VideoBar

Este contenido todavía no está preparado para las conexiones cifradas.

lunes, 10 de abril de 2017

Un Estrany A La Meva Tomba (Cat) (Margaret Millar)

Un Estrany A La Meva Tomba
Margaret Millar

Resultado de imagen de Un Estrany A La Meva Tomba Margaret Millar



Era més que un somni. Daisy Harker acabà per descobrir que la tomba era dalt al petit cementiri de la ciutat i que duia la data de quatre anys enrera, quan devia haver mort…
Però era viva, i a la tomba hi havia algú altre, un desconegut que s'havia llevat la vida i va deixar-la amb un sentiment de culpabilitat que no tenia explicació…
Calia informar-se, reconstruir un dia perdut, esbrinar per què el nom d'una noia mexicana l'obsessionava…
Un crític americà diu que dormir nou hores cada dia és molt convenient, però que s'acontenta dormint-ne una tercera part, si pot passar les altres dues en companyia d'un llibre de Margaret Millar.
No ens estranya.


GossetInofensiu 09.08.16
Títol original: A stranger in my grave
Margaret Millar, 1960
Traducció: Manuel de Pedrolo
Disseny de portada: Jordi Fornas
Editor digital: GossetInofensiu
ePub base r1.2

I. El cementiri
Estimada Daisy: fa molts anys que no t'he vist…
Els temps de terror no començaren enmig de la nit; quan el silenci i l'obscuritat fan que el terror sembli una cosa natural, sinó un matí assolellat i sorollós de la primera setmana de febrer. Les acàcies, tan florides que semblaven haver perdut les fulles, espolsaven la boira nocturna de les seves poncelles amb el mateix gest d'un gos pelut que s'espolsa la pluja, i els eucaliptus es balancejaven enjogassadament sota el pes de centenars de petits ocells grisos, no més grossos que el polze, el nom dels quals Daisy no sabia.
Havia tractat d'esbrinar a quines espècies pertanyien acudint al llibre sobre els ocells que Jim li havia ofrenat quan es traslladaren a la casa nova. Però els menuts ocells es negaven a restar immòbils el temps que hauria calgut per a identificar-los, i Daisy ho deixà córrer. Per altra banda, els ocells no li agradaven. El contrast entre llur alegre llibertat quan volaven i llur terrible vulnerabilitat quan eren a terra, li recordava massa el seu propi cas.
A l'altra banda del congost ple d'arbres podia distingir una part del novell desenvolupament urbà. Encara no feia un any, allà només hi havia hagut tot de roures raquítics i de faveres de castor que creixien en l'atapeït sòl d'argila. Ara les carenes eren cobertes de xemeneies de maó i d'antenes de televisió, i el paisatge s'enverdosia gràcies a les heures que arrelaven a les novelles fàbriques de gel. Tot de sorolls que venien de l'altra banda del congost envaïen la casa de Daisy, sorolls que la distància no aconseguia d'esmorteir quan no feia vent: bordar de gossos, xiscles de nois que jugaven, brisalls de música, plors de criatura, el crit d'una mare enrabiada, l'intermitent zumzeig d'una serra elèctrica.
A Daisy li agradaven aquests sorolls matinals, remors de vida i de persones vives. Els escoltava mentre seia a taula, esmorzant; era una dona jove i bonica, de cabells negres, que duia una bata de color blau encès que feia joc amb els seus ulls, en els quals podia veure's el dèbil rastre d'un somrís. Aquest somrís no volia dir res. L'inaugurava de bon matí mentre es pintava els llavis i se'n desfeia a la nit quan es rentava la cara. A Jim aquest somrís li agradava. Per a ell volia dir que Daisy era una dona feliç i que ell, en la seva qualitat de marit, era mereixedor d'un crescut tant per cent d'encomi per mantenir-la en aquell estat. El somriure, doncs, per bé que mancat de tot sentit, servia un propòsit: convencia Jim que estava aconseguint allò que més d'una vegada, en el passat, li semblà impossible: de fer feliç la seva dona.
Ara llegia el periòdic, a estones per ell mateix, a estones en veu alta, quan ensopegava amb alguna notícia que li semblava que podia interessar Daisy.
—Per la costa d'Oregon avança una altra tempestat; potser ens arribarà. Tant de bo! No sabies que aquest ha estat l'any més sec des del 48?
—Mmmm…
No era una resposta ni un comentari, sinó un simple encoratjament perquè seguís parlant, cosa que li evitaria d'haver de dir res. En general a l'hora d'esmorzar se sentia molt xerraire, li agradava de contar les coses que havia fet el dia abans, de fer projectes per a l'esdevenidor. Però aquest matí se sentia apagada, com si una part d'ella mateixa encara dormís, o somniés.
—Des del juliol només han caigut cinc centímetres i mig d'aigua. En vuit mesos, doncs. No comprenc com ho han resistit, els arbres.
—Mmmm…
—És clar que a hores d'ara els més grossos ja deuen tenir arrels que arriben al torrent. El pitjor és que podria desencadenar-se un incendi amb molta facilitat. Suposo que mires què fas amb les cigarretes, Daisy. La nostra assegurança contra incendis no ens arribaria per a construir una altra casa. Hi penses?
—Què?
—Si mires què fas amb les cigarretes i els llumins.
—És clar que sí.
—De fet, la que em preocupa més és la teva mare.
Per damunt l'espatlla esquerra de Daisy, i més enllà de la finestra del petit menjador, podia veure la vella xemeneia de maons de la caseta que havia construït per a la senyora Fielding, la seva sogra. Es dreçava a uns cinquanta metres de distància. De vegades semblava més a prop, d'altres vegades se n'oblidava del tot.
—Ja sé que aquestes coses l'amoïnen, però un accident és fàcil. Imagina't que una nit tingui un atac mentre fuma. Potser valdria més que li'n parlés.
Ja feia nou anys, abans que Jim i Daisy es coneguessin, que la senyora Fielding havia sofert un lleu atac d'apoplexia, després del qual va vendre la botiga de robes que tenia a Denver i es retirà a San Félice, a la costa de Califòrnia. Però Jim encara se'n preocupava, com si l'atac fos una cosa del dia abans que podia repetir-se l'endemà. Sempre havia dut una vida activa i saludable i tot pensament de malaltia l'enquimerava. Des que havia triomfat com a especulador en terrenys, havia conegut molts de metges, però llur presència el feia sentir incòmode. Eren intrusos, Cassandres, igual que empresaris de pompes fúnebres en unes noces o policies en una festa infantil.
—Suposo que no et fa res, Daisy.
—Què?
—Que en parli a la teva mare.
—Oh, no!
Satisfet, retornà al seu diari. Els ous amb porc que Daisy havia cuinat per a ell, perquè la criada no arribava fins a les nou, seguien al plat, intactes. A l'hora d'esmorzar, el menjar tenia poca importància per a Jim. En canvi, devorava el diari paràgraf darrera paràgraf, alimentant-se de fets i estadístiques com si mai no en tingués prou. Als setze anys havia deixat l'escola per formar part d'un equip de construcció.
—Aquí hi ha una cosa interessant. Uns investigadors científics han demostrat que les balenes tenen un sistema sonor que els permet d'evitar topades; si fa o no fa, com els ratpenats.
—Mmmm…
Una part d'ella encara dormia i somniava; no se li acudia cap comentari. Era allí asseguda, mirant cap a la finestra, escoltant Jim i els altres sorolls del matí. I aleshores, inesperadament, sense raó aparent, el terror s'apoderà d'ella.
El tranquil ritme del seu cor es convertí en un ràpid batec arítmic. Començà a respirar feixugament ansiosament com una persona que es lliura a un terrible esforç físic i la sang li inundà el rostre com impulsada per un cop de vent. El front, les galtes i els lòbuls de les orelles se li encengueren en una febre sobtada i, des d'una font secreta, la suor es filtrà cap als seus palmells.
S'havia despertat de la seva dormida.
—Jim.
—Què?
L'esguardà per damunt el diari i pensà que aquell matí Daisy feia molt de goig, tenia un color saludable, com una noia. Semblava excitada, com si acabés d'acudir-se-li algun projecte important i, ple de comprensió, va preguntar-se de què es devia tractar. Els anys s'havien anat emplenant amb els projectes de Daisy, deixats de banda i mig oblidats com velles joguines guardades en un bagul, algunes d'elles trencades, d'altres gairebé sense usar: ceràmica, astrologia, begònies, pràctiques de castellà, tapisseria, Vedanta, higiene mental, mosaics, literatura russa, tot de joguines amb les quals Daisy s'havia entretingut per abandonar-les després.
—Vols alguna cosa?
—Una mica d'aigua.
—Ara te la porto.
Va dur-li'n un got de la cuina i digué:
—Aquí la tens.
Ella allargà la mà cap al got, però no va poder agafar-lo. La part inferior del cos se li havia gelat, la part superior li cremava febrosament, i no semblava haver-hi la més petita relació entre aquestes dues parts. Volia l'aigua per tal de refrescar-se la boca eixuta, però la mà no li responia, com si les línies de comunicació entre el desig i la voluntat haguessin estat trencades.
—Daisy! Què et passa?
—Em sento… Em sembla que estic malalta.
—Malalta? —Va mirar-la, sorprès i ferit, com un boxador al qual han donat un cop baix—. No ho sembles. Precisament estava pensant que aquest matí tenies molt bon color… Daisy, per Déu, no et posis malalta!
—No ho puc evitar.
—Apa, beu. Deixa que et porti al divan. Després aniré a cercar la teva mare.
—No —digué ella amb duresa—. No vull que…
—Però hem de fer alguna cosa. Potser valdria més que avisés el metge.
—No. Em passarà de seguida.
—Com ho saps?
—No és la primera vegada que em sento així.
—Fa temps?
—L'altra setmana. Dues vegades.
—Per què no m'ho vas dir?
—No ho sé. —Hi havia una raó, però no se'n podia recordar—. Em sento tan… tan calenta.
Suaument, Jim va tocar-li el front amb la seva mà. El tenia fred i humit.
—Em penso que, de febre, no en tens —va dir inquiet—. Jo diria que no et passa res. Encara segueixes tenint bon color.
No reconeixia el color de la por.
Daisy s'inclinà endavant. Les línies de comunicació entre les dues parts del seu cos, la meitat calenta i la meitat freda, s'anaven restablint a poc a poc. Un esforç de la voluntat li va permetre d'agafar el got que hi havia damunt la taula i beure's l'aigua. Tenia un gust tot estrany, i el rostre de Jim, que la mirava, s'havia desenfocat fins a l'extrem que ja no semblava Jim, sinó una persona forastera que havia vingut a ajudar-la.
Ajudar-la.
Com s'ho havia fet, aquest estrany, per entrar? Potser era ella que, en veure'l passar, li havia cridat: «Ajudeu-me!»?
—Daisy! Et trobes bé, ara?
—Sí.
—Gràcies a Déu. M'havies fet espantar.
Espantar.
—Hauries de fer una mica d'exercici cada dia —digué Jim—. T'aniria bé per als nervis. També em sembla que no dorms prou.
Dormir. Espantar. Ajudar. Aquests mots li anaven donant voltes al cervell com uns cavallets de fira. Si hi hagués una manera de fer-los aturar, ni que fos de fer-los alentir… Ep, operador, vós, el dels controls, amable desconegut, alentiu, atureu-los, atureu-os, atureu-los.
—Podria ser una bona idea que comencessis a prendre vitamines cada dia.
—Prou —va dir ella—. Prou.
Jim callà i els cavallets s'aturaren, però només l'espai d'un segon, el temps suficient per a saltar de la plataforma giratòria i llançar-se en direcció oposada, cap a la qual van perdre's desbridats enmig d'un núvol de pols. Parpellejà.
—Com vulguis. Se m'havia acudit que et podien anar be. —Li va somriure tímidament, com un pare nerviós podria somriure a un fill malhumorat i malalt al qual, encara que sigui impossible, cal complaure—. Escolta, per què no et quedes una estona asseguda aquí mentre et faig una mica de te?
—Hi ha cafè.
No estic trasbalsada, foraster. Em sento freda i tranquil·la.
Fred.
Començà a tremolar, com si el sol fet d'haver pensat en la paraula hagués conjurat una cosa tangible, com un bloc de gel.
Podia sentir Jim que es movia per la cuina, obrint calaixos i armaris per tal de trobar les bosses del te i el pot. El rellotge cromat que hi havia damunt el trinxant assenyalava dos quarts de nou. D'ací a mitja hora vindria la criada, Stella, i al cap d'una estona també es presentaria la mare de Daisy, alegre i animada com cada matí, disposada a criticar qualsevol que no se sentís com ella, especialment Daisy.
Disposava de mitja hora per a animar-se i alegrar-se. Era molt poc temps i hi havia moltes coses a fer, moltes coses a prendre en consideració. Què m'ha passat? I per què? Era aquí asseguda, sense fer res, sense pensar en res, escoltant el que deia Jim i els sorolls de fora, els crits dels nois, el bordar dels gossos, el zumzeig de la serra, una criatura que plorava. Em sentia feliç, d'una manera potser una mica endormiscada. I aleshores, de sobte, alguna cosa m'ha despertat i el terror i el pànic han començat. Quin d'aquests sorolls deu haver-ho promogut?
Potser era el gos, pensà. Una de les famílies que feia poc s'havien instal·lat a l'altra banda del congost tenia un gos ratador que udolava quan passaven avions. A ella, quan era petita, un gos que udolava li feia pensar en la mort. Ara gairebé ja tenia trenta anys i sabia que algunes races de gossos udolen, mentre d'altres no ho fan, sense que això tingui res a veure amb la mort.
La mort. En acudir-se-li aquesta paraula, va saber que era la que cercava; les altres que havien anat donant voltes com uns cavallets no havien fet més que substituir-la.
—Jim.
—Vinc de seguida. Espero que bulli l'aigua del pot.
—No cal que facis te; no en vull.
—Vols una mica de llet, doncs? T'anirà bé. D'ara endavant t'has de preocupar més de tu mateixa.
No, ara ja és massa tard, pensà. Tota la llet, vitamines, exercici, aire pur i hores de dormir no són un antídot contra la mort.
Jim tornà amb un got de llet.
—Aquí el tens. Beu-te'l.
Ella sacsejà la testa.
—Apa, Daisy.
—No. No, és massa tard.
—Què vol dir, que és massa tard? Massa tard per què? —Va deixar el got amb tanta força damunt la taula que una mica de llet va caure sobre les tovalles—. Què carall vols dir?
—No diguis paraulotes.
—Te les he de dir. Em fas perdre la paciència.
—Més val que te'n vagis al despatx.
—No et puc deixar, si no et trobes bé.
—M'hi trobo.
—Molt bé, molt bé, t'hi trobes. Però de tota manera em quedo. —Obstinat, va asseure's al seu davant—. Vols dir-me què et passa, Daisy?
—No… no puc.
—No pots o no vols? Per què?
Ella va tapar-se els ulls amb les mans. No va adonar-se que plorava fins que les llàgrimes se li esmunyiren entre els dits.
—Què tens, Daisy? Has fet alguna cosa que no vulguis dir-me? Has tingut potser algun accident amb el cotxe, o has quedat en descobert amb el banc?
—No.
—Què, doncs?
—Estic espantada.
—Espantada? —La paraula li desagradava. No li plaïa que les persones que estimava s'espantessin o emmalaltissin; li semblava que això posava en dubte la seva capacitat de tenir cura d'elles—. Espantada de què?
Ella no replicà.
—No pots estar espantada sense que hi hagi alguna cosa que t'espanti. Què és?
—Te'n riuràs.
—Pots ben creure que mai no he tingut tan poques ganes de riure com ara. Apa, digues-m'ho.
Ella va eixugar-se els ulls amb la màniga de la seva bata.
—He tingut un somni.
No se'n va riure, però l'expressió de la seva cara semblava divertida.
—I plores per culpa d'un somni? Apa, apa, que ja ets prou gran, Daisy.
Ella se'l mirava a través de la taula, muda i malencònica, i Jim s'adonà que havia dit quelcom que no hauria hagut de dir, però no se li acudia res més. Com s'ha de tractar una dona ja feta, la pròpia dona, que plora perquè ha tingut un somni?
—Ho sento, Daisy. No volia dir…
—No cal que t'excusis —féu ella, tensa—. Tens perfecte dret a divertir-te. I ara, si no et fa res, no en parlem més.
—Sí, que em fa. Vull saber de què es tracta.
—No. No voldria que et partissis de riure, perquè la cosa encara és més còmica.
Va mirar-la encuriosit:
—Sí?
—Oh, sí. Molt còmica. No hi ha res més divertit que la mort, especialment si tens un sentit de l'humor ben desenrotllat. —Es tornà a eixugar els ulls, tot i que ara ja no hi quedava cap llàgrima. La ira les havia eixugades abans de néixer—. Més valdrà que te'n vagis al despatx.
—Però què carall et passa?
—No diguis més paraulotes.
—No les diré si deixes de portar-te com una criatura. —Va apoderar-se de la seva mà, somrient—. D'acord?
—Suposo que sí.
—Explica'm el somni, doncs.
—És molt curt. —Va callar, mentre la seva mà es movia incòmodament sota la del seu marit, com un animal que tracta d'escapar-se però que és massa tímid per a intentar un gest audaç—. He somniat que era morta.
—Bé, no és pas una cosa tan terrible, no et sembla? La gent sovint somnien que s'han mort.
—No d'aquesta manera. No era un malson com aquests als quals et refereixes. No es tractava d'una cosa emocional. Era un simple fet.
—Però aquest fet devia presentar-se d'una manera o altra. Com?
—He vist la meva tomba. —Tot i que pretenia que el somni no es relacionava amb cap emoció, ara tornava a respirar fort i la seva veu es feia més aguda—. Caminava per la badia que hi ha sota el cementiri i Prince venia amb mi. De sobte, el gos s'ha enfilat pel pendent. Podia sentir com udolava, però no el veia, i quan li he xiulat no me n'ha fet cas. Aleshores m'he enfilat pel camí darrera seu.
Tornà a vacil·lar. Jim esperà sense impacientar-se. Deixant de banda el fet que allí no hi havia cap sender i que Prince no udolava mai, la cosa semblava veritablement real, com si hagués tingut lloc.
—Vaig trobar Prince al capdamunt. S'havia assegut al costat d'una tomba grisa, el cap inclinat cap enrera, i udolava com un llop. Vaig cridar-lo, però no me'n féu cas. Aleshores vaig atansar-me a la tomba. Era la meva. Hi havia el meu nom. Les lletres es veien bé, però semblaven una mica gastades, com si la creu hagués estat col·locada ja feia temps. I ho havia estat.
—Com ho saps?
—També hi havia les dates. Deia: Daisy Fielding Harker. Nada el dia 13 de novembre del 1930. Morta el dia 2 de desembre del 1955. —Va mirar-lo, com si esperés que ell se'n riuria, però quan va veure que no ho feia, aixecà el cap amb un gest una mica desafiador—. Ara ja ho saps. T'havia dit que era còmic, oi? Fa quatre anys que sóc morta.
—Sí?
