibrat, resulta molt «pesada». Si jo fos el director, l'atiparia i atiparia, només per veure què passava. No sé pas si podria menjar gaire, de debò.
La senyoreta Scott, que també ho havia pensat sovint, féu una cara simpàtica però inexpressiva. Va agafar la senyoreta Cora pel braç i plegades van anar cap a la cambra.
—Us presento la senyoreta Green, senyora Morrow.
—La senyoreta Green? —Lucille alçà els ulls. La por que s'hi havia encès va esvanir-se a poc a poc—. La senyoreta Green?
«Una dona vella i menuda. Cap perill, cap amenaça.»
—Molt de gust, senyoreta Green.
—Molt de gust, senyora Morrow —digué la senyoreta Cora—. Quin cabell més bonic que teniu! —Es mirà de reüll la senyoreta Scott, amb un somriure maliciós que volia dir: «És la mena de cosa que sempre dieu, però «a mi» no m'ensibornaràs.»
La senyoreta Scott va fer veure que no se n'adonava.
—Sí, que és bonic, oi? Sobretot el color. Estic segura que vós i la senyoreta Green us avindreu d'allò més, oi, senyora Morrow? Jo seré al corredor, per si em necessiteu. Ja sabeu com me dic, oi?
—Senyoreta Scott —digué Lucille.
—Perfecte —digué la senyoreta Scott, que semblava molt complaguda. Després va sortir.
—Diu una pila de beneiteries —digué la senyoreta Cora—. És que estan ensenyades per dir beneiteries.
—De debò? —digué Lucille.
—És que tenen en molt poca consideració la nostra intel·ligència, especialment la meva. —Va estudiar un minut Lucille i afegí pensarosament—: Potser també la vostra. Us passa alguna cosa especial, a vós?
—No ho sé.
Fins aleshores s'havia sentit freda i despresa de tot, però ara li entraven unes ganes sobtades i vehements de parlar i d'explicar-se: «No, no em passa res. Tinc por, però és una por autèntica, no me la imagino. Tinc por que em matin. M'ha de matar un d'ells. Andrew, Polly. Martin, Edith, Giles…; un d'ells.» Va xiuxiuejar:
—He vingut aquí per estar segura.
—Teniu enemics que us persegueixin?
—Sí.
—Bah, tothom diu el mateix —digué la senyoreta Cora, desil·lusionada—. No heu de dir-ho al doctor Goodrich, o bé «mai» no podreu sortir d'aquí. En aquest lloc tothom està carregat de sospites.
La senyoreta Scott tragué el cap per la porta:
—Poseu-vos l'abric, Cora. És hora d'anar a passejar.
—Avui no vull anar a passejar —assegurà decidida la senyoreta Cora.
—Apa, sigueu bona minyona.
—No, aquesta tarda la neuritis m'amoïna molt.
—Fa tota una setmana que no heu sortit —digué la senyoreta Scott. De la mateixa manera que era impossible que la senyoreta Cora demostrés que tenia neuritis, era impossible que qualsevol altre provés el contrari. La neuritis de la senyoreta Cora era molt difícil de localitzar. S'esmunyia àgilment d'un membre a l'altre, se li posava a les cames quan calia anar a passejar, als braços quan la senyoreta Cora no tenia ganes de fer teràpia ocupacional, i al cap, a la menor provocació.
—També tinc —afegí la senyoreta Cora— el cor malalt.
—No té cap importància —digué bruscament la senyoreta Scott—. L'exercici suau és molt bo per als malalts del cor.
—No pas per a mi.
La senyoreta Scott va retirar-se sense continuar la discussió.
—Els passeigs són la cosa més avorrida —explicà la senyoreta Cora a Lucille—. Fan coses tan innocents com collir fulles. El nivell d'intel·lectualitat d'aquesta casa és molt baix.
La senyoreta Scott tornà a comparèixer, amb una capa de color blau-marí penjada damunt l'uniforme:
—Adéu-siau, Cora. Ja veureu com us sabrà greu de no haver vingut. Anem a fer un home de neu ben bonic.
—No trobeu que és «absurda»? —exclamà la senyoreta Cora, movent el cap—. Un home de neu ben bonic. Quina bestiesa!
La senyora Hammond passà per davant de la porta, embolcallada amb un immens abric de pells, amb una bufanda de llana que li tapava tot el cap. Darrera d'ella van passar dues dones grasses i de mitjana edat, que tenien la mateixa cara i anaven vestides exactament igual. Anaven de bracet i marcaven el pas.
—Són les bessones Filsinger —digué la senyoreta Cora sense molestar-se a abaixar la veu—. Mai no puc conèixer quina és cada una. Fa un quant temps encara podia determinar quina era Mary, perquè era la més guillada. Ara Betty ho és tant com ella.
La senyoreta Cora les saludà amb la mà i les bessones van desaparèixer, donant-los una mala mirada.
—Mary va entrar primerament —explicà la senyoreta Cora—. Betty acostumava a venir a veure-la i era completament normal fins fa uns quants mesos, que va començar a copiar els símptomes de Mary. Ara totes dues són aquí. Mary té cura de Betty i fins i tot la banya. —La senyoreta Cora va sospirar—. Tot plegat és d'allò més freudià. Jo també tinc una germana, però el sol pensament de banyar-la ja em fa esgarrifar. És una dona grassa i més aviat peluda.
Va fer una pausa per mirar-se les seves mans blanques i delicades. Els seus moviments eren una mica massa lleugers i la seva conversa una mica massa ràpida per a una dona de la seva edat. Però Lucille tingué la sensació que entre tota la gent que havia trobat, almenys aquella era una dona amb l'enteniment completament equilibrat.
—Ja sé el que penseu —digué Cora—; i, naturalment, teniu tota la raó. Sóc una dona massa sensible per a enfrontar-me amb un món sense solta ni volta. M'estimo més quedar-me aquí. —Va riure—. Jo al meu raconet i vós al vostre.
En algun indret de la casa un timbre elèctric començà a sonar sorollosament. Amb un moviment sobtat de pànic, Lucille s'alçà de la cadira, però abans i tot d'estar dreta, el timbre ja havia parat de tocar.
—És Mary Filsinger —digué amb seguretat Cora—. Cada vegada que surt a passejar corre fins a la tanca i la toca per veure si el timbre d'alarma encara funciona. Mai no se n'oblida.
—Per què? —digué Lucille.
—Per què? Mai ningú no pregunta «per què» a Penwood; seria massa fútil. Val més concentrar-se, per exemple, en la bella consistència i en l'ordre que tenen les coses. Mary Filsinger i la tanca, la senyora Hammond i la seva frase solitària. Hi ha com un motlle de divina manca de lògica en tot això. I el motlle mai no canvia. És el que trobo a faltar al món de debò: alguna mena de motlle que mai no canviï.
—La tanca —digué Lucille—. Si algú provava d'acostar-s'hi per entrar, el timbre s'engegaria?
—Per entrar? —La veu de Cora era aspra i desil·lusionada. Li hauria agradat de seguir parlant de motlles. Li havia fet l'efecte que al capdavall havia adquirit una companya de cambra capaç d'apreciar una dona, com ella, que pogués observar la vida però que se sentís massa atabalada per a viure-la—. Qui diable voleu que tingui ganes d'entrar a Penwood? El desig més corrent més aviat és de sortir-ne.
—Jo voldria quedar-m'hi —xiuxiuejà Lucille.
—Calleu! —Cora indicà amb un gest del cap la porta oberta—. La senyoreta Scott tornarà d'un moment a l'altre. Que no us senti, sobretot. Per què teniu ganes de quedar-vos?
—No ho sé… És que…, és que tinc por… —Sentia les paraules que s'empenyien gorja amunt, com unes bombolles a punt d'esclatar. «Si ho expliqués a algú, trobaria qui m'ajudés, algú podria ajudar-me… Ajudeu-me, Cora…»
Aleshores veié els ulls de Cora que lluïen amb una excitació irracional i violenta. Va deixar-se anar altra vegada a la cadira de braços i es premé els dos punys contra els pits.
—No digueu res —va dir Cora—. Si voleu quedar-vos aquí no digueu res al doctor Goodrich. No li contesteu res, ni una paraula. Fins i tot una sola paraula ja podria delatar-vos.
—Delatar-me?
—Vós no hauríeu d'estar aquí. Però si voleu quedar-vos-hi, és cosa vostra. No digueu ni un mot al doctor Goodrich.
—Bona tarda, senyora Morrow.
«No li contestis per res.»
—Confio que us heu instal·lat confortablement a la vostra cambra. Feu el favor de seure aquí. Ja podeu retirar-vos, senyoreta Scott.
«Silenci. Ulls. No és segur que té més de dos ulls?»
—Seieu, us ho prego, senyora Morrow.
«Haig de seure? Vols dir que no ho fa per delatar-me?»
—Ara està més bé. Perfecte. No teniu ganes de fumar una cigarreta? Em sap greu que no puguem autoritzar-ho a les cambres, ja enteneu per què, suposo.
«És clar, que sí. Som criatures i no ens podeu deixar jugar amb foc.»
—M'enteneu, oi?
«Què és això que m'allarga? Una cigarreta? No. Una ploma. Per què, una ploma?»
—Tinc unes quantes preguntes de rutina per a fer-vos. Si voleu agafar la ploma i escriure aquí el vostre nom… Voleu dir-me el vostre nom complet?… Quina data diu aquí?
«9 de desembre, però no ho diré pas; podria delatar-me.»
—El vostre nom complet?
«No pot atrapar-me.»
—Quin any vau néixer? Sabeu on us trobeu? Podeu veure això? Podeu sentir això? De quin color és el vostre vestit?
Les preguntes seguien. Lucille no deia ni un mot. El doctor Goodrich no semblava estranyar-se gens del seu silenci. Semblava que només es fixava en allò que escrivia i amb prou feines tornà a mirar-se-la.
Ella se sentia segura en el seu silenci i, de sobte, triomfava. Era fàcil, fet i fet. Era la cosa més fàcil del món. Gairebé descarant-se, mirà per damunt de la taula per veure què escrivia el metge. Tingué una sorpresa humiliada quan veié que no escrivia res. Feia dibuixets i havia esperat deliberadament que ella volgués mirar-ho.
En aquell instant alçà els ulls i les mirades de tots dos van topar-se. La d'ell era amable, però una mica cínica. «No us penseu que em podreu enganyar», deia.
—Molt bé, senyora Morrow —va dir el metge amb veu amable—. No cal pas forçar les coses, el primer dia. La senyoreta Scott us acompanyarà a la vostra cambra.
Com a través d'una boira, veié lliscar la senyoreta Scott, a través del despatx, cap a ella. Va allargar les mans, cegament, per a aferrar-se a alguna cosa de sòlid.
La senyoreta Scott l'atrapà mentre queia.
—S'ha desmaiat —digué amb una veu tota sorpresa.
—Poseu-la al divan i feu venir una llitera. Aquest vespre no la feu anar al menjador a sopar, si ella no us ho demana. I feu-me el favor de fer venir la senyoreta Green.
Quinze minuts més tard, Cora arribava, sostinguda per una ruboritzada senyoreta Parsons.
—Per què m'heu fet venir acompanyada per «aquesta» és una cosa que no sé comprendre —digué Cora—. Sé els topants d'aquesta casa molt millor que no pas «ella». I no és pas que hagi provat d'escapar-me mai.
La senyoreta Parsons sortí precipitadament. Cora s'avançà ràpidament a través del despatx cap al doctor Goodrich.
—Precisament volia parlar-vos d'això, Cora —digué Goodrich amb un lleu somriure.
Cora es va asseure. Respirava feixugament i tenia els llavis d'un to blavós, cosa que el doctor va registrar, inquiet.
—Com us trobeu, Cora?
—Molt bé.
—Hauríeu d'aprendre a moure-us més a poc a poc.
—No he sabut mai ser previnguda —digué Cora, movent el cap vigorosament—. És massa tard per a aprendre'n, ara.
—Demà és el dia de les visites. Vindrà la vostra germana. He pensat que seria una gran idea que ja tinguéssiu fetes les maletes i us en poguéssiu tornar a casa amb ella.
Ella va mirar-se'l fixament:
—Ho heu dit ja a Janet?
—És ella mateixa qui va suggerir-m'ho. Fa molt de temps que no heu estat a casa.
—I no hi vull anar. Ja sóc massa vella perquè em facin anar d'aquí enllà d'aquesta manera.
—Podeu tornar quan en tingueu ganes. Esteu molt millor que no estàveu.
—Ja sabeu que això que dieu és mentida, doctor —digué Cora—. Per què em voleu fer anar a casa? Perquè no haig de durar gaire més, oi?
—No sigueu beneita. La vostra germana ha pensat que as agradaria de tornar a casa. Sou vós qui ha de decidir. Si us estimeu més de quedar-vos, ja sabeu que podeu fer-ho lliurement.
Era veritat. La senyoreta Green era la favorita de l'hospital. Era difícil d'imaginar-se com s'embriagava, aquella doneta brillant i animada, cada cop que se li'n presentava una oportunitat. En aquelles ocasions, les seves barreres morals s'esfondraven. Dues vegades havia estat detinguda per robatori, i diversos cops, per conducta desordenada. En general, no podia recordar-se de res del que havia fet. Després del segon delicte, la seva germana Janet l'havia duta a Penwood, i d'aleshores ençà tornava periòdicament a casa. Però aquests retorns no eren mai afortunats. Sota l'esguard vigilant i preocupat de la seva germana, Cora se sentia molt més irresponsable i neguitosa que quan era a Penwood. Al cap d'uns quants dies d'aquesta constant vigilància, Cora se sentia empesa a escapar-se'n. Tenia l'astúcia subtil de l'embriac superior, i Janet, una dona de negocis, plena d'èxits i buida d'imaginació, no podia plantar-li cara. Cora sempre s'ho manegava per sortir, per trobar diners i per emborratxar-se. L'estat del seu cor feia cada vegada més perilloses aquelles excursions.
—Sabeu de sobres què passaria —digué Cora—. Sabeu prou bé que no estic pas guarida.
Goodrich, que ho sabia prou bé, no va dir res.
—N'hi ha gaires que es guareixin del tot? —preguntà ella.
—No gaires.
—Abans m'imaginava que quan sabés «per què» bevia podria deturar-me, d'aquesta manera —féu petar els dits—. Però no hi ha res que sigui tan senzill com sembla. Ara sé, i vostè també, per què bec.
Ell la deixava parlar, tot i que sabia amb tot detall la seva història. Havia quedat òrfena de pare i de mare a quinze anys i havia hagut de fer-se càrrec d'una germaneta de cinc. Durant vint-i-cinc anys havia fet la seva obligació d'una manera completa i desinteressada. I a mesura que Janet començà a tenir èxit en els negocis, ella començà la seva davallada. Sovint li fallava la memòria i cada vegada era més excèntrica en el seu tracte amb la gent i en les situacions més impensades. És que es treia del damunt el pes d'una responsabilitat que havia estat massa feixuga per a ella. Ara, tot i que ja no li calia dur aquell pes, el pensament en recordava, amb un sentiment de culpabilitat, la forma i els contorns.
—Encara duc al damunt la responsabilitat —digué Cora—. I la duré fins que em mori… Valga'm Déu, que grassa que em torno, oi? No m'agrada la gent grassa.
S'aixecà arrapant-se als braços de la cadira.
Goodrich Se n'adonà:
—Val més que demà aneu a veure el doctor Laverne i que us faci un reconeixement general, Cora.
—No necessito cap reconeixement. Em trobo molt bé.
—Ja us faré reservar hora.
—Quines ganes d'amoïnar-se —digué Cora—. No seria pas gaire tragèdia, pe a una dona de seixanta anys, de morir-se.
—No feu trampes, Cora; són seixanta-sis.
Ella es girà, rient:
—Encara menys tragèdia, doncs.
Cora Green morí dos dies més tard.
Durant la setmana que la família Morrow visità Lucille, un noiet que es deia Maguire trobà un paquet tot xop a la platja i el dugué a casa, a la seva mare. I el mateix dia va tenir lloc una enquesta sobre el cadàver d'Eddy Greeley.
2
Tant en vida com un cop mort, el senyor Greeley només va ésser un destorb per a tothom. Mentre fou viu, la província va prendre al seu càrrec el seu estatge i la seva alimentació durant uns quants anys. I en morir en un carreró va fer-se responsable del que costava una enquesta. I va fer perdre un temps valuós al magistrat, al jurat i al forense.
Edwin Edward Greeley, va testimoniar el forense, era un morfinòman de feia molts anys. El cos estava en un estat de gran magresa, i les dues cuixes mostraven centenars de senyals de punxades i uns quants d'infectades. L'examen del pantaló del senyor Greeley (el qual no fou exhibit) demostrava que ell tenia el costum d'injectar-se la morfina a través de la roba, amb una xeringa de fabricació casolana (exhibida al jurat, el qual se la va mirar amb interès i fàstic).
L'autòpsia havia demostrat que la causa de la mort era un emmetzinament amb morfina.
El magistrat s'estengué sobre aquelles dades, donant a entendre clarament que no tenia cap dubte que Greeley havia calculat malament i se n'havia administrat una dosi mortal (i el to en què ho deia volia dir que això no era cap pèrdua per a la humanitat). Tanmateix, si el jurat volia perdre el temps, podia fer-ho perfectament i dictar un veredicte d'homicidi o de suïcidi.
El jurat es retirà a deliberar durant vint minuts. En tornar, la senyoreta Alicia Schaefer resumí les opinions dels altres jurats a constatar que qualsevol que utilitzés una xeringa com aquella, en lloc d'anar a comprar-ne una de debò, i que l'usés a través dels vestits, imagineu-vos!, en lloc de fer-la esterilitzar com calia cada cop, bé, qualsevol qui fes coses d'aquestes també podia equivocar-se de dosi.
La lògica aclaparadora de la senyoreta Schaefer va convèncer tothom i el tribunal va inscriure en els seus registres que Edwin Edward Greeley havia mort per accident malaurat.
El bàrman de l'Hotel Alien va llegir la notícia a l'Evening Telegram. Va trucar a l'oficina de l'inspector Sands i li deixà un encàrrec.
Poc després de les set del vespre de dijous, Sands comparegué al bar, es va asseure al reservat del darrera i demanà una cervesa.
—Em volíeu veure? —va preguntar a Bill.
—Sí —digué Bill—. He vist als diaris que Greeley va fer l'ànec.
—Era amic vostre?
—Ningú no ho hauria dit. Va estar aquí fa un parell de nits. Devia ser la mateixa nit que va petar. Dimarts.
—Bé, i què?
—Anava amb una meuca d'aquí davant. Va demanar xampany i per pagar va donar-me un bitllet de cinquanta dòlars.
Això no semblà impressionar gaire Sands, i Bill va afegir ansiosament:
—Ja em figuro que això no representa gran cosa, però vaig tenir una mena d'idea que l'home anava al darrera d'algun cop important. Tot era fer bocades que d'ara endavant aniria folrat de debò. Em va semblar que valia la pena que ho sabéssiu.
—Gràcies.
—De folrat, pobret, ja n'ha quedat prou. Amb un abric de fusta blanca.
—Qui era la mossa que anava amb ell?
—La Susie. És una xicota alta, de cabell roig, de la casa de Phyillis, un xic més avall del carrer. Una mossa que fa goig. No crec pas que ella estigués embolicada en res. Potser ara s'hi veurà, però no crec que en tingués pas ganes.
—Ve sovint per aquí?
—De tant en tant.
—M'agradaria de parlar-li. Voldríeu convèncer-la que em vingui a veure?
—Home, senyor Sands —digué Bill—. Què carat, jo tinc dona i criatures. I no putejo gens, prou que ho sabeu. Si la meva dona sabia que em faig amb aquella…
—Telefoneu-li.
—És clar. No hi havia pensat. Teniu raó, senyor Sands. —Va aixecar-se—. Probablement us costarà alguns diners. Em penso que hauré de dir que la voleu veure per a la seva feina, oi?
—Bona idea.
—Teniu cinc dòlars per a malgastar?
—Sí.
Bill entrà al despatx de l'hotel. Després d'assegurar al gerent que es tractava d'un negoci de cinc dòlars, va poder trucar a Susie.
—Susie? Sóc Bill, el bàrman de l'Allen.
—Bé, què vols? O bé potser és massa personal per a dir-ho?
—Aquí hi ha un senyor que et vol veure. Cinc dòlars.
—No tinc ganes de sortir en una nit tan dolenta com aquesta per cinc dòlars.
—Has llegit als diaris el que va passar a Greeley? Se n'ha anat a l'altre barri. I em penso que et convé de venir.
—Està bé, està bé —digué Susie amb veu pensarosa; i penjà l'aparell.
Un quart més tard, entrava a l'Allen. S'havia vestit a corre-cuita, però anava tota escabellada i amb la pintura dels llavis escorreguda.
Bill va acompanyar-la al reservat del darrera i la presentà a Sands. Ella el repassà de cap a peus lentament.
—Que em voleu prendre el número? —preguntà a l'inspector.
—Apa. No pots parlar d'aquesta manera al senyor Sands —digué Bill—. El senyor Sands…
—Seieu, Susie —digué Sands—. Teniu raó, sóc inofensiu.
—No volia pas dir això —digué Susie—. És una cosa que no diria mai a cap home. Vull dir, que no en feu la cara.
—Com ho saps? —digué Bill, disgustat—. El senyor Sands està carregat de músculs, però els dissimula amb el vestit. Oi, senyor Sands?
—Guillant —digué Sands, sense mirar-se'l.
—I tant —digué Bill—. I tant. Vaig a la meva feina.
Quan se n'hagué anat, Susie es va asseure:
—Quin programa tenim?
—Preguntes. Sobre Greeley.
—Ja ho entenc. Policia?
—Sí.
Curiosament, la mossa va tirar-se enrere i somrigué.
—Això és un descans. Aquesta nit estava bastant cansada. I no tinc res a la consciència que vós no sapigueu, ja.
—Fa temps que coneixíeu Greeley?
—No pas massa. Potser dos mesos, i sempre per la feina. Regatejava que era un fàstic. I per un xic més tinc un treball dimarts a la nit quan l'home es presenta i em paga deu dòlars per passar tota la nit, sense ni tan sols pujar a dalt. Vam venir aquí, i ens vam entaular potser un parell d'hores. I mai diríeu què vam beure?
—Xampany —digué Sands.
—Sí, i què us en sembla? Pobre Eddy; devia ser massa fort per al seu règim. Bill m'ha dit la que va estirar.
—Sí.
—El coneixíeu?
—No pas personalment.
—Era un carallot. Es va clavar una punxada quan vam sortir del moll.
—A quina hora?
—Les dotze, si fa no fa.
—I després?
—Després em va acompanyar a casa amb taxi —digué secament Susie—. Tant si us ho creieu com no. Va dir-me que s'havia de trobar amb no sé qui. Tota la nit havia fet bocades. Jo me'n fumia. Per a l'única cosa que Eddy era bo era per a buidar les butxaques dels borratxos, i devia ser així que havia fet aquells cinquanta.
Sands va allargar-li cinc dòlars. Ella els va agafar amb un somriure forçat.
—Diners fàcils de guanyar. M'agradaria força que sempre que parlo em donessin diners. No podria veure'm ni el nas, de tantes pells com duria.
Sands s'aixecà i es posà el capell:
—Bona nit, i gràcies.
—Llàstima que hàgiu d'anar-vos-en.
—Sí. Tinc hora donada.
No va explicar que l'hora, la tenia donada per trobar-se, al dipòsit de cadàvers, amb les despulles mortals del senyor Greeley. Ningú no havia reclamat el mort i havia d'esperar-se una bona estona, passant fred, fins que el reclamés algú.
L'empleat del dipòsit estirà el taulell, com si fos un calaix, d'una mena d'armari amb compartiments.
—Em necessitarà, inspector?
—No —digué Sands. Tenia la cara grisa, i quan va allargar les mans per apartar el llençol que cobria Greeley, els dits li tremolaven.
El dipòsit estava completament silenciós. Ni un sol dels sorolls del carrer no penetrava les parets, i els llums brillants i crus que penjaven al sostre semblava que subratllessin el silenci. La llum ha d'anar acompanyada amb so i moviment, però allà no hi havia altre moviment ni altre so que el de la respiració de Sands en doblegar-se.
Els llums contemplaven implacables el cos de Greeley del llençol com si fossin uns ulls freds i imparcials, examinaven els ossos sortints, els peus deformats, amb ungles trencades i brutes, les cames ossudes i peludes i un xic garrelles. El qui havia rentat Greeley havia fet una feina molt a la lleugera, i el qui li havia omplert de serradures el pit, abans de cosir-lo, un cop feta l'autòpsia, tampoc no s'hi havia mirat gaire.
Greeley del començament a la fi només havia estat una nosa, i encara era una nosa per a qualsevol qui estigués disposat a pagar-li l'enterrament.
—Greeley —digué Sands.
Fou l'únic epitafi que va tenir Greeley, i no li hauria pas agradat si hagués sabut que venia d'un policia.
Sands s'abocà i féu un esforç per tocar la carn freda.
Al cap d'una estona telefonava al doctor Sutton, un dels consellers legals del magistrat.
—Acabo de donar una mirada a Edwin Greeley —digué.
—Greeley? Ah, sí. Aquell accident.
—Us heu fixat en una punxada que tenia al capdamunt del braç esquerre?
—No puc recordar-me'n. Anava tan ple de punxades, que sembla estrany que pogués caminar.
—Aquesta que dic del braç, amb prou feines es veu.
—I què? L'enquesta ja està closa. Les proves eren perfectament clares. Va ser un accident o un suïcidi, i no sé veure que tingui gaire importància que fos una cosa o l'altra, en aquell punt que es trobava. Potser penseu que es tracta d'un «assassinat»? —Sutton feia veu d'incrèdul i més aviat semblava irritat—. Ja em coneixeu prou, Sands. Sempre estic a l'aguait per si es tracta d'un homicidi. Però en aquest cas no hi ha cap possibilitat que ho sigui. Coneixia Greeley i vaig haver de testimoniar, fa un parell d'anys, que era un morfinòman. Era un home carregat de sospites. Si us penseu que s'hauria estat quietet, mentre algú li punxava una dosi mortal de morfina, esteu ben equivocat.
—Com podia ell saber que era mortal? —preguntà amb suavitat Sands—. Puc donar-vos més informació. Acabo de saber que Greeley ja s'havia donat una injecció de morfina pels volts de les dotze, dimarts a la nit. El van trobar al matí següent, cap a les sis, i ja feia unes tres hores que era mort. No és això?
—Això mateix.
—Bé, doncs ara penseu-vos-hi una mica. No tingueu pressa, perquè Greeley no s'escaparà pas.
Hi hagué una llarga pausa.
—Sí —digué Sutton al capdavall—. Ja ho veig. Els temps no lliguen. Si la injecció que el va matar hagués estat la que va donar-se a les dotze, va trigar massa a morir-se. De manera que no podia pas ser la de les dotze.
—I si dueu més enllà el raonament —digué Sands— per quins set sous s'havia d'injectar Greeley una altra dosi unes dues hores més tard? Els morfinòmans no llencen d'aquesta manera la droga. Greeley tenia una cita poca estona després de les dotze. Sembla com si s'hagués volgut animar per anar-hi, i aleshores algú li'n va etzibar una dosi suplementària.
El sumari de la mort del senyor Greeley va tornar a ésser obert d'una manera extraoficial divendres al matí.
* *
També divendres al matí el doctor Goodrich va comunicar per telèfon a Andrew el seu segon informe.
—M'és difícil de donar-vos unes conclusions definitives, en el present estat d'observació —digué Goodrich—. Com a ginecòleg que sou, teniu prou experiència dels trastorns mentals que tenen les dones durant el període de la menopausa. En general, les pertorbacions són més aviat lleugeres: insomni, malsons amb un contingut sexual latent, períodes d'histèria o de depressió…
—Creieu que és això el que li passa, a ella? —digué Andrew.
—Francament, no. Això ha intensificat la situació, és clar. Però sembla com si sofrís els efectes ulteriors d'un xoc molt sever. Està atordida i terriblement espantada, tan espantada que tinc la impressió que vol quedar-se ací, perquè s'hi sent segura. Això no és pas una cosa poc comuna, ja que aquí mateix tenim unes quantes pacients que es neguen a marxar, però són persones que fa molt de temps que hi són i no saben decidir-se a abandonar la seva rutina invariable i a afrontar de nou un món sempre canviant. Però la vostra muller acaba d'ingressar, i en aquest cas generalment s'esforcen a anar-se'n… Esteu segur d'haver estat completament franc amb mi, sobre les coses que li han passat?
—Us he dit tot el que sé —digué Andrew desmaiadament—. Estava tota sola a casa amb les dues minyones i un home va dur un paquet. Ningú no sap què contenia. Quan se'n va anar, ella se'l va endur.
—No hi havia pas hagut cap dificultat entre vós i ella? A l'edat de la senyora Morrow, de vegades…
—Cap dificultat per res. Feia quinze anys que érem casats i Lucille ha estat per a mi sempre la millor dona. I jo, jo no sé quina mena de marit dec haver estat, però ella semblava ser feliç. —Va fer una pausa i afegí en veu baixa—: Molt feliç, em penso.
—Aquesta por que té… —digué Goodrich—. No és aquell tipus de por feréstega i irracional que aquí trobem tan sovint. Pensava que potser seria bo per a ella que vós i la resta de la família vinguéssiu aquesta tarda. Una conversa amb tota franquesa qui sap si aclariria l'atmosfera. Per altra banda, enteneu-me, potser serà perjudicial.
—Ja ho entenc… Té ganes…, vull dir, ha demostrat ganes de veure'ns?
—Potser toparem amb alguna dificultat, però fins ara més aviat s'ha prestat a cooperar, i probablement es deixarà persuadir.
—És clar, que vindrem. Volem fer tot el que ens sigui possible per a ajudar-la.
—Els seus trastorns semblen haver començat amb aquell paquetet. M'agradaria de saber què contenia. No li ho he pas preguntat, naturalment, ja que ella s'ha negat a contestar fins les preguntes més normals. Però la meva idea és que devia tractar-se d'alguna cosa que li recordava el passat i que, venint quan va venir, va produir-li un exagerat complex de culpabilitat.
—Farem tot el que podrem —digué Andrew—. Tots…, tots ho sentim molt profundament. La meva filla s'havia de casar aquesta tarda.
—Quina llàstima —digué Goodrich—. La millor hora serà les tres. Jo ja els rebré.
* *
El taxi es deturà davant el porxo i Giles s'ajupí per recollir la maleta.
—Bé, adéu, Giles —digué Polly—. Molt de gust d'haver-te conegut.
—Per l'amor de Déu, Polly! —Deixa caure a terra la maleta, la qual aixecà un nuvolet de neu en aterrar—. Hem de tornar a començar des del començament?
—No m'agraden les persones que fugen de les coses.
—No fujo pas gaire lluny. Fins a l'Hotel Ford, exactament. No puc estar-me més temps aquí. Faig nosa, i tu ho saps prou bé.
—Has canviat molt en els darrers dies. —La noia remenà la neu amb la punta de la sabata, mirant-se-la de reüll—. Abans no eres tan desagradable a «totes» hores.