Va somriure forçadament amb l'esperança d'amagar un sobtat sentiment de pànic, d'impotència. Més que el somni, el pertorbava la realitat que suggeria: un dia Daisy moriria, i aleshores hi hauria una veritable llosa sepulcral que duria el seu nom. Oh, Daisy, no et moris.
—Jo et veig molt viva —digué, però les paraules, a les quals havia volgut donar un to lleuger i despreocupat, li sortiren com un grapat de plomes que es converteixen en pedra en caure pesadament sobre la taula. Les recollí de nou i tornà a intentar-ho—. De fet, per dir-ho amb una frase feta, et veus tan bonica com una imatge.
Els seus sobtats canvis d'humor l'enquimeraven i el deixaven desconcertat. Mai no havia estat capaç de preveure'ls, de manera que res no l'havia preparat per a la seva inesperada rialla.
—He anat al millor embalsamador.
Deprimida o animada, però, ell sempre estava disposat a seguir-li el joc.
—Devies trobar-lo a les pàgines grogues, suposo…
—Naturalment. Tot ho trobo a les pàgines grogues, jo.
Llur primer encontre gràcies a les pàgines grogues de la guia de telèfons s'havia convertir en una broma habitual. Quan Daisy i la seva mare arribaren a San Félice procedents de Denver, amb la intenció de comprar una casa, la primera cosa que feren fou consultar la guia per estudiar la llista d'agents de la propietat. Havien escollit Jim perquè en aquell temps Ada Fielding s'interessava per la numerologia i el nom de James Harker contenia el mateix nombre de lletres que el seu.
Aquella setmana, mentre les acompanyava a visitar algunes cases, Jim va assabentar-se de moltes coses sobre les dues dones. Daisy s'havia mostrat exigent i interessada en els detalls de la construcció, en els desguassos, en els interessos que caldria pagar, en les contribucions i els impostos, però al cap i a la fi acabà escollint una casa perquè tenia una xemeneia que li agradava. La propietat era massa cara, les condicions poc favorables, no estava assegurada contra els termites i el sostre tenia goteres, però Daisy es negà a mirar-ne cap més. «Té una xemeneia tan bonica», va dir, i no hi hagué res a fer.
Jim, que era un home pràctic i de cap clar, va quedar fascinat per allò que li semblà una prova del caràcter sentimental i impulsiu de Daisy. Abans d'acabar-se la setmana, ja estava enamorat. Deliberadament, amb tot d'excuses que, segons ella digué després, no havien enganyat la senyora Fielding, anà ajornant el moment de completar els papers de la venda. Daisy no sospità res. Dos mesos després ja eren casats i la casa a la qual van traslladar-se tots tres no era la de la xemeneia que tant havia encisat Daisy, sinó el domicili que el mateix Jim tenia a Laurel Street. Fou Jim qui insistí que la senyora Fielding anés a viure amb ells. Fins i tot aleshores, ja tenia una vaga idea que aquelles qualitats que admirava en Daisy podien fer que de vegades fos difícil de manejar i que en aquestes ocasions la senyora Fielding, tan pràctica com ell, podria fer el seu servei. La combinació havia donat un bon resultat, per bé que no fos perfecte del tot. Més endavant, Jim havia fet construir la casa del congost a la qual ara vivien i la caseta que ocupava la seva sogra. Duien una vida tranquil·la i ordenada. Una vida que no deixava marge per als somnis inesperats.
—Daisy —digué en veu baixa—. No t'hi amoïnis.
—No ho puc evitar. Per força ha de tenir algun sentit, aquest somni; tot és tan específic, amb el meu nom, les dates…
—No hi pensis més.
—Faré el possible. Però no puc estar-me de preguntar-me què devia passar aquell dia, el dos de desembre de l'any 1955.
—Moltes coses, probablement; com cada dia.
—Vull dir què em devia passar a mi —féu ella impacientment—. Per força devia passar-me alguna cosa, alguna cosa molt important.
—Per què?
—Si no fos així, el meu inconscient no hauria escollit aquella data per a la tomba.
—Si el teu inconscient és tan volàtil i imprevisible com el teu pensament conscient…
—Parlo seriosament, Jim.
—Ja ho sé, i em sap greu. Voldria que no hi pensessis més.
—Ja t'he dit que miraria de fer-ho.
—Ho promets?
—Sí.
Era una promesa tan fràgil com una bombolla de sabó; va trencar-se abans que el cotxe de Jim es perdés de vista.
Daisy s'aixecà i començà a passejar-se; caminava pesadament, amb les espatlles inclinades, com si es carregués el pes de la llosa sepulcral.
Potser valdria més que ara, quan el meu final ja és tan proper, m'abstingués d'entrar de nou a la teva vida
Daisy no mirà el cotxe que s'allunyava, de manera que no podia saber que Jim s'havia aturat un moment a la caseta de la senyora Fielding. Va començar a sospitar-ho quan la seva mare, sempre molt regular en els seus costums, es presentà a la porta de darrera mitja hora abans que d'habitud. Duia Prince subjecte amb la corretja i, quan el deslligà, el gos de pastor inicià tot un seguit de voltes per la cuina, com si l'haguessin tingut encadenat durant un parell d'anys.
Com que la senyora Fielding vivia sola, hom considerava prudent que Prince, bordaire infatigable, es quedés de nit a la caseta per tal de protegir-la. Degut a aquest talent per a bordar, tenia la reputació d'ésser un excel·lent gos de guarda. El fet era que el talent de Prince era poc discriminador; bordava contra les glans que queien sobre el sostre de la casa amb el mateix entusiasme que ho hauria fet contra un lladre que s'hi hagués volgut introduir. Per bé que Prince mai no havia estat posat a prova, en general hom creia que, al moment oportú, es manifestaria com era degut i protegiria els seus amos i la propietat amb ferotge lleialtat.
Daisy va acollir-lo amb tot de carícies, perquè li agradava de fer-les-hi i perquè ell les esperava. Pel que fa a les dues dones, es veien prou sovint per a fer-se compliments.
—Avui has vingut més d'hora —digué Daisy.
—Sí?
—Ja saps que sí.
—Molt bé, doncs —digué la senyora Fielding sense donar-hi importància—. Ja és hora que m'oblidi una mica del rellotge. Feia un matí tan bo i he sentit que la ràdio deia que s'atansava una tempesta… de manera que he volgut aprofitar el sol i…
—Prou, mare.
—Prou de què?
—Jim t'ha vingut a veure, oi?
—Sí, s'ha aturat un moment.
—Què t'ha dit?
—Oh, res de particular.
—Això no és una resposta —féu Daisy—. Voldria que deixéssiu de tractar-me com una criatura idiota.
—Bé, potser Jim ha dit que et convindria de prendre un reforçant per als nervis… No és que pensi que estàs malalta dels nervis, però convindràs que un reforçant mai no fa mal.
—No ho sé.
—Telefonaré a aquell metge tan amable que tenen a la clínica i li demanaré que et recepti alguna cosa on hi hagi vitamines i minerals i jo què sé. O potser serien preferibles les proteïnes.
—No vull proteïnes, ni vitamines, ni minerals, ni res de res.
—Em sembla que aquest matí no tenim gaire bon humor… —digué la senyora Fielding amb un lleu somrís—. Et fa res que begui una mica de cafè?
—No, fes.
—No en vols, tu?
—No.
—No, gràcies, si no et fa res. Els nostres problemes privats no excusen la mala educació. —Va filtrar una mica de cafè de la cafetera elèctrica—. Perquè suposo que tens problemes privats.
—Jim t'ho deu haver contat tot.
—Ha dit alguna cosa d'un ridícul somni que t'ha intranquil·litzat. També ell semblava inquiet. Potser valdria més que no el molestessis amb coses sense importància. Viu molt lligat a tu, Daisy.
Lligat…
Les paraules no acabaven de conjurar la imatge que pretenien de suggerir. Daisy només podia veure una doble mòmia, dues persones que havien mort ja feia temps, empresonades pel mateix llençol entortolligat. La mort de nou. Fos quina fos la direcció del seu pensament, la mort l'esperava a la cantonada, a la primera giragonsa del camí, talment una ombra que la precedia.
—No ha estat un somni ridícul —digué—. Ha estat un somni real i molt important.
—Potser t'ho sembla ara perquè encara et sents trasbalsada. Quan et tranquil·litzaràs, hi podràs pensar d'una manera més objectiva.
—És molt difícil, d'encarar-se objectivament amb la pròpia mort —féu Daisy en un to sec.
—Però no ets morta. Ets aquí, viva i en bona salut, i em penso que també feliç… Ets feliç, oi?
—No ho sé.
Prince, sensible com tots els de la seva raça a les atmosferes emocionalment carregades, s'havia immobilitzat al pas de la porta amb la cua entre les cames, espiant les dues dones.
S'assemblaven molt i, temps enrera, potser fins i tot hi havia hagut entre elles una semblança de caràcter. Però les circumstàncies de la seva vida havien obligat la senyora Fielding a disciplinar-se d'una manera rigorosa. El senyor Fielding, un home encisador, havia demostrat ésser una persona escassament afeccionada al treball i a proveir a les necessitats de la família. I la senyora Fielding només solia referir-se al seu ex-marit en moments d'extrema còlera i, pel restant, mai més no havia tornat a tenir notícies seves. Daisy, de lluny en lluny, i sempre procedent de distintes ciutats, rebia algun missatge que deia: Petita Daisy, em pregunto si podries enviar-me uns quants diners. Passatgerament passo una mica d'angúnia, però d'un moment a l'altre espero fer-me amb una bona quantitat… Daisy, sense dir-ne res a la seva mare, contestava totes les lletres.
—Escolta, Daisy, d'aquí a deu minuts vindrà la criada. —La senyora Fielding mai no anomenava Stella pel seu nom, perquè la dona no li agradava—. Encara tenim temps de parlar una mica a soles, com acostumàvem a fer.
Daisy sabia que aquella conversa a soles acabaria per convertir-se en un examen pràcticament exhaustiu de les seves pròpies faltes: era massa emotiva, li faltava voluntat, era massa egoista; en un mot, s'assemblava massa al seu pare. Invariablement, les debilitats de Daisy acabaven per ésser una duplicació de les del seu pare.
—Sempre hem confiat l'una en l'altra —digué la senyora Fielding—, perquè hem viscut molts anys totes dues soles.
—Parles com si mai no hagués tingut un pare.
—Naturalment que el vas tenir. Però…
No calia prosseguir. Daisy sabia el restant: el seu pare no solia passar gaire temps a casa, i quan hi era, no servia de gran cosa.
Silenciosament, Daisy es girà i s'adreçà a l'habitació del costat. Prince va veure que s'atansava, però no es va moure del pas de la porta i, quan la noia passà per damunt seu rondinà per tal d'indicar la seva desaprovació per la seva manera de captenir-se i pel caient de les coses en general. Ella el va renyar, sense convicció. Ja feia vuit anys que tenia el gos, tants com en duia de casada, i de vegades li semblava que Prince era més conscient de les seves emocions que Jim, la seva mare o ella mateixa. Ara el ca va seguir-la fins a la sala d'estar i quan la noia es va asseure, s'assegué també, li posà una pota damunt la falda i la mirà greument amb els seus ulls bruns, la boca oberta, a punt de parlar si hagués pogut: Apa, noia, anima't. El món no és un indret tan dolent Hi sóc jo.
Prince no es va moure ni quan la criada entrà per la porta de darrera, tot i que la seva arribada era generalment acollida amb gran soroll i gatzara.
Stella era una noia de la ciutat. No li agradava de treballar al camp. Tot i que Daisy li havia explicat freqüentment i pacientment que de la casa al supermercat més proper només hi havia deu minuts, Stella no s'havia deixat convèncer. Sabia reconèixer el camp quan el veia, aquest indret ho era, i no li agradava gens. Veure tota aquella naturalesa al seu entorn la feia posar nerviosa. Vespes i colibrís que se li atansaven, cargols que s'arrossegaven, abelles que zumzejaven pels eucaliptus, puces que es multiplicaven en la terra eixuta i que tot sovint s'enduien una bona mossegada de les cames o dels braços de Stella…
Ella i el seu marit del moment vivien en un segon pis al final de la part baixa de la ciutat, on només s'havia de preocupar de les mosques. A ciutat tot era civilitzat, mai no es veia cap vespa, ni cap cargol, ni cap ocell; només persones, compradors i venedors durant el dia, borratxos i prostitutes a la nit. De vegades eren detinguts sota mateix de la finestra de Stella i, de lluny en lluny, hi havia alguna baralla amb ganivets, sempre ràpida i silenciosa, entre els mexicans que es relaxaven després d'haver-se passat el dia collint llimons o aguacates. A Stella li agradaven aquestes distraccions. La feien sentir ensems viva (perquè tot allò passava) i virtuosa (perquè no li passava a ella. No era una prostituta ni una borratxa; l'únic vici que tenia era de jugar-se un parell de dòlars als cavalls, cosa que feia en una habitació interior del Sea Esta Cafè, on entrava cada matí abans d'acudir al treball).
Mentre els Harker van viure a ciutat, Stella va mostrar-se satisfeta amb la seva col·locació. Eren gent agradable, tant com puguin ésser-ho les persones per les quals hom ha de treballar, no miraven massa prim amb els diners ni tenien mal caràcter. Però no podia sofrir el camp, l'aire fresc la feia tossir, el silenci la deprimia. Mai no passava cap cotxe, o gairebé mai, no se sentien ràdios engegades a tota veu, ningú no xerrava…
Abans d'entrar a la casa, Stella trepitjà tres formigues i esclafà un cargol. Era el mínim que podia fer en benefici de la civilització. Segur que aquestes formigues s'han adonat que les trepitjava, pensà, i introduí els seus vuitanta quilos per la porta de la cuina. Com que ni la senyora Harker ni la vella no eren a l'habitació, Stella començà la seva jornada fent-se un pot de cafè i menjant-se cinc entrepans de pernil. Els Harker tenien una cosa molt agradable: només compraven el millor i ho compraven en abundància.
—Menja —digué la senyora Fielding, a la sala d'estar—. Ja ha començat. Gairebé no fa res més en tot el dia.
—La darrera que vam tenir tampoc no era cap tresor.
—Però aquesta és impossible. T'hauries de mostrar més enèrgica, Daisy, fer-li veure qui és la mestressa.
—Ni jo no estic segura de saber-ho —digué Daisy amb un aire una mica estranyat.
—És clar que ho saps. Ets tu.
—No m'ho sembla. Ni en tinc ganes.
—Bé, doncs ho ets, tant si en tens ganes com si no; per això cal que exerceixis la teva autoritat i que et mostris decidida d'una vegada. Si vols que faci una cosa, o que no la faci, digues-ho. No és una clarivident. Espera que tu li diguis què ha de fer, en què s'ha d'ocupar.
—Em sembla que això no serviria de res amb Stella.
—Prova-ho, de tota manera. Aquest costum (i és un costum, no un defecte de la personalitat com jo em pensava abans) de deixar que tot se t'escapi perquè no vols molestar-te, perquè no t'hi vols amoïnar, és el mateix que tenia el teu…
—El meu pare. Ja ho sé. No cal que diguis res més.
—M'agradaria de poder-ho fer. En primer lloc, ja m'hauria agradat de no haver hagut de començar. Però quan veig tot aquest desgavell tan innecessari, no puc callar.
—Per què? Stella no ho fa pas tan malament. Fa les coses una mica a l'atzar, però no pot esperar-se gran cosa més de ningú.
—No hi estic d'acord —la contradigué la senyora Fielding, arrufant el front—. De fet, em sembla que aquest matí no estem d'acord en res. No comprenc què et passa. Jo em sento com sempre; més ben dit, m'hi sentia fins que he sabut això d'aquest somni absurd.
—No és absurd.
—No? Molt bé, no ho vull discutir. —S'inclinà endavant, una mica encarcarada, i deixà la seva tassa buida damunt la taula. Era una taula que havia fet el mateix Jim amb fusta d'asc i llosetes de color de vori—. No sé per què ja no em parles amb franquesa, Daisy.
—Potser perquè vaig madurant.
—Madurant? Allunyant-te, potser.
—Tot és el mateix.
—Sí, suposo que sí, però…
—Potser no volies que em fes gran.
—Quina ximpleria! És clar que ho volia.
—De vegades m'imagino que no et sap greu que no pugui tenir fills, perquè si en tingués es veuria que ja no sóc jo mateixa. —Va fer una pausa i es mossegà el llavi inferior—. No, no volia dir això. Ho sento, però ha sortit així. No era la meva intenció.
La senyora Fielding s'havia posat pàl·lida i es premia les mans, que tenia sobre la falda.
—No accepto les teves excuses, ha estat una observació cruel i estúpida. Però ara m'adono del que es tracta. Has tornat a pensar-hi, potser fins i tot t'has fet il·lusions.
—No —digué Daisy—. Cap il·lusió.
—Quan acceptaràs l'inevitable, Daisy? Em pensava que ja t'hi havies acostumat. Fa cinc anys que ho saps.
—Sí.
—L'especialista de Los Ángeles ho va dir ben clar.
—Sí.
Daisy no recordava quant de temps feia, ni el mes, ni la setmana. Només es recordava del dia, des del començament, des que de bon matí va trobar-se malament. Després va telefonar a una amiga seva que treballava en una clínica local. «Eleanor? Sóc Daisy Harker. Mai no t'ho imaginaries, mai. Sóc tan feliç que estic a punt de rebentar. Em penso que estic prenyada. Gairebé n'estic segura. No és meravellós? Tot el matí que em sento molt marejada, però tot i això sóc feliç, si ho pots entendre. Escolta, ja sé que la ciutat és plena de tocòlegs, però vull que em recomanis el millor de tota la comarca, el millor dels millors…».
Recordava el viatge a Los Ángeles, amb la seva mare al volant. Se sentia tan extàtica, tan viva! Ho veia tot sota una llum nova, observava tot allò que l'envoltava com si es preparés a assenyalar totes les meravelles del món al seu fill. Més tard, l'especialista parlà ben clarament: «Ho sento, senyora Harker. No veig el més petit senyal d'embaràs».
No li fou possible de sentir res més. Es va enfonsar, plorà i gemegà tant, que el doctor va haver d'acabar d'informar la mare, i ella ho digué a Daisy: mai no tindria fills.
De tornada a casa, la senyora Fielding va parlar gairebé tota l'estona mentre Daisy mirava el lúgubre paisatge (on eren les carenes verdes?), el mar de color pissarra (havia estat mai blau?), i les dunes estèrils (estèril, estèril, estèril). La senyora Fielding havia dit que no per allò el món s'acabava, però per altra banda s'havia pertorbat tant, que gairebé no podia conduir. Es va veure obligada a aturar-se davant un petit cafè que hi havia al costat del mar, i les dues dones van restar molta estona assegudes, l'una davant l'altra, mirant-se a través d'una taula greixosa i plena d'engrunes. La senyora Fielding seguia parlant, aixecant la veu per tal de fer-se oir entre la remor de les ones que es trencaven contra la platja i l'estrèpit de plats que venia de la cuina.
Ara, al cap de cinc anys, encara emprava alguna d'aquelles mateixes paraules.