—No puc estar-me aquí —repetí—. Em sento com un beneit de la pitjor espècie. El nuvi que s'està esperant a fora, a peu coix, i els bombers que han sortit a dinar. —Se la mirà desconcertat—. Escolta, no hauries d'estar-te aquí fora sense abric.
El xofer del taxi féu sonar el clàxon.
—Val més que t'afanyis —digué Polly amb veu inexpressiva.
—Polly, ja et telefonaré quan arribaré.
Ella se'l mirà fredament.
—Per què?
Ell s'inclinà per fer-li un petó, però la noia girà el cap. Giles li posà les mans a les espatlles i va sacsejar-la perquè el mirés.
—Escolta —va dir-li—. T'has equivocat amb mi. No sóc un home com el teu pare.
—No hi barregis ara el meu pare. És un home molt millor que tu no podràs ser mai.
—És això el que dic —li contestà ell en veu baixa—. És prou gran per a no estar ressentit de ser manat per totes les dones de la seva família. Però jo no m'ho puc prendre així. Si pogués, em rendiria i m'avindria a quedar-me aquí i a prendre les coses com vinguessin. No pots aconseguir que «tot» es faci com tu vols, Polly.
—No puc?
Ell tornà a recollir la maleta:
—Saps on sóc, si em necessites per a alguna cosa.
—Sí, ja ho sé.
La noia va girar-se i s'encaminà cap a la casa sense mirar enrere. Amb un renec, entre irritat i desconcertat, el xicot anà cap al taxi i n'obri la porta.
Lentament, Polly anà cap a la sala d'estar i contemplà una estona, amb els ulls encesos de ràbia, la petita fotografia de Lucille que hi havia damunt l'escalfapanxes.
—Ho ha fet ella —digué entre les dents serrades—. Ho ha fet ella. És culpa d'ella. És ella qui sempre m'ha fet la traveta en totes les coses.
* *
El departament de teràpia ocupacional consistia en dues sales grans i alegres amb amples finestrals pels quals entrava el sol. A la sala hi havia dues infermeres i la professora, però totes tres duien uns davantals de colors virolats damunt els uniformes, i l'indret respirava una certa cordialitat, gens encarcarada ni severa, de taller familiar.
En un dels racons hi havia un gibrell amb un feix de fibres de vímet en remull i, dreta al costat del gibrell, hi havia la senyora Hammond, que trenava els vímets damunt un marc. La dona no es fixava gaire en els detalls de la feina, però semblava divertir-se força cargolant violentament les tiges.
—Apa, apa, senyora Hammond —digué la professora—. Val més que ens prenguem les coses més a poc a poc. —Es girà a Lucille—. La senyora Hammond fa un peu per a una pantalla. No trobeu que li surt bé?
—Sí —digué Lucille.
La senyora Hammond seguí turmentant els vímets.
—Si veieu alguna cosa que us faria gràcia de fer, senyora Morrow…
—No. No…, res…, no veig res.
—Apa, Cora —cridà la professora dirigint-se a l'altre costat de la sala—. Heu de tornar a la feina. Ensenyeu a la senyora Morrow el quadre tan bonic que feu. Potser us agradaria de fer-ne un, també.
—Estic segura que li agradaria —digué Cora sense entusiasme.
Cora tenia una mena d'alcova per a treballar, amb un bastidor de fusta amb un tros d'arpillera estès al damunt. En una taula del costat tenia uns quants bols amb macarrons crus, oli, arròs i altres coses semblants de menjar.
—Ho anem enganxant damunt l'arpillera —explicà la professora a Lucille—. I quan està enganxat tot, es pinta amb colors ben vius. Alguns dels quadres són realment sorprenents, encara que em sap greu de dir que Cora no és gaire diligent en la feina.
—No és pas la diligència allò que compta —digué Cora fent l'ullet—. És més aviat l'impuls artístic i l'amplitud de la concepció.
—Val a dir que com a amplitud, ara no ens podem queixar —digué la professora mentre donava un cop d'ull als grans d'arròs i d'ordi escampats a l'atzar damunt la tela—. No estic tampoc «del tot» segura del que això representarà.
—És una representació pictòrica de l'Ulisses, de James Joyce. Ja us ho he explicat una altra vegada. Els materials encaixen perfectament amb l'obra que vull fer.
La professora vacil·là:
—Bé, en aquest cas… Us agradaria de fer alguna cosa per aquest estil, senyora Morrow?
—El que farà és treballar en això junt amb mi —digué Cora.
—Apa, Cora, deixeu que sigui la mateixa senyora Morrow la qui contesti. Hem de ser polides.
—Està bé —digué Lucille—. Tant se me'n dóna.
La senyora Hammond havia parat de treballar i contemplava els bols de menjar amb ulls ombrius. Sense gens de fressa, una de les infermeres travessà la sala i es posà dreta al seu costat.
—Doneu-me més menjar i més roba —començà a cantussejar la senyora Hammond—. Doneu-me…
—Apa, senyora Hammond; si ara acabeu d'esmorzar! Més tard podreu dinar una mica. Us surt molt bé, aquest llum.
—… més menjar i més roba.
La infermera tragué del cubell una tija de vímet i la hi va allargar. La senyora Hammond la rebaté per terra. Va xiular per l'aire i colpí la cama de la infermera.
—Doneu-me més menjar i més roba.
—Està bé. Veniu amb mi.
Van sortir totes dues, amb el braç de la infermera passat per damunt del de la senyora Hammond, d'una manera afectuosa però ferma.
—Els dies de visita és quan està pitjor —explicà Cora—. És quan el seu home ve a veure-la. Apa, feu veure que treballeu, i així la mestressa no ens interromprà de parlar.
Lucille trià un bocí de macarró de la tassa. El sostingué davant els ulls amb els dits i se'l mirà obtusament. Semblava com si s'engrandís al seu davant i esdevingués el símbol de la seva futura vida. «Tota la meva vida —pensà—; tota la meva vida.»
La veu de Cora ressonava:
—La senyora Hammond procedeix d'una família jueva molt rica. Aleshores va casar-se amb aquest home, un dependent de no sé què, i la família d'ella la van expulsar perquè ell no era jueu. Eren tots dos molt pobres, i aleshores van tenir una criatura i se'ls morí en néixer. D'ençà que li ho van dir, mai més no ha dit altra paraula que aquesta frase. Els dies de visita, el seu marit ve i li parla, però no crec pas que ella el senti. Fa molt de temps que està aquí.
«Molt de temps? —pensà Lucille—. També m'hi estaré jo.»
—No m'escolteu, oi? —digué Cora.
—Sí, que us escolto.
—Bé, doncs, la senyora Hammond deu tenir la idea que el seu marit li va fer passar gana i li va matar el nen. I al mateix temps, es deu donar també la culpa, per haver renunciat a la seva religió.
Les bessones Filsinger van arribar amb la senyoreta Scott. Mary va identificar-se tot seguit.
—He dit mil vegades a la superintendent que quan Betty no es troba bé no l'haurien de fer sortir. —Va tirar enrere el cap i cridà—: Superintendent! Super-in-ten-dent!
—Calleu, Mary, —digué la senyoreta Scott, i es girà de cara a la senyoreta Betty—: Com us trobeu, Betty?
—Em trobo molt bé —digué Betty amb veu absent.
—Fa el cor fort! —cridà Mary—. Fa molt mala cara, que no ho veieu? Qualsevol beneita podria veure quina cara té més pàl·lida.
Va amanyagar les galtes rosades de la seva germana.
Es presentà la professora. Venia de l'altra sala.
—Mary, ja veig que la senyora Sims acabarà el seu eixugamà abans que vós, si no us afanyeu. En aquest moment, fa la vora foradada.
Mary féu un gest desdenyós:
—Vine, Betty; vine, Betty. Tingues compte a no caure. Oh, no t'havien d'haver deixat venir, de la manera que et trobes. No caiguis, Betty.
—Em trobo molt bé —digué Betty.
—Ets molt valenta, ja ho sé. Si no fos perquè la senyora Sims em passa al davant, ara mateix aniria a buscar la superintendent. Vine, bonica. Oh, senyoreta Scott, trobeu que faig bé?
—Feu molt bé —contestà la senyoreta Scott.
El matí passà. Llevat dels crits que de tant en tant feia Mary Filsinger, quan reclamava la superintendent, no hi va haver més incidents. Lucille i Cora van ésser hàbilment separades per la mestressa i Lucille va trobar que s'interessava de debò pel llum de peu que havia abandonat la senyora Hammond. Li agradava el tacte de les fibres de vímet, llises i flexibles, i per primera vegada en una colla d'anys va sentir la satisfacció de construir realment alguna cosa amb les seves mans. Quan va sonar la campana per dinar, gairebé s'havia oblidat d'on era i que havia de quedar-se allí per la resta de la seva vida.
* *
—No vull baixar. —Lucille estava dreta davant la finestra de la seva cambra, amb les mans closes i premudes damunt els costats—. No vull veure ningú.
—Apa, dona —digué la senyoreta Scott—. Tothom té visites avui, fins les bessones. No us estareu pas tota sola aquí dalt. I després que la vostra família us ha fet dur aquestes roses tan boniques…
—No les vull, les roses. Doni-les a algú altre.
Mai no s'havia imaginat que la família es presentés per veure-la, obertament i sense donar-hi importància, d'aquella manera. S'havia imaginat que algun d'ells s'esmunyiria a la casa, a negra nit, per trobar-la i fer-la patir. I en canvi tots eren allà, al pis de sota, s'esperaven per veure-la com si no hagués passat res, li feien dur roses amb la pretensió que allò era una clínica com les altres i que ella només estava una mica malalta.
—Ja sabem que sempre és difícil de veure la família per primera vegada —digué la senyoreta Scott—, però només que volguéssiu fer aquest esforç, ja veuríeu quin bé us faria.
—Com a la senyoreta Hammond —digué Lucille.
La senyoreta Scott semblà gairebé irritada un moment:
—Cora parla massa. Teniu ganes de veure el vostre marit, oi?
Lucille es premé el cor amb les mans. «Tinc ganes de veure Andrew, d'anar-me'n a casa amb ell, de viure amb ell tota la meva vida, sense preocupar-me mai més de veure ningú.»
—No, no en tinc ganes —digué.
—Molt bé. Ja ho diré al doctor Goodrich. Podeu quedar-vos aquí.
Quan se n'hagué anat, Lucille va seure a la vora del llit. Amb prou feines se sentia conscient. Tot i que el cos es mantenia erecte i que tenia els ulls oberts, era gairebé com si estigués adormida i la seva ment lluités i panteixés amb somnis. «Cares menudes, dits de vímet, roses de sang, bolquers i una boleta d'arròs. Heu comptat les cullerades, infermera? Carn morta i dura dels macarrons. Es porta tan bé com podem esperar. Aquestes roses són per a mi, per a «mi», per a «mi»?
»Vímets ofegats en un gibrell. Vímets tous i morts que suraven. Cabellera i mal-de-cap en un gibrell.
»Superintendent!
»Que suau. Que estimat. Que mort. Vine Cora. Cora. Vine Cora.
»Superintendent!
»Ulls de raïm esclafats, nas podrit aixafat en una paret. Estic segura que avui li agradarà la sopa. Els vímets suren, infermereta, infermereta…»
De sobte, va ajupir-se i començà a tenir basqueigs.
La senyoreta Scott arribà, corrent:
—Senyora Morrow! Veniu, acoteu el cap. Acoteu el cap, si us plau.
Va acotar el cap de Lucille damunt els seus genolls i el va subjectar:
—Respireu ben fort. Està bé, ja està millor. Ja veureu com d'aquí a un minut us trobareu bé. Deu haver estat alguna cosa de menjar que us ha fet mal.
La senyoreta Scott retirà les mans i lentament Lucille aixecà el cap. Sabia que la senyoreta Scott era allà, podia veure-la i sentir-la, però la senyoreta Scott no hi era de debò, era un núvol de fum blanc. Podíeu esbaldir-lo amb les mans, esborrar-lo. No tenia gruix. No podia fer res. No era allà.
—Voleu beure un got d'aigua, senyora Morrow? Mireu, deixeu que us eixugui la boca. Us heu mossegat el llavi. Ara sí, que us trobeu millor, oi?
«Boca, llavi mossegat?»
—Apa, beveu-vos això. Estic segura que esteu trasbalsada perquè no heu baixat a veure la vostra família. Estan molt amoïnats per vós, us ho asseguro. No voleu pas donar-los aquest disgust, oi?
La senyoreta Scott no esperà la resposta. Anà cap al tocador i agafà una pinta per pentinar Lucille. Després raspallà el vestit de Lucille i li estrenyé el cinturó. Passiva, indiferent, Lucille es deixà dur enllà de la porta.
—Hem pensat que us seria millor que veiéssiu la vostra família al despatx del doctor Goodrich, en lloc de fer-ho a la sala de visites. Ja hi som. Voleu entrar tota sola?
Lucille mogué el cap. Només volia moure'l un cop, però semblava com si no es pogués deturar. Sentí que el cap seguia bellugant-se-li. Llesta, la senyoreta Scott aixecà les mans i el va deturar.
Va obrir-se la porta i el doctor Goodrich sortí al corredor. La senyoreta Scott li féu un gest amb els ulls i mogué el cap gairebé imperceptiblement en direcció a Lucille.
—Ja ho veig —digué ell—. Entreu, senyora Morrow. Aquí tenim la vostra família.
Andrew s'avançà cap a ella i li va fer un petó a la galta. Els altres estaven asseguts, encarcarats, al sofà de cuir, com si no sabessin què era el que havien de fer.
Aleshores Edith va aixecar-se també i anà cap a ella.
—Lucille, estimada —digué; i les galtes de totes dues es tocaren per un instant en el vell gest familiar.
Lucille seguí dreta, fregant-se amb la mà la galta.
«Aquí tens la teva família. Almenys ells «han dit» que eren la teva família.» I potser sí, que aquell home alt s'assemblava una mica a Andrew. Però aquella noia, qui era? I aquell minyó? I aquella vella ossuda que li havia fet un petó? Ha, ha, ha, ha. Quina broma! Però ella sabia de què anava.
—Hola, Lucille.
—Estic content de tornar-te a veure, Lucille.
—Hola, Lucille. Duus un pentinat molt bonic.
—Voleu seure, senyora Morrow?
—Patíem tant per tu, Lucille, sense explicar-nos res…
Aquesta era la vella que no era Edith. Tenia la mateixa veu d'Edith, estrident, penetrant, prima com un filferro, però Edith no havia estat mai d'aquella manera, una mòmia eixuta i arrugada, amb una pell d'un groc malaltís. I així i tot…, així i tot…
—Edith? —digué, amb la cara solcada per ratlles de dolor i d'esbalaïment—. Ets tu, Edith? —Va mirar lentament tota la sala—. I tu, Andrew? I tu, Polly…? Martin…? Quina sorpresa! No sabia pas que vindríeu.
No era ben bé això el que havia de dir, però no tenia importància. Ja ho pensaria després.
—És una sorpresa. Em sento tan confosa…
Andrew va dur-li una cadira, i quan ella s'hi va asseure, es quedà al seu costat, amb la mà al damunt de la seva espatlla, fort i segur.
—Si tens alguna preocupació, Lucille —digué amb veu afectuosa—, nosaltres la compartirem. Per això són les famílies.
—Tan confosa… i tan cansada.
—Tingues confiança en nosaltres, estimada. Sigui el que sigui que et turmenta, probablement no és tan dolent com tu et penses. —Mirà Polly i Martin—. Digues-li tu, Polly, digues-li, Martin, digueu-li que tots estem al seu costat, passi el que passi…
—És clar —digué Martin; però no va mirar-se-la. Lucille ja ho sap.
—És clar —digué Polly—; però no va mirar-se-la.
—Si ens diguessis què va passar —digué Edith amb la seva veu estrident—. Hi ha hagut tants misteris. Estic molt encaparrada a esbrinar-ho. Què va fer aquell home…?
—Estic tan cansada… —digué Lucille—. Estic segura que em voldreu excusar.
Es mogué lleument.
—T'ho prego! —digué Andrew, estrenyent-li l'espatlla amb la mà—. T'ho prego!
Amb un crit sobtat, es va desfer de la seva mà i va córrer cap a la porta. Un instant més tard, el doctor Goodrich es trobava al corredor, al costat d'ella.
Edith s'arrapà a Andrew. Feia uns sanglots silenciosos i les mans se li clavaven desesperadament a la màniga del seu germà.
—Porta'm a casa, Andrew; porta'm a casa, t'ho demano! Estic espantada! És…, és «boja» de debò! Jo també m'hi tornaré qualsevol dia, ja ho sé, perquè ella té la meva edat…
—Calma't, dona —digué Andrew; i se la mirà amb un somriure desagradable—. Les persones amb tan poc de seny com tu poques vegades el perden. És la llei de les compensacions, Edith.
Martin encenia una cigarreta. Semblava estar absort amb la resplendor del llumí, com si mirant-se'l bé pogués descobrir alguna cosa molt important.
—Ja sé que no serveix de res criticar, quan les coses estan fetes —va dir—. Però em penso que no ens hem comportat gaire bé envers Lucille. No havíem d'haver vingut. Ella sap que Polly i jo mai no li hem tingut cap afecte. No és culpa de ningú, però les coses són així. Si va fugir de tots nosaltres dilluns, quin motiu teníem per a pensar que divendres s'entendriria i ens ho confessaria tot?
Donà un cop d'ull a Polly, que mirava a terra, amb cara fosca.
—Val a dir que la vista d'aquesta carona somrient de Polly no pot animar gaire ningú.
—Mira't la teva —digué Polly.
—Ja ho he fet. I concedeixo que tampoc no fa gaire efecte. Però, així i tot, ho procuro. Faig un esforç sincer.
—Oh, és terrible, això! —cridà Edith—. Tornen a barallar-se com si…, com si tant se'ls en donés… I la pobra Lucille, tant se'ls en dóna!
—I tant si se'ns en dóna! —digué Polly, amb un somriure amarg—. O potser no te n'has adonat? Se'ns en dóna tant, que avui no m'he pogut casar, i que el meu promès ni tan sols ha volgut quedar-se a la mateixa casa que jo… Ha sabut espatllar-me les coses d'una manera perfecta, oi?
—No siguis rancuniosa, Polly —digué Martin—. Giles ha estat prou polit per a marxar fins que les coses s'adobin.
—I tant! —Polly s'arronsà d'espatlles—. Molt polit.
—Parles com si fossis una núvia abandonada.
—I com vols que parli? Podia haver-se quedat al meu costat un quant temps, fins que…
La veu de Martin interrompé la seva frase.
—D'ençà que ets de la mena de les qui demanen que els facin costat? O que els cal que els en facin?
—Prou! —digué Edith—. Prou, de barallar-vos. És indecent.
El doctor Goodrich tornà al despatx.
—Em sap greu —digué—. M'ha semblat que era millor que la senyora Morrow tornés a la seva cambra. Aquesta tarda sembla estar molt més pertorbada que aquest matí. —Guaità amb simpatia Andrew—. Em sap greu que les coses no hagin rutllat millor. Però en aquests casos hi ha d'haver una sèrie de provatures i de marrades. És l'única manera que tenim d'orientar-nos. La psiquiatria, tal com està avui, té moltes regles i classificacions, però té encara moltes més excepcions. El que vull dir-vos amb això és que no espereu resultats massa aviat.
—Ja ho comprenc —digué Andrew lentament.
—I per ara, em sembla que val més que la vostra muller no tingui visites.
—No puc tornar a venir, doncs?
—Ja us ho faré saber, quan cregui que és convenient. Mentrestant, trobo que la cosa millor seria fer-li dur regals, flors i fruites i coses per l'estil. Ella hauria de tenir la impressió que la seva família es preocupa per ella i pensa en ella.
—Ja ho fem —digué Polly—. Gairebé no pensem en res més.
«Quina noia més estranya», pensà superficialment el doctor Goodrich. Donà la mà a Andrew:
—De passada, doctor Morrow, si us en torneu a la ciutat, potser podríeu dur una persona en el vostre cotxe.
—Amb molt de gust.
—És un home que ha passat un mal moment. La seva… Una de les seves parentes està aquí i ha tingut un accés furiós. Li ha esgarrapat la cara. M'agradaria de saber que se'n va directament a casa seva.
—Ens agradarà molt de poder-l'hi dur.
Al corredor hi havia una infermera que parlava amb un home magre i no gaire ben vestit. L'home tenia les mans a les butxaques i el cap se li doblegava endavant, com si estigués massa cansat per a sostenir-lo ben dret.
—Senyor Hammond —digué el doctor Goodrich—. El doctor Morrow torna a la ciutat i amb molt de gust us ofereix de dur-vos-hi.
Hammond aixecà el cap. Tenia la cara mol pàl·lida, i l'únic color que s'hi veia era el rivet vermell dels ulls i les tres llargues esgarrapades de la galta.
—Gràcies —digué amb veu fosca—. Sou molt amable.
No va mirar-se ningú. Mentre caminava pel corredor, es movia com si tingués tot el cos dolorit.
3
—Hi ha un home i una dona amb una criatura —digué per telèfon el sergent del taulell a Sands—. Conten la història més estranya que mai he sentit, i no sé exactament a qui encolomar-los.
—I la vostra intenció és d'encolomar-me'ls a mi, oi?
—Sembla que sigui una cosa del vostre ram, però no ho sé.
—Feu-me'ls pujar.
La família Maguire entrà al despatx de Sands. El nen devia tenir uns deu anys i semblava intel·ligent i completament esverat pel que el voltava. Hagué d'ésser introduït al despatx amb una empenta de la seva mare.
Els Maguire semblaven gent respectable de la classe mitjana modesta, i estaven esverats. La combinació, Sands ja ho sabia, donaria com a resultat un esperit bel·ligerant, a menys que ell no aconseguís de tornar-los la tranquil·litat.
—Us asseguro que no sé si faig bé o no —digué, en veu molt alta, la senyora Maguire—. Ja he dit a John: mira, no sé si només hauríem de telefonar, o si no val més que hi anem.
—Parlant, la gent s'entenen —va dir Sands—. Hi ha poques persones prou intel·ligents per a obrar com vostès.
Era matusser, però també ho era la senyora Maguire. Va tranquil·litzar-se prou per a asseure's, tot i que feia la impressió que considerava cada cadira com una mena de parany.
—Ja veurà. Tommy jugava aquest matí, perquè es dissabte i no hi ha escola. I algunes vegades baixa fins al llac. No sé, però té una mena de bogeria per l'aigua. Sap nedar com un peix, i ni al seu pare ni a mi, l'aigua no ens diu res, en canvi.
—Deixa-m'ho explicar a mi —rigué Tommy—. Deixa-m'ho explicar.
—Això és manera de comportar-se davant un policia? A callar! —La senyora Maguire obrí el portamonedes que duia i en tragué un paquet embolicat amb un diari. El deixà damunt la taula, com si li fes angúnia de tocar-lo—. Jo mateixa l'he embolicada amb el diari. Després que he vist el que hi havia a la capsa, no m'he vist amb cor de tornar-la a embolicar com estava.
—No ho expliques bé —rigué el noi.
—A veure si respectes la teva mare, noi! —digué el senyor Maguire.
—La vaig trobar a la platja —digué el xicot, sense fer cas dels seus pares—. Sovint m'hi trobo coses. Una vegada, cinquanta centens. De manera que, quan vaig trobar aquesta capsa, vaig pensar que devia haver-hi alguna cosa i me la vaig endur a casa.
—De primer, no podia creure els meus ulls —digué la senyora Maguire amb veu agitada—. Ni tan sols vaig reconèixer què era. Estava com inflat, es veu, de tant estar xop d'aigua.
Sands tragué el paper de diari i descobrí una capsa de cartó, tota estovada per l'aigua, que gairebé es desféu en bocins sota les seves mans. La senyora Maguire girà el cap, però el minyó guaità, com fascinat.
Uns quants minuts més tard, Sands era al despatx del doctor Sutton.
—Doneu una mirada a això.
Sutton va mirar-s'ho:
—Heu estat robant en un cementiri?
—Què és?
—Un dit. Per precisar, un índex, probablement d'home, i tallat per un expert. Els ossos estan molt esclafats, i probablement el van haver d'amputar. —Féu una ganyota—. Una cosa de no gaire bon veure. Apa, endueu-vos-el. Com a broma, ja n'hi ha prou.
—Tot just comença, doncs —digué Sands.
—D'on ho heu tret?
—Un nen ho ha trobat a la platja. Suposo que algú va tirar-ho al llac dilluns passat, però les onades l'han fet surar. No podia pas estar-se gaire temps a l'aigua, si no, la capsa s'hauria desfet.
—Heu trobat algun cadàver que hi faci joc?
—No encara —digué Sands—. Possiblement no pertany a cap cadàver.
—Potser no —digué Sutton—. Potser el seu posseïdor va desesperat pel món buscant-lo.
—Teniu un humor més aviat fastigós, Sutton.
—No puc fer-hi més. Deixeu el tall aquí i després l'examinaré al laboratori.
—No us hi trenqueu de riure, ara, sobretot —digué a Sutton; i sortí del despatx.
Se sentia injustament irritat amb Sutton, que era, prou que ho sabia, un minyó amable i simple. Potser massa simple. Per a Sutton, aquell dit era merament un dit, ossos i pell, tendons i ganglis. Per a Sands, era part d'un home que en un temps havia estat escalfada i nodrida per la sang articulada i responent als dictats d'un cervell vivent, que coneixia el frec del vent i el tacte de l'herba i de la pell d'una dona.
Tornà al seu despatx i es posà el capell i l'abric, lentament, perquè li feia angúnia la feina que havia d'emprendre.
* *
A deu milles a l'oest de Toronto s'alcen les portes de ferro de Penwood, per protegir els qui hi viuen contra el món i el món contra els qui hi viuen. A les ornamentals obertures del portal, la societat podia acostar-hi un ull fredament escrutador, però a l'interior, la petita colònia seguia vivint, sense que res la destorbés i sense preocupar-se per res. Gairebé produïa tots els seus aliments, tenia la seva producció de llet, es rentava la roba bruta, i venia mostres de treballs d'agulla, aquarel·les i cistells de vímet a un públic encuriosit. «Fets per una persona boja, imagina't! I fixa't que està tan ben fet com jo mateix podria fer-ho!»
La colònia era regida pel seu director, el doctor Nathan, un psicoanalista que s'havia convertit en home de negocis, i li feien de mares tot un estol d'infermeres, triades per llur qualitat d'insensibilitat eficient i joiosa. Cap infermera que confessés estar predisposada a l'insomni, al sentimentalisme o a interessar-se per l'art no es podia admetre entre el personal. Un excés d'imaginació podia ésser més perillós que l'estupidesa, i sentir alguna feblesa per les emocions dels altres podia destruir la pau de tota una sala de pacients.
La senyoreta Scott no tenia cap d'aquelles qualitats indesitjables. Malgrat algunes llacunes substancials, tenia un sentit de responsabilitat i un afecte desprès per totes les malaltes al seu càrrec. La senyoreta Scott escoltava i observava, i com que tenia mala memòria, confiava les seves observacions al paper; així en doblava la vàlua. Es compadia de les seves pacients (tot i que objectivament veia que hi havia fora de l'asil una colla de gent que estaven molt pitjor), però quan sortia de la feina era capaç d'oblidar-se enterament del dia i consagrar-se del tot a la seva successió de promesos i pretendents.
Incapaç de cap gran passió, era la mena de dona que un dia faria un casament avantatjós, que s'hi aferraria i produiria una nissaga de cabells rullats, espaiada, això sí, d'una manera convenient.
Tot i que aquest tipus de dona no li deia res, a Sands, la senyoreta Scott va agradar-li tot seguit.
—Sóc la senyoreta Scott —va dir amb la seva veu càlida i animada—. El doctor Goodrich ara fa la seva visita. M'han dit que volíeu parlar amb la senyora Morrow.
—En efecte —digué Sands—. Em dic Sands. L'inspector Sands.
La senyoreta Scott li donà una mirada que volia dir: «Molt bé. I què inspeccioneu, vós?»
—Sóc de la policia. Secció d'homicidis. Em sap molt de greu, però haig de veure la senyora Morrow.
—Em temo que el doctor Goodrich no us ho permetrà pas —digué la senyoreta Scott—. Ha passat una nit molt agitada. I encara està S. D., vull dir sense diagnòstic. En aquests casos, el doctor Goodrich…
—Si em fos possible de veure la senyora Morrow, n'estaria molt content. Gairebé mai no detinc criatures ni em rabejo en els malalts, però hi ha vegades que cal fer-ho.
«Quin home més estrany», va pensar la senyoreta Scott; i estigué una estona sense saber què dir.
—I aquesta és una de les vegades —digué Sands—. El que haig de dir a la senyora Morrow pot, d'una manera remota, ajudar-la. És més probable que encara la trastorni més. Vull fer-ho constar abans de veure-la.
—En aquestes condicions, estic segura que el doctor Goodrich es negarà a autoritzar-ho.
—Potser no. —Girà el cap i semblà que es mirava els mobles folrats de cuir fosc de la sala d'espera.
«Però potser sí, que s'hi negarà —pensà Sands—, i en aquest cas hauré de dir-li el que sé. Però què puc dir?»
El quadre no resultava pas gaire clar, i l'única figura que s'hi destacava prou clarament era la mateixa Lucille, obsessionada pels seus somnis i perseguida pels dimonis que duia tancats al propi cor. La resta del quadre romania entre ombres, formes indecises i esborrades que emergien de la foscor: una cara —la de Greeley?—, un dit, un bony en la neu —Mildred?
—Bé, el doctor Goodrich arribarà tot seguit —digué la senyoreta Scott; i se n'anà cap a la porta, contenta de tornar al món de la bogeria, on tot, al capdavall, resultava molt més senzill.
Va aturar-se al taulell dels paquets per recollir els regals que corresponien a la seva secció. Tot, fins i tot les flors, havia estat obert, inspeccionat i tornat a empaquetar.
Bombons de xocolata per a Cora. Flors, una panera de fruita i una jaqueta per al llit, tramesos a la senyora Morrow, el diari del matí, que ja no era un diari, sinó unes quantes notícies triades, retallades i enganxades en un bocí de cartolina. La capsa diària de menjar que la seva família feia dur a la senyora Hammond. Aquelles llaminadures jueves tenien molt bon aspecte i a la senyoreta Scott, li hauria agradat de tastar-les, però la senyora Hammond sempre engrapava la capsa i se l'enduia cap al bany.
Una regla tàcita era que la primera de veure el diari fos Cora i que formulés la seva reclamació.
—No em sé acabar que no pugui rebre un diari, sencer, com tothom —va dir Cora.
—Bah, dona, bah —replicà la senyoreta Scott—, fixeu-vos quins bombons més bonics que us duc.
—La xocolata em repugna. Janet ja podria saber-ho.
—Estem una mica de mal humor aquest matí, oi que sí?
—I tant! —digué Cora, fent una mitja rialla exasperada—. Què són els altres paquets?
—Per a la senyora Morrow. Aquí ho teniu, senyora Morrow.
—Gràcies —digué Lucille amb una veu glacial i polida—. Moltes gràcies.
No allargà la mà per recollir els paquets, de manera que la mateixa senyoreta Scott va obrir-los, fent tot d'exclamacions de sorpresa i alegria en destapar-los.
—Mireu! Una jaqueta per al llit, senyora Morrow. Oh, i que fa joc gairebé exactament amb els vostres ulls. Fareu molt de goig quan us la posareu.
—I tant! —digué Cora—. Vós en una màniga i Lucille en l'altra.
—Vaja, Cora, no sigueu així —digué, amb veu de retret, la senyoreta Scott.
—Si jo fos director d'aquesta casa, insistiria a fer fer les comunicacions amb certa intel·ligència.
Sense donar-se per entesa, la senyoreta Scott desembolicà les flors i la panera de raïm de Màlaga.
—Voleu que us llegeixi les targetes? Mireu la jaqueta, us l'envia Edith: «Lucille estimada, ja sé que aquest és el teu color…»
—No us molesteu —digué Lucille.
—«… predilecte i que t'escau molt bé. T'estima, Edith.» El raïm és de Polly, amb afecte. I el vostre marit us fa dur les flors. «Recorda-te'n, tots estem amb tu. Andrew.» No són una colla de criatures angelicals?
—Sí —digué Lucille. Criatures angelicals, petites cares secretes amb cabells esllenegats que les mig tapaven, floretes delicades, una poncella de càncer en un pit, un raïm blau i botonat, dona ofegada, fulles verdes color de bilis, fredes, condemnades, que no creixen.
—Sí —digué Lucille—. Moltes gràcies.
Però la senyoreta Scott se n'havia anat, i Cora també. Com havien pogut anar-se'n sense que ella ho veiés? Les vigilava i les escoltava, oi? Feia gaire temps? Feia gaire que estava tota sola?
Els ulls van fixar-se en les flors. Les flors, sí. No li agradava gens que se la miressin. Podria haver-li passat per alt que Cora i la senyoreta Scott haguessin sortit de la cambra, però en això sí, que tenia el cap ben clar. Les roses tenien unes caretes rodones i malicioses. No se'ls veien els ulls, però havien d'ésser-hi. No hi eren? «Mira'n una. Obre-la i hi trobaràs els ulls.»
Els pètals arrencats queien com borrallons de neu.
—I ara, senyora Morrow, no us posareu pas a desfullar aquestes flors tan boniques! —digué la senyoreta Scott—. I és clar, que no!
Havia sortit i després havia tornat a entrar? O bé era que no se n'havia anat encara? «No. És que se n'havia anat. Tinc el cap ben clar. És ben natural que cerqueu els ulls, si us penseu que hi són.»
La senyoreta Scott recollia les flors i se n'enduia les poncelles de rosa i els crisantems com criatures escabellades. La senyoreta Scott parlava. Deia potser: «No hem de desfullar aquestes criatures tan delicioses»? Quines coses més poca-soltes que deia, de vegades! Com si ningú no pogués desfullar una criatura!
—Veniu, senyora Morrow. La senyoreta Parsons us acompanyarà al despatx del doctor Goodrich. Així, veniu si us plau.
Dòcil, i encara amb un pètal esquinçat als dits, Lucille sortí al vestíbul.
Cora es mirà fredament, de l'altre costat de la cambra, la senyoreta Scott.
—És possible de parlar seriosament amb vós?
—Quines coses teniu, Cora! —digué la senyoreta Scott—. I és clar que sí!
—No n'estava pas gaire segura.
—Parleu tant com vulgueu.
—Parlaré —digué Cora—. Però tinc molt poques esperances de treure'n res. La senyora Morrow està mortalment espantada.
—Sí, potser sí, que ho està —digué pensarosament la senyoreta Scott.
—Està espantada de la seva família. Aquesta nit m'ho ha dit. Diu que un d'ells la vol matar.
—Bah, Cora, em pensava que teníeu prou seny per a no creure…
—Jo me la crec —replicà Cora.
—Doncs val més que no us hi amoïneu gaire. Està en bones mans, està segura, aquí, suposant que això fos veritat. Apa, alegreu-vos, dona. El director us vindrà a veure d'aquí a una mica, i suposo que no teniu ganes que us vegi tan ensopida.
—Us heu espantat alguna vegada, us heu espantat de debò?
—No me'n recordo. Però, per quins set sous algú hauria de voler matar la senyora Morrow?
—Jo sí, que m'he espantat —digué Cora—. Tenia por per Janet. Quan va declarar-se l'epidèmia de grip, després de l'altra guerra…
—Pentineu-vos, dona. Així no feu gens de goig. El doctor Nathan tindrà un desengany, quan us vegi.
* *
Lucille sabia que la cara de Sands era una entre els milers de petites cares que la perseguien amb xiscles silenciosos a través dels seus somnis i dels seus insomnis. Però no podia recordar on encaixava, i fins i tot quan ell li va dir el seu nom, va sentir simplement, i d'una manera molt vaga, que formava part de la por i de la mort I tanmateix no va espantar-se'n gens. Sabia que aquell home estava de la seva banda. Més que el doctor Goodrich o que les infermeres. Ell se la mirava tranquil·lament, sense incomoditat, i la seva cara semblava que digués: «Sé el que és la por i respecto el seu poder, però jo no en tinc gens.»
Va mirar-lo als ulls i tot d'un plegat l'home es posà a recular, a tornar-se cada cop més petit, més petit, fins que no fou pas més gran que una nina. Recordava que això també li passava quan era una criatura i es mirava alguna cosa que estimava o temia d'una manera especial. Era una experiència que sempre l'omplia de terror. «Estic desperta, estic ben desperta, això no pot passar. Jo no m'he mogut, res no ha canviat.» «Només era un somni, estimada.» «Estic ben desperta.» «Només un somni.»
Sands. Una nina petita i lletja. Però construïda amb una traça meravellosa. Gairebé humana, de la manera com es movia.
—No em trobo gaire bé —va dir, amb veu forta i clara.
—Em sentiu, senyora Morrow?
—Oh, sí… Oh, sí.
—Hem trobat el paquet que vau llençar al llac.
—Oh. sí.
—Vau ser vós qui vau llençar-l'hi o bé Greeley?
Tornava a estar molt a la vora, i de mida natural.
—Greeley? —preguntà Lucille.
—Potser no va dir-vos aquest nom. Voleu donar una mirada a això, senyora Morrow? És aquest home?
Va allargar-li un retrat i ella se'l va mirar, parpellejant lentament, procurant de controlar l'expressió de la seva cara. Semblava que el cervell li funcionés amb una extraordinària claredat. «Puc fer veure que no reconec el retrat. Però potser ells podran provar que sí, que el conec. Diré que sí, que el reconec, però res més, res més…»
—Aquest és Greeley —digué Sands—. Era l'home que us esperava a l'altre costat del carrer, davant la perruqueria. És mort.
—Mort?
L'havia envaïda una sobtada ona d'esperança. Si aquell home era mort, li quedava una possibilitat. Sortiria d'allà, podria «lluitar».
—Van matar-lo —digué Sands.
L'esperança va escolar-se del seu cos com la sang duna ferida. Tenia les mans glaçades i, a la cara, una expressió d'esbalaïment.
—No vull pas turmentar-vos, senyora Morrow, sinó protegir-vos. Hi ha algú que s'ha pres la molèstia de matar Greeley per culpa vostra. Greeley el destorbava, destorbava alguna cosa. Greeley s'interposava entre vós i algú. —La seva veu la constrenyia, implacable, a les seves orelles—. Qui és que vol que moriu?
«Espantar-la —pensava Sands—, prou, però no pas massa…»
—Si jo ho sabia —digué Lucille—, si jo ho sabia…
—Però sabeu per què.
—No.
—Vau donar cinquanta dòlars a Greeley?
«Teniu, preneu això; és tot el que tinc» Aquell homenet que feia ganyotes com si el vent arborat li hagués esborrat el racons de la boca. «Jo m'havia imaginat que em donaríeu més, i em penso que s'ho val.» «Ja us en buscaré més.» El vent que la punxava a través del seu abric prim. «Feu-vos-en càrrec, dona, no he vingut pas aquí per fer salut. Sé què hi havia en aquella capseta. Ho he mirat.» «Qui us la va donar? Qui us va dir que me la duguéssiu?» «Així, a primera vista, no me'n puc recordar.» Altra vegada aquella ganyota, tot i que semblava estar glaçat i malalt i a punt de caure retut per terra. «Ja us en buscaré més, de diners.»
—No —va dir.
—Una de les vostres minyones ja ha identificat Greeley com l'home que us va dur la capsa a casa. Si us haig d'ajudar, senyora Morrow, primerament haig de saber què hi ha darrera de tot això. És massa cru i massa grotesc perquè sigui una broma. I mentir resulta massa perillós.
Ella va tenir una esgarrifança. Li semblava sentir encara el vent. Li semblava sentir-lo bufar al seu darrera, l'empenyia cap a l'aigua, dintre l'aigua. Sentí que una onada glacial li llepava la cama, i el front se li cobrí de suor. El cap va brandar-li i la boca se li obrí i s'empassà la fúria de l'aigua.
Hi hagué moviment a la sala, i una mà la va tocar lleugerament a l'espatlla. La veu del doctor Goodrich digué:
—Em penso que per avui ja n'hi haurà prou. —I la senyoreta Parsons li eixugà el front amb un mocador.
A la porta, Lucille va girar-se. Sands se l'estava mirant, encara.
—Adéu-siau —va dir clarament.
Li adreçà una mirada intel·ligent, gairebé d'excuses, com si àdhuc aleshores ella sentís que entre ells dos hi havia una estranya aliança. «Tu i jo. Tots dos tenim secrets. Però ara no és el moment de dir-los.»
—Adéu-siau —digué Sands.
Ella va encaminar-se, feixugament, pel corredor. Al seu costat, la senyoreta Parsons xerrotejava, s'esforçava a imitar la senyoreta Scott i ho feia molt malament.
Mentre pujaven la rampa, van passar al costat d'un vell aclofat en una cadira de rodes, que se la va mirar amb suspicàcia de sota estant de les seves flassades. Una porta. Una noia que escombrava el corredor, movia l'escombra en un ritme perfecte i infatigable al mateix indret de l'enrajolat.
—Apa, Doris —digué la senyoreta Parsons—. Ara escombra «aquest» costat.
Però la senyoreta Parsons estava mancada de la seguretat de la senyoreta Scott. La noia no va mirar-se-la ni va deturar-se un segon d'escombrar.
La senyoreta Parsons vacil·là i seguí endavant. «Em tornaré boja si haig de continuar aquí —va pensar—. Em tornaré “boja".»
Tancà al seu darrera la porta i va acompanyar Lucille a la seva cambra. Respirant feixugament, tornà a sortir-ne i donà la clau a la senyoreta Scott.
—Tot en ordre? —digué la senyoreta Scott.
—Tot molt bé.
—Què et passa? Sembles tota esverada.
—Esgarrifances —digué la senyoreta Parsons—. Por, digues-ho com vulguis.
—Anima't, dona. Totes en tenim, de tant en tant.
—Quan penso que hi ha tantes infermeres que acaben venint a parar aquí…
—Bé, si això t'ha de consolar —digué pràcticament la senyoreta Scott—, pensa en la gent de tota mena que hi ve a parar: doctors, mestres, advocats…
—Però moltes més infermeres.
—No diguis rucades —digué la senyoreta Scott—. Val més que pensis en els avantatges. Aquesta ala de l'hospital és la millor de totes. Ja cal que ho sigui, pel preu que paguen, i amb mi com a encarregada.
—Així i tot…
—Apa, anima't, Parsons. —Va somriure afectuosament i immediatament tornà a posar-se pràctica—. A baix ja deixaré una nota a l'encarregat del torn. La senyora Hammond es queda aquí. El doctor Nathan diu que potser l'haurem de posar al bany continu. La setmana vinent provaran de donar-li metrazol.
La senyoreta Parsons es mossegà el llavi:
—Quina angúnia! Bé, almenys espero…, espero que no hauré d'assistir-hi. L'any passat vaig veure una dona que es trencava totes dues cames en el tractament… I els crits que feia…
—Tot això ja ha canviat —digué la senyoreta Scott—. Ara posen una injecció de curare per distendre els músculs. És realment merav… —Va girar el cap de sobte. Les seves orelles, sempre amatents, havien copsat un so que venia de la cambra de la senyora Morrow, com un basqueig o una ranera.
Apartà d'una revolada la senyoreta Parsons i corregué sense fressa cap a la porta. Potser la senyora Morrow s'havia tornat a marejar, com la nit passada…
Però Lucille no estava pas marejada. S'estava dreta al mig de la cambra, al costat de la porta, dient una i una altra vegada amb veu inexpressiva:
—Cora? Cora? Cora?
Cora Green estava estirada a terra. Havia caigut endavant, de cara, amb les mans obertes, i al seu voltant hi havia, escampats, tot de grans de raïm blaus, com perles d'un collaret trencat.
—Què teniu, Cora? —digué la senyoreta Scott.
Va agenollar-se.
«I ara, Cora; ets morta.»
4
Silenciosament i amb rapidesa, la senyoreta Scott anà cap a Lucille, l'empenyé cap a fora del vestíbul i tancà la porta.
—Veniu, senyora Morrow. Busquem una altra cambra, eh?
Al pensament de Lucille va obrir-se una porta i de cop en va sortir Cora, dient entre una rialleta: «De debò? Que n'és, d'absurda!»
—Cora no es troba bé. —La veu de la senyoreta Scott semblava una mica insegura, però la pressió dels seus dits tenia la força de sempre—. Altres vegades ja ha tingut atacs d'aquests. Sempre li passen.
«Absurda, absurda —xisclava la petita Cora, tot rient—. De debò; oh, de debò; de debò.»
—Oh, senyoreta Parsons, voleu fer-me el favor d'avisar el doctor Laverne? La senyoreta Green està malalta.
Fent l'ullet en direcció de la seva companya, la senyoreta Scott li feia entendre: «De fet, és morta, però hi ha roba estesa.»
—Oh —féu la senyoreta Parsons, esblaimant-se—. És clar. De seguida hi vaig.
Va agafar el telèfon amb mans tremoloses.
La petita Cora, trencant-se de riure, amb les mans al coll, s'ofegava de tant riure. S'ofegava… «Cora! Cora! Estàs emmetzinada, Cora!» Cora seguí ofegant-se.
—S'ha emmetzinat. Amb el raïm. L'han assassinada —va dir Lucille. Les paraules estaven clarament tallades en el seu pensament, però havien perdut tota fesomia en el viatge fins a la llengua i van sortir com un garbuix embarbussat de síl·labes.
La senyoreta Scott ajupí el cap atentament, i semblà com si realment entengués tot el que deia.
—No m'heu sentit —digué Lucille.
—Què dieu?
—No m'heu sentit. L'han assassinada. Els raïms eren per a mi.
—Bah, dona, no us amoïneu, que ningú no us prendrà el raïm. Ara no comenceu a amoïnar-vos, pel raïm.
Lucille respirà fondament. Si parlava ben a poc a poc, i s'esforçava a controlar la llengua, segurament l'entendrien. «Cora…, Cora… ha estat…»
La senyoreta Scott somrigué inexpressivament:
—Sí, sí, naturalment; Cora es posarà bona de seguida.
Lucille girà els ulls angoixats cap a la senyoreta Parsons, implorant-la. La senyoreta Parsons provà de somriure-li, com la senyoreta Scott. Els llavis se li separaren de les dents, però els ulls estaven negats pel pànic. «Ets boja, boja com una cabra. Em fas molta por.»
El doctor Laverne obrí la porta i entrà. Caminava sense fressa damunt les seves sabates de soles de goma, però tenia una veu forta que ressonava.
Lucille el veié com tancava la porta al seu darrera. Duia en una mà la cartera dels instruments, i no va conservar a l'altra mà la clau com feien les infermeres, sinó que la va posar a la butxaca de l'americana. Era tan llarga, que un dels extrems sortia per damunt de la butxaca.
Lucille no podia apartar-ne els ulls. Aquella clau podria obrir-ho tot. Si s'escapava dels gossos que l'encalçaven, podria fer-los perdre el rastre. «T'han acorralat aquí, però si pots agafar la clau…»
Mirà atentament al seu voltant. Havia d'ésser molt astuta, i no deixar-los sospitar res de res. Ella sabia que Cora havia estat emmetzinada, però ningú no la creuria mai. Es pensaven que era boja, perquè no podia dir clarament les paraules que calia.
No podien endevinar com era d'eixerida. Una altra mirada a la clau, per assegurar-se que hi era. Després faria veure que es marejava, o que perdia el coneixement, encara millor. I quan el doctor s'inclinaria al seu damunt, ella li prendria la clau. Passaria les portes, baixaria la rampa i travessaria el portal de ferro.
«Ets eixerida, ets eixerida», va pensar; i es deixà caure damunt el braç de la senyoreta Scott, i va sentir com el doctor se li acostava amb les seves passes silencioses.
—Tingui compte amb la clau, doctor —digué la senyoreta Scott, amb una veu amable.
No era que aleshores perdés de debò el coneixement, però se sentí massa cansada per a alçar-se. Va esfondrar-se damunt els genolls de la senyoreta Scott. Tots parlaven d'ella, però estava massa cansada per a escoltar-los. Li demanaven que fes alguna cosa, que mogués les cames, que passés per una posta, que es bellugués. «Aquesta és la vostra cambra. Ajaieu-vos al llit. Sentim que, sabem que, volem que vós, estem convençuts que nosaltres, àngels de misericòrdia que caminem amb tanta delicadesa entorn de la sang, que banyem amb tanta tendresa la carn morta i insensible…
ȃs hora de dinar, hora de reposar, hora de passejar, hora de veure el doctor Nathan, hora de veure el doctor Goodrich, hora de sopar.
»Música, teràpia, films en colors, església, un ball, bridge.
»Temps per a fer tantes coses i mai temps per a tu sola», de tanta gent i tantes ombres com eren tots. Només de tant en tant li semblava real una escena o una persona: les bessones Filsinger, abraçades estretament, seguien amb llanguiment un vals vienès; la senyora Hammond repartia amb tota cura les cartes per a una partida de bridge i després les escampava per terra amb la mateixa cura; el doctor Goodrich parlava.
—Les conclusions de l'autòpsia són perfectament clares, senyora Morrow. La senyoreta Green va morir d'un atac al cor.
«No, no, no.»
—M'enteneu, senyora Morrow? La senyora Green feia molt de temps que patia del cor. La seva mort no ens va sorprendre gens. L'autòpsia ha estat realitzada per un cirurgià de la policia i no ha trobat ni el més petit rastre de metzines.
—El raïm.
—El raïm ha estat examinat amb tota cura, senyora Morrow.
«Mentider.»
—La senyoreta Green, vull dir la germana de Cora, està perfectament satisfeta amb les conclusions. Cora es va menjar el raïm i un bocí de pell se li devia quedar enganxat al coll. Es va espantar. Vostè devia entrar a la cambra en aquell moment, i potser l'entrada imprevista, junt amb l'ennuegada…
—Bandarra fastigós i mentider —digué clarament Lucille—. Gos mentider i fastigós…
El doctor esperà amb paciència que hagués acabat, una mica sorprès, com sempre li passava, aquell vocabulari secret de les dones.
—No hi havia rastre de metzines —va repetir—. He convingut amb la germana de Cora que vingui a veure-la. Ara és a la sala de visites.
La senyoreta Janet Green no havia vingut gaire de gust a Penwood. Hi havia estat molt sovint, sempre per veure Cora, sempre amb una mica d'esperança al cor que Cora, aquella vegada, es trobaria millor i que estaria realment disposada a tornar a casa. Però feia tres dies que Cora havia mort, i la seva mort havia tingut el mateix caràcter enigmàtic que la seva vida. Tot era perfectament clar a la superfície, però al dessota hi havia uns estranys remolins. Janet Green havia assistit a l'enquesta judicial, una mica estranyada, una mica dura de convèncer.
Era ben increïble que Cora hagués agafat pànic per un bocí de pell de raïm enganxat a la gorja. És clar que patia del cor, i que no hi havia cap prova d'altra causa, però així i tot…
Després de l'enquesta, el doctor Goodrich se li havia acostat i li havia parlat, per explicar-li que una dona, la senyora Morrow, pensava que Cora havia estat emmetzinada.
—Quina beneiteria! —va dir Janet, tot eixugant-se els ulls amb un mocador ja xop—. Pobra Cora, tothom l'estimava!
—Naturalment, es tracta d'imaginacions de la senyora Morrow, però això no li resol els problemes. M'agradaria que vinguéssiu a Penwood i què li parléssiu.
—Jo? No crec que pugui fer-hi res.
—És possible que pugueu convèncer-la que vós esteu plenament satisfeta amb les conclusions de l'enquesta. Cora li havia parlat molt de vós. Crec que considerarà que esteu de la seva banda. És a dir, vós sou la germana de Cora i, per tant, heu d'estar molt interessada en el fet de la mort de Cora.
—I realment ho estic —digué secament Janet—. No estic pas del tot satisfeta. Ho està, vostè?
—Potser tampoc. L'única persona que sap com va anar és la senyora Morrow.
—Comprenc. De manera que haig de veure-la per dues raons, per parlar i per escoltar.
—No tinc cap dret a demanar-vos-ho, naturalment.
—Està bé —digué. Janet bruscament—. Faré el que podré.
Era una dona bondadosa. Li agradava d'ajudar la gent i, ja que Cora havia mort i ja no necessitava res, ajudaria la senyora Morrow.
S'ho emprengué seriosament, dient a Lucille amb veu tranquil·la i afectuosa que era la germana de Cora, que Cora havia mori d'un atac al cor, i que ella havia assistit personalment a l'enquesta. Estava acostumada a l'hospital i no se sentia gens nerviosa, però a l'expressió de Lucille hi havia alguna cosa que la inquietava. La boca de Lucille feia una ganyota com si tastés les paraules de Janet i les trobés amargues.
«I aquells ulls —va pensar Janet—. Realment eren buits de tota esperança.»
Així i tot, va seguir parlant i, per compassió, s'inventà una mentida, tot i que les invencions d'aquesta mena eren molt estranyes al seu caràcter i sempre li resultaven difícils.
—Cora tenia molta por d'escanyar-se. Fins i tot quan era una criatura.
—Tenia deu anys més que vós —digué Lucille. Tenia la llengua espessa, però les paraules s'entenien prou bé.
Janet es tornà vermella.
—Recordo haver-li-ho sentit explicar.
—No heu de tractar-me com si fos una estúpida. Cora tampoc no era una estúpida. Sabia de cert que havia estat emmetzinada.
—Estic segura que us equivoqueu. Ningú no hauria volgut fer cap mal a Cora.
—A Cora, no. A mi. Aquell raïm era per a mi. Ella en va menjar uns quants grans quan jo no era a la cambra. Quan vaig tornar, la vaig trobar que se'ls menjava asseguda al llit.
—Parleu més a poc a poc, senyora Morrow. No us puc entendre.
—Vaig córrer cap a ella i li vaig dir que aquell raïm era emmetzinat, i vaig intentar d'arrabassar-li però ja era massa tard. Era morta, en lloc de mi.
El quadre es va fer de sobte ben clar per a Janet. Cora seia al llit i es menjava el raïm, quan va entrar la senyora Morrow. Cora se l'havia mirada, somrient amb certa malícia, excusant-se, perquè, al capdavall, el raïm no era seu… El somriure s'havia esvanit quan la senyora Morrow se li havia precipitat al damunt per arrabassar-li el raïm… «És emmetzinat!»
L'ensurt havia matat Cora.
Tot era clar. Fins explicava que hi hagués tants grans de raïm escampats per la cambra. Era una de les coses que més l'havien preocupada —per què havia d'arrencar tants grans del raïm, si seia i se'ls menjava de la manera més corrent? Però ara ho veia perfectament clar. Tot concordava.
Va explicar-ho al doctor Goodrich, que semblà quedar convençut, i després se'n tornà a casa.
Durant tota la setmana següent, va pensar de tant en tant en Lucille Morrow. Li sabia greu de no haver pogut fer més per ella, però també estava una mica ressentida perquè, si no hagués estat per Lucille, potser Cora encara fóra viva.
Divendres al matí, l'endemà dels funerals de Cora, Janet va tornar al seu despatx. Era el cap de la secció de compres del Saló Francès de Hampton, uns grans magatzems, i tenia una pila de feina per enllestir abans d'emprendre el viatge a Nova York per assistir a la presentació de les modes de primavera. Però no va poder enllestir-ne tanta com esperava, perquè cap a les onze es presentà un policia per veure-la.
La seva secretària li passà la targeta i Janet hi donà voltes mentre se la mirava, tot arrufant les celles. L'inspector de Policia Sands. Mai no n'havia sentit parlar. Probablement es tractava d'alguna infracció sobre estacionament o per travessar un carrer amb el llum vermell encès. Però era un inspector. «Potser m'han robat el cotxe.»
—Fes-lo passar. —S'arraparà a la seva butaca i la omplí confortablement. Estava ben tranquil·la. No era pas la primera vegada que rebia la visita d'un policia. Les entremaliadures de Cora l'havien obligada a conèixer-ne una pila.
«Però de segur —va pensar— que aquella Cora era capaç d'armar embulls un cop morta.» Un racó de boca se li arronsà en un somriure melangiós.
—Senyoreta Green? Sóc l'inspector Sands.
—Molt de gust. Asseieu-vos, si us plau.
—He vingut a veure-us a propòsit de la mort de la vostra germana.
—Bé. —Janet va aixecar les seves celles negres i espesses—. Em pensava que tot havia quedat aclarit a l'enquesta judicial.
—L'aspecte físic de la cosa, sí… No hi ha dubte de cap mena quant a l'aspecte accidental de la mort de la vostra germana. El que voldria esbrinar és la relació de la senyora Morrow amb la germana de vostè.
Es va asseure amb el capell a les mans. Janet se'l va mirar maternalment. Semblava molt fràgil per ser un policia. Probablement ara, amb tants homes robustos i aptes que estaven mobilitzats, a la policia havien d'admetre el primer que es presentava. Probablement aquell home no menjava ni dormia com calia, i era evident que algú hauria d'ocupar-se algun dia de la roba que duia.
Sands va comprendre aquella expressió. Altres vegades l'havia vista, i sempre li produïa un cert enuig.
—El doctor Goodrich i jo ja n'hem parlat —digué Janet—. No va pas ser culpa de la pobre dona, que matés Cora. El doctor Goodrich va dir-me que en realitat se l'estimava molt, i que en dir-li que el raïm era emmetzinat intentava de salvar la vida de Cora.
—Per això he vingut. Dissabte va morir la senyoreta Green. Vós l'havíeu visitada la vigília. No us en va dir res, aleshores, de la senyora Morrow?
—Em penso que sí, que va parlar-me'n. Cora de vegades xerrava tant que jo no em fixava gaire en les coses que deia. Va dir que li agradava molt la seva nova companya de cambra i que li feia molta compassió.
Digueu, feia molts anys que la vostra germana era a Penwood?
—En diferents estades, prop de deu anys. Li agradava de debò estar-s'hi. Tenia el seny ben clar, ja veureu, i la psicologia dels pacients l'interessava d'allò més.
—I no se sentia gens nerviosa d'estar entre boigs?
—Gens ni mica.
—És estrany, doncs, que es vagi creure de debò la senyora Morrow quan va dir-li que el raïm era emmetzinat. Estava acostumada a les fantasies i als disbarats de les altres malaltes. Com podia, doncs, prendre's seriosament el que li deia la senyora Morrow?
—En això, no hi havia pensat —digué Janet, arrufant les celles—. I vós teniu raó. Cora hauria dit: «Bah, això és una ximpleria», o una cosa per l'estil. Si no era…, bé, si no era que el raïm fos emmetzinat realment.
—I no ho era.
—Estic molt confosa. Em pensava que tot ja estava aclarit i ara, bé, ara ja no sé què devia passar.
—El que va passar és prou clar. La vostra germana va morir de l'ensurt. I per què? Perquè em penso que «va creure» el que li deia la senyora Morrow. Perquè estava convençuda que la senyora Morrow no estava boja i que hi havia algú que realment intentava de matar-la.
—Pel que dieu —digué Janet—, pel que vós dieu, vós també ho creieu.
—I tant, si ho crec!
Janet semblava escèptica:
—A Penwood hi ha alguns malalts que també semblen ben raonables.
—Ja ho sé. Però la vostra germana no és la primera de les persones relacionades amb la senyora Morrow que mor. És la tercera.
—La tercera?
—La mort de la senyoreta Green és la tercera. Jo crec que fou deguda a un accident. Les altres dues foren assassinats deliberats. I encara no s'han aclarit.
Esperà, mentre Janet registrava, en primer lloc, espant per la notícia dels assassinats, i després indignació pel fet que encara no s'haguessin aclarit. Interiorment podia veure les tres persones que havien mort: Mildred Morrow, jove, grassona i bonica; Eddy Greeley, un delinqüent malalt i inútil; Cora Green, una velleta incapaç de fer mal a ningú.
Tots tres tan dissemblants, i tots tres sense cap relació en comú que no fos Lucille Morrow.
—Mireu, no sé pas què puc fer per ajudar —digué Janet—. Em sap greu no recordar-me de més coses de les que va dir-me Cora sobre la senyora Morrow.
Sands va aixecar-se.
—Gràcies, de totes maneres. Era una possibilitat bastant remota.
—Creieu que ho sento —digué Janet; i va aixecar-se també, tot allargant-li la mà—. Adéu-siau. Si puc servir-vos en alguna altra cosa…
—No, gràcies. Adéu-siau.
Van donar-se la mà i ell va sortir a l'atmosfera recollida i xiuxiuejant del Saló Francès. Mentre travessava els grans magatzems, l'aire esdevenia més calent, la gent més sorollosa. Els taulells envaïts d'articles per a Nadal, perfums, guants, munts de coses rebaixades de preu, roba interior una mica antiquada i amb el preu reduït, dependents amb casquets holandesos de feltre. «El darrer crit de la moda.» «Tot això d'aquest taulell a 20 centens.» «Regaleu-li mitges!»
Colles de mares de família i de col·legiales, homes cansats i criatures d'ulls molt oberts, cotxets i cops de colze i peus cansats i aire espès.
Es va aturar al costat d'un taulell de corbates per respirar. «Això és el que veus amb els ulls oberts —va pensar—. Els peus cansats i les espatlles ensorrades, les cares marcades per la pobresa o pel sofriment, les empentes contínues no per a anar enlloc, sinó per a sortir d'algun lloc.
»Però també podries deturar-te i mig tancar els ulls i només veure la gentada feliç i sorollosa, plena de joia en l'espera del Nadal, gent feliç, molt feliç en un món feliç, molt feliç.
»Feliç. Quina paraula més beneita. Rima amb pendís i amb palpís.»
El dependent se li acostà.
—Puc servir-vos en alguna cosa, senyor?
—No, gràcies —digué Sands—. Ja m'ho han servit tot.
S'esforçà a obrir-se camí fins a la porta, conscient de tornar-se infantil i neuròtic, del seu propi fracàs que el condemnava a veure, en aquells moments, només el fracàs dels altres.