—Compta totes les coses que tens, Daisy. Tens seguretat i confort, bona salut i, probablement, el millor marit de la terra.
—Sí —contestà Daisy—. Sí.
Pensava en la tomba del seu somni i en la data de la seva mort, el dia dos de desembre de l'any 1955. Feia quatre anys, no cinc. I la visita a l'especialista devia haver tingut lloc a la primavera, no al desembre, perquè les carenes eren verdes. No hi havia cap relació entre el dia de la visita i aquell altre en el qual ella pensava com en el Dia, amb majúscula.
—Després —prosseguí la senyora Fielding—, ara d'un dia a l'altre deuràs tenir notícies d'alguna de les organitzacions d'adopció que et tenen en llista. Potser hauries hagut d'apuntar-t'hi més aviat, però ara ja és massa tard per a preocupar-te'n. Mira les coses pel seu bon costat. Un d'aquests dies tindràs una criatura i tu i Jim l'estimareu com si fos realment vostra. Em penso que de vegades no t'adones de la sort que tens d'haver-te casat amb Jim. Quan penso en les coses que algunes dones han hagut de suportar, en casar-se…
Es refereix a ella mateixa, pensà Daisy.
—Ets una noia sortosa, Daisy, molt sortosa.
—Si.
—El que et passa, al meu veure, és que tens poca feina. Darrerament, t'has despreocupat de moltes activitats. Per què has deixat córrer el curs de literatura russa?
—No podia retenir els noms.
—I el mosaic que feies…
—No tinc talent per a aquestes coses.
I com per demostrar que algú de la casa en tenia en certa mesura, Stella es posà a cantar mentre rentava els plats de l'esmorzar.
La senyora Fielding s'atansà a la porta de la cuina i la tancà sense massa miraments.
—Ja és hora que emprenguis una cosa o altra, una cosa que t'absorbeixi de veritat. Per què no véns a dinar amb mi al Club Dramàtic? Potser algun dia t'interessaria de prendre part en una de les nostres representacions.
—En dubto molt.
—No hi ha res com el teatre. Només cal que facis allò que et diu el director. Aquest migdia ha de parlar un conferenciant molt interessant. En lloc de quedar-te aquí rumiant perquè has somniat que algú et va matar, més valdria que sortissis una mica.
De sobte, Daisy s'inclinà endavant, rebutjà la pota del gos i s'aixecà.
—Què has dit?
—No m'has sentit?
—Torna-ho a dir.
—No veig que sigui necessari… —La senyora Fielding féu una pausa i, amoïnada, va ruboritzar-se—. Molt bé, com vulguis. Faria qualsevol cosa per complaure't. Només he dit que, en lloc de quedar-te aquí pensant en el teu malson, faries més bé d'acompanyar-me al dinar del Club.
—Em sembla que no era exactament això.
—No puc recordar-ho més bé, doncs.
—Has dit: perquè he somniat que algú em va matar. —Hi va haver un breu silenci—. No has dit això?
—Potser sí. —L'amoïnament de la senyora Fielding es convertia en alguna cosa més profunda—. Per què discutir una petita diferència en les paraules?
No és una petita diferència, pensà Daisy. És una diferència enorme. Vaig morir s'ha convertit en algú em va matar.
Novament, va posar-se a passejar amunt i avall de l'habitació, seguida pels ulls plens de retrets del gos i per la desaprovadora mirada de la seva mare. Vint-i-dos passos cap a un costat, vint-i-dos cap a l'altre. Al cap d'una estona, el gos començà a seguir-la, com si haguessin sortit a passejar plegats.
Passejàvem per la badia que hi ha sota el cementiri i, de sobte, Prince va desaparèixer muntanya amunt. Podia sentir que udolava. Vaig xiular-li, però no acudí. Vaig enfilar-me pel camí, darrera seu. S'havia assegut al costat d'una tomba, i la tomba duia el meu nom: Daisy Fielding Harker. Nada el dia 13 de novembre de l'any 1930. Morta et dia 2 de desembre de l'any 1955…
Però no ho puc evitar. La meva sang corre per les teves venes
A migdia Jim va picar-li per telèfon i li demanà de trobar-se a ciutat a l'hora de dinar.
Van menjar sopa i amanida i van prendre cafè a State Street. El local era ple i sorollós i Daisy va agrair a Jim que l'hagués escollit. No hi havia cap necessitat d'obligar-se a conversar. En un indret on hi havia tanta de gent que parlava, el silenci entre dues persones determinades passava desapercebut. Jim fins i tot tenia la impressió que ho havien passat bé i quan van separar-se davant el cafè, preguntà:
—Oi que et sents més bé?
—Sí.
—No has tingut més baralles amb el teu inconscient?
—Oh, no!
—Bona noia. —Afectuosament, va prémer-li l'espatlla—. Fins a l'hora de sopar.
Daisy va seguir-lo amb la mirada fins que ell tombà la cantonada per adreçar-se al solar d'aparcament. Aleshores es posà a caminar lentament carrer avall, en direcció oposada, sense altre desig que romandre allunyada de la seva llar tant de temps com fos possible.
El vent que s'havia aixecat la fiblava i al capdamunt de les muntanyes daurades tot de núvols de tempesta es reunien com plomalls de fum negre. Per primer cop aquell dia, pensà en quelcom que no tenia res a veure amb ella. Pluja. Plourà.
A mesura que el vent empenyia els núvols cap a la ciutat, la gent que passejaven pel carrer s'anaven excitant amb l'amenaça de la pluja. Caminaven més de pressa, parlaven en veu més alta. Els estranys parlaven als estranys: «Què me'n dieu, d'aquests núvols?…». «Aquesta vegada sí, que va de veres…». «Aquest matí, quan he estès la roba, no es veia ni un núvol…». «Ve a punt per a les meves cineràries…».
«Pluja», deien, i aixecaven llurs cares cap al cel com si en lloc d'aigua esperessin una dutxa d'or.
Havia estat un any sense hivern. Els dies calents i assolellats que en general s'acabaven cap al novembre, s'havien allargat fins a Nadal i Any Nou. Ara era el febrer i els dipòsits d'aigua baixaven de nivell i grans extensions de muntanya havien estat prohibides als excursionistes i acampadors per por d'un incendi. Els sembradors de núvols esperaven que aquests fessin llur aparició, talment actors que ja se saben el paper i esperen que es materialitzi un escenari.
Els núvols arribaren amb llurs negres i grisos més bells que tots els colors de l'espectre, i tot d'una el sol es féu fonedís i l'aire s'enfredorí.
Em mullaré, pensà Daisy. Més valdria que me n'anés cap a casa. Però els seus peus seguien caminant com si pensessin per llur compte i es neguessin a fer cas d'una noia tímida que tenia por de mullar-se una mica.
Darrera seu, algú pronuncià el seu nom: «Daisy Harker».
S'aturà i es girà, perquè havia reconegut la veu d'Adam Burnett. Burnett era un advocat, un vell amic de Jim que compartia la seva afecció per l'ebenisteria. Adam acudia sovint a la casa dels Harker per escapolir-se de la seva família de vuit persones, però Daisy no el veia gaire. En general, els dos homes es tancaven al taller que Jim tenia als baixos de la casa.
Daisy s'havia passat el matí pensant si aniria o no aniria a veure Adam i aquest encontre la deixà una mica confosa, com si el fet d'haver-hi pensat hagués conjurat la seva persona. Ni va saludar-lo. Vacil·lant, li digué:
—És curiós que ens hàgim trobat.
—No tan curiós. Tinc el despatx dues cases més avall i sempre dino al restaurant que hi ha a l'altra banda.
Era un home d'una quarantena d'anys, alt i de complexió robusta, que es produïa d'una manera brusca però agradable, molt professional. Tot seguit va adonar-se de la confusió de Daisy, però no va saber trobar-hi una explicació.
—És difícil d'evitar-me, per aquests encontorns.
—M'havia oblidat que tenies el despatx per aquí…
—Sí? De moment, en veure't, se m'ha acudit que potser venies a fer-me una visita.
—No. No. —No, no és possible que hagi vingut deliberadament cap aquí. Ni em recordava que tenia el despatx per aquesta banda, o no em recordo que ho recordés—. No anava enlloc. Em passejava. Fa tan bon dia!
—Fa fred. —Mirà ràpidament cap al cel—. I plourà de seguida.
—M'agrada, la pluja.
—En aquest moment ens agrada a tots.
—Vull dir que m'agrada de passejar sota la pluja.
El seu somrís era amical, però una mica estranyat.
—Molt bé, doncs, endavant. T'anirà bé de fer una mica d'exercici i no em penso que la pluja et faci cap mal.
Ella no es va moure.
—He pensat que era curiós de trobar-te perquè… be, perquè aquest matí pensava en tu.
—Ah?
—Fins i tot pensava a… a quedar en una hora per a veure't.
—Per què?
—Fins a cert punt ha passat una cosa…
—Com pot una cosa passar fins a cert punt? Passa o no passa.
—No sé com explicar-me. —Havien començat a caure les primeres gotes, però ni se n'adonà—. Em tens per una dona neuròtica?
—No em sembla que sigui l'indret ni l'hora més oportuns per a discutir-ho —va contestar-li una mica secament—. Pot agradar-te de passejar sota la pluja. A d'altres no ens agrada.
—Adam, escolta'm…
—Més val que vinguis al despatx. —Va donar un cop d'ull al seu rellotge de polsera—. Disposo de vint-i-cinc minuts; després he d'anar al jutjat.
—No vull venir.
—Em penso que sí.
—No, em sembla que estic fent el ridícul.
—El mateix em passa a mi, aquí aguantant la pluja. Apa, anem, Daisy.
Van agafar l'ascensor fins al tercer pis. La telefonista i la secretària d'Adam encara eren a dinar i el pis es veia fosc i quiet. Adam va encendre el llum de la sala d'espera, entrà al despatx i penjà la seva humida americana al penjador de llautó ja passat de moda.
—Seu, Daisy. Tens bon aspecte. Com segueix, Jim?
—Molt bé.
—Ha fet algun altre moble, darrerament?
—No. Ara poleix una vella taula d'erable per a la sala d'estar.
—D'on l'ha treta?
—Els antics propietaris de la casa que va comprar la deixaren perquè era massa vella. Suposo que no sabien què era, tenia moltes capes de pintura al damunt. Deu pel cap baix, segons Jim.
Sabia que això formava part de la seva tècnica, fer-la parlar de coses impersonals i sense interès, i la molestava una mica que el procediment tingués èxit. Era com si l'home posés unes quantes gotes d'oli als indrets escaients de la maquinària i de sobte les rodes comencessin a girar; va contar-li, doncs, el seu malson. La pluja queia impetuosament contra la finestra, però Daisy es passejava per una platja assolellada amb el seu gos Prince.
Adam va inclinar-se enrera i escoltà, sense altra reacció aparent que un ocasional parpelleig. Per dins se sentia sorprès, no pel somni, sinó per la manera que el contava ella, fredament i sense emoció, com si en lloc d'una fantasia del seu cervell es limités a descriure una simple cadena d'esdeveniments naturals.
Daisy acabà la seva relació repetint les dates que hi havia a la tomba.
—13 de novembre de l'any 1930 i 2 de desembre de l'any 1955. El dia del meu naixement —féu— i el dia de la meva mort.
Amoïnat, Adam va fer un soroll amb els llavis i s'inclinà endavant; la cadira es queixà del seu pes.
—No sóc psicoanalista; no interpreto somnis.
—No et demano pas que ho facis. No cal interpretar-lo, resulta prou clar. El dia 2 de desembre de l'any 1955 va passar-me alguna cosa tan terrible que produí la meva mort. Vaig ser espiritualment assassinada.
Un assassinat psíquic, pensà Adam. L'únic que em faltava de sentir. Aquestes ximpletes que no tenen res més a fer no fan més que buscar-se maldecaps i buscar-ne als altres…
—Ho creus de veritat, Daisy?
—Sí.
—Molt bé. Suposa que aquell dia va passar realment alguna cosa catastròfica… Com és que no et recordes de què es tractava?
—Provo de recordar-me'n. Per això volia parlar amb tu. Em cal recordar-ho, em cal reconstruir aquell dia.
—Bé, doncs no puc ajudar-te. I, encara que pogués, tampoc no ho faria. No veig que serveixi de res, de tractar de recordar coses desagradables.
—Coses desagradables? En sembla que l'expressió és poc forta.
—Si no et recordes del que va passar —li digué ell amb una mica d'ironia—, com pots saber que l'expressió és poc forta?
—Ho sé.
—Ho saps. Perquè sí, oi?
—Sí.
—M'agradaria que tots els coneixements fossin tan fàcils d'adquirir.
Ella el mirava amb un esguard fred i segur d'ell mateix.
—No m'acabes de creure, oi, Adam? És una llàstima, perquè sóc una persona seriosa. Jim i la meva mare em tracten com una criatura i jo de vegades em captinc com si ho fos, perquè és més fàcil, no pertorba la imatge que tenen de mi. Però la imatge que en tinc jo és diferent del tot. Em considero raonablement intel·ligent; vaig acabar els estudis universitaris quan tenia vint-i-un any… Bé, no cal parla-ne. És evident que no et convenceré. —Sobtadament, s'aixecà i se n'anà cap a la porta—. De tota manera, gràcies d'escoltar-me.
—On vas, tan de pressa? Espera't.
—Per què?
—Per començar, no hem decidit res. Per altra banda, admeto que la teva situació m'intriga. Això de reconstruir tot un dia de quatre anys enrera…
—Bé?
—Serà molt difícil.
—Ja ho sé.
—Suposa que ho poguessis fer. Aleshores, què?
—Si més no, sabria què va passar.
—I de què et serviria, de saber-ho? No per això series més feliç.
—No.
—Per què no ho deixes córrer, doncs? Oblida't de tot aquest assumpte. No hi has de guanyar res i potser hi pots perdre alguna cosa. No hi has pensat, en això?
—No. Fins ara, no.
—Pensa-hi, doncs. —S'aixecà i va obrir-li la porta—. Una altra cosa, Daisy. El més probable és que aquell dia no et vagi passar res. Els somnis no són mai lògics. —Sabia que la paraula mai era massa forta en aquest cas, però se'n serví deliberadament. A la noia, li calien paraules fortes que la sostinguessin o que li permetessin de posar de nou a prova la seva fortalesa.
—Bé, ara me n'he d'anar —digué Daisy—. Ja t'he pres massa temps. M'enviaràs la factura, naturalment.
—Naturalment que no.
—T'asseguro què si ho fas em sentiré més tranquil·la.
—Molt bé, ho faré, doncs.
—I gràcies pel consell, Adam.
—La majoria dels meus clients em donen les gràcies pels consells que els dono i després, en arribar a casa, fan exactament tot el contrari. És aquest el teu cas, Daisy?
—Em penso que no —contestà ella seriosament—. Estic contenta d'haver pogut parlar amb tu. No puc discutir les coses, vull dir aquests problemes, amb Jim o amb la meva mare. M'estimen massa. S'intranquil·litzen quan veuen que abandono el meu paper d'innocent feliç.
—Hauries de poder parlar francament amb Jim. Sou un matrimoni que s'avé.
—Un matrimoni ben avingut implica una bona part de dissimulació.
El seu rondineig no indicà ni acord ni desacord. Abans de decidir-ho em cal pensar-hi. Dissimulació? Potser sí.
Va acompanyar-la fins a l'ascensor, satisfet d'haver sabut manejar la situació, content que ella hagués reaccionat bé. Va adonar-se que, encara que feia molt de temps que coneixia Daisy, mai no hi havia tingut una conversa seriosa; fins i tot després de descobrir que no era feliç, ni innocent, ni alegre, s'obstinà a acceptar el seu paper de noia contenta i satisfeta.
L'ascensor pujà i tot i que algú ja el reclamava, Adam el va mantenir obert amb una mà. De sobte, experimentava la desagradable impressió que no podia permetre que Daisy se n'anés, que després de tot no havien decidit res i que els bons consells que li havia donat es dissipaven com el fum endut per un dia de vent.
—Daisy…
—Hi ha algú que reclama l'ascensor.
—Només volia dir-te que sempre que et sentis intranquil·la em pots venir a veure amb tota llibertat.
—Ja no m'hi sento.
—De veritat?
—Adam, hi ha algú que vol l'ascensor. No podem…
—T'acompanyaré fins baix.
—No cal…
—M'agrada de baixar en ascensor.
S'esmunyí cap dins, tancà la porta i començà la lenta davallada. Però no era prou lenta, encara. Abans que Adam tingués temps de pensar si havia de dir alguna altra cosa, l'ascensor ja era baix i Daisy li donava de nou les gràcies, massa polidament i formal, com si agraís a un amfitrió l'avorrida reunió que ara abandonava.
* *
Quan em mori, una part de mi seguirà vivint en tu, en els teus fills i en els fills dels teus fills
Daisy arribà a casa seva a dos quarts de tres. Stella va acollir-la a la porta, tan vermella i excitada, que, a Daisy, li passà pel cap que la dona podia haver-se acostat massa al bar de Jim.
—Hi ha un senyor que volia parlar amb vostè —digue Stella—. Ha picat tres vegades des de la una i m'ha dit que es tractava d'una cosa molt urgent; volia saber quan vostè tornaria i tot això. —En aquella casa mai no solia passar res d'engrescador i la dona estava disposada a aprofitar l'avinentesa fins al final—. Les dues primeres vegades no ha volgut donar-me el seu nom, però la darrera vegada m'he quadrat i li he preguntat: de part de qui, si us plau? Es veia que no ho volia dir, però a la fi ha cantat i jo he escrit el seu nom i un número què m'ha donat, a la coberta d'una revista; vol que li piqui.
Stella havia escrit al capdamunt de la coberta de la revista: Stan Foster 67134 urgent. Daisy mai no havia sentit parlar de cap Foster i va creure que o l'home o Stella devien haver-se equivocat. Potser ella no havia entès bé el nom, o potser el senyor Foster volia parlar amb una altra senyora Harker.
—Estàs segura del nom? —li preguntà.
—Me l'ha confegit dues vegades, S-T-A-N…
—Molt bé. Gràcies. Li picaré quan m'hagi canviat de vestit.
—Com s'ho ha fet, per mullar-se tant? També plou, a ciutat?
—Sí —digué Daisy—, també hi plou.
Era al seu dormitori, canviant-se el vestit, quan el telèfon es disparà de nou. Un minut després, Stella picava a la porta.
—Torna a ser aquell senyor Foster. Li he dit que vostè ja havia arribat. He fet bé?
—Sí. Li parlaré des d'aquí. —Es va embolicar amb una bata de bany, s'assegué al llit i agafà l'aparell—. Aquí la senyora Harker.
—Hola, petita.
Fins i tot si no hagués reconegut la veu del seu pare, hauria sabut de qui es tractava. Ningú, llevat d'ell, no li deia petita.
—Daisy, petita… Encara ets aquí?
—Sí, pare.