Passà per la porta giratòria a Yonge Street i aspirà l'aire fred. Gairebé immediatament ja se sentí millor.
La gentada que envaïa el carrer semblava tenir una orientació més segura en les seves empentes que la gentada de l'interior. Les taquígrafes, els empleats de banc, impressors, advocats i ascensoristes anaven tots a la recerca del dinar. Els ascensoristes es menjaven una hamburguesa i una tassa de cafè en una cafeteria Punt Blanc. Les mecanògrafes menjaven pollastre a la king, encabides genoll contra genoll en un local Honey Dew i els advocats, amb menys empenta, o potser amb un ús més acurat del privilegi de donar empentes, es dirigien cap al Savarin de Bay Street.
En una cantonada, un venedor de diaris de prop de setanta anys instava tothom a llegir tot el que calia al Globe and Mail. Cap a les dues, anunciaria amb la mateixa vociferació el Star i el Tely i pels volts de mitjanit tornaria a comparèixer, aquell cop amb el Globe and Mail de l'endemà.
Era l'estat de fluïdesa descrit per Heràclit, pensà Sands. No pas un riu que flueix, sinó una atracció, enormement mecanitzada, amb l'anella de coure que, si l'encertaves, et permetia de fer una altra volta de franc.
Comprà un diari, se'l posà plegat sota el braç i es dirigí cap al parc d'estacionament per treure el seu cotxe.
Mentre esperava el vigilant, obrí el diari i es posà a llegir els anuncis per paraules. Després llegiria tota la resta, però per a ell, els anuncis per paraules eren la part més fascinant del diari. Podria, sense cap esforç, dir al primer vingut què li costaria de fer-se depilar la cara d'una manera permanent, quants gossos s'havien perdut, quants xofers eren demanats, el número de telèfon d'una infermera-practicant, i què havíeu de fer, suposant que tinguéssiu un cavall i que el cavall es morís.
La vista d'una ciutat a vol d'ocell.
El vigilant comparegué. Sands plegà altra vegada el diari, li donà la propina i s'enfilà al seu cotxe. Va oblidar-se del dinar i es dirigí en canvi cap a les oficines on tenia el despatx.
La primera persona que va veure en obrir la porta fou el sergent D'arcy.
—Bona tarda, senyor —va dir-li D'arcy.
Quan parlava, la seva boqueta es movia tan poc com podia.
—Oh —digué Sands—. Què vol?
—Mireu, senyor, en realitat el que em passa és que no em sento feliç al departament de l'inspector Bascombe.
—Sí que és desgràcia.
D'arcy es tornà vermell.
—Mireu, us ho dic de debò. L'inspector Bascombe és un home molt intel·ligent, ja ho sé, però és molt brusc. No m'entén. Sempre m'està al damunt.
—I què?
—He dit al comissari que els meus títols, educació i aptitud, podrien tenir millor aplicació al vostre departament. —El comissari era un oncle sobrevingut de D'arcy—. Li he dit que em sentiria molt més feliç si treballava amb vós perquè mai no m'esteu al damunt.
—Doncs ja és hora que comenci —digué Sands.
D'arcy s'ho va prendre com una broma i es posà a riure. Quan reia, l'aire feia un xiulet entre les vegetacions i l'efecte en conjunt era tan desagradable que el menyspreu de Sands es convertí de moment en compassió.
—El que no acabo de comprendre és per què voleu ser policia, vós —va dir.
—Penso que els meus títols, educació i aptitud…
—No us comenceu a citar vós mateix. El vostre oncle per què no us col·loca en un negoci de decoració d'interiors, o en alguna cosa per l'estil? Trobo que estaríeu molt bé trafiquejant entre peces de vellut.
—És la mena d'observacions que em feia el senyor Bascombe —digué secament D'arcy—. Al meu oncle, no li agradaria gens de sentir-ho.
—El vostre oncle no n'ha de saber res —digué amablement Sands—. Perquè si algun dia us trobo que tafanegeu i que aneu a explicar coses mentre estigueu en aquest despatx…
—Així voleu dir que de debò hi estic? —va dir D'arcy—. Sou molt amable, senyor. Us estic terriblement agraït.
—Doncs poseu-vos a treballar —digué Sands; es ficà al seu despatx particular, tancà la porta d'una revolada.
Va despenjar el telèfon interior i trucà Bascombe.
—Bascombe? D'arcy ja torna a canviar de mans.
—Quina vergonya! —digué Bascombe, amb una riallada—. El trobaré a faltar, quan vagi al lavabo. Heu dinat, ja?
—No.
—Us convido a un cobert especial.
—Què hem de celebrar?
—Res. Ahir vaig rebre carta d'Ellen.
—Oh.
—Encara és a Hull, però ja està cansada de l'electricista i voldria tornar a casa.
—Ja ho veig. Sí. Em convideu a dinar perquè us doni un consell que no voldreu seguir, oi?
—Què diable! No necessito cap consell —replicà Bascombe—. Ja li he girat els diners perquè torni.
—Perfecte —digué Sands—. És magnífic. Perdoneu-me, però em sembla que no tinc gana.
—Ella em jura que aquest cop sí, que ha après la lliçó.
—Se'ls pren amb molta calma, aquests estudis. Diuen que la feina resulta pesada, però es veu que a ella li agrada.
—Però què diables voleu que faci, sinó enviar-li els diners? Al capdavall, és la meva dona.
—Això és un detall tècnic —digué Sands; i penjà sense fressa el telèfon.
Les coses tornaven a ésser normals. D'arcy havia tornat. Ellen havia tornat. Ellen havia enganxat l'anella de coure. Algun dia algú la hi enganxaria al nas, però mentrestant la dona veia món i un munt de diferents dibuixos de paper de dormitori.
Va sonar el telèfon, Era Bascombe, aquest cop molt més indecís.
—Està bé —va dir—. A vós què us sembla que haig de fer, doncs, si sou tan llest?
—Tancar el pis i desaparèixer. Aneu a veure un advocat i arregleu-vos-ho per passar-li alguna cosa, si la consciència us turmenta. La cosa essencial no és pas que Ellen sigui una boja, sinó que no ho seria només que es preocupés una mica per vós o que alguna vegada se n'hagués preocupat. No és pas un problema físic, perquè no és cap insaciable. Només és una d'aquestes mosses sense cervell que vol l'amor tal com surt a les pel·lícules. Sentimentalisme, mitja llum i música ensucrada. Tots els accessoris i cap de les repercussions. La cosa pot anar, però no pas en mans d'Ellen. No és prou llesta per a això.
Hi hagué un silenci. Després Bascombe digué:
—L'oferiment del cobert especial segueix en peu.
—Molt bé. Ja us recolliré quan sortiré.
Mentre dinaven, no van parlar per res d'Ellen. Van comentar el cas Morrow. El departament de Bascombe no hi tenia ja res a veure, des del moment que Lucille Morrow havia estat trobada. Però ell tenia un interès professional en el cas, i va escoltar atentament la història de la mort de Cora Green.
—Ja són tres —digué quan Sands hagué acabat—. Ja és ben estrany.
—La mort de Cora Green ha estat, ja ho sé, un accident. No fou planejada ni tan sols imaginada per la persona responsable de les altres dues. Però la part diabòlica que té és que aquesta mort serveix un propòsit. Empeny la senyora Morrow cap al llindar de la bogeria. I aquest, em penso, és el motiu final: suprimir la senyora Morrow. La força que hi ha al darrera de tot això és l'odi. La senyora Morrow ha de sofrir, potser eventualment ha de ser morta. Però la situació present pot mantenir-se. Hi ha algú que experimenta un plaer exquisit veient com la senyora Morrow s'esforça a aferrar-se als darrers vestigis del seu seny.
—Curiós —digué Bascombe—. No em sé avenir, de totes maneres, que la simple vista d'un dit amputat pogués trastornar-la tant.
—No va pas ser allò. No va pas ser veure el dit, sinó el seu estat d'esperit en aquell moment i les «implicacions» del dit. Un dit mort significava per a ella una dona morta: Mildred, la primera muller; i una amenaça de mort per a ella, la segona muller. Qui pot dir-nos-ho, si ella no ens ho diu? Potser per a ella era un símbol sexual, una penyora del seu casament. —Va mirar-se Bascombe i afegí en veu baixa—: I potser volia dir més, molt més encara.
»És evident que es tracta d'un membre de la seva família. Ningú més no la podria odiar amb tanta intensitat, ni conèixer prou les seves febleses per a intentar un joc tan refinat com el de fer-la tornar boja. Greeley va tenir un paper ajudant al joc. Per a una dona que ha viscut una vida tranquil·la, confortable i senyora, el simple contacte amb un home com Greeley devia ser un xoc terrible. I la tramesa del dit fou un acte de sadisme mental que poques vegades he vist igualat.»
—Però, qui diable seria capaç de «pensar» a enviar-li un dit? I d'on el devia treure?
—La família Morrow no ens en pot donar cap explicació. Estan units tots en una cosa: que la policia no té dret a amoïnar-los, que ja tenen prou maldecaps tal com estan les coses. Jo els he interrogats tots a casa seva. Quan me n'anava, el doctor Morrow va endur-se'm a part i em va preguntar què sabia del dit. Semblava espantat, com si sabés una colla de coses més de les que volia dir.
—Les mullers de Morrow —digué secament Bascombe—, tenen ben mala sort.
—Però el mètode ara es fa més amable. De les destrals a la suggestió. He regirat tots els expedients de policia i els retalls de premsa sobre Mildred Morrow. La primera persona que cal tenir com a suspecta en un assassinat d'una dona casada és, naturalment, el marit. El doctor Morrow no solament tenia una coartada completa, sinó que la notícia de la mort de la seva muller va confinar-lo en una clínica amb una commoció cerebral. I en això no hi havia gens de comèdia. Els registres de la clínica i els historials mèdics canten, i la dona que ell va ajudar a parir la nit que Mildred fou assassinada encara viu i es recorda perfectament d'aquella nit. Tot plegat, i el fet que no tenia cap motiu possible, elimina tota sospita respecte al doctor Morrow.
—També sembla que aquest Morrow hagi estat de ben mala sort. —Bascombe s'acabà el seu tall de pastís i apartà el plat—. Tots n'estem, però, oi?
—La vostra, us l'heu triada vós mateix.
—No sigueu massa pesat. Sortim?
Sands va dir que no tornava al despatx. S'havia de trobar amb algú a l'Hotel Ford.
Un quart més tard estava encarat amb el tinent Frome, a l'altra banda d'una tauleta d'escriure del Ford.
Frome es mostrà molt tibat i molt militar. En paraules breus, va explicar a Sands que feia poc havia acabat el seu curs com a oficial de Transport a l'Escola Canadenca de Conducció i Intendència de Woodworth. Ara esperava que el traslladessin a Europa. Era el seu darrer permís i havia esperat d'aprofitar-lo per a casar-se. Ara l'aprofitava, assegut en aquell maleït hotel i esperava que Polly Morrow es decidís d'una vegada.
A mesura que parlava, Frome deixava d'ésser un soldat i es convertia en un home ordinari que té un gran disgust.
—No puc pas entendre-ho —va dir a Sands—. A Polly, se li ha ficat al cap la idea que jo l'he abandonada. Tot el que he fet ha estat venir-me a instal·lar aquí. La resta de la família no té gens de ganes que m'estigui amb ells. I per què haurien de tenir-ne? Al capdavall, per a ells sóc un foraster. —Semblava oblidar-se que Sands era un policia i que havia anat a veure'l per coses oficials. Però Sands el deixava parlar sense interrompre. Li agradava d'escoltar els problemes dels altres. Era una mica més personal que els anuncis per paraules.
—Martin s'ha portat molt bé —digué Frome—. Ell diu que Polly vol sempre manar la gent que la volta, fins que es presenta un cas imprevist, i aleshores és ella la qui ha de ser manada. Jo no entenc les dones. Sóc de l'Oest, jo. D'Alberta. No són així, les dones, a casa meva.
—No ho són? —murmurà Sands.
—Val a dir que tot plegat va anar de mal borràs d'ençà que vaig conèixer la seva família. Pot dir-se que tot just ens havíem saludat, ja vam haver de córrer a ajudar en un descarrilament de trens.
—Oh? I qui anava amb vós?
—Polly, el seu pare i Martin. Però jo estava tan terriblement nerviós pel fet de conèixer la família d'ella… Penseu que només feia tres setmanes que «la» coneixia… I aleshores, haver de topar amb aquell daltabaix, i recollir morts i ferits… —Va mirar-se amargament Sands, com si fos l'home que havia muntat tot allò—. Molt bé. Què era el que volíeu preguntar-me?
Sands va somriure:
—Res. Absolutament res. Només m'he deixat caure per veure com estàveu.
Tot somrient, travessà el vestíbul de l'hotel i s'aturà a la porta per moure alegrement la seva mà.
—Tothom està guillat —va dir el tinent Frome al bàrman, una mica més tard—. Tothom està guillat, llevat de mi.
—És clar, que sí —digué el bàrman—. És clar.
5
El dia que va morir Cora, Lucille fou traslladada en una cambra per a ella sola, i va ésser posada sota la guarda d'una infermera especial.
La senyoreta Eustace tenia una feina molt especialitzada i ben difícil. Ella es qualificava d'infermera psiquiàtrica lliure. Havia treballat en clíniques i en cases particulars, tenint cura, vint-i-quatre hores el dia, de pacients violents o deprimits per tal d'impedir que fessin mal als altres o a ells mateixos.
La seva reputació era elevada, tant com el sou que demanava, i les altres infermeres, que amb prou feines podien resistir la tensió de vuit hores de servei en una secció de pertorbats mentals, se la miraven amb admiració. Passada la quarantena, la senyoreta Eustace es considerava una dona ben corrent i sempre quedava sorpresa quan algú la lloava per la seva traça, fortalesa i paciència. Junt amb aquestes qualitats, la senyoreta Eustace tenia una sòlida fe en Déu, un coneixement pràctic del judo i l'aptitud d'adormir-se i despertar-se tan ràpidament com un gos. Només una vegada havia pres mal en un cas, i havia estat quan es va clavar una de les agulles de fer mitja. D'ençà d'aleshores, va deixar de fer mitja, i per distreure's feia solitaris i escrivia cartes, o bé simplement parlava.
Lucille va negar-se a menjar prop d'una setmana. El quart dia la senyoreta Eustace l'alimentà per força amb una sonda.
Quan estigué llesta, la senyoreta Eustace digué tranquil·lament:
—És desagradable, oi? Especialment per a una dona bonica com vós.
Gairebé inconscientment, Lucille girà els ulls cap al mirall protegit per un filat. «Bonica? Jo? On tinc el cabell?»
—Aquest vespre prendrem plegades una mica de sopa —continuà la senyoreta Eustace—. No pot de cap manera morir-se de gana, cregui'm. És una cosa massa llarga.
La senyoreta Scott, educada en una altra tradició, s'hauria horroritzat de sentir com la senyoreta Eustace parlava de «morir-se de gana» a un pacient. Al nivell de la pura teoria, la senyoreta Scott devia tenir raó, però la senyoreta Eustace va obtenir resultats. Per sopar, Lucille es menjà un bol de sopa i un pastís, i la seva cara pàl·lida va recuperar una mica del seu color.
Però perdia pes molt ràpidament. Els vestits li venien molt amples, i sota els pòmuls tenia dos clots molt fondos i un sac buit de pell sota la barbeta. Mai no s'entretenia a pentinar-se i li havien de dir quan calia que es rentés les mans. Tot i que semblava que escoltés atentament quan parlava la senyoreta Eustace, molt poques vegades contestava, i pot dir-se que només parlava a la nit, quan havia pres un sedant. En aquells moments, era com una persona que, després de beure bastant, té la sensació que pensa i parla amb tota claredat i brillantor, però que no s'adona que només diu paraules embarbussades.
La senyoreta Eustace seguia amb els seus solitaris i s'anotava el que treia. De cent quaranta-nou partides, només n'havia guanyades onze. (Però es tractava, com va escriure a la seva mare, d'un tipus molt difícil de solitari.)
—Tot és culpa de Mildred —murmurà entre les ombres Lucille—. Mildred…
«La meva pacient ara s'adorm —escrivia la senyoreta Eustace, sense immutar-se—. Perdona'm, doncs, la mala lletra, perquè el llum del sostre és apagat i no m'hi veig gaire.»
—Senyoreta Eustace!
—Què hi ha? —digué amablement la senyoreta Eustace—. No voleu pas beure una mica?
—Sempre estic pensant en Mildred.
—Gireu-vos de l'altre costat i penseu en alguna altra cosa.
—Què n'heu fet, del meu cabell?
«Vol saber què hem fet del seu cabell —escriví la senyoreta Eustace—. Pensen les coses més estranyes, de vegades.»
Lucille es girà de l'altre costat. Pensar en alguna altra cosa. No pas en Mildred. Però, mira, ara veu el cabell de Mildred. Que lleig que es veia, cada cabell gruixut com un tub, movent-se, cargolant-se com serps. «Oh, senyoreta Eustace. Oh, per l'amor de Déu!»
«El que em fa més pena, sempre, són les famílies. Al capdavall, ells tenen tot el seny. La família de la meva pacient ha vingut avui, dia de visita, però no l'ha poguda veure. Ordres del doctor Goodrich.»
Les serps es cargolaven i treien sang a borbolls, que cobria tota la cara de Mildred.
—Vés-te'n, vés-te'n, no vull ni mirar-te…
—Sang, sang… —digué, en veu baixa.
«I quina mena de paraules diuen, algunes! Sóc una dona cristiana i, així i tot, puc dir que conec algunes de les paraules més grolleres i repugnants que existeixen. Em tornaria vermella d'haver-les de repetir. Fins i tot em fa pena quan sento que algú es refereix a la nostra estimada Lassie com una «gossa». No m'hi puc acostumar. Dóna a la Lassie un os de part meva i digues-li que aviat vindré a veure-la.»
—No puc dormir —digué Lucille.
—És que us hi esforceu massa. Tanqueu només els ulls i penseu en alguna cosa bonica i tranquil·la, com la pluja, o l'herba que es mou, o els arbres.
«Herba. Ara penso en l'herba i els arbres. El parc, quan es fa de nit, negre però sempre movent-se, agitat amb ombres i formes “tingues compte, mira al teu darrera, ací hi ha algú, compte!” Ah. Només és Martin. No tinguis por. Martin? És Martin o Edith? És massa fosc. No ho sé. Però és una persona amiga, puc endevinar-ho. Una cara tan simpàtica, tan ampla, tan franca i tan sincera.»
De sobte es contragué com un puny que es clou. On hi havia els ulls i la boca només hi havia plecs de pell i dos forats en lloc de nas i uns brotons d'orelles.
—No puc suportar-ho! No puc suportar-ho!
—Què és el que no podeu suportar? Expliqueu-m'ho només, i ja veureu com ho endeguem en un obrir i tancar d'ulls.
—Veig… coses.
—I si prenguéssiu un gotet de llet calenta? A mi, la llet calenta em deixa tota assossegada.
—No…, no…
De totes maneres, va fer dur la llet calenta, però quan va arribar, Lucille no se la podia beure.
—Fa mala olor.
—I ara! Jo trobo que fa una olor preciosa. Mireu, jo me'n beuré un glopet, per començar. Què us sembla, ara?
—És dolenta.
La senyoreta Eustace es prengué uns quants glopets per animar-la i ben aviat la llet s'hagué acabat. Reanimada, la senyoreta Eustace tornà a la seva carta.
L'olor de la llet restà en l'atmosfera de la cambra, molt lleu i subtil, com l'olor de la sang o de la neu recent.
«Pobra dona, està ben convençuda que algú la vol emmetzinar. —La ploma de la senyoreta Eustace es movia amb ritme lent a través de la pàgina—. He descobert que la cosa millor que podia fer era fer el tastet de tot el que ella havia de prendre. Això la tranquil·litza. Potser no resulta gaire higiènic, però, què vols fer-hi.»
El so de la ploma en gratar el paper amb prou feines si se sentia, però les orelles de Lucille ampliaven tots els sorolls. El sedant consumia els seus efectes i li deixava els nervis a flor de pell i els sentits aguditzats. Tot i que no s'havia begut la llet, li'n quedava el gust a la llengua, una cosa fada i llefiscosa, grisa i blanca. Les urpes gegants de la ploma es clavaven al paper i la suau respiració de la senyoreta Eustace era forta com una ventada.
Tornà a girar-se al llit. Les flassades li pesaven al damunt, li feien mal i l'ofegaven. Les va apartar d'una revolada, l'aire fred li colpí les cames nues, i es posà a tremolar.
Silenciosament, la senyoreta Eustace travessà la cambra i tancà la finestra.
—Voleu que us faci fregues a l'esquena?
—No.
—Potser us aniria bé. Aquesta nit no puc donar-vos cap més sedant, ja ho sabeu.
En una fúria sobtada, Lucille va dir-li què podia fer amb tots els sedants del món.
La senyoreta Eustace no va perdre la calma.
—Bah, dona, bah!
—Vós us heu begut tota la meva llet. Jo la volia per a mi!
—Ja us en faré dur més.
—Era «aquella» llet que jo volia!
La senyoreta Eustace anà lleugerament a la cambra de bany i en tornà amb una capsa de talc en pols.
—Gireu-vos de bocaterrosa. Provarem una fricció a l'esquena.
—No! —Com si fos una criatura, va seguir cridant «No!» fins i tot després d'obeir.
La senyoreta Eustace s'arremangà les mànigues i posà al descobert els músculs ben desenrotllats de l'avantbraç, que són el senyal d'una infermera experimentada.
Amunt i avall. A la dreta i a l'esquerra. Mentre feia el massatge, la senyoreta Eustace parlava amb veu monòtona de la seva mare, del seu gos Lassie, de la seva germana tan bufona i que acabava de casar-se.
De primer, el dolor que li produïen aquelles mans era insuportable per a Lucille, però gradualment va distendre's i es va abandonar a la misericòrdia dels seus somnis.
La senyoreta Eustace va obrir la finestra i segué en un extrem de la seva llitera per treure's les sabatilles. La darrera cosa que féu abans de ficar-se al llit fou acotxar Lucille.
Lucille es regirava en el seu son sota les flassades lleugeres que semblava que li lligaven les cames i el cos. La seva ment adormida estava desperta i sensitiva en els seus dits, els seus mugrons, el seus malucs, les seves cuixes, les sensibles plantes del seus peus; però semblava com si la lliguessin per una xarxa de paraules. «Senyoreta Eustace el meu pare i la meva mare ‘trampalejant’ a la torre del galliner en vanitat tot inanitat ah ni el meu ‘promús’ em tragué del ‘boluard’ a través de la porta ‘claferta’ de dolor a la pau divina del seny nocturn.» Es debatia en la teranyina de les paraules. Les flassades van caure a terra i la teranyina es va esquinçar.»
La seva ment somiadora es movia en imatges a través dels camps inoblidats de l'inconscient, vistos per sempre a la primera vegada. A través de la neu trepitjada ella es movia com una gavina, com un espectre, sense deixar cap rastre, sense projectar cap ombra. La porta de ferro estava badada al seu davant, el cel es corbava damunt el seu cap, quiet i amenaçador com una trampa mig closa. Al llarg de la carretera, que corria com un regle fins a la casa on ella havia d'anar, lliscava tot un rengle de cotxes, i les rodes gemegaven per l'asfalt. Els qui els guiaven tenien la cara esborrada pel dolor, el dubte i la malícia: Polly, Martin, Edith, Andrew, coses sense cara que passaven al no-res per la ratlla recta i estreta que els ajuntava en un destí funest.
Un home vestit de gris, amb una cara sense faccions que mirava a quatre indrets diferents, va deturar-li el cotxe arran de portal, i el rengle de cotxes que s'estenia fins a l'horitzó va deturar-se. Va allargar una mà grisa i tremolosa per a ajudar-la, i la porta del cotxe es tancà al darrera d'ella amb la suavitat d'una boca. El cotxe gris tornà a rodar per la carretera grisa i la renglera de cotxes començà a apressar-se. El conductor escrutava la carretera del seu davant, i la dona que seia al fons del cotxe, i la neu sangonosa de la cuneta, amb una manca d'ulls que era omniscient.
El cotxe es va dissoldre entorn d'ella com una boira i la comitiva de l'enterrament seguí endavant enllà d'altres pujols, pujols blancs i esquitxats de sang que s'enfilaven. Ella es trobava tota sola entre els pins, caminava en un túnel de pins foscos amb degotalls que duia fins a la casa. Podia veure'n el porxo blanc, com una boca ganyotaire de dents llargues, que feia ganyotes de dolor o d'amenaça. Darrera les pilastres, que somreien, les portes i finestres resplendien de llum, però ella sabia prou que a la casa no hi havia ningú.
Mentre s'hi apropava, els llums s'abaixaren lentament, com el reconeixement en uns ulls de moribund, i el porxo ganyotejà tot sol igual que una mandíbula rosegada pels cucs. Quan va passar pel costat d'una pilastra, la va tocar amb la mà i sentí com el guix s'esmicolava. Dintre la casa hi havia, suspesa en l'aire, una feble olor de floridura, com un sentiment turmentador. Mentre es movia en aquella fosca terrenal, sabia que havia entrat en una tomba. Era terrible de penetrar en una tomba, però li calia trobar allò que hi havia anat a cercar. El llibre de la vida, que era el llibre de la mort.
De sobte, la casa esdevingué tan amistosa i multiforme com una família que s'escampés ràpidament com bolets. Mentre s'enfilava per les escales geperudes, les parets la burxaven amb obscena expectació, els graons grinyolaven com el xerroteig maliciós de tot de criatures, les cortines del replà s'inflaven i s'obrien com a dits per pessigar-li les natges i amanyagar-li les cuixes. Va treure's un ganivet de la pitrera i va tallar-les, i els dits seccionats caigueren i es posaren a ballar als seus peus com criatures.
«Cal que trobi el llibre», deia la seva por; i va anar cap a la seva cambra i obrí el calaix del seu escriptori. La irradiació del Sant Gral del llibre il·luminà la cambra, i ella el va veure com el recordava i va saber que el recordava, va saber que estava somiant. «Gràcies a Déu —va dir o va somiar, amb el diari a les mans—. Gràcies a Déu, ningú no se l'ha endut.» Obrí el llibre, les cobertes caigueren com la tapadora d'una capsa, i el dit es cargolà i s'agità a dintre com un cuc esclafat.
Fora de la tomba ganyotaire, la casa d'olor de sepulcre, ella va córrer amb el cabell que se li enrotllava al cap com a serpents com a llargues mans nervioses mortes. El cotxe gris comparegué a la porta i l'home gris la va conduir a la cambreta darrera les cortines recollides, on dormien els morts cargolats sota flors d'olor de sepulcre. El cotxe llarg de cortines grises s'engegà damunt patins a través del laberint de carrers caigut damunt la ciutat com una xarxa de ciment, al llarg del llac gelat, dels boscos vorejats de pujols, més enllà de les torres triunes, de les muntanyes de molts mugrons, en l'espai que s'eixamplava, sense fites, mentre ells es movien en la claror brillant i angoixada, més enllà de l'esclat rutilant dur i aliè fins al límit extrem. L'obscur i brillant fil de l'espasa de la mort.
* *
A Penwood no s'apaga mai el llum. A la nit, l'abaixen una mica per fer la il·lusió que la fosca i la son compareixen naturalment com a la resta del món, però àdhuc a mitjanit i de força lluny podeu veure la resplendor de Penwood.
De nit, també sempre se senten sorolls. Algú que xiscla, algú que vol anar al lavabo; o bé algú que es mor, i el baiard de rodes llisca suaument amunt i avall de les rampes.
Al matí, ells galls canten, les vaques fan els seus tristos mugits, les infermeres de nit renten els seus pacients i deixen la feina, i comença un altre dia. L'esmorzar, les rondes dels doctors, la teràpia ocupacional, el dinar, la migdiada, el passeig a fora o al gimnàs, les converses particulars als despatxos dels doctors, el sopar, la música i els jocs de cartes, el llit.
La rutina, a vegades, se sotmetia a uns canvis sobtats. Hom havia de donar banys continus o flassades humides, o bé la senyoreta Sims havia d'obeir la seva veu oculta i empastifar-se amb el menjar quan era a taula, o la senyoreta Filsinger podria anar-se'n del menjador amb una cullera prohibida.
La senyoreta Eustace es despertà de bon matí i immediatament estigué alerta. Lucille es movia, però no havia obert els ulls, de manera que la senyoreta Eustace se n'anà de primer a servir-se del bany. Es rentà la cara i les mans, es netejà les dents amb tota cura i es posà un uniforme net.
Quan va tornar a la cambra, trobà Lucille desperta.
—Bon dia. Heu dormit bé?
—Ja és el matí? —digué Lucille.
—Sí, que ho és. Però no ho sembla gens, oi? És la cosa que menys m'agrada de l'hivern: haver-te de llevar abans que el sol.
Mentre parlava guaitava amb ulls professionals Lucille. Semblava reposada i tranquil·la. Tot i que la senyoreta Eustace sabia que aquella tranquil·litat no duraria gaire, sempre considerava com una bona idea aprofitar-se d'una millora momentània.
—Aquest matí podríem baixar per esmorzar —digué alegrement—. Veure cares noves us serà bo. Ja deveu estar prou cansada de veure la meva només.
Lucille semblà un xic sorpresa. Fins aquell moment no s'havia adonat que la senyoreta Eustace tingués cara. La senyoreta Eustace era l'uniforme i l'autoritat, un símbol blanc i emmidonat que personalitzava el «nosaltres».
—Poseu-vos el vestit vermell. Trobo que en un matí d'hivern, el vermell dóna alegria.
Lucille no sabé contestar res. No podia. La senyoreta Eustace s'havia posat al cap que ella, Lucille, vestida de vermell en un matí d'hivern, baixés a esmorzar.
—És com un parvulari —va dir.
—Què, és com un parvulari?
—Aquesta casa.
—Suposo que sí —digué, rient, la senyoreta Eustace—. Teniu el vostre raspall de les dents.
Mentre Lucille es vestia, la senyoreta Eustace féu els dos llits, cronometrant-se amb el rellotge de polsera. Dos minuts per al llit de Lucille, un minut i trenta-set segons per al seu. Amb orgull, va apuntar-se els temps al seu bloc de solitaris.
Abans de sortir de la cambra obrí de bat a bat dues finestres per airejar-la bé, penjà la camisa de nit de Lucille a l'armari i posà el seu uniforme rebregat en un sac de roba bruta. Després, amb la consciència neta i una bona gana, baixà cap al menjador.
La gran sala estava tranquil·la i en ordre. Les pacients menjaven en petites taules rodones, en grups de tres o quatre.
Automàticament, Lucille s'encaminà a la taula on abans seia amb Cora i les bessones Filsinger.
La senyoreta Eustace digué «bon dia» a les bessones, i després féu seure Lucille i s'assegué ella.
—Personalment, nosaltres no us volem, aquí —digué Mary Filsinger—. Volem una taula per a nosaltres soles. Ho he dit al superintendent una pila de vegades. No és veritat, Betty?
—No ho sé —digué Betty, amb la boca plena.
—No t'omplis d'aquesta manera la boca. És fastigós. Mastega cent vegades cada cosa.
—Jo m'ho puc empassar tot ben sencer —explicà Betty amb orgull a la senyoreta Eustace.
—No li diguis res —digué Mary—. És una espia.
Somrient i amb tota calma, la senyoreta Eustace començà a parlar de la seva casa del camp i del que hi menjava per esmorzar, quan hi era, i com tenia una tulipera que primer floria a la primavera i que després, quan havien caigut les flors, feia les fulles.
—De quin color són, les flors? —preguntà, suspicaç, Mary.
—D'un rosa pàl·lid, gairebé blanques, puc dir.
—Això de les fulles és molt estrany. Jo no m'ho crec gens.
—És veritat —digué de sobte Lucille—. Jo també tenia una tulipera.
—M'agradaria de tenir-ne una —digué Betty.
La seva germana li tocà la mà.
—Ja te'n compraré una.
—Sempre em dius el mateix, però mai no ho fas.
—Ets una mentidera desagraïda.
—Si em dius això, m'ho empassaré tot sense mastegar.
—Oh, Betty! No ho facis! No ho facis, si et plau!
Va arribar una minyona amb suc de taronja, sèmola cuita amb panses i un plat amb ous damunt unes quantes torrades.
A estil d'enamorats, les bessones van seguir barallant-se, mentre que la senyoreta Eustace parlava de gossos. Els collies eren molt bonics, i també els cockers, però els que més li agradaven eren els Airedales. Eren molt fidels.
—Els gossos tenen mals instints —digué Mary; i clavà el mos que li allargava la infermera—. A nosaltres ens agraden molt més els gats.
—Sí, és clar, els gats també són bonics —admeté la senyoreta Eustace—. A vostè què li agrada més, senyora Morrow?
—Oh, no ho sé —digué Lucille—. Potser els gossos.
—Els gossos tenen mals instints —digué Mary, i clavà les dents decisivament en una torrada.
—N'hi ha que són dolents, és cert —seguí la senyoreta Eustace—. Depèn principalment de com els cries i, fins a cert punt, de l'herència. Jo, personalment, no m'he pogut mai refiar d'un gos pequinès, per exemple.
—Jo m'estimaria molt més una tulipera —digué Betty.
Mary s'ajupí i li murmurà alguna cosa a l'orella, però Betty mogué el cap, amb aire desdenyós.
La senyoreta Eustace vigilava de reüll Lucille, per veure si aquella escena l'interessava o la trasbalsava. Va remarcar amb aprovació que Lucille s'havia menjat la meitat de la sèmola, i encara que no parlés espontàniament, llevat d'aquella observació sobre el seu tuliper, semblava que seguís bé la conversa.
«Avui tindrem un bon dia», pensà la senyoreta Eustace, i quedà molt satisfeta de la seva tasca.
Les bessones tornaven a barallar-se, en veu baixa, però amb tot de mirades llampeguejants i de gestos apassionats. Al final, Mary es tancà en un silenci glacial i fou aleshores quan la senyoreta Eustace la veié com agafava la seva cullera i se l'ensorrava amb tota cura en el nus de cabells que duia al clatell.
Amb una mirada furtiva al seu entorn, Mary s'aixecà i es dirigí cap a la porta. La senyoreta Eustace també s'aixecà.
—No és permès d'endur-se les culleres del menjador —digué amablement—. Feu-me el favor de tornar-la a la taula.
—Culleres? —digué Mary amb gran sorpresa—. Quina cullera?
-Torneu-la.
—No sé pas de què em parleu.
La infermera encarregada del menjador se'ls acostava entre les taules. Va treure la cullera dels cabells de Mary, abans que aquesta pogués adonar-se'n.
—Apa, Mary —digué—. Ja sabeu que això no s'ha de fer. Aquesta és la segona vegada, aquesta setmana.
—Me'n vaig d'aquí! —cridà Mary—. La deixo plantada. No em pot tractar d'aquesta manera i sortir-se'n! Me'n vaig, i així sabrà ella què és quedar-se sense ningú que s'ocupi de tu!
—Ara m'empassaré una cosa —digué Betty amb calma; i abans que ningú no la pogués deturar, s'havia tret l'anell del dit, se l'havia posada a la boca i havia començat a escanyar-se i a fer esbufecs. Immediatament la infermera se l'emportà del menjador mentre li picava fort l'esquena. Però ja era massa tard, i l'anell s'havia reunit amb la col·lecció d'altres articles existent a l'estómac de Betty.
Les bessones van sortir enutjades, amb la senyoreta Scott.
—Deu tenir una mena de museu a dintre —digué la infermera del menjador a la senyoreta Eustace—. Ara me les empalmaré per això.
—No ha estat pas culpa vostra —digué la senyoreta Eustace; i va tornar a la taula per acabar-se l'esmorzar.
L'episodi semblava que no havia impressionat gens Lucille. Estava molt abstreta amb la seva torrada. La feia bocins i els posava de manera simètrica al voltant del plat.
«Aquest cop m'ajuda força —pensà la senyoreta Eustace—; realment procura de menjar.»
En veu alta va dir:
—Voleu sucre al cafè?
—Sí, gràcies.
Li va passar la sucrera de color de rosa. Lucille no la volia tocar perquè tenia una carn massa rosada, massa perfecta. «No es pas carn de debò», va pensar. Però la podia veure com respirava.
La cullereta de la senyoreta Eustace topà amb els terrossos.
—Un o dos?
—Un.
—Teniu. Remeneu-lo, abans de beure'l. No, estimada, primer remeneu-lo.
Va agafar la cullereta, temerosa del seu tacte. Tot era viu, tot feia mal. Ella feia mal a la cullereta i aquesta, encara que semblés una cosa estúpida i inerta, també li feia mal i se li clavava als dits.
—Tan fort, no, senyora Morrow.
Voltant dintre la tassa, la cullereta es movia amb fúria i dolor, i aixecava tot d'onades calentes i fangoses, tot de petites coses vivents. S'ho va empassar tot, triomfant perquè havia sabut vèncer-les, i desesperada perquè, tot i estar empassades i fora de la seva vista, es venjarien d'ella.
Tot era vivent. El sòl, que feia mal a les sabates, que us feien mal als peus. El tovalló que tocava al vestit, que us premia les cuixes. Tot feia mal.
I gens d'intimitat. Mai no podies estar sola. Sempre havies de tocar coses i deixar que les coses et toquessin. Havies d'empassar-te-les i que se t'empassessin. Tenir coses dintre teu, coses vivents…
Les espatlles li començaren a bellugar-se.
«Està impacient per anar-se'n —pensà la senyoreta Eustace—. És un bon senyal. Usualment, només vol quedar-se al lloc on la poso.»
La senyoreta Eustace va aixecar-se. Els peus van colpir sense miraments el sòl, i sense contemplacions va plegar el tovalló.
—Veniu amb mi i anirem a buscar el correu.
Allargà la mà, com si volgués ajudar Lucille a alçar-se. Lucille guaità la mà, i per dintre seu començà a enfilar-se un xisclet que li espessia i li fregava la gorja.
La senyoreta Eustace veié el crit als ulls i començà a parlar ràpidament mentre l'empenyia, amb dits suaus, cap al corredor.
El correu —empenta—. Què suposava que tindria aquell matí? —empenta—. Amb el correu, mai no pot dir-se… És clar, els paquets eren el millor de tot…
De bracet, molt juntes, íntimes, van anar caminant pel corredor.
Van deturar-se al taulell del correu. La capsa de flors que cada dia trametia Andrew ja havia arribat, però el correu de fora encara no, i la noia de darrera de la finestreta mirava el correu dels pacients cap a l'exterior. Va agafar un sobre que duia escrit en llapis vermell: «Ware.»
—Fixa't-hi —va dir; i passà la carta per la finestreta a la senyoreta Eustace—. Cada dia n'escriu dotzenes com aquesta.
—«Ware»? Què vol dir?
—És que fa les emes cap per avall. Vol dir la seva mare. No puc deixar circular aquestes cartes: les haig de dur al doctor Nathan. La pobra dona, quan les rep, només té disgustos, perquè el noi sempre es queixa.
—Calla —digué la senyoreta Eustace, mirant Lucille.
Però Lucille no havia sentit res. S'estava dreta amb els braços entorn de la capsa de flors. Brutalment, la capsa li esclafava els pits, i ells abraçaven aquell sofriment.
—I això que no m'agrada gens de suprimir cartes —digué la noia—. És una cosa contrària als meus principis.
—«Estimada Ware —llegí la senyoreta Eustace—. No puc sofrir més temps les transaccions inflacionistes de l'estat del món, ware són cruels amb nosaltres ens odien i amb prou feines podria esdevenir cap conseqüència sota el status quo de.»
No estava signat, però al capdavall hi havia tot un rengle d'ics.
—Quina pena! —digué la senyoreta Eustace, sospirant—. És el que dic sempre. La família són els qui més cal plànyer.
Va alçar la veu.
—Senyora Morrow, que esclafeu la capsa. Voleu que ens n'anem ara o us estimeu més esperar que arribi el correu?
—No ho sé —digué Lucille.
—Aleshores, suposo que val més que ens esperem. Voleu que obrim les flors?
La pressió de les mans de Lucille damunt la capsa es féu més forta i després, de sobte, els dits s'obriren i la capsa caigué a terra. La tapadora va obrir-se i hi hagué un escampall de violetes.
—Mireu que són precioses! —digué la senyoreta Eustace, mentre les recollia—. No trobeu que són magnífiques? Quina olor més terrenal! No trobeu?
Hi enfonsà el nas, mentre Lucille la mirava, sofrint en silenci per les violetes, per aquells infants delicats de llargs membres, massa delicats per a respirar. I que eren tan morts, moradencs de cara, que exhalaven l'olor de la terra, l'olor dels taüts enterrats.
El sòl vivent oscil·là sota els seus peus. L'aire li tocà les galtes i el braços. La seva carícia era un advertiment i una amenaça, i les violetes van tornar a la vida. Només s'havien retingut la respiració, com Cora. i aquelles caretes arrugades es cargolaven de dolor. «Oh, em fa mal, em fa mal. I jo què he fet? Oh, què he fet, jo?»
Les floretes esdevenien tan tristes i encongides que es convertien en ulls, en ulls blaus i humits que arrossegaven les cames, úniques i esllanguides sota d'ells, per la capsa.
—Aquí les teniu —digué la senyoreta Eustace; i li passà la capsa—. Mireu, tenen el mateix color dels vostres ulls.
Lucille sentí el cantell abrupte de la capsa que li tocava el braç. El dolor fou tan intens i insuportable que hagué d'allargar la mà i engrapar la capsa i clavar-ne el cantell al seu pit, com un ganivet.
«M'he mort. Sóc morta.»
Va somriure, va arrapar aquell símbol de mort i se n'anà silenciosament i ràpidament pel corredor.
—Senyora Morrow, espereu-me! —La senyoreta Eustace l'atrapà d'una correguda, esbufegant—. No hauria dit mai que tingués tanta presa. Volia anar en alguna banda?
—A fora.
—A fora d'on?
—A respirar aire lliure.
—Està bé, esperem una mica, que el sol escalfi més. Aleshores anirem al jardí del terrat, que té tan bona vista. Espereu-vos aquí una mica i torno per recollir el correu.
La senyoreta Eustace tornà a la finestreta, movent-se amb una mena de pas de costat, per tal de no perdre de vista Lucille. Lucille no féu cap esforç per apartar-se. S'estigué dreta on era, molt rígida i alerta, com si fes la guàrdia damunt alguna cosa que li era molt preciosa.
La senyoreta Eustace va tornar:
—Aquí teniu una carta per a vós. No esteu contenta que ens hàgim esperat?
Lucille no va agafar la carta, de manera que la senyoreta Eustace se la posà a la butxaca de l'uniforme. «Que és estrany que no s'interessi pel correu», va pensar; i ho tornà a provar quan van ésser a la cambra.
—Aquí teniu la carta. Podeu llegir-la mentre jo faig el meu report. Seieu aquí. Jo posaré les flors en aigua.
Va instal·lar Lucille en una cadira i li posà la carta a la falda. Després, cantussejant en veu baixa, se n'anà a la cambra de bany i omplí un gerro amb aigua. Sempre l'excitava el correu, tant si era per a ella com per als altres. Fins i tot les observacions més vulgars sobre el temps que feia li semblaven interessantíssimes quan li arribaven segellades i marcades pel correu, amb la garantia de la seva integritat a càrrec de Sa Majestat, el Rei Jordi VI.
—De qui deu ser? —va preguntar-se; i tornà a la cambra—. Voleu que us la llegeixi jo mateixa?
—Tant se me'n dóna.
La senyoreta Eustace, emocionada, obrí el sobre amb una ungla decidida.
—Va signada «Edith». Jo sempre miro el final de les cartes, només per saber de qui són. Mireu, vegeu el que diu. «Estimada Lucille: Espero que devies rebre els bombons de xocolata i el coixí de repòs que vaig fer-te dur abans-d'ahir.» Sí, que els hem rebuts, oi? Aquesta mena de coixins són molt còmodes. «És molt difícil de comprar bombons, aquests dies, perquè s'ha de fer cua.» No va ser una beneiteria vostra, de llençar-los d'aquella manera, quan li va donar tanta feina a comprar-los?
Lucille girà el cap i mirà deliberadament per la finestra. «És molt difícil de comprar bombons emmetzinats, aquests dies, perquè s'ha de fer cua.»
—«Tots et trobem a faltar molt, encara que em desespera molt de dir-t'ho, perquè sé que no em creuràs.»
«Em sento tan desesperada.»
—«Tot plegat és una calamitat. Ha tornat a venir el policia Sands, per parlar-nos del descarrilament del tren. Te'n recordes, d'aquella tarda? No sé pas què buscava, però fos qui fos qui va fer-te alguna cosa, Lucille, no era jo, Lucille, no era jo! No ho sé, però ara no puc pensar en res clarament. Tot el dia tinc aquesta terrible migranya i Martin sembla que em vulgui fer tornar boja.»
—Alegre, que diguéssim, no ho és gaire, oi? —digué la senyoreta Eustace, desaprovadora—. Voleu que segueixi?
—Seguiu.
—Molt bé. «Sempre m'havien semblat tots dos fills meus, i ara, no ho sé, me'ls miro i em semblen forasters. Les hores de menjar són les pitjors. Ens vigilem l'un a l'altre. Això no sembla gran cosa, però és terrible. Ens vigilem l'un a l'altre.»
«Quina dona més ximple», pensà la senyoreta Eustace, i girà full.
—«Ja sé que a Andrew no li agradaria gens que t'escrivís una carta com aquesta. Però, Lucille, tu ets l'única persona amb qui puc parlar, ara. Penso que m'estimaria més d'estar aquí, amb tu, perquè jo sempre t'he estimat i he confiat en tu.»
«Sempre t'he avorrit i he estat gelosa de tu. Ens vigilem l'un a l'altre.»
—«Tot això és tan embullat! Et recordes de la nit que Giles va arribar i que jo vaig dir, Déu m'ajudi, que érem una família feliç? Em penso que això és un càstig per a mi per la meva presumpció i la meva maldat. No sé pas com s'acabarà, tot.»
«És un càstig per a mi per la meva maldat. S'acabarà tot.»
—Això és tot —digué la senyoreta Eustace.
«Això és tot. S'acabarà tot i això és tot.»
La senyoreta Eustace tornà la carta al sobre amb certa brusquedat, perquè estava enutjada. La gent no hauria d'escriure lletres que plantegen problemes. Les cartes haurien d'ésser agradables i afectuoses, encara que fossin una mica ensopides.
—Emboliquem-nos bé i anem a prendre la fresca, eh?
Lucille no es mogué. Seia, feixuga i inerta, mentre la senyoreta Eustace li posava els braços a l'abric i li embolicava el cap amb un tapaboques i li posava els guants.
El jardí del terrat resplendia al sol. La neu s'aferrava a la tanca més alta, i al capdamunt, on els filferros punxeguts s'estenien tot al voltant de la barana, hi havia glòbuls de neu enganxats a les punxes.
Lentament, Lucille anà fins a la tanca i hi posà la mà. La neu li colpí la cara aixecada, li tocà les parpelles amb la seva lleugera fredor. Va mirar per la reixa i veié tot de gent molt menuda que caminava i que deixava darrera seu unes petjades a la neu. Era l'únic senyal que els feia reals. Semblaven minúsculs i fútils, en la distància, com els esquiadors del parc.
«Fútils, fútils», va pensar; i premé el front contra la reixa. Se li clavà un diamant a la carn.
—Déu meu, no puc mirar a baix, de llocs tan alts com aquest —digué la senyoreta Eustace—. Em fa voltar el cap.
Va mirar cap avall, de totes maneres, tremolosa de fred i d'una delitosa por. Després es tirà enrere i parpellejà, mirant el sol. Respirava profundament, perquè en el seu ofici no tenia gaires ocasions d'estar a l'aire lliure i volia fer-ne provisió, quan en tenia l'oportunitat.
Respirava. Inspirava, retenia, expirava…
La senyoreta Eustace estava contenta de viure.
Lucille restava arran de la reixa. No sentia el fred, ni el dolor, ni la calor del sol. No tenia esment del que feia la senyoreta Eustace al seu darrera. Forçava els ulls, mirava avall. La neu esclatava en flames de color taronja, les ombres negres i cantelludes l'assenyalaven. El fum es cargolava en remolins al seu entorn. Les finestres se la miraven, el vent passava murmurant. S'acabarà tot.
Inspirant, expirant, la senyoreta Eustace respirava. Començava a esbufegar una mica, però quan parlà, la seva veu era triomfal.
—I cent! Uix! No hauria dit mai que respirar fos tan feixuc. De totes maneres, és el que jo sempre dic. No existeix pràcticament cap mal que no es curi amb cent respiracions ben profundes. Voleu que ens passegem una mica, ara?
Lucille no va contestar, però la senyoreta Eustace se sentia ara massa plena de vigor per a encaparrar-s'hi. Començà a caminar, plantà els peus sòlidament i deixà unes petjades ben clares i precises a la neu.
Vint passes cap al nord, vint passes cap al sud, mentre el vent s'alçava.
«S'acabarà tot.»
—Si no us bellugueu una mica, senyora Morrow, agafareu fred.
«Seré cremada en la neu. M'esperen. S'acabarà tot.»
—No, realment, no us heu de treure els guants, ara, que se us gelaran les mans.
Podia sentir la senyoreta Eustace com se li acostava per darrera. Però no va apressar-se a treure's el segon guant, ni tan sols va mirar-la. Se sentia plena d'una gran força perquè per primera vegada, en moltes setmanes, ara sabia què havia de fer. Ni la senyoreta Eustace, ni ningú, no podrien deturar-la.
Les seves mans s'aferraren a la reixa com unes urpes d'àguila, i començà a enfilar-s'hi. Lentament. No calia pas que tingués pressa. Es contragué i situà el talons de les sabates als forats de la reixa. I seguí enfilant-se, doblegada, amb l'abric que li voleiava al seu entorn.
La senyoreta Eustace xisclà:
—Atureu-vos! —Va agafar-li una de les cames i l'estirà cap avall. El taló de l'altra sabata caigué violentament damunt el pont del nas de la infermera i hi hagué el so de l'os esclafat i un broll de sang. La senyoreta Eustace es féu enrere. Xisclava i s'eixugava la sang dels ulls.
—Baixeu! Baixeu!
«No, no…; això és un càstig per la meva maldat…»
El filferro espinós li va esquinçar les mans i la cara, però ella no sentia res ni amollava cap so. Al capdamunt, s'abalançà enfora, matusserament, però amb una gran força. L'abric se li enganxà en una de les punxes i per uns moments penjà, suspesa en l'aire, una cosa grotesca, que sagnava i bategava.
Després els fils de l'abric s'esquinçaren i ella va caure. La seva gran ombra negra lliscà sense soroll per tota la paret de l'edifici.
Els gossos
1
—El senyor Sands?
—Sí. Seieu, si us plau, senyoreta Morrow.
—Senyor Sands, s'ha acabat tot, ara? «S'hauria» d'haver acabat tot. És morta, i l'enquesta ha estat closa… Aquesta tarda l'enterraran…
—Per què no seieu? —digué Sands; i s'esperà fins que Polly es deixà caure en una cadira.
La noia duia un vestit negre i un abric de pell fosca, i l'ala del seu capell negre li ombrejava els ulls. Semblava més prima de com la recordava. I més vulnerable. Tenia el cap baix mentre ell parlava, com si intentés d'amagar-se darrera el capell.
—No sé pas per què he vingut. Per apartar-me de la família, suposo, i de l'olor d'aquelles maleïdes flors. Lliris de sant Antoni. Sembla que em surtin de les orelles.
—No us surten pas.
Ella féu un petit somriure.
—Sempre és un consol. En tot cas, no tinc cap raó per a haver vingut. Em penso… Bé. Es veu que necessitava parlar amb algú.
—És normal.
—Voleu dir? La majoria de la gent diria que és molt poc normal de voltar per la ciutat el mateix matí que enterren la teva madrastra. Especialment després d'haver mort com va morir. El doctor Goodrich diu que és humanament impossible per a algú de grimpar per aquella reixa. I així i tot, ella va fer-ho. —La noia es mossegà el llavi—. És ben propi de Lucille. Una sorpresa de darrera hora. Nosaltres, en realitat, no sabíem res d'ella, perquè mai no parlava d'ella. Com podeu saber res d'una persona sense tenir la prova que us donen les seves mateixes paraules? I fins i tot així…
—Sí, fins i tot així —digué Sands.
—Quin embull! —Es mirà amb ulls absents un racó de la taula—. Quin embull més fastigós!
—Sembla com si estiguéssiu a punt de dir: què he fet per a merèixer-m'ho?
—Doncs bé, ho dic. Què he fet?
—No podria pas dir-vos-ho. Però si el que cerqueu és un sistema de lògica en aquest món, en termes de justícia humana, és que sou molt més jove del que em creia.
—Vint-i-cinc anys. Però mai no he estat jove.
—A les dones els agrada de servir-se d'aquest clixé, ja ho sabem —digué Sands—. És possible que contingui una certa veritat. Les noies sovint es carreguen amb més responsabilitat pel que fan que no pas els xicots i ja se sap que les responsabilitats envelleixen.
«Les meves potser més que totes les altres —va pensar—. Anar arreplegant un ull per un ull. Una ment per una ment.»
La noia aixecà el cap i se'l va mirar.
—Heu canviat bastant, vós, d'ençà que us vaig veure, fa anys.
—També vós. I què hem fet per a merèixer-nos-ho?
Va somriure, però ella seguí mirant-se'l fixament:
—Ho deia de debò.
—Sí, de debò, ja ho sé. Moltes gràcies pel compliment.
Ella començà a posar-se el guants:
—Suposo que us faig perdre el temps i que val més que me'n vagi. No em voleu prendre seriosament.
—Que no us prenc seriosament? —Aixecà les celles—. Amb quatre persones mortes, voleu que no us prengui seriosament? Perquè ara ja són quatre. Suma total. Com dieu, això «hauria» de ser el final. El final. Enfilar-se per una tanca que ningú no pot escalar, amunt, daltabaix i ja està.
—No us cal pas…
—No, ja ho sé, que no em cal, però vull dir-ho. Va morir d'una mort horrible, i un de vosaltres n'és responsable. Vós, o el vostre germà, o el vostre pare, o la vostra tia. La cosa és així de simple, i així de complicada. No va pas ser morta d'una manera franca, va ser aculada a la mort, com una guineu perseguida pels gossos. Com a subproductes, hi hagué dues altres morts.
—Ens presenteu com si fóssim realment una família encisadora —digué ella amb veu sorda—. D'allò més encisadora. Ara me n'haig d'anar. Gràcies per haver-me animat tant, vós i els lliris de sant Antoni.
—Animar-vos no és pas la meva feina. El tinent Frome és a l'Hotel Ford.
—I què?
—Sembla un jove molt agradable, per bé que un xic desesperat. Té maldecaps amb la promesa. Un cop hagi passat a Europa, suposo que ja se n'oblidarà.
La noia s'aixecà, mentre s'abrigava bé:
—Li he tornat l'anell. Seria inútil d'embolicar-lo en tot aquest tripijoc. Com vós heu tingut la bondat d'assenyalar-me, es tracta d'un afer de família. I hem de conservar-lo dintre la família.
—I per què no voleu que sigui ell qui ho decideixi?
—Les meves decisions, les prenc jo, i sempre he fet igual.
—És clar que sí. Teniu allò que se'n diu molt de caràcter. I això vol dir que podeu equivocar-vos del tot i que mai no ho confesseu. —Va aixecar-se i li allargà la mà a través de la taula—. Molt bé. Adéu-siau. He tingut molt de gust de veure-us.
Ella no li prengué la mà, ferida per la ironia dels mots.
—Adéu-siau.
—Ja us veuré a l'enterrament.
La noia s'aturà al pas de la porta i es girà:
—Cal que hi sigueu?
—I tant! M'agraden els enterraments. M'agrada de prendre comiat dels meus clients. He encarregat una corona que diu: «Feliç aterratge, Lucille.»
La cara de Polly es contragué. Va aixecar una mà, com per servar l'equilibri:
—Mai no he trobat, mai, un home més inhumà que vós.
—Inhumà? —Va acostar-se-li lentament—. Ja sabeu que cap de vosaltres no m'ha volgut donar ni una engruna d'informació que m'ajudés a resoldre aquests assassinats? Hauria pogut salvar Cora Green i la vostra madrastra, i Eddy Greeley.
—Dues boges —digué la noia amb veu amarga—. I un morfinòman. Pràcticament, han estat casos d'eutanàsia. Tots eren vells i sense cap esperança. Som els joves, Martin i jo, els qui hem de viure i sofrir, i que mai no serem capaços d'oblidar ni de dur una existència normal i feliç. Hem estat Martin i jo els qui hem hagut de viure sense una veritable mare. He estat jo qui ha hagut de renunciar a l'única persona que he estimat de debò, perquè no podia permetre'm de fer-lo desgraciat com jo. Els oficials de l'exèrcit no han d'estar barrejats en cap escàndol.
—Això, és ell qui ha de dir-ho.
—No, sóc jo. Si ell perdia el grau, tot el temps que estiguéssim casats, a la primera discussió ja m'ho tiraria en cara.
—Si és dels qui tiren en cara les coses, no li caldria pas tenir cap excusa.
—No he dit pas que fos d'aquests! No ho és gens, ell!
—Així voleu dir que ho faríeu si fóssiu d'ell. Bé. Com que no sóc el Conseller dels Enamorats, no puc ficar-me en res del que feu, mentre no entri en la categoria dels homicidis.
Es pensava que en aquell moment sortiria i tancaria la porta d'una revolada. En lloc d'això, tornà enrere, s'assegué altra vegada i es tornà a treure els guants.
—Molt bé —digué amb calma—. Què puc fer per ajudar-vos a descobrir la veritat?
—Parlar.
—De què?
—Va ser un diumenge, oi, que amb el vostre pare i el vostre germà, vau anar a rebre el tinent Frome? I el dilluns, la vostra madrastra va fugir de casa. Digueu-me tot allò que va passar aquells dos dies, què es va dir i qui va dir-ho, fins les coses més trivials.
—No sé pas de què servirà.
—Jo sí, que ho sé. Fins aquell moment, tots vosaltres, éreu un grup familiar passador i normal. Ja us havíeu resignat a la mort de la vostra veritable mare, i tots plegats vivíeu amb les petites baralles normals, les bromes i l'afecte…
—No és veritat. Almenys per part meva. Mai no m'he resignat a la mort de la meva mare, i no tenia cap mena d'afecte per Lucille. I mai no he perdonat al meu pare que tornés a casar-se.
—Fos com fos, vivíeu amb ella, com tots el altres, i fins i tot de vegades la trobàveu útil i competent. No és cert?
—Sí.
—El que jo vull trobar és si aquell diumenge, aquell, va passar res que precipités les coses. No em sembla possible que algú s'hagués rumiat anys i anys el pla d'enviar a Lucille un dit amputat i que hagués esperat un oportú descarrilament de trens per a fer-ho. No. Em penso que aquell diumenge algú va rebre com una revelació, i que la catàstrofe ferroviària li va suggerir un mitjà d'atacar Lucille.
—Això exclou Edith, perquè ella va quedar-se a casa.
—Sí.
—I aquell diumenge féu igual que tots els altres diumenges. Jo em vaig llevar a la mateixa hora de sempre, i vaig ser la primera persona a baixar per esmorzar. És aquesta la mena de coses que voleu saber?
—Sí.
—Annie va donar-me suc de taronja, torrades i cafè. L'altra minyona, Delia, era a l'església. Aleshores va baixar Edith. Estava una mica excitada sobre la vinguda de Giles, i em recordo que va dir: «Justament avui», cosa que va irritar-me. No m'agrada que la gent faci escarafalls.
Va fer una pausa, mirant-se les mans amb les celles arrufades.
—Ah, sí. Aleshores el papà no podia trobar una cosa, com li passa sempre, i vaig sentir Lucille que li parlava tot baixant l'escala de la manera que sempre feia, com si tots nosaltres fóssim una colla de criatures i ella la mainadera professional. Va dir no sé què del guarda-roba de cedre, i després entrà al menjador i esmorzà. I ella i Edith van parlar. Suposo que Edith devia dir-me les coses de sempre, sobre les meves maneres i la seva positura. Després, Edith pujà al pis a fer llevar Martin i quan aquest baixà començà a burxar-me sobre Giles. Així que entrà Martin, Lucille se'n va anar. Me'n recordo perquè la cosa fou evident.
—Evident?
—Sí. Ara que ni el papà ni Edith eren amb nosaltres, no calia que s'amoïnés a escoltar la nostra xerrameca, i podia aixecar-se i deixar-nos. Quan el papà era al davant, tot era mel i sucre. No, no és que siguin imaginacions meves. Havia de veure la cara que va fer quan vaig dir-li que em casava. Rebentava de satisfacció. Una a fora. Potser aviat un altre, qui sap? Potser Martin també voldria casar-se, i Edith podria morir-se, i aleshores ella es quedaria tota sola amb el papà. Era això el que volia. Mai no va enganyar-nos, a Martin ni a mi, ni un sol instant. Ni tan sols abans que…
Va aturar la frase.
—Ni tan sols abans que la vostra mamà morís? —preguntà Sands.
—No. Ni tan sols aleshores. Podia amagar-ho a davant dels grans, però no pas al davant nostre. No és que fóssim molt subtils i que ho endevinéssim, sinó que els grans sempre són incapaços d'amagar les coses a les criatures. Ho volen dissimular tan bé, que els veieu la carta de sota d'una hora lluny. Bé. És per això que no ens agradava, perquè estava enamorada del papà. I ella… va seguir igual sempre.
—I ell?
—Oh, ell se l'estimava —digué, amb recança—. No pas de la mateixa manera que s'estimava la mamà. Lucille era tan diferent! El papà sempre va haver d'ocupar-se de la mamà, però quan va casar-se amb Lucille, era ella qui s'ocupava sempre d'ell. Ella i Edith. Pobre papà.
—Per què pobre?