En aquell moment no experimentava ni satisfacció ni disgust, únicament una mena de sorpresa i el natural alleujament en saber que seguia viu. Ja feia gairebé un any que no havia rebut cap lletra d'ell, tot i que ella li havia escrit més d'una vegada. I la darrera vegada que hi parlà fou quan l'home va telefonar-li des de Chicago per felicitar-la el dia del seu natalici, ja feia tres anys. Estava molt borratxo i, d'altra banda, no era el natalici de Daisy.
—Com segueixes, pare?
—Molt bé. Oh, he tingut una mica d'això i una mica d'allò, però en conjunt estic bé.
—Ets aquí?
—Sí. Vaig arribar anit.
—Per què no em vas picar?
—Ho vaig fer. No t'ho va dir?
—Qui?
—La teva mare. Vaig preguntar per tu, però eres fora. Va reconèixer la meva veu i va penjar sense miraments.
Daisy recordà que havia entrat a casa després de sortir a donar un tomb amb Prince i que la seva mare era asseguda al costat del telèfon amb un aspecte tenebrós i els ulls endurits. S'han equivocat de número, havia dit la senyora Fielding. Algun embriac. I el contrast de la seva veu, blana i tendra com una malva, havia fet recordar a la noia alguna cosa desagradable que no acabava de poder situar en l'espai o en el temps. Devia estar molt borratxo, va seguir dient la senyora Fielding. M'ha dit petita. Més tard Daisy se n'havia anat al llit pensant no en l'embriac que havia dit petita a la seva mare, sinó en un petit de veritat que ella i Jim adoptarien i que algun dia seria d'ells.
—Per què no tornaves a picar?
—Només ens permeten de picar una vegada.
—Qui?
Ell contestà amb una rialleta avergonyida que va trencar-se a la meitat com una goma massa tensa.
—El fet és que estic en un embolic. Res de greu, però em caldrien un parell de cents dòlars. No he volgut complicar-t'hi i per això els he donat un nom fals. Vull dir que s'ha de pensar en la teva reputació i per això més val que no t'emboliqui en res… Daisy, pel que més vulguis, ajuda'm.
—Sempre ho faig, oi? —digué ella ràpidament.
—Sí, és veritat. Ets una bona noia, Daisy, una noia que estima el seu pare. Mai no m'oblidaré que…
—On ets, ara?
—A ciutat.
—En un hotel?
—No. Al despatx d'un tal Pinata.
—És aquí amb tu, ell?
—Sí.
—I escolta el que diem?
—Està al corrent de tot —va dir el seu pare i va tornar a riure d'aquella manera avergonyida—. Li ho he hagut de contar tot, qui era i qui eres tu, altrament no m'hauria tret. Es dedica a donar fiances.
—De manera que eres a la presó… Per què?
—Daisy, nena, quina necessitat hi ha de contar-t'ho?
—Vull saber-ho.
—Molt bé. Venia a veure't i de sobte em van entrar ganes de beure una copa. De manera que vaig aturar-me en un bar. Hi havia poca feina i, per simple amabilitat, vaig invitar la cambrera. Es diu Nita i és una dona encara jove, molt bonica, que no sempre ho ha passat massa bé. Per abreujar: de sobte es presentà el seu marit i començà a moure-li raons perquè no es quedava a casa amb les criatures. Van insultar-se una mica i després ell la colpejà. Bé, no podia pas quedar-me allí assegut sense fer res…
—Vols dir que et vas barallar?
—Una cosa així.
—Vols dir que sí.
—Sí. Algú va avisar la policia i el marit i jo vam acabar a la comissaria. Ens van acusar d'embriaguesa i de pertorbar l'ordre públic. Res de seriós. Però vaig donar-los un nom fals perquè ningú no sabés que era el teu pare si l'incident es publicava al diari. Ja us he fet avergonyir prou, a tu i a la teva mare.
—Si et plau —digué Daisy—, no et vulguis fer passar per un heroi perquè has donat un nom fals amb la intenció de protegir-nos. Per començar, això és il·legal quan es tenen antecedents penals. No és així?
—Vols dir? —preguntà amb falsa ingenuïtat—. Sigui com sigui, ara ja és massa tard per a amoïnar-s'hi. No és fàcil que el senyor Pinata els ho conti. És tot un cavaller.
Daisy s'imaginava molt bé la definició que el seu pare faria d'aquella paraula: un cavaller era algú disposat a treure'l d'un mal pas. Per la seva banda, s'imaginava Pinata com un vell ullerós i pansit que feia olor de presons i de corrupció.
—Quan li he explicat la meva situació, el senyor Pinata ha pagat molt amablement la meva multa. Però no fa negocis per gust de fer-los, naturalment, de manera que no em puc moure del seu despatx fins que tinguis els diners per a pagar-lo. Són dos-cents dòlars. M'he declarat culpable per acabar d'una vegada. No tenia sentit, això de venir de Los Ángeles per…
—Vius a Los Ángeles?
—Sí. Ens… M'hi vaig instal·lar la setmana passada. Em semblà que seria agradable de viure més a prop teu, petita. A més a més, el clima de Dallas no em provava.
Era la primera vegada que sentia dir que havia viscut a Dallas. La seva darrera adreça havia estat a Topeka, Kansas. Per a Daisy, Topeka, Dallas, Chicago, Toronto, Detroit, Sant Louis, Montreal, tot just eren noms, però sabia que el seu pare havia viscut a tots aquests indrets, que havia caminat per llurs carrers, a la recerca d'alguna cosa que sempre es trobava uns quants centenars de quilòmetres més enllà.
—Daisy: podràs reunir aquests diners, oi? He donat a Pinata la meva promesa solemne.
—Sí, els reuniré.
—Quan? La veritat és que tinc una mica de pressa. Aquesta nit he de tornar a Los Ángeles, on hi ha una persona que m'espera, i no puc deixar el despatx del senyor Pinata fins que hagi pagat; ja t'ho he dit.
—Vindré de seguida.
A Daisy, li semblava veure'l en aquell despatx, presoner de Pinata, lluny de la llibertat. No havia fet més que canviar de presó i de carceller, de la mateixa manera que canviava contínuament de ciutats i d'amics, sense adonar-se que sempre seria un esclau.
—On és, el despatx?
Podia sentir com preguntava a Pinata: «On som?». I la veu de Pinata, sorprenentment jove i agradable per tractar-se d'un vell que es passava la vida rondant presons: «Al número 107 d'East Opal Street, entre els blocs vuit i nou-cents de State Street».
El seu pare va repetir l'adreça i Daisy digué:
—Sí, ja sé on és. No tardaré ni mitja hora.
—Ah, petita meva, ets una bona noia, una noia que estima el seu pare.
—Sí —féu Daisy cansadament—. Sí.
Fielding penjà el telèfon i es girà cap a Pinata, que seia darrera la taula, escrivint al seu fill, Johnny. El noi, que tenia deu anys, vivia a Nova Orleans amb la seva mare i Pinata només el veia un mes cada any, però en canvi li escrivia cada setmana.
Sense aixecar la vista, Pinata preguntà:
—Què, vindrà?
—Naturalment. De seguida. Ja us ho havia dit, oi?
—No sempre em crec les coses que em diuen les persones com vós.
—M'hauria de sentir ofès per aquesta observació, però em sento massa optimista per a molestar-me.
—No té res d'estrany. Us heu begut un quart de litre del meu bourbon[1].
—Us he tractat de cavaller. No heu sentit com ho deia a Daisy?
—I què?
—No hi ha cap cavaller que escatimi unes copes a un altre cavaller que passa per un mal moment. Aquesta és una de les regles de la societat civilitzada.
—Sí?
Pinata acabà la seva lletra: sigues un bon noi, Johnny, i no t'oblidis d'escriure. T'envio cinc dòlars perquè puguis comprar un bonic present de Sant Valentí a la teva mare i a la teva germaneta. El teu pare que t'estima.
Va ficar la lletra dins el sobre i el tancà. Sempre que escrivia a aquest noi, que era el seu únic parent, se sentia una mica angoixat i perdut. A conseqüència d'això s'enfurismava amb el món o amb aquella part del món que en aquell moment era al seu abast. Aquest cop es tractava de Fielding.
Pinata clavà un segell del correu aeri al sobre i digué:
—Sou un gandul, Foster.
—Fielding, si us plau.
—Foster, Fielding, Smith… sigui com sigui, sou un gandul.
—He tingut molt mala sort.
—Per cada unça de mala sort que heu tingut, estic segur que n'heu donat un quilo a d'altres persones. Per exemple, a la senyora Harker.
—No és veritat. Mai no li he fet cap mal. I mai no li he demanat diners si no era que en tenia una necessitat absoluta. I no perquè ella no en tingui. Es va casar molt bé… la seva mare ja se'n va preocupar. Quina importància té, doncs, que de vegades li demani una petita quantitat? Si ho anem a veure…
—No us preocupeu de veure res —féu Pinata—. Em canseu amb les vostres coses.
El llavi inferior de Fielding semblà engrossir-se, com si la paraula l'hagués fiblat. Després de tot no li feia res que li diguessin gandul, ja que en això hi havia una mica de veritat, però mai no havia cregut ésser una persona pesada.
—Si hagués sabut que teníeu aquesta opinió de mi —digué amb un aire ple de dignitat—, no hauria volgut el vostre whiski.
—Què m'heu de dir!
—De tota manera era d'una qualitat molt ordinària. Normalment, no em rebaixaria a beure'n, però donades les circumstàncies…
Pinata reclinà el cap enrera i es posà a riure, i Fielding, que no havia tingut la intenció de dir una cosa divertida, l'esguardà amb una expressió ferida. Però la rialla era contagiosa i uns moments després també esclafí. Tots dos seien en aquell despatx fosc on arribava la remor de la pluja, rient, un home de mitja edat amb la camisa esquinçada i la cara plena de sang que s'havia assecat, i un home jove amb els cabells tallats molt curts, vestit amb una americana fosca d'home de negocis. Més que de fiances per als presos, hauríeu dit que s'ocupava d'emprèstits per a l'Estat.
A la fi, mentre s'eixugava els ulls humits amb un mocador brut, Fielding va dir:
—És una cosa bona, això de riure: aclareix el cervell i ajuda a pensar com cal. Ara mateix, em sentia molestat per unes paraules, uns mots sense importància… I a vós, què us ha fet riure?
Pinata donà un cop d'ull a la lletra que hi havia damunt la taula.
—Res.
—Sou una mica capritxós, oi?
—Això és.
—Què sou, espanyol o mexicà?
—No ho sé. Els meus pares no van quedar-se prou de temps per a dir-m'ho. Potser sóc xinès.
—És curiós, això de no saber qui sou.
—Sé qui sóc —digué Pinata, precisant—. En canvi, no sé qui eren ells.
—Sí, ja ho comprenc. Està bé, aquesta distinció. Jo em trobo en el cas oposat. Sé tot el que cal saber sobre els meus pares, avis, cosins, oncles, etc., etc. Però es diria que m'he perdut enmig de tanta barreja. La meva ex-muller solia dir que em faltava personalitat, me'n feia retret com si la personalitat fos alguna cosa com un barret o un parell de guants que, distretament, hagués extraviat o perdut. —Va fer una pausa i guerxà l'ull—. Què li ha passat, al marit d'aquella noia?
—Quina noia?
—La cambrera, Nita.
—Encara és a la presó —digué Pinata.
—Jo crec que, fos com fos, ella hauria hagut de pagar-li la multa.
—Potser s'estima més de veure'l tancat.
—Escolteu, Pinata, no tindríeu, per casualitat, alguna altra ampolla de bourbon? Aquests licors de baixa qualitat es dissipen molt de pressa.
—Més valdria que us poséssiu una mica presentable abans no arribi la vostra filla.
—Daisy m'ha vist en pitjor estat…
—N'estic segur. Per què no li doneu una sorpresa, doncs? On teniu la corbata?
Fielding aixecà una mà i es tocà el coll.
—Suposo que dec haver-la perduda en algun lloc, potser a la comissaria.
—Molt bé, aquí en teniu una.
Pinata va treure una corbata ratllada de blau d'un dels calaixos de la seva taula.
—Un client meu provà de penjar-s'hi, de manera que vaig haver de prendre-la-hi. Teniu.
—No, gràcies.
—Per què?
—No em fa gràcia, això de portar la corbata d'una persona morta.
—Qui ha dit que fos mort? De fet, es dedica a vendre cotxes de segona mà dos blocs més amunt.
—En aquest cas, suposo que no tindrà importància que la porti una estona.
—El lavabo és al capdavall del passadís —digué Pinata—. Aquí teniu la clau.
Cinc minuts després, Fielding tornà al despatx amb la cara neta de sang i els cabells pentinats. Duia la corbata ratllada i s'havia cordat l'americana d'esport per tal d'amagar l'esquinç de la camisa. Tenint en compte que no era ni una cosa ni l'altra, ara se'l veia força serè i respectable.
—Bé, sembla que hem millorat —digué Pinata tot preguntat-se si seria prudent de donar-li una altra glopada de licor. A jutjar pels moviments espasmòdics dels seus ulls i el to ploraner de la seva veu, els efectes del licor que ja havia begut començaven a fer-se ràpidament fonedissos.
—Quina importància té per a vós, Pinata, que la meva filla em vegi d'una manera o d'una altra?
—No pensava en vós, sinó en ella. —No, això és una mentida, pensava en Johnny i que no m'agradaria que em veiés com Daisy ha vist i tornarà a veure el seu pare.
Era més que res pel noi, que Pinata es mantenia en bones condicions. A l'estiu cada dia nedava una mica i a l'hivern jugava a pilota de mà i al tenis. No fumava, gairebé no bevia i les dones amb les quals sortia eren persones respectables, de manera que si, per un miraculós atzar, s'hagués ensopegat accidentalment amb Johnny pel carrer, el noi no hauria tingut el més petit motiu d'avergonyir-se d'ell o de les seves amistats.
Però viure per un noi al qual només veia un mes cada any era una mica difícil, i de vegades els dies costaven d'emplenar; eren com una gerra amb el cul foradat. Però el seu treball li evitava d'haver-se de compadir d'ell mateix. Gràcies a la seva feina entrava en contacte amb tanta gent que vivien en tan diferents graus de desesperació, que, per comparació, la seva vida semblava envejable. Pinata desitjava de casar-se de nou i li semblava que ho havia de fer. Tenia por, però, que la seva ex-muller aprofités aquella ocasió per a tractar d'escurçar les visites de Johnny, això si no mirava de posar-hi terme; li sabien greu els esforços i el temps que aquestes visites li feien perdre i el trasbals que ocasionaven a la vida de la seva família actual.
Fielding era a la finestra, mirant cap al carrer.
—Ja hauria de ser aquí. Ha dit que no tardaria ni mitja hora. No fa més estona, ja?
—Seieu i tranquil·litzeu-vos —li digué Pinata.
—Voldria que deixés de ploure. Em posa nerviós. Prou que em costa d'haver-me d'encarar amb Daisy.
—Quant de temps fa que no l'heu vista?
—No ho sé, la veritat. Molt de temps, de tota manera. —Havia començat a tremolar, en part perquè havia begut, en part perquè temia les emocions que li provocaria la visita de Daisy—. Què he de fer, quan vingui? I què li diré?
—Per telèfon heu parlat molt bé.
—Això és diferent. Aleshores estava desesperat, no em quedava més remei que telefonar-li. Però escolteu, Pinata, en realitat no hi ha cap raó perquè la vegi. No us sembla? Vull dir que no hi guanyarem res. Podeu dir-li que estic bé i que ara treballo d'una manera seguida a la casa d'Accessoris Elèctrics Harris, del carrer de Figueroa. Digueu-li…
—No li diré res. Sou vós qui l'hi ha de dir.
—No ho faré. No puc. Apa, feu-me aquest favor, deixeu-me marxar abans que vingui. Us prometo que Daisy us pagarà els diners que us dec; us en dono paraula.
—No.
—Per què? Teniu por de no cobrar?
—No.
—Deixeu-me marxar, doncs.
—La vostra filla confia de veure-us. I us veurà.
—De tota manera no li agradarà de saber les coses que havia vingut a dir-li. Però em semblava que les hi havia de dir, que era el meu deure. Després vaig refredar-me i vaig entrar en aquell bar per animar-me una mica i…
—Què li heu de dir?
—Que m'he tornat a casar —digué Fielding—. La sorprendrà molt de saber que té una nova madrastra. Potser valdria més que l'anés preparant, que li escrivís. Això és el que faré, li escriuré.
—No. Vós us quedeu aquí, Fielding.
—Ja sabeu si ella té ganes de veure'm? Potser li agrada tan poc com a mi. Escolteu, de primer m'heu dit que era un gandul. D'acord, ho admeto. Però no tinc ganes d'haver-ho de dir davant la meva filla. —Desafiadorament, féu dos o tres passos cap a la porta—. Me'n vaig. No podeu fer-me quedar. Ho sentiu? No podeu. No hi teniu cap dret legal…
—Calleu d'una vegada!
Pinata va comprendre que havia arribat el moment. Va obrir un dels calaixos de la taula, va treure'n una altra ampolla de bourbon i la destapà.
—Teniu. A veure si us animeu una mica.
—No es pot negar que, de predicar, en sabeu —digué Fielding.
S'apoderà de l'ampolla i se l'atansà a la boca. Aleshores, sobtadament, arrancà a córrer cap a la porta, l'ampolla premuda contra el pit.
Pinata no intentà de perseguir-lo. En realitat, s'alegrava de desfer-se'n: l'encontre entre la petita Daisy i el seu pare no hauria pas estat un espectacle divertit.
Anà fins a la finestra i mirà cap al carrer. Fielding, sota la pluja que queia amb força, corria per la vorera, l'ampolla encara premuda contra el pit. Per tractar-se d'un home pesat com ell, corria de pressa, amb lleugeresa, com si córrer fos per ell una cosa habitual.
Petita Daisy, pensà Pinata, t'espera una sorpresa.
Aquest pensament pal·lia una mica l'aspecte desagradable d'aquests anys cruels, treu una mica de verí a les males passades del temps
La placa que hi havia a la porta del capdavall del llarg corredor ombrívol, deia: «Stevens Pinata. Fiances. Investigacions. Entreu». La porta era parcialment oberta i Daisy podia veure un home jove de cabells negres i de faccions enèrgiques que, assegut darrera una taula, manipulava la cinta de la seva màquina d'escriure. Quan va adonar-se de la seva presència es posà dret ràpidament i li adreçà un somrís una mica atabalat. A ella, aquell somriure no li va agradar. Era com si l'hagués sorprès fent alguna cosa que no hauria hagut de fer.
L'home digué:
—La senyora Harker?
—Sí.
—Sóc Stevens Pinata. Segui. Si em vol donar l'abric… És moll.
Ella no va fer cap gest per asseure's o treure's l'impermeable rosa que duia.
—On és el meu pare?
—Fa un moment que se n'ha anat —digué Pinata—. Tenia un compromís a Los Ángeles i no podia esperar-se.
—No podia esperar-se ni uns quants minuts, després de tants d'anys?
—Era un compromís important. M'ha demanat que li digués que li sabia greu d'haver-se'n d'anar i que molt aviat es posarà en contacte amb vostè.
La mentida va sortir amb facilitat. Pràcticament, tothom se l'hauria creguda, però no Daisy.