—Oh, no ho sé. Perquè… Bé. Em sembla que hi ha molt poca gent que comprengui el papà. Ell és un metge molt bo, no hi ha millor ginecòleg a tota la ciutat. Tot el dia i part de la nit se'l passava al seu despatx o en un dels hospitals o feia visites, molt traçut i ple d'autoritat, com cal, i després arribava a casa i, de la manera més afectuosa i sense demostrar-ho, l'obligaven a prendre una aspirina, a reposar una estona i a menjar les coses que li anirien millor. Una mena d'existència esquizofrènica. I durant tot aquest temps l'home s'ha mantingut de bon humor i amable i… bé. És un bon jan. Fa un parell d'anys, Edith i Lucille van obligar-lo que es retirés de la feina particular, que deixés les visites. Potser tenien raó. No ho sé. Mai no ha tingut gaire bona salut i la vida d'un metge és molt pesada. Així i tot, són coses que ha de decidir un home per ell mateix.
—Com el casament.
La noia envermellí i digué fredament:
—Això és una altra cosa.
—Totes les dones dominadores han de topar amb les dones dominadores.
—Una dona que sigui francament dominadora és una cosa, una dona que sàpiga dominar per l'astúcia n'és una altra.
—És una lògica ben feminista.
—I jo no he vingut aquí per discutir.
—Tornem, doncs, a aquell diumenge.
—Ja us ho he explicat tot. Va ser el dia més ordinari del món fins que vam topar amb el tren descarrilat. D'aquell moment ençà, tot em sembla molt confús. Tots vam treballar sense repòs fins a alta hora de la nit. Amb prou feines si vaig veure els altres. Vaig ajudar a despullar i a rentar els ferits, a fer llits i a coses per l'estil. Com que no he tingut gaires pràctiques d'infermera, és tot el que podia fer. Vaig escapar-me un moment per telefonar a casa, perquè sabia que Edith estaria intranquil·la. —Novament sentí el to malagradós de la seva veu—. També Lucille, suposo.
Va aixecar-se. Era una noia robusta i sana, amb una mirada directa i un xic desafiadora.
—Ja he parlat massa —digué secament, mentre es posava els guants.
—M'heu ajudat força.
—Jo… m'estimaria més que no diguéssiu als altres que he vingut aquí, aquest matí. No els agradaria. —Aixecà el cap amb orgull—. No és pas que estigui gens ni mica espantada.
—Potser no seria de massa estar una «mica» espantada.
—Si admetia, de paraula, que estic una mica espantada, mai més no tornaria a casa.
Va sortir, i el ressò de les seves paraules se li repetia a les orelles: mai més no tornaria a casa, mai més no tornaria a casa.
Però no podia resistir cap repte, especialment si ella mateixa se'l feia. I per això va dirigir-se de dret a casa.
Va obrir ella mateixa la porta amb la clau que duia. Així que entrà, ja pogué sentir la flaire de les flors, aquells feixucs lliris de sant Antoni i la fada dolçor dels clavells. Flors de cementiri.
Amb el més profund condol. Amb el dolor més sincer.
«No s'admeten flors ni corones», havia advertit l'esquela del diari. Però alguns dels seus amics pensaven que un enterrament no és un enterrament si no hi ha flors. I així arribaven, duts per minyones o pel camió del florista, i eren desembolicades per Annie i amuntegades a la sala d'estar per una Edith desconsolada i d'ulls envermellits.
—Idiotes —digué Polly entre les dents closes—. Idiotes, idiotes.
Edith sortí de la sala d'estar. Se la veia vella i tràgica i se subjectava el front amb una mà com si volgués enfonsar-hi el dolor.
—Estic tan cansada! No sé què fer amb tantes flors.
—Llença-les.
—No estaria bé. Algú ens podria veure. Però sembla una cosa tan sense solta, això d'enviar flors, quan ni tan sols la tenim aquí. —Les seves paraules s'acabaren en un sanglot—. Tinc aquesta migranya tan terrible. Sembla que ni pugui pensar.
—Digues al papà que et doni alguna cosa.
—No, no el puc amoïnar. En tota la nit no ha dormit.
S'obrí la porta d'entrada i arribà Martin. Una ratxa de vent gelat escombrà el vestíbul.
—Hola —digué alegrement Martin—. Has sortit, Polly?
Edith es girà d'esquena i pujà ràpidament escales amunt sense dir-li res.
Martin arrufà les celles.
—Què li passa, des de fa un quant temps? Així que jo arribo, ella se'n va.
—És que la poses nerviosa, cosa que no em sorprèn gens. Dóna'm una cigarreta.
Ell li va llançar un paquet.
—Bé. I per què la poso nerviosa?
—El respecte a la morta. I coses per l'estil.
—Ja fa dues setmanes que em fa aquest paper. Fa dues setmanes, Lucille encara no s'havia mort.
—Si tant et preocupa, per què no li ho preguntes?
—No, gràcies. Per sistema, procuro estar tan lluny de la família com puc.
—Jo també —digué Polly secament—. No és una coincidència?
Martin se la mirà amb deseiximent.
—Tens dents i ullals ben esmolats aquest matí, oi? On has estat?
—Pel món.
—Molt bé, noia. —Semblava divertit, però ella podia veure, de la manera com aclucava els ulls, que estava irritat—. Avui es veu que no tinc gaire èxit amb les senyores. L'una fum el camp, l'altre es tanca a la closca.
—Això és pura enveja que et tenim.
—Bé haig de fer la meva feina.
—Tant si plou com si neva. Ja ens ho has demostrat.
—Prou, noia! —Allargà la mà i li agafà el braç, però de sobte va somriure—. Escolta, no té cap solta que tu i jo ens barallem. Nosaltres dos hem de mantenir-nos ben units. No es veritat?
Durant una estona, ella no pogué dir res. Sentia la tibantor que hi havia a la veu d'ell i als seus ulls, arrugats amb les línies del somriure arrugades, i tanmateix freds perquè sempre giraven cap a l'interior.
—És clar, que sí —digué ella amb veu tranquil·la. I esbandí amb un gest de la mà la que ell li allargava—. Tots estem ben units. No podem pas fer gran cosa més.
* *
—Aquesta tarda seré fora —digué Janet Green a la seva secretària—. Procura que tot això estigui a punt demà al matí, i que la senyoreta Lance tingui les mostres i… —Els seus ulls es fixaren, sense veure-la, en la taula—. Res més, em peso.
La secretària recollí les mostres, arrufant les celles. La senyoreta Green, aquells darrers dies, semblava estar molt distreta. Sempre oblidava les coses que havia de fer i interrompia les frases a mig dir. Segons pensava la secretària, la senyoreta Green havia treballat massa aquells darrers temps i hauria hagut de prendre's unes vacances després de la mort de la seva germana.
Quan va passar davant la taula de la senyoreta Green, va clavar-li una mirada escrutadora. Janet se n'adonà.
—Sóc una beneita —va murmurar, quan la porta es va cloure—. M'hauria de preocupar més pels meus negocis. Aquesta tarda no hauria pas d'anar-hi. No m'hi va ni m'hi ve res, a mi.
«Es veu que sí, però —va contestar-se en silenci— tinc perfecte dret a anar al seu enterrament. Cora va morir a causa d'ella.»
D'ençà que havia llegit al diari la notícia del suïcidi de Lucille, la consciència l'havia turmentada. Tenia la sensació que no havia fet tot allò que calia per ajudar Lucille i que, en cert sentit, era responsable del que havia passat. Va començar dues vegades a marcar el número del telèfon de Sands per tal de sentir-se reconfortada i rebre explicacions, però tots dos cops havia penjat l'aparell sense acabar de trucar. Aleshores li havia agafat el neguit de veure la família Morrow. Tenia una sensació vaga que un cop els hagués vistos, les coses esdevindrien més clares i que tot aquell afer resultaria menys misteriós i esgarrifós.
Com que, de fet, no volia topar-se amb la família Morrow, va decidir d'anar al cementiri on enterrarien Lucille. Hi hauria tota una colla de tafaners, i ningú no s'adonaria de la seva presència.
Però l'esperança que Janet tenia de passar sense que se n'adonessin va esvanir-se gairebé al mateix moment d'arribar. El mal temps havia esquivat la majoria dels tafaners. I, per empitjorar les coses, va arribar tard. La primera persona amb qui va topar va ésser Sands.
Aquest s'estava dret, separat del petit grup de persones que voltava la tomba oberta. Duia el capell a la mà i la neu que queia li havia emblanquit els cabells. Ella començà a dirigir-se cap a l'altra banda, adonant-se del soroll que els seus peus feien a la neu mig glaçada.
Sands la va sentir, aixecà els ulls i la saludà.
Janet va vacil·lar i restà immòbil. «Quin mal gust he tingut, de venir aquí —va pensar—. Quina estupidesa. Només que me'n pogués anar sense fer gens de fressa…»
Però ja era massa tard, i no podia anar-se'n. El sacerdot pregava, i una dels del grup que voltaven la tomba s'havia girat i se la mirava. Era una dona ja gran, feixugament endolada, amb una cara pàl·lida i xuclada i uns ulls negres i cansats que deien, sense ira ni amargor: «Què fas aquí? Deixa'ns sols.»
Les cendres amb les cendres.
—És Edith Morrow. —La veu de Sands sonava a la seva orella. Janet gairebé féu un bot. No l'havia sentit com s'acostava i hi havia alguna cosa de sinistre en la manera com deia: «Edith Morrow.» La pols amb la pols.
—És la germana del doctor Morrow —digué Sands—. Per què heu vingut?
—Volia veure els Morrow.
—Doncs mireu, aquí els teniu. Tots units, com sempre. Se'n surten prou bé.
Com si volgués desmentir aquella afirmació, Edith Morrow es girà i començà a caminar en direcció a ells.
—No teniu cap dret a estar aquí —va dir a Sands amb la seva veu estrident i desesperada—. Ens heu d'empaitar fins a la tomba… És fastigós… —Féu un gest nerviós amb una mà enguantada de negre—. I tots aquests altres, per què han vingut? Per què no ens podeu deixar sols?
—Aquesta és la senyoreta Green —digué sense immutar-se Sands—. La germana de Cora Green.
—Co… Cora Green?
Janet es tornà vermella:
—Sí. No havia d'haver vingut. Me'n vaig de seguida.
—De totes maneres, ja està tot llest —digué asprament Edith.
—Perdoneu-me. Havia pensat de venir-vos a visitar, però, és clar, no us sóc més que una persona desconeguda.
—I per què ens voleu venir a visitar?
—Oh, no ho sé. He pensat que us podria ajudar, potser. Vaig veure a l'hospital la senyora Morrow. —S'adonava que deia les coses que no calien, i es girà cap a Sands perquè l'ajudés. Però ell ja s'havia esmunyit cap en una altra banda. No el podia veure enlloc.
Va girar-se i topà amb la mirada fixa d'Edith.
—He estat incorrecta —digué Edith—. Sóc jo qui ha d'excusar-se.
—De cap manera.
—Era la vostra germana, la qui va morir?
—Sí.
—Nosaltres…, un de nosaltres…
—Oh, no m'ho miro pas així, jo —digué Janet, desconcertada—. Només he pensat que…, que m'agradaria de veure-us tots.
—Per jutjar-nos?
—Sí, suposo que sí.
—Ara ja ens heu vist. —Edith se li acostà i la seva veu era un murmuri—. Digueu-me, qui de nosaltres? Mireu-nos bé i digueu-me, «qui» de nosaltres?
Hi hagué un silenci. Després Janet digué, amb simpatia fonda i càlida:
—Pobra senyora! Deu haver estat terrible per a vós, oi?
Ara ja no se sentia tan incòmoda, perquè trobava persones que necessitaven més que ella que les consolessin:
—El senyor Sands pot equivocar-se, ja ho sabeu —va dir-li, amb la seva veu sonora—. Els policies sovint s'equivoquen. És molt probable que en aquest cas els toqui ser massa imaginatius, i potser algun dia tots us fareu un tip de riure quan pensareu en les sospites que heu tingut els uns dels altres.
—Si pogués pensar que…
—Doncs bé, jo ho penso. Tots tenim massa predisposició a prendre'ns les coses a la valenta, tots menys Cora. Ella volia sobretot riure. Algunes vegades, quan em trobo sola, a la nit, penso en alguna de les bromades que havia fet i no puc estar-me de riure. No tinc gaires amics, sabeu?, i només em feia amb Cora.
—Jo tampoc.
—Sempre he tingut massa feina per a poder cultivar les amistats, i ara que m'interessaria fer-me'n alguna, ara no sé com fer-m'ho.
—Tampoc no ho sabria jo —digué Edith. S'esbalaïa de veure com parlava tan personalment i en un moment tan poc adient amb una persona totalment desconeguda. El vent li havia envermellit una mica les galtes, i sentia que se li anava afluixant la tibantor del coll i que el nus que tenia a la gorja es desfeia a poc a poc. Havia fet voluntàriament unes quantes passes enllà de les parets del seu món i li sabia greu de tornar a tancar-s'hi. Els altres l'esperaven, ja ho sabia, però ella mantenia els ulls fixos d'una manera deliberada en Janet, una estranya, i per tant una persona en la qual podria confiar-se.
—Què és el que feu? —digué Edith—. Vull dir, en el cas que vulgueu passar-vos-ho bé, què és el que feu?
—Oh, em vesteixo una mica i em convido a dinar —digué Janet, somrient—. I després potser vaig en un concert, o al cinema.
—M'agradaria de fer-ho.
—No hi ha cap motiu perquè no puguem anar-hi plegades alguna vegada.
—No us faria res d'anar amb mi?
—M'agradaria, al contrari. Potser podríem perdre el cap i tot, i beure una ampolla de xampany.
—Ho feu alguna vegada?
—Un sol cop. Vaig sentir-me tota esboirada i vaig passar-me tota una representació d'Aida rient tota sola.
«Xampany», va pensar Edith, una beguda alegre i que feia voltar el cap, per als casaments, per a la joventut, no pas per a dues dones ja grans i solitàries…
—Sí, m'agradaria —digué, sense mica d'esperança—. Penso, però, que ara m'esperen. Val més que me'n vagi.
—No. Espereu-vos. Us ho deia de debò, allò d'anar un vespre plegades a sopar. Hauríem de fixar una data.
—El dia que vulgueu. Per a mi, tots són iguals.
—Què us sembla dimarts vinent?
—Dimarts. Em sembla perfecte.
—Podríem trobar-nos a Arcadian Court, i després anar a veure Les noies riques, si us sembla.
Va tenir la sensació desagradable que Edith ja no se l'escoltava, que elles dues havien travessat, en pocs minuts, tota l'experiència emotiva de mesos i d'anys, de l'antagonisme fins a l'avorriment mutu, a través de l'amistat.
—Ens veurem dimarts que ve, doncs —digué amb una cordialitat excessiva, per compensar els seus pensaments—. Mentrestant, no us hi encaparreu gaire. Nosaltres i els nostres maldecaps, no som pas tan importants com ens pensem. —Deixà un instant la seva mà damunt el braç d'Edith—. Adéu-siau, i bona sort.
—Adéu-siau —digué Edith, i es girà per dirigir-se de nou cap al seu propi món.
Els ulls de Janet van seguir-la, plens de pietat i de comprensió. El petit grup del costat de la tomba l'esperava. Quan Edith gairebé els hagué aconseguits, ensopegà i el més jove dels dos homes allargà una mà per sostenir-la. Edith s'apartà d'ell i es tirà el vel negre damunt la cara. No era més que un gest, i tanmateix Janet se sentí avergonyida d'haver-lo vist. Va encaminar-se ràpidament cap al seu cotxe.
Mentre tornava a casa seva, va començar a fer plans per a dimarts vinent. Potser l'Arcadian Court era massa solemne. Podrien anar a casa l'Angelo, si li agradaven els espagueti, o potser algun d'aquells restaurants de la ciutat vella, on de vegades trobàveu persones molt curioses…
Quan hagué arribat a casa, ja ho tenia tot planejat, però mai més no tornà a veure Edith.
2
—Qui era? —preguntà Martin.
—Una amiga meva —respongué Edith, prement molt fort els llavis darrera el vel—. Una persona que vosaltres no coneixeu.
—Voleu dir que no n'haig de fer res, oi?
—Exacte.
—Molt bé. Només volia ser amable.
Obrí la porta del cotxe i ella s'acomodà al seient del darrera. Respirava molt de pressa, com si estigués excitada.
—T'ho hauries de prendre amb més calma, Edith —digué Andrew; s'assegué al costat d'ella i tancà la porta—. No tenim cap pressa. Oi que no?
—No.
Ell aixecà una mica la veu:
—Martin, et podries aturar a comprar cigarretes en algun lloc. —Parlava d'una manera tranquil·la i natural, com a amo de la casa que fixa el to i el ritme per a una nova mena de circumstàncies.
Edith, se'l mirà agraïda i cobrí la mà d'ell amb la seva.
—Està molt bé això que fas, Andrew.
Ell féu veure que no l'entenia:
—Què faig?
—Ja ho saps, això de parlar d'una manera corrent.
Ell va tancar els ulls, fatigat:
—Sóc una persona corrent, ja ho saps.
—No. Volia dir…
—Ara no diguis beneiteries, Edith.
Van submergir-se en un silenci que els feia companyia mentre que als seients del davant Polly i Martin discutien sobre un llibre del qual ell havia de fer la crítica.
Al primer estanc, Martin deturà el cotxe i sortí per comprar les cigarretes. Quan tornà de la botiga xiulava, però així que veié el cotxe esdevingué silenciós i modificà l'expressió de la seva cara d'una manera tan conscient com si a davant d'un mirall s'hagués esforçat a aconseguir l'expressió que calia.
Era una cosa ínfima, i no se n'adonà ningú llevat d'Edith. Darrera el vel, els ulls li llampeguejaren. Martin li donà una mirada burleta i es tornà a asseure al voltant.
«Ens vigilem l'un a l'altre», va pensar ella.
La frase va tenir un ressò al seu pensament. «Ens vigilem l'un a l'altre.» Algú feia poc que havia dit això mateix. Qui havia estat?
Va recordar, amb un ensurt, que ella mateixa ho havia escrit amb aquests mots a Lucille. Era la primera vegada que pensava en aquella carta després d'haver-la escrita, i va tornar-se vermella de vergonya per la seva estupidesa. No l'havia d'haver escrita mai. On devia ésser, ara, aquella carta? Segurament destruïda. Però suposant que hom no l'hagués destruïda, suposant que es trobés al farcell de vestits i d'objectes que els havia tramès aquell matí l'hospital…
El pensament se li engegà en una idea urgent: «Haig d'arreplegar la carta. Andrew no ha de veure-la… Ningú.»
Així que arribaren a casa, va donar l'excusa que tenia migranya i se'n va anar escales amunt. Tenia la intenció d'anar-se'n de dret a la cambra de Lucille per cercar el farcell i assegurar-se que la carta havia estat destruïda. Però Annie, netejava la catifa amb l'aspirador al vestíbul.
Quan Annie va veure-la, va tancar el motor i el sac de l'aspirador es desinflà amb una mena de sospir.
—Et sembla que aquesta és hora de netejar les catifes? —preguntà Edith.
Annie se la mirà, sorpresa i una mica empipada:
—Potser no, però he pensat que bé podia fer alguna cosa, si no em deixàveu anar a l'enterrament. —Va estar satisfeta que el seu subtil contraatac agafés de sorpresa Edith i va insistir en el seu avantatge—: Si això no us havia de molestar massa, senyoreta, m'agradaria que donéssiu una mirada al triturador de la cuina. No funciona, i Delia diu que jo en tinc la culpa per haver perdut una de les peces. Jo no el toco mai, ja ho sabeu.
—Una altra estona. Ara no.
—Jo ho havia pensat, perquè ara mateix pensava que no sé com m'ho faria, sinó, per fer el farciment per al tall de vedella.
«Ja t'ensenyaré jo —deien els seus ulls— de no deixar-me anar a l'enterrament d'una persona que tenia molta més classe que tots vosaltres plegats.»
—Havia pensat que valia la pena d'adobar-lo —seguí amb veu inexpressiva—. Ja sabeu que ara no se'n troben enlloc, de trituradors.
—Està bé, ja ho aniré a mirar —digué Edith.
Passà per davant de la porta de la cambra de Lucille sense ni mirar-se-la i tornà a baixar l'escala amb Annie al seu darrera. De sobte va tenir la impressió que Annie devia haver desfet el farcell de l'hospital i que havia llegit la carta, i que per tant havia d'aplacar-la.
—Respecte a la roba de la senyora Morrow —digué, i intentà d'amagar l'agitació de la seva veu— l'he posada a la cambra del doctor Morrow —digué Annie—. Naturalment, ell deurà voler mirar-s'ho tot, he pensat. Jo no he tocat res.
—No he dit pas que ho haguessis tocat.
—Aquí teniu el triturador, fixeu-vos. No veieu? Aquí és on falta el cargol.
Edith va ajupir-se. El cos se li aclofava, ple de cansament, i li semblà que mai no tindria prou força per a tornar-se a aixecar.
—Resulta tan…, tan complicat —va xiuxiuejar.
—Si la senyora Morrow fos aquí, ja sabria com manegar-s'ho. Era una dona que hi tenia molta traça, en les coses de la casa.
—Em sap greu, però…
—Feu molt mala cara, senyoreta Morrow. No voldríeu pas prendre una tassa de te? Pugeu a la cambra i estireu-vos una mica, i ja us pujaré una tassa de te. En realitat, no em cal farcir la vedella ara mateix.
«Doncs per què m'has dit que et calia fer-ho? —Protestà Edith en silenci—. Per què no ho deies abans?»
—Sense farcir, surt igualment bo —digué Annie—. En un moment tindré llest el te.
—Gràcies —digué Edith; i es girà i s'arrossegà cap a l'escala. No servia de res discutir amb Annie, ni servia de res excitar-se. La carta no tenia cap importància. Probablement tampoc no devia ésser al paquet, i si hi fos, no contindria altra cosa que el registre de la por que havia sentit i de la seva beneiteria.
«Ja me n'ocuparé més tard», va pensar; i s'estirà al seu llit, amb un braç que li protegia els ulls de la llum.
Annie li dugué el te i se'n tornà. Edith estava ajaguda sense moure's. Podia sentir com la migranya l'envaïa, com la sang li bategava en un costat del coll i més amunt al llarg de l'artèria de darrera l'orella. Ben aviat, el dolor real s'hauria instal·lat, i després la nàusea. Començà a fer-se massatge al costat del coll, sense fer gens de pressió, de la manera com Andrew li havia dit que fes així que sentís el primer símptoma.
Però era inútil. A l'hora de sopar, el dolor ja era intens i immediatament després, va enfilar-se a la seva cambra i es va tornar a ajeure i va tornar a escoltar els sorolls que es filtraven per la casa. Annie i Delia rentaven els plats a la cuina i després s'enfilaven a les cambres que tenien al tercer pis. Una mica més tard van tornar a baixar, xiuxiuejant, i la porta del darrera s'obrí i es tancà.
«Deuen anar al cinema», pensà Edith; i es recordà de Janet Green i de dimarts següent, i de l'enterrament i després altre cop de la carta.
Va llevar-se enmig de les tenebres i es dirigí amb passes silencioses a la porta, per sortir després al vestíbul. Podia sentir com enraonaven algunes persones a la sala d'estar, i es va deturar fins que va poder distingir les veus. La de Polly, la de Martin, i la d'Andrew. De manera que va comprendre que estava sola al pis.
Va dubtar, esverada de sobte per aquell afany que sentia de fer les coses en secret. Al capdavall, aquells que hi havia al pis de sota eren la seva família. I també ella tenia un perfecte dret a entrar a la cambra d'Andrew i a triar la roba de Lucille. Tot el dret de fer-ho, perquè era el seu deure, per estalviar feina a Andrew, i per tant no hi havia cap necessitat d'estar espantada.
Però fou silenciosament i en secret que travessà el vestíbul. Fins que va haver encès, palpant palpant, un llum de la cambra d'Andrew no va calmar-se una mica. Perquè la cambra era igual que el mateix Andrew, familiar i confortable i una mica envellida, però que s'havia envellit en bon estat. Fins i tot l'olor reconfortava. Olor de cuir enllustrat, de llibres i de tabac.
Donà una mirada al joc de fumador que hi havia al costat de la butaca de cuir i veié que Andrew s'havia deixat destapat el pot del tabac. Automàticament, s'hi acostà i posà a lloc la tapadora. La pipa era al damunt del cendrer i hi havia un llibre obert que cavalcava damunt un braç de la butaca.
«Deu haver estat llevat tota la nit», va pensar. Devia caminar amunt i avall i fumar i intentar de llegir i després tornar a passejar-se per la cambra. De sobte, Edith se sentí extenuada i plena de compassió envers ella mateixa, i els genolls se li doblegaren damunt la butaca.
El llibre va lliscar simplement a terra. Només va fer un tenuíssim soroll, però ella es redreçà, i li semblà que un rajolí d'aigua gelada li recorria l'espinada. Els ulls se li mogueren una mica, com els d'un animal que esperés un so, un senyal…
Però no sentí cap senyal. S'afanyà a ajupir-se per recollir el llibre. Era un diari.
Era curiós. No sabia pas que Andrew dugués el seu diari. No, no podia ésser d'ell. La lletra era molt diferent, molt rodona i grossa, i la tinta estava esblaimada. «No hauria de mirar-ho… No haig de fer res, jo… El que em cal, és trobar la meva carta…»
Tancà el llibre i el tornà a posar damunt el braç de la butaca. Ja s'havia girat per tornar-se'n, quan el nom que hi havia escrit al damunt del llibre li penetrà la consciència.
Després s'adonà que algú caminava pel vestíbul. La sang començà a bategar-li darrera les orelles i, sense saber què feia, començà a fregar-se el clatell.
—Què fas aquí, Edith? —Va dir Andrew; i la porta tornà a tancar-se darrera seu.
La mà d'ella va aturar-se:
—Cercava…, cercava la roba de Lucille.
—L'he posada a l'armari. Ens pensàvem que dormies.
—No…, no…, no podia dormir.
Va veure com els ulls d'ell es dirigien cap a la butaca i parpellejaven.
—No l'he llegit —va dir—. Ha caigut a terra i només l'he recollit. Però no l'he llegit per res.
—Parles com una criatura. I què tindria de particular, si l'haguessis llegit? —Tancà els ulls un instant—. Mildred no escrivia mai res que els altres no poguessin llegir.
—El vas llegir, tu…, la nit passada?
—Sí.
—L'has tingut guardat tots aquests anys?
—Sí, tots aquests anys.
La mà d'Edith es tornà a moure amunt i avall del rosari d'ossets del clatell:
—Jo em pensava… No vam trobar-lo a faltar després de la seva mort? No va buscar-lo el policia…?
—Sí. Havia desaparegut. El tenia jo. Em va semblar que no tenia dret a donar a un policia el diari de la meva dona. No vas ser tu la qui va dir a la policia que les úniques coses que faltaven de casa després de la seva mort eren les joies que duia al damunt i el seu diari?
—Sí, vaig ser jo qui els ho va dir.
—Bé vas ser prou beneita, Edith —digué ell amablement—. Et pensaves que podrien trobar-hi algun indici?
—Potser… un quant temps…
Ell recollí el llibre i l'allargà a la seva germana.
—Enduu-te'l.
—No, no. No el vull llegir! Només serviria per a trasbalsar-me. Amb aquest maldecap que tinc.
—No et trasbalsarà pas. És un diari d'allò tan ordinari, només les petites coses que li passaven dia a dia, sobre les criatures i sobre nosaltres.
Li allargava encara el llibre, i ara ella va agafar-lo, gairebé a contracor.
—No l'ensenyis als nois —va dir—. No són encara prou grans per a treure cap consol del passat.
—Fas cara d'estar molt cansat —digué Edith, recuperant una mica la seva decisió ordinària—. Valdria més que te n'anessis al llit.
—M'asseuré i fumaré una estona.
—Hauries de pensar una mica més en tu, Andrew. Hauries de dur una vida més regular per menjar i dormir. M'he fixat que no has menjat gens d'amanida, aquesta nit.
—No siguis pesada, Edith.
—No sóc pesada.
—Ets tu qui se n'ha d'anar a dormir.
—Ja ho faria, si pogués dormir —digué amb mal humor—. Mai no em dónes res per a fer-me dormir.
—És un mal costum.
—No pot ser cap mal costum, si només ho prens una vegada! —S'adonava que la seva veu es feia estrident i s'esforçava a dominar-se, però li havien passat massa coses aquell dia. L'enterrament, Janet, el diari, la migranya. Va sentir com el control de si mateixa s'esmunyia—. Altres metges bé donen coses per a ajudar a dormir! Jo sóc la teva germana i m'haig de passar desperta una nit darrera l'altra…
—Tu ets de la mena de persones que s'habituen massa ràpidament a les drogues —digué ell amb veu tranquil·la—. Però per no veure com et poses histèrica d'aquesta manera, deixaré estar el que jo penso.
Tot i que se sortia amb la seva, Edith no es pogué estar de seguir parlant amb ell. La seva veu va empaitar-lo fins a l'armariet on tenia tancades les medicines, i fins al dormitori on ell va omplir un got d'aigua.
—Té. Pren-te això. D'aquí a una hora, més o menys, començarà de fer l'efecte. Ara ves-te'n a dormir.
Gairebé la va empènyer fora de la cambra, content d'haver-se-la treta de damunt i de poder gaudir de la pau i de l'obscuritat de la seva habitació.
A les deu les minyones van tornar i van pujar, xerrotejant, fins al tercer pis. Poc després, Martin se n'anà al llit. Al capdavall, Polly havia tancat amb clau la casa i apagat els llums, i en passar davant la cambra d'Edith s'aturà i picà amb els dits la porta.
—Qui és?
—Sóc jo. Polly.
—Oh. Sóc al llit.
—He vist que tenies el llum encès.
—Bé, entra, dona. No cal que cridis d'aquesta manera des de fora.
Edith estava asseguda al llit. Tenia les galtes enceses i als ulls una mirada excitada que semblava que no veia res. Duia una jaqueta de llit.
—Estava asseguda una estona, abans d'apagar el llum —va dir.
Un dels braços féu un gest nerviós i la màniga de la jaqueta se li enfilà un xic i deixà veure uns centímetres del vestit negre que duia al dessota. Va tornar-se'l a tapar ràpidament, però Polly ja ho havia vist.
—Bé, no tenia res de particular per a dir-te —va dir, amb una veu calculadament inexpressiva—. Jo també me'n vaig a dormir. Com va el maldecap?
—El maldecap? Oh, ja m'ha passat.
—Bé, bona nit.
—Bona nit.
Els ulls de totes dues van trobar-se un instant, sense deturar-se, com si fossin desconeguts que s'encreuessin en un carrer fosc.
Va tancar-se la porta i Edith saltà del llit i es tragué d'una revolada la jaqueta. Va posar-se un abric i es lligà un mocador negre al cap. Després tragué el diari que tenia amagat dintre el llit.
Com una ombra negra, va travessar la casa i va sortir al carrer.
3
—Bon dia, senyor Bascombe —digué D'arcy—. El senyor Sands acaba d'arribar. He tingut un gran disgust, quan m'ha dit que ens deixàveu.