—No em volia veure; només volia els diners, oi?
—No és tan senzill, senyora Harker. Ha perdut la serenitat. S'avergonyeix tant de…
—Li donaré un taló. —Amb brusca impaciència, com una eficient dona de negocis que no pot permetre's de perdre el temps amb exhibicions emocionals, es va treure un talonari de la bossa de mà—. Quant és?
—Dos-cents trenta. La multa era de dos-cents dòlars, jo en cobro deu en concepte d'honoraris i el restant és la comissió del deu per cent.
—Ja ho veig. —Inclinada sobre la taula, refusant la cadira que ell li oferia, va escriure el taló—. Està bé?
—Sí. Gràcies. —Es ficà el taló a la butxaca—. Lamento que les coses hagin anat d'aquesta manera, senyora Harker.
—Per què? Jo no lamento res. Sóc covard com ell, o potser més i tot. M'alegro que se n'anés. Tinc tan poques ganes de veure'l com ell a mi. Ni que només sigui per una vegada, ha fet el que havia de fer. Per què ho ha de lamentar, vostè, senyor Pinata?
—Em creia que això la decebria.
—Decebre'm? Oh, no! Res d'això. —Però de sobte es deixà caure desmanyotadament sobre la cadira, com si hagués perdut l'equilibri sota el pes de quelcom massa feixuc per a dominar-ho.
La petita Daisy, pensà Pinata, ara es posarà a plorar.
Degut a les seves activitats, Pinata havia vist massa plors autèntics i fingits per a no reconèixer els senyals preliminars, tots els quals eren presents en Daisy, des del ràpid parpelleig dels ulls fins al moviment de les mans que s'obrien i es tancaven. Desitjós d'evitar-ho, tot i que sabia que era inevitable, tractà de pensar en quelcom que podria encoratjar-la i que al mateix temps no demostrés, per part d'ell, massa simpatia; un excés de simpatia sempre era contraproduent.
Van transcórrer dos minuts, tres, i aleshores començà a adonar-se que l'inevitable no tindria lloc. Quan a la fi la noia parlà, la seva pregunta l'agafà de sorpresa. No tenia res a veure amb pares escàpols.
—Quina mena de coses investiga, senyor Pinata?
—No gran cosa, en realitat —digué amb franquesa.
—Per què?
—En una ciutat poc important com aquesta els meus serveis rarament són necessaris… La gent que necessiten un detectiu solen anar-lo a cercar a Los Ángeles. Gairebé només faig feina per a alguns advocats.
—I quins són els seus títols?
—Quins títols em caldrien per a solucionar el seu problema?
—No he dit que hi hagués cap problema. Ni que fos meu.
—La gent no solen fer-me aquesta mena de preguntes sense segones intencions.
Ella vacil·là un moment, es mossegà el llavi superior.
—Hi ha un problema. Però només en part és meu. Es relaciona amb algú altre.
—El seu pare?
—No. No hi té res a veure.
—El marit? Un amic? La sogra?
—Encara no ho sé.
—Però li agradaria do saber-ho.
—Em cal saber-ho.
Es va tornar a quedar silenciosa, el rostre inclinat cap a una banda, com si escoltés alguna pugna que tenia lloc dintre seu. Pinata no va forçar-la; no sentia la més petita curiositat. Semblava una dona el secret més fosc de la qual podria ésser fàcilment blanquejat amb una mica de clorina.
—Tinc raons per a creure —digué finalment ella— que quatre anys enrera, un dia determinat, em va passar una cosa molt greu. No puc recordar de què es tractava, i vull que vostè m'ajudi.
—Que l'ajudi a recordar-ho?
—Sí.
—Ho sento, però això no entra dins la meva especialitat —digué ell amb franquesa—. Podria ajudar-la a trobar un collaret perdut, una persona desapareguda, però no puc ajudar-la a retrobar un dia.
—No m'ha entès bé, senyor Pinata. No li demano que examini el meu inconscient com un psicoanalista. Només vull la seva ajuda, la seva ajuda física. El restant, ja ho faré jo.
Va estudiar la seva cara, si mostrava cap senyal d'interès o de curiositat. Però l'home mirava per la finestra amb una expressió distreta, com si no l'hagués sentida.
—Mai no ha provat de reconstruir un dia, senyor Pinata? No vull dir un dia especial, com per exemple Nadal o un aniversari, sinó un dia qualsevol. No ho ha fet mai?
—No.
—Suposi que s'hi veiés obligat. Suposem que la policia l'acusés d'un crim i vostè hagués de provar exactament què feia i on era… i que d'això ja fes diguem un parell d'anys. El dia nou de febrer, per exemple. Recorda res de precís del dia nou de febrer de dos anys enrera?
Ell entretancà els ulls i hi pensà una estona. A la fi digué:
—No. Res d'especial. Recordo les circumstàncies generals de la meva vida en aquell temps, on vivia i tot de coses semblants. Suposo que si es tractava d'un dia de treball devia aixecar-me per anar-me'n al despatx com de costum.
—La policia no s'acontentaria amb suposicions, voldria fets.
—Em sembla, doncs, que m'hauria de declarar culpable —va dir amb un lleuger somriure.
Ella va seguir mirant-lo, seriosa.
—Què faria, senyor Pinata?
—Per començar, comprovaria les meves activitats. A veure, el nou de febrer de dos anys enrera devia caure en dissabte. Els dissabtes a la nit solen ser uns dies molt ocupats, per a mi, perquè és quan hi ha més detencions. Comprovaria, doncs, el fitxer de la policia amb l'esperança de trobar algun cas que m'ajudés a recordar.
—I què passaria si no disposés de fitxers de cap mena?
El telèfon es disparà. Pinata va parlar un parell de minuts, servint-se només de monosíl·labs, gairebé tots negatius, i tornà a penjar.
—Tothom té una mena de fitxer o altre.
—No pas jo.
—Un diari? Relacions del banc? Factures? Matrius de xecs?
—No. El meu marit s'ocupa d'aquesta mena de coses.
—I què em diu d'aquest taló que acaba de donar-me? Vostè deu tenir un compte corrent.
—Sí, però gairebé mai no me'n serveixo, i pel restant ja no sé on poden parar les matrius dels talons de quatre anys enrera.
—No té un carnet on apunta els seus compromisos i les seves cites?
—Però el llenço en acabar-se l'any —digué Daisy—. Fa molt de temps, duia un diari.
—Quant de temps?
—No me'n recordo, exactament. Vaig acabar per perdre-hi interès, mai no em passava res que valgués la pena de ser recordat per escrit. Ni emocions ni cap cosa que sortís de l'ordinari.
—Ni emocions, pensà Pinata. Per això m'està pidolant que li'n proporcioni alguna. S'interessa per un dia perdut com una criatura que s'avorrís durant les vacances d'estiu podria inventar un joc per a passar el temps. Molt bé, petita Daisy, jo estic massa ocupat per a jugar.
—M'agradaria d'ajudar-la, senyora Harker, però ja li he dit que això no entrava dins la meva línia de treball. Llençaria els diners.
—No seria la primera vegada. —Va mirar-lo amb obstinació—. Però, a vostè, no el preocupa ni poc ni molt que hi pogués perdre diners; té por de perdre-hi el temps. No m'ha entès… no he sabut fer-li comprendre com era de terriblement important per a mi tot això.
—I per què és important?
Daisy tenia ganes d'explicar-li el somni, però temia la seva reacció. Podria divertir-s'hi, com Jim, o mostrar-se impacient i una mica menyspreador, com Adam, o molestar-se, com la seva mare.
No li ho puc explicar, en aquest moment. Ja em mira amb prou desconfiança i escepticisme. Si li ho acabés de contar, bé, potser em prendria per ximple.
Avorrida, pensà Pinata. Res de ximple. O potser només una mica.
—A despit d'això, em sembla que més valdria que m'ho contés tot, senyora Harker; si més no, ens comprendrem més bé. De vegades m'han encarregat coses ben estranyes, però això de retrobar un dia perdut és una cosa molt seriosa.
—No el vaig perdre. No és un dia perdut. Segueix existint en algun indret o altre. Els dies i els anys no desapareixen simplement en el no-res. Segueixen sent abastables, amagats, això sí, però no perduts.
—Ja ho veig —féu Pinata, pensant que després de tot la petita Daisy era més ximple que no havia cregut.
Però no podia evitar de sentir-se interessat, per bé que no sabia si el seu interès es referia al problema de Daisy, a la seva persona, o a totes dues coses alhora.
—Si no recorda aquest dia, senyora Harker, com és que creu que és tan important per a vostè?
Era gairebé la mateixa pregunta que li havia fet Adam. No li havia pogut donar una resposta satisfactòria, ni podia fer-ho ara.
—Sé que ho és. De vegades les persones saben les coses de maneres diferents. Vostè sap que sóc aquí asseguda perquè em pot veure i em pot sentir. Però hi ha d'altres maneres de conèixer les coses que no tenen res a veure amb els cinc sentits. Algunes d'aquestes maneres encara no han estat explicades… Voldria que deixés de mirar-me així.
—Com la miro?
—Com si esperés que d'un moment a 1 altre diré que sóc Josefina Bonaparte o alguna cosa per l'estil. Estic bona, senyor Pinata. I estic mentalment sana, si és possible que aquestes dues coses vagin plegades en un món tan ple de confusió com el nostre.
—Jo em creia que tot era el mateix.
—Oh, no! —digué ella amb exagerada polidesa—. La sanitat mental és una qüestió de cultura i de convenció. Quan es viu en una cultura insana cal que hom sigui irracional per a avenir-s'hi. Una persona totalment racional reconeixeria que aquella cultura és de boigs i no voldria conformar-s'hi. Però el fet de no conformar-s'hi el convertiria en boig als ulls d'aquella societat particular.
Pinata semblava sorprès i una mica amoïnat, com si un lloro al qual hagués ensenyat unes quantes frases senzilles es despengés de sobte amb una explicació tècnica de la fissió nuclear.
—La jugada és molt hàbil.
—Com?
—Em refereixo a l'habilitat amb què ha canviat de tema. Quan la cosa es posava massa perillosa, l'ha abandonada. Què és això que evita de dir-me, senyora Harker?
És honest, pensà Daisy. No fa veure que sap coses que ignora ni exagera les que sap. No sap amagar gairebé els seus sentiments. Em penso que puc confiar-hi.
—He tingut un somni —digué Daisy, i abans que ell pogués dir-li que els somnis no eren assumpte seu, li explicà aquell passeig que havia fet amb Prince per la badia, i com havia descobert la tomba que duia el seu nom.
Pinata va escoltar-la fins al final sense fer cap comentari. Aleshores preguntà:
—Ha contat aquest somni a algú altre, senyora Harker?
—Sí, a la meva mare, a Jim, el meu marit, i a un amic seu que és advocat, Adam Burnett.
—I com han reaccionat?
Ella va mirar-lo amb un lleuger somrís desencisat.
—La meva mare i Jim volien que prengués vitamines i que m'oblidés de l'assumpte.
—I l'advocat?
—S'ha fet més càrrec que els altres que per a mi era important de descobrir què va passar. Però m'ha donat un consell.
—Quin?
—M'ha dit que vagi passar el que volgués, aquell dia, devia tractar-se d'una cosa molt desagradable, i que per tant més valia que no mirés d'esbrinar-ho. No hi puc guanyar res i en canvi puc perdre-hi molt.
—Però vostè segueix decidida a esbrinar-ho?
—Ja no es tracta de voler. Ho he de fer. Ja ho veu, estem a punt d'adoptar una criatura…
—I quina relació hi ha entre totes dues coses?
—Ja no es tractarà únicament de la meva vida i de la de Jim, sinó que la compartirem amb el petit. Cal que m'asseguri que la criatura tindrà una llar com cal, que viurà en un indret confortable i segur.
—I en aquest moment li sembla que la seva llar no és com cal?
—Tracto d'assegurar-me'n. Diguem que vostè va comprar una casa en la qual ha viscut força bé durant un cert temps. Aleshores passa alguna cosa; per exemple, espera un hoste important. Aleshores decideix d'examinar la casa de nou i descobreix que té alguns defectes estructurals seriosos. Què faria, consultaria un bon paleta perquè subsanés aquests defectes o plegaria els braços i tancaria els ulls com si no passés res?
—És una analogia molt agafada pels cabells —digué Pinata—. Tot plegat vol dir que està disposada a sortir-se amb la seva sigui com sigui, passi el que passi.
—No sóc una criatura que demana un caramel.
No, pensà Pinata, ets una dona feta que demana un paquet de dinamita. No t'agrada la teva vida, ni la teva casa. Tens por de compartir-la amb una criatura. De manera que voles la casa i esperes que et vagin caient al cap els petits trossets en què s'ha convertit.
El telèfon tornà a disparar-se. Aquesta vegada es tractava de la dona de fer feines de Pinata, que li contà que hi havia goteres a la cuina i en un dels dormitoris; li recordava que ja feia un any que l'havia advertit que hauria de fer canviar el sostre.
—Feu el que pugueu; a les cinc seré a casa —digué Pinata i, desanimat, penjà l'aparell. Un sostre nou costaria diners i a Johnny li estaven redreçant les dents. No em puc permetre un sostre nou. Però Daisy, sí. Si està decidida a fer volar la seva teulada, potser podria recollir algunes bigues per a la meva.
—Molt bé —va dir—. L'ajudaré, senyora Harker. Faré tot el que pugui, encara que no hi cregui.
Ella semblà satisfeta, però sense demostrar-ho massa, com si desitgés amagar-li amb quina ànsia esperava que el novell joc s'iniciés.
—Quan començarem?
—Tinc una parell de dies de feina. —Era una mentida necessària: podria lliurar-se a unes quantes comprovacions sobre Daisy i ella tindria una mica de temps per a repensar-se—. Diguem dijous a la tarda.
—Confiava que ara mateix…
—No, ho sento. Tinc un afer entre mans.
—I li cal una mica de temps per a informar-se sobre meu, per a descobrir si estic gaire a prop de la xarxa caça-papallones, oi? Bé, no puc queixar-me, naturalment. També jo em sentiria recelosa si una dona em vingués a contar les coses que jo li he contat. Però no hi ha cap necessitat d'anar amb secrets. Estic disposada a contestar qualsevol pregunta que em vulgui fer, edat, pes, educació, ambient, preferències religioses…
—Res de preguntes —replicà ell, amoïnat—. Però començarem dijous, ja ho he dit.
—Molt bé. Vol que vingui aquí, al seu despatx?
—Si li va bé, a les tres de la tarda ens trobarem a la porta de l'edifici del Monitor-Press.
—No li sembla un indret massa cèntric?
—No sabia que es tractés d'una cosa amagada…
—No ho és. Però no cal fer-ne cap pregó.
—Un moment, senyora Harker —digué Pinata tot inclinant-se sobre la taula—. Deixem les coses clares. Té la intenció de dir al seu marit i a la seva família que ha acudit als meus serveis?
—No hi havia pensat. Ni tan sols havia pensat d'acudir als serveis de ningú, fins que he vist la placa que hi ha a la porta. Sembla una jugada de la fatalitat.
—Per Déu, senyora Harker —digué Pinata tristament.
—Ho sembla. Com si alguna força m'hagués guiat cap aquí.
—Extraviat seria una paraula més apropiada.
Ella el mirà amb un esguard fred i decidit.
—Ha fet tot el que ha pogut per refusar-me els seus serveis, senyor Pinata. Per què?
—Perquè crec que comet un error. No pot reconstruir un dia, senyora Harker. Al final, pot trobar-se que ha de reconstruir tota una vida.
—I què?
—Si comença a tombar pedres, podria ser que no li agradés de descobrir què hi ha sota. —S'aixecà, com si fos ell qui havia d'anar-se'n—. Bé, és el seu enterrament.
—Ha equivocat el temps —digué ella—. Ho era.
Pinata va acompanyar-la fins a la porta i la hi obrí. El llarg i fosc corredor feia olor de pluja recent i de cera vella.
—A propòsit —afegí Daisy amb naturalitat, com si no hi hagués estat pensant—. Li ha donat el meu pare la seva adreça de Los Ángeles?
—Va donar una adreça a la policia, quan el van detenir. Vaig apuntar-la. —L'havia escrita a l'interior d'una capsa de llumins que es va treure de la butxaca i allargà a Daisy—. 1074 Delaney Avenue West. Al seu lloc, no tractaria pas de posar-m'hi eh contacte per mitjà d'aquesta adreça.
—Per què?
—A Los Ángeles no hi ha cap avinguda que tingui aquest nom.
—N'està segur?
—Sí.
—Però per què havia de mentir?
—No llegeixo els pensaments, el palmell de les mans o les fulles de te. Només els plànols dels carrers. I a Los Ángeles no hi ha cap Delaney Avenue, ni a l'est ni a l'oest.
Ella se'l mirava com si cregués que l'home hauria pogut localitzar aquell carrer si hi hagués posat més esforç.
—El crec, naturalment.
—No cal. Si vol comprovar-ho, qualsevol estació de gasolina es farà un placer de proporcionar-li un plànol. I posats a fer, també podria mirar de localitzar la casa d'Accessoris Elèctrics Harris, al carrer de Figueroa. Fielding diu que hi treballa.
—Diu?
—Bé, no hi ha cap raó per a creure que sigui veritat. He tret la impressió que es tracta de la mena d'home que prefereix que el deixin tranquil si no necessita ajuda.
—Es diria que no li és simpàtic.
—M'ho és —digué Pinata, sense faltar del tot a la veritat—. Però a grans dosis podria ser amoïnós.
—Beu gaire?
—Sí, beu, però no sé si gaire. M'ha dit algunes coses d'ell que no sé si volia o no volia que li comuniqués.
—Quines coses?
—Que s'ha tornat a casar.
La noia mirà silenciosament cap al final de l'ombrívol corredor, com si descobrís que entre les ombres es movien formes més o menys familiars.
—S'ha casat. Bé, encara no és vell. No hi ha cap raó perquè em sorprengui. Però em sorprèn. No sembla una cosa real.
—Estic gairebé segur que deia la ventat.
—I ella qui és?
—No n'ha dit res.
—Ni el seu nom?
—Suposo —va dir Pinata sense amenitat— que es diu senyora Fielding.
—Volia dir… deixem-ho córrer. M'alegro que s'hagi tornat a casar. Confio que sigui una bona dona. —Però no semblava gaire contenta, ni esperançada—. Si més no, ara hi ha algú que és responsable d'ell. Una estranya m'ha tret un pes del damunt i li ho agraeixo. Els desitjo molta sort. Si vostè té notícies d'ell o d'ella, faci-m'ho saber.
—No confio tornar-lo a veure.
—De vegades el meu pare fa coses inesperades.
I tu també, petita Daisy, pensà Pinata. Potser tu i el teu pare teniu en comú més coses que no et creus.
Va acompanyar-la al llarg del corredor.
La pluja s'havia filtrat per sota la porta de la casa, i la petita estora que hi havia en aquell indret va cruixir una mica quan Daisy la trepitjà.
Aquella nit va confiar a Jim la inesperada aparició del seu pare. Li contà que li havia telefonat des de la presó, diumenge a la nit, crida que la senyora Fielding mantingué en secret; que el dia següent a la tarda li havia tornat a telefonar des del despatx del senyor Pinata i que, finalment, no havien pogut veure's perquè Fielding s'havia escapolit. Va contar-li tots els detalls, excepte aquell que més hauria interessat el seu marit, o sia, que havia acudit als serveis d'un investigador sobre el qual no sabia res; el nom i prou.
—De manera que el teu pare s'ha tornat a casar —va dir Jim mentre encenia la pipa—. Bé, no hi ha res a dir, suposo. Per a ell, pot ser una bona cosa. Hauries d'estar contenta.
—Ja ho estic.
—Pot ser-li molt favorable, de tenir una vida pròpia.
—És que ha tingut mai alguna altra cosa?
—Bé, no t'exaltis —digué Jim, obligant-se a no alterar el to de la seva veu.
Aquella combinació de lleialtat i de ressentiment que Daisy experimentava pel seu pare, l'irritava una mica. Per la seva banda es preocupava ben poc de Fielding, tan poc que ni es queixava dels diners que li costava. De fet, creia que aquells diners eren ben esmerçats si servien per a mantenir Fielding a distància. Los Ángeles eren a un centenar de quilòmetres, no gaire lluny, doncs. Confiava, per Daisy, que l'home acabaria per cansar-se de la ciutat, del fum, del tràfic, de les condicions de vida, i que se'n tornaria a la costa oriental o a l'oest. Jim sabia molt més bé que Daisy com és de difícil de manejar vells lligams de família quan aquests ja no aguanten res i s'han gastat ja massa per a unir-los de nou.
Ja feia cinc anys que havia vist per darrera vegada el seu sogre, una vegada que va haver de fer un viatge de negocis a Chicago. Van trobar-se a l'ajuntament i el vespre començà molt bé perquè Fielding va fer tot el possible per mostrar-se encantador i Jim s'esforçà a mostrar-se encantat. Però a les deu Fielding ja s'havia embriagat i no feia més que balbucejar que la petita Daisy mai no havia tingut un veritable pare. Estima-la força, em sents? Pobra petita Daisy. Estima-la molt, presumit del diable! Més tard, un parell de cambrers van col·locar Fielding dins un taxi i Jim va esmunyir tres bitllets de vint dòlars en una de les butxaques de la camisa desplanxada del seu sogre.
Bé, m'he preocupat d'ella, pensà Jim ara; si més no, dintre els límits de les meves possibilitats. Mai no he fet res sense pensar de primer en el seu benestar. I algunes vegades s'ha tractat de decisions ben difícils, com en l'assumpte de Juanita. Mai no en parla. Ha segellat com una tomba aquella part del seu cervell que es relaciona amb la noia.
La pipa se li havia apagat. La va tornar a encendre i el sorollet que feia li recordà de nou la veu de Fielding: Estima molt la meva petita, tu, presumit del diable!
* *
És possible que mai no rebis aquesta lletra. Si és així, ja sabré per què
Dos dies després, la tarda de dimecres, Jim Harker es presentà a sopar una hora abans que de costum. El cotxe de Daisy no era al garatge i ningú no havia retirat el correu de la bústia. Això volia dir que Daisy s'havia absentat abans de migdia, quan arribava el correu. A despit del soroll que feia l'aspirador que Stella manejava al pis de baix i dels fragments de cançons tristes que cantava amb la seva veu alegre, la casa semblava buida sense la presència de la noia.
Va deixar el correu damunt la taula del menjador, l'obrí i es va sorprendre de trobar una factura de Burnett per serveis prestats a la senyora de James Harker, datada el dia 9 de febrer i que pujava a 2'50 dòlars.
La factura era sorprenent per més d'un motiu: Daisy havia anat a veure Adam sense dir-li'n res, l'import era molt petit, per sota del mínim que solia cobrar un advocat, i era presentada a cobrament amb excessiva rapidesa. Havia estat enviada molt poc després de la visita de Daisy, en lloc de posposar-la fins a final de mes, com solia fer-se amb aquesta mena de factures per serveis professionals. Després de pensar-hi una mica, Jim va concloure que aquella precipitació a presentar la factura obeïa al desig que Adam tenia d'informar-lo de la visita de Daisy sense haver de faltar al codi moral que obliga a guardar el secret del client.
Encara no eren les cinc quan telefonà al despatx d'Adam.
—Voldria parlar amb el senyor Burnett. Sóc Jim Harker.
—Un moment, senyor Harker. El senyor Burnett acaba de sortir, però em penso que podré cridar-lo. No pengi.
Al cap d'un moment, Adam digué:
—Hola, Jim.
—Acabo de rebre la teva factura.
—Ah, sí. —La seva veu sonava a embarassada—. No volia enviar-la, però Daisy va insistir.
—No sabia que hagués vingut a veure't.
—Ah!
—Què volia?
—Home, Jim… Això t'ho ha de dir ella, no jo.
—La factura, me l'has adreçada a mi, de manera que suposo que volies tenir-me al corrent d'aquesta visita.
—Bé, sí. He cregut que seria preferible…
—Anem al gra, si et plau —el va interrompre Jim sense miraments—. Què volia… parlar d'un divorci?
—Res d'això! D'on has tret aquesta idea?
—Les dones solen consultar els advocats per aquesta mena d'afers, oi?
—En realitat, no. Les dones fan testament, firmen contractes, omplen impresos de la contribució…
—No hi donis tantes voltes, per Déu!
—Molt bé —féu Adam prudentment—. Dilluns a la tarda, per casualitat, vaig trobar-me amb Daisy pel carrer. Semblava desconcertada i desitjosa de parlar. De manera que vam parlar. Em sembla que vaig donar-li un bon consell i que ella l'ha seguit.
—Es referia a un somni que va tenir sobre un determinat dia de quatre anys enrera?
—Sí.
—I no parlà de divorci?
—No, naturalment. Des de quan et turmenta aquesta idea? En l'actitud de Daisy no hi havia res que indiqués que es proposava de fer cap pas en aquest sentit. D'altra banda, a Califòrnia no podria aconseguir-ho per falta de motius.
—Tens la memòria molt curta, Adam.
—Ja fa molt de temps, d'això —digué Adam ràpidament—. Però què us passa, a tu i a Daisy? Mai no he vist una parella més fúnebre…
—No ens passava res fins que ella va tenir aquest maleït somni, diumenge a la nit. Tot anava bé. Fa vuit anys que som casats i, sincerament, em sembla que aquest any darrer ha estat el millor. Daisy s'ha resignat finalment a no tenir fills i espera amb impaciència el moment d'adoptar-ne un. Si més no, aquesta era la situació fins que es presentà el somni. Ara ja fa tres dies que no ha parlat per a res d'aquesta criatura que adoptarem. Tu tens vuit fills i ja saps que aquestes coses exigeixen molts de preparatius i són motiu de llargues converses. Aquesta sobtada falta d'interès per part seva em desconcerta. Potser no vol cap criatura, després de tot. En aquest cas, si hagués canviat de pensament, no estaria bé que l'adoptéssim…
—Ximpleries! Naturalment que vol un fill.
Adam parlava amb fermesa, tot i que no estava segur de res. Daisy, com la gran majoria de dones, sempre l'havia desconcertat. Semblava raonable de creure que volia un fill, però podia donar-se el cas que sentís una íntima i inconfessada repugnància a adoptar-ne un.
—Aquest somni l'ha desconcertada, Jim. Segueix-li el joc.
—Això podria fer-li més mal que bé.
—No ho crec pas. En realitat, estic convençut que tot això del dia en què va morir acabarà en no res.
—Per què?
—No hi ha motiu perquè continuï. S'ha proposat una cosa impossible.
—Per què estàs tan segur que és impossible?
—Perquè he provat de fer el mateix —digué Adam—. Aquesta idea d'agafar un dia a l'atzar per tal de reconstruir-lo m'ha intrigat una mica. Si només s'hagués tractat de recordar una cita de negocis hauria consultat el meu carnet professional. Però això altre era una cosa purament personal. De tota manera, dilluns, quan els nois ja eren a dormir, Fran i jo vam provar-ho. Per tal d'assegurar-nos que deixàvem l'elecció del dia realment a l'atzar vam agafar uns calendaris vells i vam assenyalar un dia amb els ulls clucs. Ara: no solament Fran té una memòria d'elefant, sinó que també conserva tota una sèrie de coses, anotacions sobre els nois, invitacions, llibres escolars… tot el que vulguis. Però no vam aconseguir res. Per això dic que a Daisy li passarà el mateix. És una cosa que sembla fàcil, però que no ho és. Quan Daisy s'hagi ficat en uns quants culs de sac, ho deixarà córrer perquè hi perdrà interès. Deixa-la fer, doncs. O més ben dit, segueix-li el joc.
—Com?
—Fes tot el possible per tal de recordar aquell dia. Ja no recordo quin era.
—Si vosaltres no vau aconseguir res, com vols que ho aconsegueixi jo?
—No ho aconseguiràs, ja ho sé. Però segueix-li el joc.
—Em penso que no podria enganyar-la —va dir Jim secament—. Potser valdria més que mirés de distreure-la, que sortíssim de viatge o alguna altra cosa per l'estil.
—Un viatge podria fer-li molt de bé.
—Aquesta mateixa setmana he d'anar a mirar unes terres a Marin Country. Me l'enduré. San Francisco sempre li ha agradat.
Li'n va parlar aquella mateixa nit, després de sopar. Dinarien a Cambria Pines, s'aturarien a Carmel, soparien al restaurant d'Amelio, a San Francisco, veurien alguna obra de teatre al Curran o a l'Alcazar i després anirien una estona a l'Hongria, on ballarien. Ella el mirava com si li parlés d'un viatge a la lluna amb un fuet aconseguit amb un grapat de tapes de les capses d'Arrós Krispie.
Va negar-s'hi rodonament, sense rastres d'aquella vacil·lació que en ella era habitual.
—No puc venir.
—Per què?
—He de fer una cosa important.
—Quina cosa?
—Una… una investigació.
—Investigació? —Va repetir la paraula com si fos un mot estrany a la seva boca—. Aquesta tarda t'he telefonat tres o quatre vegades. Però tornaves a ser fora. Aquesta setmana has sortit cada tarda.
—Fins ara, aquesta setmana només ha tingut tres tardes.
—Encara que sigui així.
—Tens el menjar a l'hora —digué Daisy—. I la teva casa neta.
Aquella mica d'èmfasi en el «teva» féu pensar a Jim que la seva dona refusava de seguir interessant-se o de participar en la vida de la casa, com si d'alguna manera misteriosa se n'hagués anat.
—És casa nostra, Daisy.
—Molt bé, casa nostra. La tinc neta, oi?
—Naturalment.
—Aleshores, per què et molesta que surti a les tardes, quan tu ets a treballar?
—No em molesta, em preocupa. En refereixo a la teva actitud, no al fet de sortir.
—Què li passa, a la meva actitud?
—Una setmana enrera no m'ho hauries preguntat, sobretot en aquest to, com si em desafiessis… Daisy, què et passa?
—Res.
Però sabia què s'esdevenia; és a dir, en realitat la cosa ja s'havia esdevingut. Havia abandonat el seu paper acostumat, havia canviat de vestit i deia unes altres coses, i ara el director estava amoïnat perquè ja no sabia quina mena d'obra dirigia. Pobre Jim, pensà, i allargà la mà cap a la seva.
—Res —va repetir.
Eren asseguts al divan i en tota la casa no se sentia cap soroll. De moment, la pluja s'havia acabat, Stella se n'havia tornat a casa després de sobreviure un altre dia de camp i la senyora Fielding era en un concert amb una amiga seva. Prince, el gos de pastor, dormia davant la xemeneia, on solia instal·lar-se sempre que feia mal temps. Fins i tot si no hi havia foc, li agradava de recordar els focs que hi havia hagut.
—Sigues honesta, Daisy —digué Jim mentre li premia la mà—. No sóc un d'aquests marits egoistes que volen que la seva dona només es preocupi d'ells. No he encoratjat sempre les teves afeccions?
—Sí.
—Molt bé, doncs. On has anat, Daisy?
—A passejar.
—Amb aquesta pluja?
—Sí.
—I per on has passejat?
—Pel veïnat de Laurel Street.
—Però, per què?
—Hi vivíem quan jo —quan vaig morir—… quan passà això.
Ell va posar la boca com si la noia hagués aixecat la mà i la hi hagués retorçada.
—I et penses que allò que va passar encara és allí, com si es tractés d'un moble oblidat?
—En cert sentit, sí, encara hi és.
—En aquest cas, per què no picaves a la porta i preguntaves? Per què no demanaves als llogaters que et deixessin escorcollar les golfes per si hi trobaves un dia perdut?
—No hi havia ningú.
—Déu meu! Vols dir que has tractat d'entrar a la casa?
—He tocat el timbre, però no m'ha contestat ningú.
—Ha estat una sort. Què hauries dit, si t'haguessin obert?
—Que abans vivia allí i que tenia ganes de tornar a veure la casa.
—Si convé, te la compraré perquè no et posis tan en evidència —li va dir ell fredament—. Aleshores podràs passar-hi totes les tardes, escorcollar-la de dalt a baix i examinar totes les desferres que hi trobis.
Ella havia retirat la mà. Un moment, aquell contacte havia estat com un pont entre ells, però el pont s'havia esfondrat sota la riuada de la seva ironia.
—No cerco… desferres. Ni vull posar-me en evidència. Hi he tornat perquè pensava que si tornava a trobar-me a la mateixa situació d'aleshores potser podria recordar alguna cosa que valgués la pena.
—Alguna cosa que valgués la pena? El daurat moment de la teva mort, potser? No és una mica mòrbid, tot això? Quan vas enamorar-te de la idea de morir?
Daisy va aixecar-se i travessà el menjador com si tractés d'escapar-se dels seus sarcasmes. Aquell moviment li féu comprendre que havia anat massa lluny, per la qual cosa canvià de to.
—Tant t'avorreix la nostra vida, Daisy? Consideres que els darrers quatre anys són com una mort en vida? És aquest el sentit del teu somni?
—No.
—Jo diria que sí.
—No; és el teu somni.
El gos s'havia despertat i passejava els ulls de Daisy a Jim i de Jim a Daisy, com l'espectador d'un partit de tenis.
—No vull que ens enfadem, Jim —digué Daisy—. El gos s'inquieta.
—El gos… Només faltava això! Molt bé, no ens enfadem, doncs. No fos cas que el gos s'inquietés. No té cap importància que nosaltres ens vegem reduïts a un estat d'idiotesa. Només som persones, no ens mereixem res més.
Daisy acaricià la testa del gos amb tot de gestos suaus i tranquil·litzadors per tal d'assegurar-li que no passava res, que els ulls i les orelles l'enganyaven, que no n'havia de fer cas.
Hauria de seguir-li el joc, pensava Jim. Així m'ho ha aconsellat Adam. Ja hem vist que la meva manera d'enfocar-ho no mena enlloc.
—Has anat a Laurel Street, doncs —va dir a la fi—, i t'hi has passejat.
—Sí.
—I quins resultats n'has tret?
—Aquesta baralla amb tu —digué ella amargament—. És l'únic que he aconseguit.
—No t'has recordat de res?
—De res que es referís a aquell dia.
—Suposo que ja deus adonar-te que la cosa és difícil…
—Sí.
—Però tens la intenció d'insistir?
—Sí.
—A despit de les meves objeccions?
—Sí, si no canvies de parer. —Va quedar-se quieta, i la mà que tenia sobre el coll del gos també s'immobilitzà—. Recordo aquell hivern, potser això és un començament. En veure els gessamins que hi ha al costat de la casa, m'he recordat que aquell fou l'any de la gran gelada i que vam perdre tots els arbustos. És a dir, em pensava que els havíem perduts, perquè semblaven morts. Però a la primavera van reverdir de nou. —Jo, no. Els gessamins eren més forts que jo. Aquell any no hi va haver primavera per a mi, ni fulles noves, ni poncelles—. És un començament, no et sembla, això de recordar l'hivern?
—Suposo que sí —féu ell feixugament—. Molt possible.
—Un dia encara hi havia neu al capdamunt de la muntanya. Una colla d'estudiants van fer campana per anar-hi i després van passar per State Street amb els parafangs plens de neu. Es veien molt contents. Era la primera vegada que alguns d'ells veien la neu.
—Daisy.
—A mi, la neu de Califòrnia mai no m'ha semblat autèntica. No era com a Denver, on formava part de la meva vida, i de vegades una part ben desagradable. Aquell dia m'hauria agradat també d'anar a veure la neu, com als estudiants, per assegurar-me que era de veritat i que no es tractava d'alguna cosa que sortia d'una màquina de Hollywood… Et deus recordar de l'any de les glaçades, Jim. Vaig encarregar un quintar de llenya per a l'estufa, però no sabia que n'hi entrés tanta i quan ens la portaren, com que no teníem on col·locar-la, vam haver de deixar-la fora, sota la pluja.
Semblava ansiosa de seguir parlant, com si sentís que anava convencent el seu marit de la importància del seu projecte i de la necessitat de prosseguir la seva investigació. Jim no tornà a provar d'interrompre-la. Alleujat, va comprendre que Adam havia tingut raó: la cosa era impossible. Fins ara, Daisy només havia pogut recordar la mica de neu del cim de les muntanyes, els estudiants que passaven per State Street i uns quants gessamins morts.
* *
La teva mare s'ha promès de tenir-nos separats costi el que costi, perquè s'avergonyeix de mi
L'endemà al matí, aprofitant que Jim se n'havia anat i que Stella encara no havia arribat, Daisy telefonà al despatx de Pinata. No confiava que hi fos, perquè era molt aviat, però l'home va agafar l'aparell quan el timbre sonava per segona vegada, i la seva veu semblava alerta i astuta, com si les crides matinals fossin les més compromeses.
—Digueu…
—Sóc Daisy Harker, senyor Pinata.
—Ah! Bon dia, senyora Harker. —De sobte semblava una mica massa cordial, però la noia no va haver d'esperar gaire a saber per què—. Si desitja d'abandonar l'assumpte, no hi tinc res a dir. No li cobraré res. Per correu li enviaré la quantitat que em va pagar a la bestreta.
—La seva percepció extrasensorial no treballa gaire bé, aquest matí —li va replicar ella fredament—. Li picava només per suggerir-li que aquesta tarda ens podríem trobar al seu despatx en lloc de fer-ho a l'edifici del Monitor-Press.
—Per què?
Va dir-li la veritat sense cap mania:
—Perquè vostè és jove i ben plantat i no voldria que la gent que ens puguin veure ho interpretessin malament.
—Dedueixo que no ha informat la seva família que ara treballo per a vostè.
—No.
—I per què?
—Ho volia fer, però no vaig tenir valor per a discutir amb Jim. Ell té raó, segons el seu punt de vista, i jo també en tinc, segons el meu. Per què discutir-ho, doncs?
—Pot descobrir-ho —digué Pinata—. Les coses corren molt de pressa, en aquesta ciutat.