Bascombe es deturà, se'l mirà de cap a peus.
—Sí, ja ho sé.
—Tots hem estat molt impressionats de saber que us incorporàveu a l'exèrcit. Estic segur que fareu molt de goig amb l'uniforme.
—Demaneu que me'l tregui algun cop, i podreu mirar si us va gaire bé.
D'arcy féu cara de pena:
—No sé per què em parleu així. Em pensava que almenys el darrer dia voldríeu estar amable amb mi.
Amb un somriure sense alegria, Bascombe entrà al despatx de Sands. Aquest aixecà els ulls i va dir:
—Bon dia. Què diu el Servei d'Intel·ligència Militar, aquest matí?
Bascombe saludà militarment:
—Haig d'informar que A-56, de la Divisió de Parcs i Jardins, és a dir, un servidor, ha descobert l'existència d'una marieta en aquesta oficina. A-56 recomana la fertilització de les arrels o la completa exterminació.
Sands va riure:
—Seieu. Quan us n'aneu?
—És un secret militar, per a mi i tot.
—Ha tornat Ellen?
—Sí. I ara em fa el número de com-podré-viure-sense-tu-heroi-meu. Ja he firmat els papers perquè li passin el meu sou, i ara m'esforço a oblidar-ho tot. —S'assegué en un cantó de la taula, fent brandar un peu—. Confio.
—Teniu una mica d'angúnia?
—Angúnia, per no dir por. No sé si me'n sortiré prou bé. Tot el que he fet fins ara em sembla un joc de criatures, comparat amb tot el que em tocarà de fer.
—No crec pas que us hàgiu d'esverar. D'arcy diu que teniu un cervell de gran categoria.
—Què diable! —Bascombe es despenjà de la taula, una mica confós—. Bé, adéu-siau. —Li allargà la mà—. Ha estat una gran cosa, de tenir un bon company en aquesta barraca.
També Sands se sentia confós. S'alçà i van estrènyer-se la mà per damunt de la taula.
—Adéu-siau, i bona cacera.
—Gràcies.
Bascombe sortí. A l'oficina exterior veié que D'arcy parlava amb una dona de mitjana edat. Va adonar-se especialment de la dona perquè duia un enorme sac de mà de cuir.
«Al diable amb les dones; val més no encaparrar-s'hi…»
—Mireu, senyora —li deia D'arcy—. Ara podreu passar a veure'l.
Ella semblava trasbalsada:
—Gràcies. Realment és molt urgent.
—Feu el favor de passar. —D'arcy obrí la porta del despatx de Sands amb un gest elegant—. La senyoreta Green ve a veure-us, senyor.
—Bon dia, senyoreta Green —digué Sands; i quedà sorprès en veure la seva agitació—. Què us duu per aquí?
—No sé entendre-hi res. Mireu. —Va obrir el sac de mà i en tragué un paquet embolicat amb paper d'embalatge.
—Tanqueu la porta, D'arcy.
—Oh, sí, senyor.
Janet Green posà el paquet damunt la taula. Havia estat segellat i marcat per Correus, i hi havia el nom i l'adreça de Janet Green escrit amb una lletra tremolosa en llapis i en tinta.
—No sé pas què fer-ne —digué ella—. M'ha arribat a casa aquest matí fa una estona. És un diari, i no sé pas per què em fan arribar aquest diari a les mans…
Sands agafà el llibre amb tota cura. Les cobertes eren de cuir repujat, i travessat al damunt, en lletres d'or, hi havia el nom «Mildred Scott Morrow». Va obrir-lo. La tinta s'havia aclarit una mica, però encara era ben llegidor. «3 de juliol de 1828. Avui és el meu aniversari, i Edith m'ha regalat aquest diari tan bonic. Jo li he dit: Què vols que hi escrigui, «jo», en un diari? Mai no tinc res d'interessant a dir…»
—Per què a «mi»? —cridà Janet, exasperada—. Naturalment, així que l'he vist, he pensat, llegint el nom de Morrow, que era Edith Morrow qui me l'havia tramès. No conec ningú dels altres. I a ella i tot, no la vaig conèixer fins ahir.
—Potser és per això.
—Què voleu dir?
—Que ella podia confiar en vós perquè vós no podíeu tenir-li cap rancúnia per coses passades.
—Sí, però en aquest llibre no hi ha res que em pertoqui. I per què no el podia conservar ella? La cosa estranya és que algú ha subratllat passatges del que hi ha escrit, al llarg del diari. Generalment es refereixen a Lucille.
—Continueu.
—Mireu, així que m'he trobat amb el llibre a les mans, he telefonat a Edith Morrow. Almenys, he telefonat a la casa, i la persona que ha contestat al telèfon feia una veu tota especial. M'han dit que la senyoreta Morrow no podia posar-se al telèfon. Després han penjat, en sec, tal com us ho dic.
Abans que hagués acabat de parlar, Sands s'havia alçat:
—Gràcies per haver vingut. Em quedaré el llibre. Tinc pressa…
—No podeu pas deixar-me així…
—Perdoneu. D'arcy ja us acompanyarà a la porta. Me n'haig d'anar.
Anà fins al penja-roba i ficà el diari a la butxaca de l'abric. Després, amb l'abric sobre el braç, sortí del despatx.
Quan arribà a la casa dels Morrow, li obrí la porta Annie.
En reconèixer-lo, la noia va dir:
—Oh! —i es posà la mà a la boca.
—Voldria parlar amb la senyoreta Edith Morrow —digué Sands.
—Doncs no podreu.
—Per què no?
—S'ha mort. I aquesta vegada sí que no és cosa mostra. Ha mort naturalment. Aquesta nit, mentre dormia.
Obrí la porta una mica més, no pas prou perquè ell pogués passar a dintre d'una manera còmoda, però el que calia perquè es pogués esmunyir per l'obertura, si realment tenia prou barra per a anar a empipar la gent en una ocasió com aquella…
—Em sap molt de greu —digué aquest; i Annie quedà impressionada pel seu to de sinceritat. La seva cara perdé tota reserva hostil.
—Jo també n'he tingut un gran disgust —digué—. Ahir no vaig ser gaire amable amb ella, i ara ja no tindré ocasió de quedar-hi bé. És la primera cosa que he pensat aquest matí, quan l'he trobada. Ella estava ajaguda al llit, tota rígida però tranquil·la, semblava. I després he pensat: ara ja és massa tard, ara ja no tindré mai més cap ocasió per a excusar-me amb ella.
—On és la família?
—Tots són dalt, al costat d'ella.
—No vull pas molestar-los. —Ja era massa tard. Edith estava tota rígida però tranquil·la, a casa seva, amb la seva família—. M'esperaré en algun lloc. No els amoïneu, avisant-los que sóc ací. Ja m'esperaré tot el que calgui.
—Si no els ho dic, s'enutjaran. No els farà cap gràcia de tenir un policia a casa. Al salonet del doctor Morrow hi ha el foc encès. Podeu entrar-hi, em sembla, però em fa tot l'efecte que no els farà gens de gràcia.
—Ho provaré.
La noia el va deixar aquí, i quan ell va sentir que se n'anava escales amunt, es tragué el diari de la butxaca de l'abric i començà a llegir.
A les primeres pàgines no hi havia res de subratllat, res que fes referència a Lucille. Mildred Morrow es preocupava d'una manera principal per la seva família i els detalls de la casa. Va llegir a l'atzar.
4 d'agost.
Tot el dia ha plogut, i Polly m'ha burxat perquè li deixés tallar-se els tirabuixons. Potser és que jo sóc antiquada, però no li ho vull permetre. Però si li dic que no, ella anirà a emprendre Andrew i se'l farà seu tot seguit. És ben bé la nena aviciada del seu papà! Ja li he dit a Andrew: és una vergonya que vegi tan poc el seus fills. Però, és clar, té tanta feina amb els malalts, que no puc mostrar-me egoista.
31 d'agost.
Avui Edith fa molt de goig. Ha estrenat un vestit nou, i jo li he dit: hem de celebrar-ho. De manera que hem anat a fer un berenar al parc. Lucille també ha vingut. Jo penso que Lucille podria ser ben bonica, només que s'esforcés a tenir més vitalitat. (Com la té Edith.) Encara és massa jove, per a plorar el seu marit. Ell era molt més gran, i pel que nosaltres vam conèixer, no era pas una persona amable, com ella. Els nens també han vingut al berenar, però sembla que Lucille no els fa gaire gràcia. És massa tímida.
La darrera frase estava subratllada amb tinta recent.
6 de setembre.
Bé, a l'últim he pogut ajuntar Lucille i Andrew! Andrew tenia «tota una tarda per a ell» i, malgrat que som veïns amb Lucille de qui sap quant de temps fa, no sé per què, Andrew encara no la coneixia, perquè sempre és fora de casa. Hem jugat a cartes —no al bridge!—, i jo li he dit a Andrew: mira, aquí estàs amb tres dones; després de només veure dones tot el dia, en deus estar ja ben cansat. Ell ha dit que no, que li feien venir més gana, i tots hem rigut.
A començament dels dos mesos següents, hi havia algunes breus referències a Lucille.
Avui hem anat de compra. Lucille no compra gaire, i això m'estranya força, perquè bé li fan falta vestits. Cada vegada m'agrada més Lucille. Un cop la coneixes bé, trobes que és una persona encisadora, tot i que tant Andrew com Edith no s'ho creguin! Martin es troba a l'edat ingrata, i diu que Lucille és «la rosseta». Martin és un noi molt difícil de dur. Té molta aptitud per als estudis, però em sembla que li costa molt de resignar-se a no poder participar en els jocs i els esports, d'ençà que va trencar-se l'espinada. Lucille diu que ara està «compensant», que no sé què vol dir. Però ella és molt més eixerida que jo.
«Molt més eixerida —va pensar Sands—. Massa eixerida per a tu, Mildred.» Va sentir una estranya compassió per aquella dona que feia setze anys que era morta i que havia tornat a viure de nou en el paper, amb tota la seva innocència i la seva dolça estupidesa.
12 de novembre.
He començat avui a comprar coses per a Nadal, i aquest vespre Edith se n'ha anat al seu club i Andrew treballa, naturalment. Per això jo estic a la sala d'estar de casa de Lucille, escrivint el diari mentre ella fa mitja. Fa mitja amb els ulls clucs, imagineu-vos! Li he preguntat què pensava i m'ha contestat que pensava que enguany no celebraria el Nadal. «No celebrar el Nadal! —li he dit—. I per què no?» Ha semblat que estigués molestada, ben bé un minut. Després m'ha dit: mira al teu voltant, mira aquesta casa i la roba que duc, i podràs comprendre «per què». Aleshores, és clar, ho he comprès. Era una cosa que m'ha fet molta angúnia, i li he preguntat si no li feien falta diners, un préstec o un donatiu, o alguna cosa així. Però ella ha dit que no. Crec que deu haver dit que no, pensant en Andrew, perquè sap que a ell no li fa cap gràcia, ella.
2 de desembre.
Polly ha descobert avui (això sí que no fa per ella, perquè és una veritable esbojarrada!) que el cotxe de Lucille, que tots ens crèiem que estava desat al seu garatge, ha estat realment venut.
4 de desembre.
Avui he dut el meu retrat a can Morison perquè el netegessin bé. Lucille ha vingut amb mi, i després hem anat en un cinema i després a can Child a prendre xocolata (jo no n'he beguda). Ella és tan pacient i tranquil·la, que fa de molt bon dur per tots els llocs. En canvi, Edith sempre sembla un argent viu.
«Pacient i tranquil·la», pensà Sands. Donant temps al temps, pensà bé el pla que, al capdavall, havia de destruir, no tan sols Mildred i a ella, sinó tres persones més. Com devia començar, aquell pla? En quin moment particular va començar a cobejar el marit de Mildred i els diners de Mildred?
3 de desembre.
Bé, aquest vespre ja torno a ser a casa de Lucille. Ja li ho he dit, això sembla que s'hagi convertit en una tradició, però és tan agradable, i ho dic de debò, tenir algú que et faci companyia quan els nens són al llit, i quan Andrew és a fer una visita i Edith també ha sortit. Edith ara surt molt amb aquell George Mac-Kenzie, i ell li va molt al darrera, però Lucille diu que no pensa pas que arribi a casar-s'hi, perquè Edith està massa dedicada a Andrew. Això m'ha sorprès força. Vull dir que ja ho sé, que Edith «adora» Andrew i sempre li està al damunt, per això, però jo sempre havia cregut que només era perquè no tenia ningú més, és a dir, un home que fos seu, a qui dedicar-se. Ho he dit a Lucille i ella només ha somrigut. Però jo segueixo creient que tinc raó! «No pots pas saber-ho tot», he dit a ella, bromejant, és clar.
Sands gairebé havia arribat al final del diari i ara, a cada pàgina que tombava, veia més clara la figura de Mildred, somrient i segura, que mai no preguntava res, que mai no mirava al seu darrera per veure el fat inexorable que l'anava empaitant. La feliç Mildred, orgullosa del seu marit i de la seva feina, segura en el convenciment que la seva vida havia d'ésser una sèrie de repeticions. Andrew, i Edith, i els nens, i vestits nous i tasses de xocolata. Com si ella fos també una criatura, sense cansar-se mai de les repeticions.
7 de desembre.
Aquesta tarda, Lucille i jo ens hem passejat pel parc. Hem parlat del matrimoni. Em penso que la cosa ha començat perquè jo he dit no sé què d'Andrew, que agrada tant a totes les dones. Déu meu, cada dos per tres n'hi ha alguna que li fa una gran escena de seducció al despatx, i ell cada vegada es queda completament sorprès. Perquè està convençut que ja ha fet a tots. A trenta-quatre anys! Ho he explicat a Lucille i, no sé com ha estat, ella ha perdut la seva reserva i ha començat a parlar del seu casament. Els seus pares van morir tots dos en un incendi d'hotel, quan ella tenia disset anys, i poc temps després ella va casar-se amb un amic del seu pare, molt més gran que ella i a qui odiava des del primer dia. (I de quina manera ho deia! Amb prou feines podia creure que era la meva amiga que parlava!) Imaginar-te que puguis viure amb un home que odies, deu anys seguits! No m'estranya que això l'hagi marcada tant. M'agradaria que em deixés ajudar-la d'alguna manera. «El que hauries de fer és tornar-te a casar», li he dit.
10 de desembre.
Avui he dut a Lucille el seu present de Nadal, un necesser molt bonic de pell colrada i ara, naturalment, Polly en vol un d'igual. Andrew m'ha telefonat per dir-me que no tornaria a casa fins molt tard, perquè la senyora Peterson es troba malament i diu que no vol anar de cap manera a una clínica. De manera que hauré d'anar a passar una estona a casa de Lucille. Vull ensenyar-li les arracades que m'ha regalat Andrew. Més tard. Bé, ja hi sóc. Lucille ha guarnit molt bonica la sala d'estar, amb branques de pi, lligades amb cintes. M'ha fet venir enveja. Li he preguntat d'on ho havia tret i m'ha dit que senzillament havia anat al parc i les havia tallades, i totes dues hem rigut. Em penso que provaré de fer-ho, també. El pi fa una olor tan fresca i neta, i demés, tallar-lo una mateixa ja serà ben divertit!
Era l'última inscripció. Les imatges es formaven totes soles en el pensament de Sands, encara que no hi hagués més paraules on recolzar-les.
Mildred, tota rosada i bonica al costat de les branques de pi.
—Oh, que m'agraden! Fan una olor tan fresca i neta!
—Oi que sí? Jo mateixa les he tallades.
—Quina cosa més engrescadora!
—Si vols, sortirem i anirem a tallar-ne unes quantes. Neva. és negra nit, i jo tinc una destral.
—Una destral? Quina sort!
—Sí, una destral…
Se li havien acudit de sobte els detalls del pla, en aquell moment? O bé ja ho tenia tot ben meditat i planejat per endavant, i va utilitzar el pi com un ham que Mildred havia d'empassar-se, més innocentment que una truita? Ningú no podria saber-ho. Els secrets de Lucille ara estaven enterrats amb ella en un taüt ben clos.
Van sortir, rient, sota ta neu que queia.
—Oh, que n'és, de divertit! Ja veuràs quan ho explicaré a Andrew.
—Mira, aquesta, te la tallaré jo. Sóc més alta que tu.
—Tingues compte. Fa una mica de por d'estar-nos aquí totes soles, oi?
—Jo no tinc gens de por.
—Només ho volia dir per la foscor. Amb prou feines et veig. Lucille! Lucille! On ets? Lucille!
—Què vols? Sóc aquí. Darrera teu. Amb una destral.
La destral brandà i xiulà en caure. La neu davallà sense soroll i tapà Mildred i les petjades.
«Què en devia haver fet, Lucille, de la destral? La devia cremar a la caldera de la calefacció —va pensar Sands—. El mànec havia de cremar-se i, si el foc era prou fort, la mateixa fulla havia de fondre's o almenys desfigurar-se completament. I les joies de Mildred? Les havia llençades també a la caldera amb la destral o bé se les va amagar, amb l'esperança de vendre-se-les més endavant? Potser no havia tingut mai la intenció de vendre-se-les, i només les havia agafades amb l'esperança que la mort de Mildred, així, seria presa com un robatori.
»I ho va ser —pensà amb ironia Sands—. Gràcies a la incompetència de l'inspector Hannegan.»
Va tornar a imaginar-se Lucille. Podia veure-la com destruïa la destral i amagava les joies i com després es trobava, de sobte, amb el diari que Mildred s'havia deixat a la sala d'estar. Si el temps no l'hagués estalonada, hauria pogut llegir aleshores el diari i adonar-se que calia destruir-lo. Però no va tenir temps de llegir-lo, i era prou llesta per a no voler-lo destruir si tenia present que no podia perjudicar-la en res.
«On devia estar tots aquells anys?», pensà Sands.
A la una de la matinada, Andrew Morrow havia arribat a casa seva.
—Edith! Edith! Desperta't! Mildred no és a casa encara. Li ha d'haver passat alguna cosa.
—I ara, si ha anat a casa de Lucille.
—Vaig a veure si encara hi és.
Havien anat a casa de Lucille, però Mildred no hi era.
—No en fa poca, d'estona que ha marxat! No eren les onze, encara. Jo em pensava que se n'havia anat de dret cap a casa.
—Doncs a casa no hi és.
—Potser li han vingut ganes de fer un tomb, i ha ensopegat i ha caigut.
—Vine, Edith, que anirem a buscar-la.
—Espereu-vos que em vestiré i us ajudaré a buscar-la.
Els havia ajudat a cercar-la mentre els guiava fermament ben lluny de l'arbre que arrecerava Mildred.
La seva mà va seguir guiant-los. Va consolar Edith i féu d'infermera per a Andrew, quan estigué malalt, i va acompanyar els nens a col·legi. Quan s'hagué convertit en indispensable, ell s'hi va casar.
Sands tancà el diari i se'l posà a la butxaca. Va pensar en Edith que s'esmunyia escales avall amb el diari, que només trobava un tros de paper d'embalatge per a embolicar-lo i que el trametia, no pas a ell, Sands, sinó a la seva nova amiga, Janet Green.
De sobte l'envaí una terrible compassió per Edith, no pas pel fet que estigués morta, sinó perquè, en la seva indecisió, el seu impuls infantil havia tramès el diari a Janet Green.
Polly entrà i va trobar Sands aclofat a la cadira, amb el cap recolzat en una mà.
Va aixecar-se quan la va veure, però durant un minut cap dels dos no va dir res. Ell va adonar-se que la noia no havia plorat, però que la seva cara tenia aquell aspecte tancat i rígid que revelava tota una deu interior de llàgrimes fondes i amargues.
—Anava…, anàvem a telefonar-vos. El meu pare baixarà tot seguit. Ell creu…, ell creu que Edith s'ha suïcidat.
—Per què? —digué Sands; i hagué de repetir-ho—: Per què?
—No ha estat una mort natural. —Va girar la cara i mirà, amb un esguard petrificat, per la finestra—. El papà creu que ha estat morfina.
—Per què, morfina?
—No ho sé. Ell ho pensa. Va anar a la seva cambra ahir al vespre, mig histèrica, i va demanar-li que li donés alguna cosa per a adormir-la. Ell va obrir l'armari dels medicaments i després anà a la cambra de bany per preparar-li una dosi de bromur. Devia ser aleshores quan va passar.
—Quan va passar, què?
—Quan ella va prendre la morfina.
—Per què?
La noia girà el cap i se'l mirà:
—Vós només feu que preguntar «per què?», i jo no ho sé.
—Voleu acceptar un consell?
—No sé què voleu dir.
—Aneu-vos-en ara mateix d'aquesta casa. Sortiu per la porta i no mireu endarrere.
—Us heu tornat… boig?
—Aneu a trobar el vostre tinent. No us atureu a fer la maleta ni a pensar. Agafeu l'abric i aneu-vos-en…
—No…, no puc.
—No vulgueu discutir.
Els ulls de la noia s'eixamplaren:
—No us entenc. M'espanteu. Jo no puc deixar el papà. I no hi ha cap motiu, cap raó…
Ell se li acostà i l'agafà amb fúria per l'espatlla.
—Aneu-vos-en d'aquesta casa. Correu. No deixeu que res us deturi.
Cap dels dos no havia sentit Andrew que s'acostava. El doctor va dir, de la porta estant:
—El senyor Sands té raó. T'aconsello que te'n vagis.
Semblava molt cansat, però mostrava una seguretat total.
—El tinent Frome se'n va diumenge, oi? Avui és dijous, i no tens gaire temps, doncs.
La noia es mirà l'un, després l'altre, amb la boca oberta d'esbalaïment.
—No ho entenc. Saps prou que no puc pas deixar-te sol aquí, papà.
—Per què no? No se t'ha acudit que jo podia preferir d'estar sol?
Sands féu un pas endarrere i se'ls va mirar tots dos. Hauria pogut ésser una discussió familiar ordinària, però als ulls de la noia hi havia massa por, i massa acidesa a la veu de l'home.
—Em penso que ja sóc prou gran per a tenir una mica de llibertat, Polly. Ara que Edith ha mort, la cosa ja està llesta. No saps què vol dir per a mi, en termes planers i realistes? Vol dir que ja ningú no em guiarà per telèfon.
La cara de la noia féu un moviment i semblà, per un moment, que anava a plorar o a riure per aquella frase ridícula.
—Vol dir —digué el seu pare— que a qualsevol lloc on decideixi d'anar, al moment que sigui, no em caldrà telefonar a casa i donar l'adreça exacta d'allà on me trobo, el nom i la naturalesa de les persones que m'acompanyen i l'estat de la meva salut. Ara sóc una persona lliure, un home emancipat. M'ha calgut sofrir, per a arribar en aquest punt, però ara hi sóc. «Ningú no espera res més de mi.»
—No sóc de la mena de persones que vol ficar-se amb els altres —digué Polly. Volia que la seva expressió sonés freda i desdenyosa, però la veu li tremolava—. No em cal rebre notícies cada deu minuts, no et caldria ser guiat per telèfon. Jo no sóc…, no sóc Edith.
—No. Però Edith tampoc no havia estat sempre Edith. Fa anys, també Edith estava promesa amb un jove. Però quan va morir Mildred, ella va trencar el compromís. Va dir que el seu deure era de quedar-se amb mi. De fet, no estimava prou aquell jove per a arriscar-se a casar-s'hi, de manera que va excusar-se'n, a base del mot «deure». A mesura que van passar els anys, Edith es tancà a la realitat dels fets. Em va tirar en cara que les relacions amoroses s'havien trencat. M'ho va tirar en cara, no pas d'una manera franca, sinó amb les seves atencions afectuoses, constants i abassegadores.
Ella es mirava el seu pare, obstinada i muda.
—No vull perdre el temps per assenyalar analogies. Haig de donar-te una ordre directa, Polly. Vés-te'n d'aquesta casa.
—No me n'aniré pas. Això és ridícul.
—Vés-te'n immediatament d'aquesta casa. Em sents?
—Almenys podries no cridar tant. Les minyones…
Va veure que no tenia cap intenció d'anar-se'n. Fins i tot si n'hagués tingut ganes, la seva tossuderia li ho impedia.
—Em sap greu —digué; i li colpí la cara d'un revés.
Semblà con si les galtes de la noia es partissin amb la plantofada. Amb un gemec sobtat es va girar i va sortir corrents de la sala, subjectant-se la galta amb una mà. Els dos homes romangueren drets en silenci. Van sentir com la porta d'entrada s'obria i es tancava de cop, un motor d'auto que s'engegava i el ronc d'un clàxon. I després tornà a regnar el silenci.
—Em sap greu —repetí Andrew—. Jo… no crec realment en la violència.
—No —digué Sands—. Sempre torna contra el qui l'empra.
—Pobra noia, estava realment espantada.
—Ja li passarà. A Edith, en canvi, no.
—Edith, és clar. Voleu veure Edith, oi?
—Sí.
—Té la cara plena de pau. La morfina dóna una mort tranquil·la. Comences a dormir, somies, i mai no saps on s'acaba el somni.
On s'acaba el somni… Per a Greeley en un carreró sense sortida, i per a Edith al seu còmode llit.
4
No s'havia despullat. Jeia al llit, amb una flassada que la cobria fins a la cintura, i el cap li descansava plàcidament damunt dos coixins.
—No es va ficar al llit —digué Andrew en veu baixa, com si ella pogués despertar-se a qualsevol moment i disgustar-se de trobar-lo a la seva cambra parlant d'ella—. No li hauria agradat que la trobessin en camisa de dormir.
—Us sembla que és per això?
—Potser. Només faig suposicions. És tot el que podem fer.
Sands s'acostà més al llit. Les mans d'Edith estaven plegades i va veure que en un dels dits hi havia una taca de tinta. Els ulls van lliscar fins a la tauleta de nit del costat del llit. Hi havia un got d'aigua, un gerro i un llum. Al peu del llum jeia una ploma estilogràfica amb el tap mal cargolat.
Sands va pensar: «Devia estar-se aquí asseguda, marcant passatges al diari. Treballava molt de pressa. Per què? Lluitava contra el temps, o bé era que tenia pressa d'anar-se'n a dormir, a somiar, a morir?»
—Per què? —va dir en veu alta—. Per què donar-se tota aquella feina de marcar el diari i de procurar que anés a parar a mans neutrals i per tant segures?
—Per què es va matar? —digué Andrew, en veu baixa—. Perquè havia escrit una carta. Quan vaig pujar, ahir al vespre la vaig trobar a la meva cambra, que s'esforçava a trobar-la. Era al farcell de roba de Lucille que van dur-nos de l'hospital. Es temia que si jo la llegia descobriria que era ella qui havia precipitat Lucille al suïcidi.
—Ja ho comprenc.
—Aquí la teniu. Jo vaig llegir-la ahir mateix.
Es tragué la carta de la butxaca i l'allargà a Sands.
Sands va llegir aquells gargots tremolosos:
«Estimada Lucille: Espero que devies rebre els bombons de xocolata i el coixí de repòs que vaig fer-te dur abans-d'ahir. És molt difícil de comprar bombons, aquests dies, perquè s'ha de fer cua. Tots et trobem a faltar molt, encara que em desespera molt de dir-t'ho, perquè sé que no em creuràs. Tot plegat és una calamitat. Ha tornat a venir el policia Sands, per parlar-nos del descarrilament del tren. Te'n recordes, d'aquella tarda? No sé pas què buscava, però fos qui fos qui va fer-te alguna cosa, Lucille, no era jo, Lucille, no era jo! No ho sé, però ara no puc pensar en res clarament. Tot el dia tinc aquesta terrible migranya, i Martin sembla que em vulgui fer tornar boja. Sempre m'havien semblat tots dos fills meus, i ara, no sé, me'ls miro i em semblen forasters. Les hores de menjar són les pitjors. Ens vigilem l'un a l'altre. Ja sé que a Andrew no li agradaria gens que t'escrivís una carta com aquesta. Però, Lucille, tu ets l'única persona amb qui puc parlar, ara. Penso que m'estimaria més estar aquí amb tu, perquè jo sempre t'he estimat i he confiat en tu. Tot això és tan embullat! Et recordes de la nit que Giles va arribar i que jo vaig dir, Déu m'ajudi, que érem una família feliç? Em penso que això és un càstig per a mi per la meva presumpció i la meva maldat. No sé pas com s'acabarà, tot. EDITH.»
Tot s'havia acabat, ara, per a totes dues. La cara tranquil·la i freda d'Edith negava tota explicació. «Fos qui fos qui va fer-te alguna cosa, no era jo, Lucille, no era jo!» Les paraules dringaven clares i verídiques en el pensament de Sands.
—Li calia recuperar la carta —digué Andrew—. Sabia que Lucille es va matar així que la hi van haver llegida. S'adonà que si alguna altra persona la llegia comprendria que la carta era la principal responsable de la mort de Lucille.
Sands amb prou feines si el sentia. Mirava Edith i veia la freda negativa de la seva cara. El diari se li feia gran i feixuc a la butxaca, semblava que creixia des que se l'hi havia ficat.
Va girar-se de sobte i es va dirigir cap a la porta. El diari va moure's dins la butxaca, i quan va passar pel costat d'Andrew va veure que els ulls d'aquest s'hi fixaven.
—Que porteu pistola? —digué Andrew.
—No.
—Què és això, doncs?
—Un llibre.
—Si no dueu pistola, què feu quan us trobeu en un cas difícil?
—Els casos difícils, sempre els tinc previstos. Aleshores ja no són difícils. —Va somriure feblement—. I vós, dueu pistola?
—No.
—Ah, sí! M'oblidava que vós no creieu en la violència. Perdoneu-me, però haig de telefonar unes ordres. La vostra germana… Ens n'hem d'ocupar.
—Sí, és clar. Ja sabeu on és el telèfon, oi?
Sands hi estigué uns deu minuts. Quan tornà, Andrew era al vestíbul, dret a fora de la cambra d'Edith. L'esperava.
—El llibre que dueu a la butxaca és el diari de la meva dona, oi?
-Sí.
—Ja m'ho pensava. No l'he trobat enlloc. Ahir a la nit el vaig donar a Edith perquè el llegís.
—Per què?
—El va trobar a la meva cambra, quan va entrar-hi per buscar la seva carta. Vaig pensar que la cosa més natural de fer, era deixar-l'hi llegir.
—Natural —repetí Sands—. Tot ha estat perfectament natural, una cosa darrera l'altra, oi? Tot, més o menys, pot dir-se que només s'ha «esdevingut».
—Em plau que vós ho vegeu així. Jo també n'estic convençut.
—Sí, ja ho sé.
—L'única cosa que no és natural, realment, és com vós heu pogut tenir el diari de la meva dona.
—La vostra germana el va embolicar anit i el va enviar per correu a Janet Green abans de morir. —En veure que Andrew arrufava les celles, va afegir—: Era a l'enterrament, ahir. La germana de Cora Green.
—Ah, sí! Aquella velleta que va menjar-se el raïm. —Va llançar un esguard ràpid i insegur cap a Sands—. Bé, almenys ningú no pot pretendre que fos altra cosa que un accident.
—Ningú no ho ha pretès.
—I la mateixa Lucille, i aquell Greeley, i ara Edith, tot accidents.