—Ja ho sé, però aleshores, quan ho sàpiga, potser ja haurem aconseguit alguna cosa, potser vostè haurà solucionat…
—Senyora Harker, no puc solucionar res si he d'amagar-me de la seva família i dels seus amics. De fet, ens caldrà la col·laboració d'ells. Aquest dia que a vostè la interessa, no era solament el seu dia. Pertany a molta altra gent, a 650.000.000 de xinesos, per a citar-ne només uns quants.
—No comprenc què poden tenir a veure 650.000.000 de xinesos amb tot això.
—No. Molt bé, no en parlem més. —El seu sospir era ben audible. Intencionadament audible, va pensar ella, molestada—. A les tres seré davant l'edifici del Monitor-Press, senyora Harker.
—No és més natural que el client doni les seves ordres?
—La majoria de clients saben què s'ha de fer i per tant poden donar ordres. Sense intenció de molestar-la, li faré observar que aquest no és el seu cas. De manera que si no se li acudeix res més, preferiria fer les coses a la meva manera. Se li acudeix alguna altra cosa?
—No.
—Aleshores ja ens veurem a la tarda.
—I per què allí, en aquell indret…?
—Perquè ens caldrà una mica d'ajuda oficial —digué Pinata—. El Monitor sap moltes més coses que nosaltres sobre el que va passar el dia 2 de desembre de l'any 1955.
—Però no deuen pas tenir exemplars de periòdics tan vells!
—No en el sentit que els venguin; això no. Però conserven un microfilm de cada edició. Confiem que hi trobarem alguna cosa d'interessant.
Tots dos van arribar a l'hora convinguda, Pinata perquè tenia el costum d'ésser puntual i Daisy perquè es tractava d'un assumpte molt important per a ella. Des que telefonà a Pinata que se sentia impacient i excitada, com si mig confiés que només caldria obrir les pàgines del Monitor per a descobrir alguna veritat essencial. Potser el dia 2 de desembre de l'any 1955 s'havia esdevingut alguna cosa d'especial i en llegir-ho recordaria quines van ésser les seves reaccions del moment; aquell fet es convertiria en una mena de perxa a la qual podria penjar tot el restant, capell, abric, vestit i jersei i, finalment, la dona que duia aquestes coses.
El rellotge de l'ajuntament tocava les tres quan Pinata s'atansà a la porta de l'edifici del Monitor. Daisy ja hi era, abillada en un discret i pelut vestit de cotó gris que li anava molt folgat. Pinata va preguntar-se si s'havia vestit d'aquella manera deliberadament, amb el desig de no cridar l'atenció, o si aquella era una de les darreres modes en matèria d'indumentària femenina. Des que Mònica l'havia deixat, no estava massa al corrent d'aquestes coses.
Va dir:
—L'he feta esperar gaire?
—No, acabo d'arribar.
—La biblioteca és al tercer pis. Podem agafar l'ascensor. O potser s'estimaria més de pujar a peu?
—M'agrada de caminar.
—Sí, ja ho sé.
Ella semblà una mica sorpresa.
—Com ho pot saber?
—La vaig veure ahir a la tarda.
—On?
—A Laurel Street. Caminava sota la pluja. Vaig suposar que una persona que es passeja sota la pluja deu ser molt afeccionada a caminar.
—El fet de caminar era accidental. Volia visitar Laurel Street.
—Ja ho sé. Hi va viure. Per a ser exactes, des que es va casar, el juny de l'any 1950, fins a l'octubre de l'any passat.
Aquesta vegada, a la sorpresa de la noia s'hi barrejava un sentiment de molèstia.
—S'ha dedicat a investigar sobre meu?
—Només he consultat unes quantes estadístiques en blanc i negre. Res que tingui color de vida. —Parpellejà sota el sol de la tarda i es fregà els ulls—. Suposo que la casa de Laurel Street li recorda moltes coses agradables.
—Ben cert que sí.
—Aleshores per què tracta de destruir-les?
Daisy el va mirar amb una expressió pacient i cansada, com si Pinata fos un noi una mica obtús al qual calia explicar les coses una i altra vegada.
—Li estic donant una altra oportunitat perquè canviï de parer —féu Pinata.
—I jo la refuso.
—Molt bé. Entrem, doncs.
S'endinsaren per la porta giratòria i s'encaminaren cap a les escales, una mica separats l'un de altre, com dos estranys que per casualitat s'adrecen al mateix indret. Es tractava d'una decisió de Daisy, no de Pinata. Això va fer-li recordar les paraules que li havia dit per telèfon: que no volia que la gent els veiés junts perquè ell era jove i ben plantat. El compliment, si és que ho era, l'havia deixat una mica confús. No li agradaven les referències, bones o dolentes, a la seva aparença física, perquè creia que aquestes coses eren, o haurien d'ésser, poc importants.
Durant la seva primera joventut Pinata havia experimentat gairebé dolorosament el fet que no coneixia el seu origen racial i que, per tant, no podia identificar-se amb cap grup determinat. Ara, en la seva maduresa, això el feia tolerant de totes les races. Era capaç de pensar en els homes com a germans seus, perquè de fet alguns d'ells era molt possible que ho fossin de veritat. El nom de Pinata, que li permetia de barrejar-se lliurement amb els hispano-americans i els mexicans, molt nombrosos a la ciutat, no era el seu. L'hi havia donat la superiora de l'orfenat de Los Ángeles on l'havien abandonat.
De tant en tant, encara visitava aquest orfenat. Ara la superiora ja era molt vella, hi veia poc i era una mica sorda, però tenia la llengua tan viva com la d'una noia quan Pinata l'anava a veure. Era més seu que tots els altres centenars de nois de l'establiment, perquè era ella qui l'havia trobat a la capella, la vigília de Nadal, i ella qui l'havia batejat: Jesús Pinata. A mesura que es feia vella, el seu cervell, ja no massa despert i poc curiós, tendia a recórrer determinats camins ben coneguts. I el seu camí predilecte la menava a una vigília de Nadal de trenta-dos anys enrera!
—Eres allí, davant mateix de l'altar, un petit paquetet humit que no devia pesar ni dos quilos, i ploraves tan fort que em creia que els teus pulmons no ho podrien resistir. Aleshores va entrar la germana Mary Martha, tan blanca com un llençol, com si mai no hagués vist una criatura acabada de néixer. Et va agafar en braços i t'anomenà petit Jesús; vas deixar de plorar a l'acte, com una ànima perduda que de sobte reconeix el seu nom. De manera que et vam dir Jesús. Naturalment, es tracta d'un nom al qual és difícil de fer honor —afegia amb un sospir—. Com em recordo de les baralles que tenies amb els altres nois quan ja eres més gran i ells es burlaven del teu nom! Tots aquells cardenals, ulls a la funerala i dents trencades van acabar per convertir-se en un veritable problema. De vegades ni semblaves una persona. Jesús és un nom molt bonic, però vaig comprendre que calia fer una cosa o altra. Vaig demanar consell al pare Stevens i ell va venir a veure't. Et preguntà com t'agradaria de dir-te i tu li vas contestar que Stevens. Un nom molt ben escollit. El pare Stevens era un gran home.
En arribar ací la dona sempre feia una pausa per mocar-se, i explicava que tenia una mica de sinusitis per culpa del smog[2].
—També t'hauries pogut canviar el nom de Pinata. Després de tot fou un nom que vam escollir perquè en aquell temps els nois jugaven a un joc que se'n deia així. Vam votar i la germana Mary Martha va ser l'única que s'hi oposà. «Suposem que sigui un Smith, o un Brown o un Anderson», va dir. Vaig recordar-li que, al nostre veïnat, hi vivien molt pocs blancs i que, ja que havies de viure entre nosaltres, Pinata t'aniria més bé que aquells altres cognoms. I tenia raó. T'has convertit en un jove del qual ens sentim orgulloses… Déu meu, em sembla que cada any hi ha més fum i més boira. Si es tractés de la voluntat del Senyor no em queixaria, però molt em temo que tot plegat és pura perversitat humana.
Perversitat. La paraula el féu recordar de Daisy. Pujava les escales al seu davant, tan de pressa que semblava entrenar-se per a una competició. Se li reuní en arribar al tercer pis.
—Per què corre tant? Tenen obert fins a dos quarts de sis.
—M'agrada de caminar de pressa.
—També a mi, quan algú em persegueix.
La biblioteca era al final d'un corredor enllosat de rajols desiguals. Corria el rumor que en tot l'edifici no n'hi havia dos de semblants. Ningú no s'havia pres la molèstia de comprovar-ho, però el rumor fou transmès als turistes, que se'n feien ressò en les postals i lletres que escrivien a llurs amics i parents.
A la petita habitació que servia de biblioteca, una noia que duia ulleres de banya era asseguda darrera una taula, on clavava tot de retalls en un llibre. Ignorant la presència de Daisy, fità Pinata amb els seus ulls inquisitius.
—Què desitja?
Pinata digué:
—Vostè és nova aquí, oi?
—Sí. L'altra noia ha hagut de plegar. Era al·lèrgica a la pasta d'engomar, se n'omplia els braços i les mans. Un desastre.
—Si que és llàstima!
—Ara tracta d'aconseguir una compensació econòmica. Però em penso que les compensacions laborals no s'apliquen a les al·lèrgies. Què volia?
—M'agradaria de veure el microfilm d'un dels exemplars vells del periòdic.
—De quin mes i de quin any?
—Del desembre del 1955.
—Hi ha un microfilm per cada mig mes. Quina meitat l'interessa, la primera o la segona?
—La primera.
La noia va obrir un dels calaixos d'un arxiu i en va treure un microfilm enrotllat, que col·locà a la màquina de projeccions. Va encendre el llum de la màquina i mostrà a Pinata la maneta que feia moure el microfilm.
—Només cal que vagi girant fins que surti el dia que vol consultar. Comença el dia primer de desembre i segueix fins al quinze.
—Sí. Gràcies.
—Agafi una cadira, si vol. —I aleshores, per primer cop, mirà cap a Daisy—. O dues.
Pinata col·locà una cadira per a Daisy, però ell va romandre dret, una mà sobre la maneta. Per bé que la noia s'havia tornat a asseure a la seva taula i semblava concentrada en la seva feina, Pinata abaixà la veu:
—Ho veu bé?
—No massa.
—Tanqui els ulls mentre busco el dia; el moviment podria marejar-la.
Daisy tancà els ulls fins que ell digué amb un to fosc:
—Bé, aquí té el seu dia, senyora Harker.
Els seus ulls van seguir closos, com si les pestanyes se li haguessin calcificat i fossin massa encarcarades o pesades per a bellugar-se.
—No ho vol mirar?
—Sí. Naturalment.
Obrí els ulls i parpellejà un parell de vegades mentre adaptava la vista a l'objectiu. Els titulars no li deien res.
La CIO i la AFL s'uneixen després d'haver estat separades durant vint anys. Prop d'un entrecreuament de vies ha estat trobat el cos d'un desconegut. El projecte d'Ajuda Federal Escolar és acceptat. Un xicot confessa d'haver comès una dotzena de robatoris. El mal temps pot obligar a tancar l'aeroport. Set-centes persones participaran a la desfilada de Nadal d'aquesta nit. El pianista Gieseking, víctima d'un accident, mata la seva dona. Es preveu una novella nevada a les zones muntanyoses.
Neu a les muntanyes, pensà, els nois que passaven per State Street, els gessamins morts.
—Em podria llegir la lletra petita?
—Quina lletra petita?
—La que parla de la neu a les muntanyes.
—Molt be. Els matiners van tenir ahir una gran sorpresa en veure que les muntanyes eren cobertes per una capa de neu. Els guardaboscos del cim de La Cumbre anuncien que en alguns indrets té una gruixària de set centímetres i es preveu que durant la nit seguirà nevant. Alguns estudiants de les escoles públiques i privades van tenir dia de festa perquè poguessin pujar a la muntanya i contemplar, alguns d'ells per primera vegada, la neu. El dany causat a la collita de llimons…
—Me'n recordo —va dir ella—. Recordo els estudiants que passaven amb els cotxes plens de neu.
—Jo també.
—Molt clarament?
—Sí. Gairebé es va convertir en una desfilada.
—I com és que tots dos recordem una cosa tan insignificant?
—Perquè no es tracta d'un fet corrent —digué Pinata.
—Tan poc corrent que només devia tenir lloc una vegada, aquell any?
—Potser sí. Però no n'estic segur.
—Esperi's. —Se li girà, vermella per l'excitació—. Només pot haver tingut lloc una vegada. No ho veu? Els estudiants no haurien tingut festa dues vegades. Ja haurien tingut oportunitat de veure la neu. Les autoritats escolars probablement no haurien tancat les classes si hagués nevat dues o tres vegades.
La seva lògica el va convèncer i sorprendre.
—D'acord. Però per què és tan important per a vostè?
—Perquè és la primera cosa de veritat que recordo sobre aquell dia, l'única cosa que el separa dels altres dies. Si vaig veure els estudiants que passaven amb els cotxes, és que devia anar al centre de la ciutat, potser per dinar amb Jim. Però en canvi no puc recordar que Jim o la meva mare fossin amb mi. Crec, gairebé n'estic segura, que anava sola.
—On era, vostè, quan va veure els estudiants? Caminava pel carrer?
—No. Em sembla que era dins algun local, mirant per la finestra.
—Un restaurant? Una botiga? On tenia costum de comprar, aleshores?
—Els queviures, els comprava a Fairway, i els vestits, a Dewolfe.
—Ni l'un ni l'altre no són a State Street. Potser un restaurant, doncs? On solia dinar?
—Al Copper Kettle, una cafeteria que hi ha al bloc 1100.
—Suposem —digué Pinata— que dinava al Copper Kettle, tota sola. Ho feia sovint, això de dinar sola?
—Quan treballava, sí.
—Treballava?
—Durant una temporada vaig treballar com a voluntària a la Clínica Veïnal, un servei que aconsella les famílies. Hi treballava els dimecres i divendres a la tarda.
—El dia 2 de desembre era un divendres. Va treballar, aquella tarda?
—No me'n recordo. Ni recordo si encara treballava en aquell temps. Ho vaig deixar perquè no m'entenia gaire bé amb les cri… amb la gent.
—Anava a dir amb les criatures, oi?
—Té cap importància?
—Potser sí.
Daisy va sacsejar la testa.
—De tota manera, la meva feina no tenia res d'important. No estic preparada per a treballar en qüestions socials. Més que res feia de mainadera als fills de les mares i els pares que venien a aconsellar-se, alguns voluntàriament, d'altres per ordre del jutjat o del departament que els posava a prova.
—Li agradava, el treball?
—Sí, molt. M'agradava moltíssim. Però no era prou competent. No podia manejar les criatures. Els tenia llàstima, en feia una cosa massa… massa personal. Les criatures, especialment les criatures de les famílies que es veien obligades a acudir a la clínica, havien de ser tractades amb més fermesa, amb més objectivitat. El fet és —afegí amb un somrís amarg— que si no ho hagués deixat probablement m'haurien tret.
—Què li ho fa pensar?
—Res d'especial. Però tenia la impressió de fer més nosa que servei, de manera que vaig limitar-me a deixar d'anar-hi la propera vegada.
—La propera vegada després de què?
—Després… després de tenir la impressió que destorbava.
—Però hi devia haver alguna cosa que li va donar aquella impressió en un moment determinat, altrament no hauria dit «la propera vegada».
—No l'entenc.
Ell pensà: M'entens, petita Daisy. Però no t'agraden les sotragades del camí que he pres. Bé, de tota manera és el teu camí, no el meu. Si hi ha clots, no me'n donis la culpa.
—No l'entenc —repetí ella.
—Molt bé, deixem-ho córrer.
Ella semblà alleujada, com si l'home hagués assenyalat un camí més planer.
—No comprenc la importància que pot tenir un detall com aquest quan ni estic segura que treballés a la clínica en aquell moment.
—Ens en podem assegurar. Tenen fitxers i no em costaria d'aconseguir la informació que vostè vol. Charles Alston, el director, és amic meu. Hem tingut molts clients en comú… Als moments favorables cauen a les seves mans; als moments desfavorables, a les meves.
—S'haurà de servir del meu nom?
—Naturalment. Com vol…
—I no se li acut cap altra manera?
—Escolti, senyora Harker. Si va treballar a la clínica ja deu saber que els seus fitxers no són del domini públic. Si vull una informació l'he de demanar al senyor Alston i ell decidirà si puc obtenir-la o no. Com vol que esbrini si vostè treballava a la clínica un divendres determinat si no puc utilitzar el seu nom?
—Bé, preferiria que no l'hagués d'utilitzar. —Arrugà un extrem de la seva jaqueta grisa, l'aplanà curosament i, tot seguit, recomençà—. Jim diu que no m'he de posar en evidència. Fa molt cas de l'opinió dels altres. Cal que sigui així —afegí tot aixecant la testa en un sobtat moviment de defensa— per a haver arribat on és.
—I on és?
—Suposo que podríem dir que és dalt de tot, al Capdamunt. Anys enrera, quan encara no era ningú, Jim va fer tot de projectes: com viuria, la mena de casa que es faria construir, quants de diners guanyaria i, sí, fins i tot quina mena de noia escolliria… Abans d'arribar als vint anys ja ho havia planejat tot.
—I li ha sortit bé?
—La majoria de coses, sí —digué ella. Però una cosa no li hi ha sortit, i no li hi sortirà mai. Jim volia dos nens i dues nenes.
—I, si em permet de preguntar-li-ho, quins eren els projectes de vostè?
—Mai no he fet plans. —Fixà de nou els ulls en l'aparell de projecció—. Continuem amb això del diari?
—Molt bé.
Féu girar la maneta i els titulars de la pàgina següent es feren visibles. El pistoler John Kendrick, un dels homes més buscats per la F.B.I., fou capturat a Chicago. A Califòrnia hi va haver accidents mortals de carretera el dia del Conductor Prudent. A Chicago prossegueix el judici per l'assassinat d'Abbott. Una dona, a Dublin, ha celebrat el seu 110 natalici. Grans onades han enrunat algunes cases de Redondo Beach. A Sacramento, una comissió d'educadors ha discutit el futur del State Junior College i a Geòrgia 2000 estudiants s'han revoltat contra les ordres racials a propòsit del joc de boles.
—Recorda res? —No.
—Bé, llegim les notícies locals. Les American Penwomen van celebrar una reunió de Nadal i el Trinity Guild organitzà un basar. Ha estat aprovat el contracte de neteja del port. Un espia de parelles ha estat detingut a Colina Street. Un nen de quatre anys ha estat mossegat per un llebrer i el gos ha estat sotmès a una observació de catorze dies. Una dona anomenada Juanita Garcia, de vint-i-tres anys, ha quedat en llibertat a prova després d'haver estat acusada de deixar els seus cinc fills tancats a casa mentre es dedicava a visitar unes quantes tavernes de la part baixa. El Consell de la ciutat ha passat a la Comissió d'Aigües una petició referent…
Va callar. Daisy s'havia separat del projector amb un sorollet que semblava un sospir d'avorriment. Però no la veies avorrida. Semblava irada. Premia una barra contra l'altra i tenia unes taques vermelles a les galtes, com si hagués estat bufetejada per una mà invisible i silenciosa. La seva reacció sorprengué Pinata: tenia algun ressentiment contra el Consell municipal o contra la Comissió d'Aigües? Li feien por el gossos que podien mossegar, els espies de parelles…?