—Si planegeu accidents —digué en to ominós Sands—, ja no són accidents.
Andrew va riure:
—Ah, sí! Com en les situacions difícils. —Va esborrar la rialla davant la cara que feia Sands. Va sentir que havia de desviar d'una manera o altra aquella mirada freda i directa—. De què parlàvem?
—D'accidents.
—I del diari, sí. No m'hauria imaginat mai que Edith faria una cosa tan destarotada com enviar-lo a Janet Green.
—Per què l'hi vau donar a llegir?
—Ja us ho he dit, vaig trobar-la a la meva cambra, i vaig pensar que l'interessaria conèixer-lo.
—No. Em penso que fèieu un dels vostres experiments. Aquesta vegada, amb la ment d'Edith. Quan vau llegir el diari per primer cop, us va trasbalsar completament. I vau voler veure quin efecte feia a Edith.
—Quan vaig llegir el diari per primer cop? —repetí Andrew—. I ara! Però… si feia molts anys que el tenia. Ja ho vaig dir a Edith.
—Però així que ella l'hagué llegit, no us va creure. Com tampoc no us crec jo. Penso que vau trobar el diari diumenge passat va fer quinze dies.
Tots dos van quedar-se silenciosos. Les paraules voltaven entre ells dos. «Diumenge passat va fer quinze dies.» Sands podia veure Polly asseguda al seu despatx la vigília mateixa, com li deia sense expressió: «I aquell diumenge fou igual que tots el altres diumenges… El papà no podia trobar res, com li passa sempre…»
—No pot ser que fes gaire temps que tinguéssiu el diari —digué Sands— sense saber que Lucille havia mort la vostra primera dona. I si ho haguéssiu sabut, no hauríeu pogut viure amb ella quinze anys seguits. Era humanament impossible.
S'obrí una porta a l'extrem del vestíbul i en va sortir Martin. Tot i que caminava a poc a poc, Sands tenia la impressió que es retenia, i que si hagués cregut que ningú no el veia, hauria travessat a bots el vestíbul, exuberant i insensible com un animaló.
—Ah, ets aquí, papà? —digué Martin; i la seva veu causava també la impressió d'una contenció imposada acuradament. Els ulls se li n'anaren cap a la porta d'Edith i després tornaren al seu pare—. Una conferència al vestíbul?
—El senyor Sands i jo parlem —digué Andrew.
Martin aixecà les celles:
—No pas de mi, per casualitat? Feu cara de culpables.
—Culpables? —Andrew va riure, però una de les mans se li enfilà a la cara, com si volgués esborrar-ne unes línies de culpabilitat—. Et costarà de creure-ho, Martin, però sovint la gent parla d'altres coses que tu.
—Ho admeto.
—Jo… Polly no és a casa. Se n'ha anat a trobar el tinent Frome. Espero que aquesta tarda es casaran.
Martin llançà un altre cop d'ull a la porta d'Edith:
—És un dia bonic per a fer-ho, oi?
—He estat jo qui ho ha suggerit —digué Sands.
—No us molesteu amb explicacions —li digué secament Andrew. I es girà de nou cap a Martin—. Vull que ara mateix te n'hi vagis… On és? A l'Hotel Ford?
—Sí.
—Vés-ten-n'hi ara. Jo… bé, m'he oblidat de donar alguns diners a Polly. Et faré un xec i pots dur-l'hi i… dir-li que li dónes l'enhorabona. Dóna-li l'enhorabona en nom meu, Martin.
—És un moment bastant inadequat, trobo, per a carregar-me amb xecs i amb missives de tendresa.
—No et carrego amb res. T'ho dic. Vine a baix i et faré el xec.
Es dirigí cap a l'escala. Després d'un moment de vacil·lació, Martin el va seguir i va arrufar les celles a Sands així que va passar-li per davant. Si Sands no hi hagués estat, hauria volgut aclarir-ho i hauria exigit una explicació al seu pare. Però Sands era allà i, d'una manera curiosa, era l'aliat d'Andrew. I els dos homes plegats tenien una ascendència personal que Martin no gosava desafiar.
Demés, era un minyó del dia, i no volia mostrar-se gens sorprès. Al despatx, va acceptar dòcilment el xec que li donava el seu pare, però amb una mena de ganyota per a demostrar que no estava gens ni mica impressionat.
—Dóna-li l'enhorabona de part meva —repetí Andrew.
—Pots comptar-hi —digué Martin; i se n'anà amb un gest deseixit de la mà.
«El minyó del dia —pensà Sands—, el ciutadà cultivat, la nineta dels ulls del Germans Brooks.»
—Asseieu-vos i poseu-vos còmode, senyor Sands —digué Andrew—. Tenim molt per a parlar. Una cigarreta?
—Gràcies.
—Us farà res que tanqui la porta?
—Com vulgueu.
—No em faria cap gràcia que les minyones em sentissin parlar dels meus crims. Podria destruir la fe que tenen en els doctors. —Va tancar la porta—. De crims, ja no sé quants n'hi ha, ni per quines causes… Diagnòstics errats, massa pressió a l'escalpel, càlcul equivocat del temps, ignorància supina i falta d'experiència… Cada vegada que se'm moria un pacient, ho rumiava. Després vaig començar a pensar que en algun moment entre ara i la fi del temps, tot tornaria a adobar-se. A la terra d'enllà, ben enllà, l'infant mort tret d'una cesària tindria la seva segona oportunitat, podria tornar a respirar, i viure, i tornar-se bell. Mildred en deia «tenir fe».
El fum de la cigarreta se li enfilava cara amunt.
—Tots emprem la frase: humanament impossible. Pràcticament, res no ho és. Un home pot sofrir-ho tot si creu en una justícia suprema i última, si creu que en algun indret, que navega per l'espai, existeix la justícia, i que els dolents hi seran castigats i els bons recompensats. Aquest és el principi actiu de la religió de la gent que jo conec. La revenja i la recompensa.
Va tirar-se endavant:
—Penseu-hi! En algun indret, que navega per l'espai, la justícia, la gran justícia imparcial en forma d'una mena d'home monstruós que cavalca tot l'univers. Un individu enorme, un individu molt fort, un individu ple de bondat, però tanmateix igual que nosaltres, amb setze ossos a cada canell i el pèl del pubis tapat modestament amb un bocí de roba.
«Un altre idealista fracassat —va pensar Sands—. Aquell home que espera massa i perd la fe no pas tot de cop sinó gradualment, amb suspensions i dubtes amargs.»
—No sigueu criatura —digué, tot mirant-se el rellotge—. D'aquí a cinc minuts, els meus amics seran aquí.
—I aleshores?
—I aleshores —digué mesurant els mots Sands—, jo m'esforçaré a demostrar que sou un assassí.
—No en teniu cap prova?
—Només proves circumstancials. On n'hi ha més és en el cas de Greeley. Vós teníeu la possibilitat de cometre l'assassinat i us trobàveu per aquells verals en el moment crucial.
—Molta d'altra gent també.
—És cert. Després, la mort de la senyoreta Green no ofereix cap problema per a vós. De l'única cosa que us podrien acusar seria de culpabilitat moral, d'irresponsabilitat moral. El mal i la por creixen com les cèl·lules canceroses, inexorablement, sense objecte, i destrueixen tot el que toquen. Cora Green va ser una de les vostres víctimes. —Parpellejà, meditatiu—. Només proves circumstancials —va repetir—. Potser haurem d'esperar que aquell enorme individu que cavalca tot l'univers us castigui.
—No li tinc cap por.
—I ara! —digué Sands, exagerant l'èmfasi—. Un individu tan potent com és, tan ple de vitamines?
Tots dos somrigueren, però als ulls d'Andrew hi havia una lluïssor de ràbia, i va esclafar la cigarreta amb un gest que gairebé era salvatge.
—Us esforceu a convertir-me en un beneit i un malvat. No sóc ni una cosa ni l'altra. Sóc un home ordinari, i si m'han esdevingut coses que sortien de l'ordinari, m'han esdevingut d'una manera natural. M'enteneu? Em van «passar» només. Vós mateix ho heu dit. No buscava pas aquest diari, quan vaig trobar-lo. I fins havia oblidat que mai hagués existit. Cercava la bufanda que m'havia regalat Lucille el passat Nadal, una bufanda negra amb motius grisos petits.
—Negra? Amb motius grisos petits? Devia ser molt elegant.
Es va tirar endarrere i es va guaitar peresosament Andrew, com si tot l'episodi només fos una broma lleument divertida.
Una vermellor d'ira envaí lentament la cara d'Andrew. Sabia prou que Sands burxava, i que li calia controlar-se. Però també veia que calia impressionar aquell home i fer que s'adonés que ell no era cap criatura per a riure-se'n d'aquella manera.
—La bufanda no era a l'armari de cedre, com va dir-me Lucille. Vaig cercar-la a la meva cambra i després a la d'ella. El diari era en un dels calaixos del seu escriptori. Ni tan sols estava ben amagat, era allà. Com si ella el tragués de tant en tant per llegir-lo… —Va deturar-se, retenia la respiració—. Imagineu-vos! Havia assassinat la meva dona. I havia conservat tots aquells anys, la prova que podia condemnar-la, distretament, en un calaix d'escriptori.
—Potser no hi havia estat tot aquell temps —digué Sands—. Potser l'havia amagat molt bé, i va trobar-lo i va voler-lo tornar a llegir. Per què? reviure el fet i, tot revivint-lo, allunyar l'espectre que l'obsessionava?
—Penso que teniu raó. Devia pensar en Mildred, aquell dia. Martin i jo vam trobar els croquis que ella va fer de Mildred. Els havia cremat els ulls amb una cigarreta. —Va tornar a fer una pausa, va bellugar el cap mig amb dolor, mig amb ràbia desconcertada—. És la falta sistemàtica de lògica en les dones. Un home no s'ho podria creure. Quan estan enrabiades són fredes i despietades. Quan tenen un greuge, se'l guarden a la màniga i en surt en forma de llàgrimes en el moment més inexplicable i que menys hi té a veure. Poden viure, gairebé feliçment, amb un home que odien, i turmentar fins a la mort un home que adoren.
—Com vós?
—Sí, com jo. Tota la vida he estat una presa fàcil per a una dona, perquè dono gran importància a la pau. Vaig renunciar a la meva independència a canvi de la pau. Vaig llogar-me a una sèrie d'administradores. La meva mare, Edith, Lucille. Un home no pot rebel·lar-se contra la veu suau i afectuosa que el mana. No té cap refugi contra les veus de les dones que l'estimen i que tot ho fan «pel seu propi bé».
Ja no estava irritat. Més aviat semblava que les seves paraules l'avorrissin, com si ja se les hagués dites tantes vegades, que ara fos com si recités un text de memòria.
—Jo he matat Edith —va dir.
Sands no va contestar.
—L'he morta perquè començava a burxar-me. Volia una cosa que l'adormís, de manera que la hi vaig donar. No havia planejat res, ni hi havia pensat. Però tot d'una vaig veure que la tenia allà, que em demanava que l'adormís. M'enteneu? Era una cosa tan senzilla, tan predestinada. Ella mateixa ho demanava.
—Sí.
—Un cop fou morta, vaig mirar de trobar el diari, per destruir-lo, però no era enlloc. No m'hi vaig amoïnar gaire, de totes maneres.
—Havíeu d'amoïnar-vos-hi. Podia ajudar a penjar-vos.
—No, no hi ajudarà. Aquesta conversa és confidencial entre vós i jo. I les proves contra Edith són molt fortes. Els vostres amics trobaran morfina al got d'Edith, i jo els donaré la carta que va escriure a Lucille quan era a Penwood.
—Edith era l'única que no podia haver tramès el dit amputat a Lucille.
—No podeu pas atrapar-me amb això —digué Andrew—. Haureu de processar-me per una mort darrera l'altra. No podeu pas intentar de demostrar que «potser» vaig matar Greeley, i «potser» he mort Edith, i convertir aquests dos «potsers» en una certesa.
—Teniu raó.
—I, de totes maneres, per què em voleu fer penjar? Revenja? Càstig? Per donar-me una lliçó o per donar una lliçó a l'altra gent?
—És la meva feina —digué eixutament Sands.
—Purament impersonal?
—No, no pas del tot.
—Doncs per què?
—Perquè penso que podríeu tornar-ho a fer.
—Això és ridícul —digué Andrew—. No tinc cap raó per a matar ningú més.
—Potser tampoc no teníeu cap raó per a matar Greeley?
—Em destorbava, se'm posava al mig del pas. Jo no m'havia pas proposat de matar-lo ni de matar ningú. En realitat, no havia planejat res. Després de llegir el diari, havia quedat mig esbalaït. Amb prou feines si recordo el viatge amb cotxe per a anar a trobar Giles. Tot el que podia pensar aleshores era les dues cares de Lucille, la que m'ensenyava a mi i la que vaig veure al diari de Mildred. Jo pensava que podria callar fins que Polly s'hagués casat i que després confrontaria Lucille amb el diari. Però què? Confessaria? Mentiria? Intentaria potser de matar-me, per salvar-se? Aleshores vaig topar amb el descarrilament, i la situació va resoldre's sola. Ja sabia com podria posar a prova Lucille. Vaig veure el dit en un cubell de despulles i el vaig recollir i embolicar amb el mocador.
La grotesca imatge es formava en el pensament de Sands. Aquell home s'ajupia furtivament damunt el cubell, embolicava amb compte el dit amb el seu mocador, com si fos una joia.
—No teniu ni idea de quina sensació us dóna fer una cosa així —digué Andrew—. Fa que et sentis com una mica boig.
—Ja m'ho penso.
—Per a ella, no era altra cosa que una prova. M'enteneu? Havia de descobrir si era culpable. No en podia preveure els resultats. No era pas tan sols la seva culpabilitat que li va fer perdre el seny. Va ser comprendre que hi havia algú altre que «sabia» que ella era culpable, i que li ho feia saber, que algú l'empaitava. Ella, que havia viscut durant setze anys una vida plàcida i feliç, ara es trobava convertida en una criminal. —Féu una pausa—. He pensat en allò que devia fer quan va obrir la capsa. Féu un xiscle, això ja ho sabem, i després devia córrer al calaix de l'escriptori per cercar el diari. Quan va veure que no hi era, va saber que un de nosaltres el devia haver pres.
—Un símbol ben curiós, aquell dit.
Andrew s'arronsà d'espatlles davant la implicació.
—Vaig dur-lo a la butxaca tota la nit. L'endemà vaig comprar una capsa en una botiga de prop del meu despatx i vaig embolicar-la. Pensava d'haver-la-hi tramès per correu, però aleshores vaig veure aquell subjecte espellifat que s'estava dret al costat del quiosc de diaris. Vaig preguntar-li si volia anar a dur un paquet per dos dòlars i va dir que sí.
—Us hauríeu estalviat molts disgustos si només li haguéssiu ofert cinquanta centens. Un paquet que val dos dòlars de dur, val la pena d'obrir-lo. Sembla mentida que no ho penséssiu.
—No…, no se'm va acudir de no tenir-li confiança. No tenia gens d'experiència en aquestes coses.
—La primera cosa que va fer, naturalment, fou anar a un lavabo de bar i destapar el paquet. Potser el va sorprendre una mica el que hi havia, però no ho crec. Greeley havia vist una pila de coses a la seva vida. Allò que li va interessar va ser l'olor de diners que feia la cosa, i va tenir-ne una bona bafarada quan va obrir el paquet. Va anar-lo a dur. És clar, que sí. Després va esperar-se per veure què passaria. Va seguir Lucille fins a Sunnyside i s'esperà a fora mentre ella era a la perruqueria. Quan va sortir-ne, se li presentà. Ella va donar-li un bitllet de cinquanta dòlars per fer-lo callar. Després Lucille llogà una cambra a l'Hotel Lakeside, i quan ell estigué ben segur que s'estaria allà uns dies, va sortir-ne i es donà allò que per a Greeley era una gran nit. Per a Greeley, aquella va ser la millor nit de la seva vida. Va beure xampany, encara que fos en un bar de tercer ordre. Va tenir una dona, tant se valia que fos la que havien tingut molts altres homes. Va ballar, encara que li fessin mal les cames. Va donar-se una punxada de morfina per a poder dormir agradablement. Per damunt de tot, tenia un futur. Lucille li devia haver promès molts més diners, perquè ell va dir a la mossa que era amb ella que tenia una cita. I després va tornar al Lakeside. Devia arribar-hi al mateix temps que hi vam arribar l'inspector Bascombe i jo. Els homes com Greeley tenen un nas molt fi per a dues coses: els diners i els policies. I probablement ens va reconèixer de seguida. No sabia per què havíem anat allà. Potser era per Lucille, potser no. S'arrecerà en un carreró sense sortida una estona, i aleshores vau arribar vós. Us va reconèixer immediatament.
—Va ser un xoc —digué Andrew—, va ser un xoc terrible per a mi de topar-me amb ell. Gairebé l'havia oblidat. Després vaig veure el que havia d'haver vist la tarda anterior si hagués tingut el pla ben estudiat. Era un morfinòman. Podia veure clarament els seus ulls a la llum del rètol de l'hotel. Tenien les pupil·les reduïdes, gairebé com les d'un cec. La tragèdia de la cosa fou que jo duia el meu sac d'instruments per al cas que hagués de donar un sedant a Lucille.
—Tragèdia?
—Va veure que jo era un metge.
—Ja comprenc.
—Sí, i un metge només vol dir una cosa, per a un toxicòman. És la possibilitat de tenir més droga. Tots hem estat empaitats per un o altre, algun cop. La primera cosa que va dir-me fou: Un serraossos, oi? Jo vaig dir-li que no, però ell no em va creure. Semblava radiant amb el seu triomf. Aleshores vaig poder comprendre fins a quin punt m'havia posat a les seves mans. No era que hagués comès cap crim, però havia fet allò que la majoria de la gent hauria considerat un fet revoltant, i jo volia mantenir-lo secret. Però Greeley, ja ho compreneu, va pensar-se que jo «havia» comès un crim.
—«Preciós, el paquet», va dir-me. «On és la resta del paio?» Jo no vaig contestar-li. Aleshores em va demanar una mica de morfina. Va dir-me que li havia costat molt de trobar-ne i que la que li havien donat era aigualida. «No en tinc gens de disponible, ara», vaig dir-li. «Només un quart de gra, que és massa poc per a vós.» La cosa divertida és que si no m'hagués negat de moment a donar-li'n això li hauria estat sospitós. Però com que refusava, va dir-me: «Què en sabeu, del que em cal o no? Amb això ja faré, per “ara”» No era pas que li'n calgués, aleshores. Ja estava prou carregat de droga. Però no podia deixar passar l'ocasió, és clar. Tots tenen aquesta mateixa avidesa insensata perquè saben què és d'haver-se'n de passar. De manera que em va fer anar al carreró de darrera l'hotel. Era molt fosc i feia molt de fred. Vaig deixar el sac de mà a terra i vaig obrir-lo. Greeley encengué un llumí i el protegí amb les mans i després tots dos ens arrupírem entorn del sac. És estrany, oi?, i una mica obscè i tot. Puc dir-vos que va ser aleshores quan vaig decidir de matar-lo, però no us podria dir per què. No hi havia cap motiu, però potser mai no n'hi ha cap per a un assassinat. Potser el vaig matar perquè li tenia por, i perquè tampoc no tenia massa temps per a viure i millor estaria mort que viu, de totes maneres, i perquè havia traït la meva confiança, i a causa també de la mateixa lletjor d'aquella escena. No va costar gens de matar-lo. Ell no tenia manera de saber la dosi que li n'injectava. Demés, vigilava el capdavall del carreró i em donava pressa. Vaig preparar la xeringa i li vaig dir que es tragués la jaqueta i em va allargar el braç vestit. Li'n vaig injectar dos grams. Tot l'incident no va durar pas més de deu minuts.
«Dos grans, deu minuts, el final de Greeley», pensà Sands.
—Simple —digué—. Natural. Pràcticament un incident.
—Ja us ho he dit.
—És clar. Qualsevol seguit lògic d'esdeveniments conclou en un assassinat, de la mateixa manera que la seqüela lògica de la vida és la mort.
—La ironia no m'afecta —digué Andrew—. Intentava de presentar la relació del meu cas sincerament i honestament. Penso que sou un home civilitzat i que podeu comprendre'l.
—És fàcil de ser civilitzat en el buit. El ratolí que està ficat en una cambra pneumàtica no pot ser comparat amb els ratolins ordinaris. En primer lloc, és mort.
—Exacte.
El timbre de la porta va sonar.
—Els vostres amics ja són aquí —digué Andrew amablement.
* *
Mentre els policies eren a la casa, Andrew s'estigué al seu estudi amb la porta tancada. Al pis del damunt, els homes treballaven sense fer gens de fressa, i només si afinava molt l'orella podia sentir-los moure.
«Què fan a dalt?
»Res. No escoltis.
»M'he oblidat alguna cosa?
»Res. Tot està arranjat. La pobra Edith s'ha matat per remordiment.
»Pobra Edith, havia obrat, fet i fet, com Greeley, tots dos àvids d'una petita mort i tan sorpresos de trobar-se amb la de debò.»
No es preocupava per cap dels dos. Sobre Greeley, no tenia cap mena de sentiment, i per bé que li sabia greu per Edith que ella mateixa hagués fet necessària la seva mort, no hauria pas volgut que tornés. Havia girat una cantonada de la seva vida. Si mirava enrere, només podia veure l'angle agut i gris d'un edifici sense nom, i enfront seu la carretera era una boira on pul·lulaven formes i ombres, cares que encara no eren cares, sons que encara no eren sons. Quan travessaria la boira, tot s'aclariria. Però ara resultava més aviat esfereïdor. La boira li punxava els ulls i li tapava les orelles i es cargolava ben avall dels seus pulmons i el feia tossir. Podia sentir-ne el gust a la boca, fresc com la neu, que li agradava de menjar quan era una criatura.
«No em trobo gaire bé.
»Andrew, bufó, no has menjat pas neu?
»No em trobo gaire bé.
»Aquesta criatura està malalta. Crideu el doctor de seguida.
»Criden el doctor Morrow. Criden el doctor Morrow. Demanen el doctor Morrow a…»
«Andrew, bufó. La neu és plena de microbis. Potser és bonica de veure, però no de menjar, perquè és plena de microbis. Jo et compraré un microscopi pel teu sant perquè puguis veure tu mateix quants microbis hi ha a tot arreu.
»Molts, molts, molts microbis. A tot arreu.»
Va adonar-se, de sobte, que el sorolls que venien del pis havien cessat. La casa era buida. Mildred se n'havia anat, amb les criatures. Edith se n'havia anat. I Lucille. Només quedaven les minyones, i també havien d'anar-se'n. Havia de quedar-se sol, per pensar.
S'aixecà amb dificultat. Tenia enrampades les cames, perquè havia segut massa encongit. Havia d'aprendre a no mirar endarrere ni girar-se endavant. «On podríeu mirar, doncs? A tu mateix. Girar els ulls cap a dintre, com dos miralls de dentista, fins que t'hi veiessis més gran que la talla natural, amb tots els detalls, cada cabell, cada porus de la pell una nova revelació, meravellosament pul·lulant de microbis.
»Però el silenci, el silenci colpidor de l'home en els miralls; els pèls tesos, la cara mòbil però freda com el mirall…»
Travessà el vestíbul, de pressa, per escapar-se de la seva imatge.
Va trobar les minyones a la cuina. S'havien barallat. Els ulls de Delia estaven inflats de tant plorar i la boca d'Annie tenia una decisió tossuda. No va canviar l'expressió en veure Andrew.
—Dic que ens n'anem —va dir—. Dic que passen massa coses en aquesta casa que no em semblen gens bé.
—Ho trobo natural —digué Andrew—. Si penses això…
—Aquesta no se'n vol anar. Té por de no trobar cap més feina. Si en aquest temps et vindran a demanar de genolls que prenguis la feina que vulguis! És massa beneita per a comprendre-ho.
—Sóc diferent de tu, jo! —cridà Delia—. Jo haig d'enviar diners a casa cada mes!
—I jo, que potser no haig de viure? I no tinc por!
—Us donaré a totes dues una mesada de més —digué amb veu tranquil·la Andrew—. Podeu anar-vos-en avui mateix, si voleu.
Delia només sabé plorar amb més vehemència, i Annie hagué de parlar per totes dues. Era molt amable, el doctor Morrow, i allò que feia era molt generós. No era pas que els fessin nosa els diners, això no. Ni tampoc que volguessin deixar-lo plantat en aquelles circumstàncies. Però quin futur hi havia, a fer de minyones de servei?
—I tant! Quin futur? —digué Andrew—. Podeu anar-vos-en de seguida. Ja us donaré un xec a cada una.
Les noies se n'anaren escales amunt a fer les maletes.
—Et recordes de les maragdes? —digué Delia misteriosament.
—Quines maragdes?
—No te'n recordes? Les del paquet.
—Vés a passeig! —digué Annie, i obrí d'una revolada l'armari de la roba—. Som massa grans per a jugar a jocs d'aquests. Tens divuit anys i parles com si en tinguessis deu. Imagina't, nosaltres, amb una maragda.
—Potser…, potser algun dia trobarem alguna cosa. Diners, qui sap. O potser radi. Diu que només que trobis una mica de radi ja et fas milionària.
—Vols callar, poca-solta? —Annie donà un cop de puny en una maleta—. Vols fer el favor de callar?
No tenien pas gaire roba per a omplir les maletes. Mitja hora més tard, ja eren a Bloor Street, a la parada d'un tramvia, amb els portamonedes ben estrets sota l'aixella. Encara es barallaven, però la cara d'Annie ja era més endolcida i de tant en tant donava un cop d'ull a la vorera i a les boques de les clavegueres. No per res.
Andrew s'estigué a la porta, mirant, fins molt després que s'hagueren perdut de vista. Se n'havien anat les darreres romanalles de la vella vida, i ara havia de començar la nova. Però se sentia curiosament cansat, amb gens de ganes de moure's de la porta, com si qualsevol moviment pogués dur una nova situació, una nova sèrie de complicacions amb les quals hauria d'haver-se-les. No volia veure ni sentir res, ni tenir cap sensació. Estar tot sol en un buit, com el ratolí a la campana pneumàtica.
Però el ratolí era mort. «En primer lloc, és mort.»
Va sentir algú que baixava l'escala, al seu darrera. S'havia pensat que la casa era buida, però ara que va trobar que no, se sentia massa cansat per a estar sorprès. Va girar-se lentament, i abans de girar-se ja sabia que era Sands.
—Em pensava que us n'havíeu anat. —Hagué d'arrossegar els mots un a un fora de la boca.
—Me'n vaig d'aquí a una mica. Tothom se n'ha anat. Quedareu sol.
«Sol». La paraula tenia un so solemne i sonor que va colpir-li les orelles amb un gran ressò.
—Era el que volíeu —digué Sands—. No és veritat?
—Sí.
—Bé, ja ho teniu, doncs. Estareu tot sol. I estareu solitari.
—No, no, jo… Martin…, Martin tornarà.
—Però no voldrà quedar-se aquí. En aquesta casa no us queda res.
—S'hi quedarà, si jo li ho demano, si…
—No, no ho crec pas. Us estareu completament sol.
Andrew clogué els ulls. Veié com la boira de la carretera de davant seu s'arremolinava sobtadament i l'envestia amb ratxes furients.
—No, no… —va dir; però que feble i ofegada sonava la seva veu, amb aquella boira que li omplia la boca—. No estic…, no tinc por d'estar sol.
—Teniu por d'aquell individu enorme. Vós ja no voleu justícia, el que voleu és misericòrdia.
Andrew acalà el cap. Misericòrdia. Una paraula terrible i llastimosa que conjurava al seu davant tota la gent perduda que pregava gemegosa als seus déus perduts.
—No vull res —digué.
—Però ara ja és massa tard. Ja heu tingut allò que volíeu. No ho reconeixeu, Morrow? —Sands somrigué—. És «això».
«És això?» Va sentir en la seva veu el gemec de la gent perduda.
—El paper de venjador no escau a un homenet com vós. Vau administrar la justícia a Lucille, ara heu d'esperar-la vós. Fins i tot vau demanar ajut a la policia per ajudar-vos en la vostra cacera. No podíeu esperar-vos, oi?… Vós gaudíeu veient-la sofrir, no és cert?
—No…, no… Em sap greu.
—Massa tard. Tot està llest.
—I ara?
—Ara, res. —Tornà a somriure—. No us fa gràcia, això? És igual que Lucille, al capdavall. Ja no us queda cap motiu per a viure.
Andrew es recolzava a la paret com un maniquí que esperés que algú vindria per posar-lo en una nova positura.
Sands es tragué el rellotge, i en la casa silenciosa el tic-tac semblà que adquiria una extraordinària sonoritat.
Tornà a posar-se el rellotge a la butxaca i començà a cordar-se l'abric:
—Ara me n'haig d'anar.
—Tinc por —digué Andrew.
La porta ja s'havia obert i tornava a tancar-se, sense fressa, i ell va comprendre que havia de morir-se tot sol.
Sands va fer unes quantes passes en l'aire fresc i punyent.
Va romandre dret una estona sota el porxo i mirà en direcció al parc, on les punxes fàl·liques dels pins s'enfilaven cap al sol. Se sentia fora del temps, nu i frèvol i dolorit. La vegetació i els homes creixien cap a la putrefacció. El temps era un talp que es movia per sota de les carreteres de la ciutat i que imperceptiblement feia pujar l'asfalt. El temps li passava pel damunt del cap amb un rasclet gris i fi de núvols que navegaven ràpidament, com si el cel s'hagués esmunyit, endut pel vent, i els darrers parracs que en quedaven anessin voleiant cap als confins del món.

MARGARET MILLAR. (Kitchener, Ontario, 5 de febrer de 1915 - Santa Bàrbara, Califòrnia, 26 de març de 1994)
De soltera Margaret Ellis Sturm, va ser una escriptora canadenca (i més tard nord-americà) de novel·les policíaques i de misteri. Casada amb Kenneth Millar, més conegut pel pseudònim literari de Ross Macdonald, la fama del seu marit ha contribuït a enfosquir la seva pròpia aportació al gènere.
Va llicenciar-se en literatura clàssica a la universitat de Toronto, i tot seguit es maridà. Després de viatjar una mica durant els anys de guerra, va instal·lar-se a Santa Bàrbara amb la seva família. Tenia el costum d'escriure tres o quatre hores diàries, i ho feia en taquigrafia. Li agradava de nedar, de navegar, i era afeccionada als treballs de jardineria.
L'any 1956 els “Mystery Writers of America” van atorgar el premi Edgar Allan Poe a la seva novel·la Beast in View (La bèstia s'acosta), i l'any següent fou elegida presidenta d'aquella organització. Entre les seves novel·les, traduïdes a molts idiomes, cal citar Wives and Lovers, Wall of Eyes, The invisible Worm, A Stranger in my grave (Un estrany a la meva tomba, 1960) i Beyond this point are monsters (Més enllà hi ha monstres, 1970).
Table of Contents
Amb la por al cos
La cacera
1
2
3
4
5
La guineu
1
2
3
4
5
Els gossos
1
2
3
4
Autora

No hay comentarios:

Publicar un comentario