Digué:
—No vol que prosseguim?
El lleu moviment de la seva testa no era ni afirmatiu ni negatiu.
—No veig que serveixi de res. Vull dir que, a mi, no m'interessa que a una dona anomenada Juanita Garcia la deixessin en llibertat provisional o no la hi deixessin. No conec ningú que es digui Juanita Garcia. —Parlava amb una força innecessària, com si Pinata l'hagués acusat d'haver pres part a l'afer de la senyora Garcia—. Com vol que conegui una dona semblant?
—Potser degut al seu treball a la clínica. El diari diu que entre les condicions que van posar-li per deixar-la en llibertat a prova figurava la de sotmetre's a tractament psiquiàtric. Posat que tenia cinc fills i que esperava el sisè i que el seu marit era un soldat destinat a Alemanya, no sembla que pogués permetre's d'acudir a un psiquiatre particular. Devia acudir a la clínica, doncs.
—Sembla raonable, sí. Però no té cap relació amb mi. Mai no he vist la senyora Garcia, ni a la clínica ni fora. Com li he dit, jo tenia cura dels fills dels pacients, però no tenia cap relació amb aquests.
—Aleshores, potser coneixia els fills de la senyora Garcia. En tenia cinc.
—Per què s'obstina a seguir parlant d'aquesta dona?
—Perquè tinc la impressió que el seu nom significa alguna cosa per a vostè.
—Ho he negat, oi?
—Més d'una vegada, sí.
—M'acusa que li estic mentint?
—No a mi, precisament —digué Pinata—. Però és possible que es menteixi a vostè mateixa sense adonar-se'n. Pensi-hi, senyora Harker. En veure el seu nom, ha reaccionat d'una manera excessiva.
—És possible. Però també és possible que vostè es passi de llest.
—Podria ser.
—És així.
S'aixecà i s'atansà a la finestra. Era un moviment tan clar de protesta i de fugida, que a Pinata li semblà com si li hagués dit que callés i la deixés sola. Però no tenia la intenció de fer cap de les dues coses.
—Serà molt fàcil d'investigar una mica sobre la senyora Garcia —va dir—. La policia i el jutjat deuen tenir-la als seus fitxers; també deu figurar als de la clínica.
Ella es tombà i va mirar-lo amb una expressió fatigada.
—M'agradaria de convèncer-lo que mai no he sentit parlar d'aquesta dona. Però vivim en un país lliure i, si li agrada, pot investigar sobre totes les persones que figuren a la llista d'empadronament.
—Potser ho hauré de fer. Vostè m'ha donat molt poc de material sobre el qual treballar. Els únics fets de què disposo són que el dia 2 de desembre de l'any 1955 hi havia neu a la muntanya i que vostè va dinar en una cafeteria del centre de la ciutat. I, a propòsit, com es va traslladar al centre de la ciutat?
—Suposo que amb cotxe. Ja en tenia un.
—Quina mena de cotxe?
—Un Oldsmobile descapotable.
—En general, sol anar amb la capota apujada o abaixada?
—Abaixada. Però no comprenc quina importància té, això.
—Mentre ignorem què és important, pot ser-ho qualsevol cosa. No podem saber quina mena de detall despertarà la seva memòria. Per exemple, aquell divendres era un dia molt fred. Potser podria recordar que va apujar la capota. O que li va costar d'engegar el cotxe.
Ella semblà sincerament desconcertada.
—Em sembla recordar que sí. Però potser m'ho sembla perquè m'ho ha suggerit. Diu les coses amb tanta seguretat, vostè… Com això de la senyora Garcia. Està tan segur que la conec o que la coneixia… —Es tornà a asseure i recomençà a aplanar un extrem de la seva jaqueta—. Si la coneixia, com és que me n'he oblidat? No hi ha cap raó perquè oblidi un amic o un conegut, i no sóc prou important per a tenir enemics. Però vostè sembla tan segur!
—Semblar i estar són dues coses diferents —digué Pinata amb un lleu somrís—. No, no n'estic segur, senyora Harker. Veig una palla i m'hi agafo.
—Però ja no la deixa anar.
—No la deixo anar fins que no trobo alguna altra cosa més sòlida.
—M'agradaria d'ajudar-lo. Faig tot el possible, ho faig de veritat.
—Bé, no s'hi amoïni. Potser valdria més que pleguéssim, per avui. Ja en té prou, oi?
—Em sembla que sí.
—Més valdrà que se'n vagi a casa. Al Capdamunt de tot.
Ella va aixecar-se, encarcarada.
—Lamento d'haver-li dit això sobre el meu marit. Sembla que el diverteixi.
—Al contrari, m'aclapara. També jo tenia els meus projectes.
Només un d'ells va sortir bé, pensà Pinata. Es diu Johnny. I si ara t'ajudo a cercar el teu dia perdut, petita Daisy, és perquè cal redreçar les dents de Johnny, no perquè el teu marit hagi arribat al Capdamunt.
Va enrotllar de nou la cinta de microfilm i tancà el llum de l'aparell de projecció.
La noia amb ulleres de banya acudí apressadament, inquieta, com si tingués por que l'home podia espatllar la màquina o escapar-se amb el microfilm.
—Ja ho faré jo —va dir—. Aquestes coses valen molts diners i són molt precioses. Podríem dir que és com si veiéssim que la història es fa davant els nostres propis ulls. Ha trobat el que cercava?
Pinata esguardà cap a Daisy.
—Ho ha trobat?
—Sí —digué Daisy—, sí, gràcies.
Pinata va obrir-li la porta i la noia avançà lentament i silenciosa pel corredor, el cap inclinat com si estudiés els rajols del terra.
—No n'hi ha dos d'iguals.
—Com diu?
—Em refereixo als rajols. No n'hi ha dos d'iguals en tot l'edifici.
—Ah!
—Més endavant, quan hagi solucionat aquest afer i li calgui alguna altra cosa per a distreure's, pot venir a comprovar-ho.
Li ho va dir per provocar-la, perquè s'estimava més la seva hostilitat que aquella sobtada i inexplicable apatia, però no donà senyals d'haver-lo sentit o de saber que l'home seguia al seu costat. Fos quin fos el corredor que ara recorria, no era el corredor del Monitor ni el recorria amb ell. Pel que a ella es referia, l'home ja se n'havia tornat al seu despatx o s'havia quedat encara a examinar el microfilm. Pinata se sentia apartat, eliminat.
En arribar a la porta de l'edifici el rellotge de l'ajuntament, a l'altre costat de carrer, tocava les quatre. Aquell soroll va treure la noia de la seva abstracció.
—Cal que corri.
—Per què?
—Tanquen el cementiri a les cinc.
Ell va esguardar-la amb una expressió irritada.
—Té la intenció de portar flors a la seva pròpia tomba?
—Tota la setmana, des de dilluns —digué ella sense fer cas de la pregunta—, tracto de reunir prou valor per a anar-hi. Anit vaig tenir el mateix somni, Prince i jo que pujàvem per la carena, i la tomba amb el meu nom. No puc resistir-ho més, cal que m'asseguri que no hi és, que no existeix.
—I com ho comprovarà? Donant voltes i llegint els noms de les tombes?
—No caldrà. Conec molt bé aquell indret, hi he anat moltes vegades amb Jim i la meva mare… ell hi té els pares enterrats i també hi ha una de les cosines de la mare. Sé què he de cercar, i on, perquè la tomba és la mateixa en tots els meus somnis, una creu de pedra grisa, sense polir, aproximadament d'un metre d'alçada. I sempre és al mateix indret, a tocar de la riba, sota la figuera de Moreton Bay. En aquella zona només hi ha un arbre d'aquesta mena. És un famós indicador mariner.
Pinata no sabia quin aspecte podia tenir la figuera de Moreton Bay, mai no havia estat un mariner ni havia visitat el cementiri, però estava disposat a creure-la. Semblava segura del que deia. Pensà: l'indret li és, doncs, familiar, hi ha anat sovint. El somni no ha sorgit del no-res. El terreny és real i potser també ho és la creu sepulcral.
—Més valdrà que l'acompanyi.
—Per què? Ja no tinc por.
—Diguem que em sento encuriosit.
Li va tocar delicadament la màniga, com si menés una euga ben entrenada però molt delicada, que podia esfondrar-se si li exigien massa.
—Tinc el cotxe a Pietro Street.
Se n'avergonyí des del principi, i no solament de mi, sinó també d'ella
Les reixes de ferro eren tan feixugues que semblaven destinades a gegants. Les plantes emparraires amagaven els barrots de tres metres amb les bellugadisses flors que semblaven ignorar les corbades espines que espiaven des de sota les fulles, més afilades que les burxes de filferro. Entre el carrer i les reixes, unes rengleres d'arbres sacsejaven les monedes de llurs fulles com jugadors posseïts pel diable.
La caseta grisa del guarda s'assemblava a una menuda presó, amb les seves finestres tancades i la sòlida porta d'acer fermament closa. Però la porta i el pany eren rovellats, com si el guarda ja fes temps que hagués desaparegut en una altra part del cementiri. Arbres centenaris, tan alts que ja s'atansaven a la fi del temps que els era destinat, ombrejaven els dos costats del camí que duia a la capella, plens d'ocells del paradís de color blau i taronja, que semblaven disposats a cantar o emprendre el vol d'un moment a l'altre.
Contrastant amb la casa del guarda, la capella era decorada amb rajols mexicans d'encesos colors i una música d'orgue s'escapava, forta i vivent, per les seves portes obertes. Només es veia una persona, l'organista. Semblava tocar per a ell mateix; potser s'havia celebrat un funeral i s'havia quedat per practicar una mica o per allunyar un persistent cor de fantasmes.
A l'aire semblava surar una amenaça d'obscuritat, un pèl de boira. Daisy va cordar-se la jaqueta fins al coll i es posà els guants blancs. Eren uns guants bonics i delicats, de nylon i lli, però ara li semblaren idèntics als que hom donava als qui carregaven els morts. Se'ls hauria trets immediatament i els hauria amagats a la seva bossa si no hagués temut que Pinata podia observar el seu gest i donar-li una interpretació. Les seves interpretacions eren massa ràpides i segures i, si més no en un cas, errònies. Pensà: no conec ningú que es digui Juanita, només una vella cançó que cantàvem a casa quan era petita. Nita, Juanita, pregunta a la teva ànima si ens hauríem de separar…
Començà a cantussejar-la per a ella mateixa, inconscientment, i Pinata, que l'escoltava, va reconèixer la tonada i es preguntà per què el molestava. Era alguna cosa que es referia a les paraules. Nita, Juanita, pregunta a la teva ànima si ens hauríem de separar… Això era, Nita. Nita era la cambrera del cafè Velada, aquella que Fielding havia «rescatat» del seu marit. Podia tractar-se, fins i tot era el més segur, d'una coincidència. I fins i tot si no es tractava d'una coincidència, si Nita Donelli i Juanita Garcia eren la mateixa dona, això només voldria dir que s'havia divorciat de Garcia, per casar-se amb Donelli. Era la mena de dona que podia col·locar-se en indrets com el Velada, i Fielding era la mena d'home que els freqüentava. Semblava perfectament natural que s'haguessin trobat. Quant a la baralla amb el marit de la dona, podia donar-se per segur que Fielding no l'havia buscada. Quan el van detenir, va dir a la policia que no la coneixia de res, que era una senyora que havien maltractat i que ell va defensar únicament per respecte a la seva feminitat. Era una cosa molt pròpia de Fielding quan havia begut una mica.
Arribaren a un encreuament de camins, al capdamunt del replà que formava la part principal del cementiri. Pinata va aturar el cotxe i mirà Daisy:
—Ha tingut notícies del seu pare?
—No. Hem de tombar per aquí. Anem a l'altre costat.
—La cambrera per la qual va barallar-se el seu pare es deia Nita. Possiblement Juanita.
—Ja ho sé. M'ho va dir quan em telefonà pels diners de la multa. També va dir-me que no la coneixia de res, que era una dona d'aspecte agradable que havia passat per moments difícils; aquestes van ser les seves paraules. No el va creure?
—Sí. Naturalment que sí.
—Doncs què?
Pinata arronsà les espatlles.
—Res. M'ha semblat que ho havia de dir.
—És un ximple. —La pietat i la tristesa suavitzaven el menyspreu de la seva veu—. Quin ximple! És que no aprendrà mai que no és possible de ficar-se en un cafè de mala mort i invitar la cambrera sense que passi res? Podien haver-lo ferit seriosament; fins i tot el podien matar.
—És un home dur.
—Dur? El meu pare? —Va sacsejar la testa—. Més valdria que ho fos. És com una malva.
—Per tot el que he pogut comprovar, algunes malves són molt fortes. Depèn de l'edat que tenen.
Ella canvià de tema assenyalant més enllà de la finestra:
—La figuera és per aquí, a tocar de la riba. Ja es veu el capdamunt. És un exemplar extraordinari, el més alt que hi ha en tot l'hemisferi, segons Jim. L'ha fotografiada més d'una vegada.
Pinata engegà el cotxe i el mantingué a deu quilòmetres per hora, màxima velocitat permesa en aquell indret, però li hauria agradat d'acabar d'una vegada i enviar a l'infern la petita Daisy i la seva figuera. El terra ben aplanat, la verdor de la gespa i de les plantes que hi creixien contrastaven massa desagradablement amb els morts enterrats a sota. Un cementiri no hauria d'ésser com un parc, pensà, sinó com un desert, de colors ocres i grisos, ple de pedres i de sorra, amb cactus que només semblen viure una part de l'any, per la resurrecció.
Gairebé tots els visitants se n'havien anat ja. Una dona jove, vestida de negre, arranjava un ramell de crestes de gall damunt la placa de bronze que duia un nom, mentre els seus dos fills, amb camisa d'esport i pantalons de vaquer, jugaven a fet i amagar entre els arbres i les tombes. A un centenar de metres, quatre obrers amb granota anaven omplint una tomba nova. La tela verda, que pretenia passar per herba, havia estat retirada del munt de terra excavada i els obrers l'anaven palejant sense pressa. Un vell de cabells blancs seia en un banc proper i mirava la terra que queia dins la tomba, anorreat pel dolor.
—M'alegro que hagi vingut —digué Daisy de sobte—. Si hagués vingut sola, hauria tingut por o m'hauria sentit massa desanimada.
—Per què? Hi ha vingut d'altres vegades.
—I mai no m'ha afectat gaire. Anant amb Jim i la meva mare era com si prengués part en una representació, en una mena de ritual que per a mi no tenia cap sentit. Com podia tenir-lo? Mai no he conegut els pares de Jim o la cosina de la meva mare. La gent no pot semblar morta si no els heu coneguts de vius. Ni les flors ni les llàgrimes ni les pregàries no eren reals del tot.
—Quines llàgrimes?
—La meva mare plora amb molta facilitat.
—Per una cosina tan llunyana o que fa tant de temps que ha mort, que vostè ni l'ha coneguda?
Daisy s'inclinà endavant amb un sospir d'impaciència o d'ansietat.
—Van créixer juntes, a Denver. Després, em penso que no plorava precisament per ella, sinó per… bé, per la vida en general. Lacrimae rerum.
—La van invitar específicament a alguna d'aquestes excursions amb el seu marit i la seva mare?
—Per què? No hi veig la relació.
—Simplement, m'ho preguntava.
—Sempre m'han invitat. A Jim, li sembla que és el meu deure acompanyar-lo i la mare sol recolzar-se en mi. No que ho faci sovint. Suposo que a mi més aviat em plau de pensar que sóc prou forta perquè algú vulgui recolzar-se en mi, especialment la meva mare.
—On són enterrats els pares de Jim?
—Cap al final del cementiri.
—Prop d'on anem?
—No.
—El seu marit ha fotografiat moltes vegades la figuera?
—Sí.
—I en aquests casos vostè anava amb ell?
—Si.
S'atansaven a la riba i el soroll de les onades que trencaven sota, damunt la platja, era semblant a l'udol d'una gran ventada en un bosc llunyà, on bufa intermitentment. A mesura que la remor augmentava la figuera s'anava fent visible, una gran ombrel·la verda, dues vegades més ampla que alta. Les setinades fulles tenien un color de cinamom per sota, com si, a semblança del pany i de la porta d'acer de la casa del guarda, es rovellessin amb l'aire del mar. El tronc i les branques més gruixudes s'assemblaven a subhumanes figures de color de marbre gris entrellaçades en un estàtic acte d'amor. Sota la figuera no hi havia tombes, perquè una part del vast sistema d'arrels creixia sota la terra. Els monuments començaven a la perifèria; tenien tota mena de formes i volums, angles, rectangles, columnes treballades i rústiques, grises, verdes, negres i rosades. Però només una de les tombes s'avenia amb la del somni de Daisy.
Pinata la va veure només va abandonar el cotxe: una creu de pedra grisa, alta de prop d'un metre.
També Daisy la va veure. Amb una mirada terriblement sorpresa, va dir:
—És aquí. És… real.
Ell no es va sentir tan sorprès. El somni sencer acabaria per convertir-se en quelcom real. Va mirar cap al marge com si gairebé confiés a veure Prince que pujava corrent de la badia i es posava a udolar.
Daisy havia saltat del cotxe i es recolzava contra la capota del motor, a la qual demanava suport o calor.
—Des d'aquí no puc distingir cap nom —digué Pinata—. Anem a examinar-la.
—Tinc por.
—No hi ha cap motiu per a tenir-ne, senyora Harker. El més fàcil és que veiés aquesta tomba en aquest indret durant una de les seves visites al cementiri. Per un motiu o altre, va impressionar-la i interessar-la, la va recordar i ara l'ha introduïda al seu somni.
—Per què havia d'impressionar-me?
—Per començar, és una pedra molt bella i ben treballada. O podria haver-li fet recordar la tosca creu de l'himne. Però en lloc de quedar-nos aquí fent suposicions, per què no ens atansem a comprovar els fets?
—Fets?
—Suposo que el fet més important —digué Pinata— és d'esbrinar quin nom hi figura.
Un moment, li semblà que la noia es giraria i arrancaria a córrer cap a la porta. Però en lloc d'això es redreçà amb un moviment de la testa i caminà cap al corriol de grava que donava la volta a la figuera. Avançà cap a la creu grisa, molt de pressa, com si cregués que aquella precipitació li permetria de prosseguir fins i tot en el cas que la por tractés d'aturar-la.
Gairebé havia arribat a lloc quan ensopegà i va caure de genolls. Ell es va precipitar per tal d'ajudar-la a incorporar-se. Tenia tot el davant de la faldilla ple de taques verdes i de petites punxes de card d'ase.
—No és la meva —va mormolar—. No és la meva.
Enmig de la creu, en un rectangle aplanat, hi havia aquesta inscripció:
CARLOS THEODORE CAMILLA
1907-1955
Per la seva reacció, Pinata jutjà que el nom no li deia res. La noia semblava alleujada i una mica perplexa, com el noi que encén el llum i descobreix que l'home del sac és només una americana deixada de banda, una cortina que el vent infla. Però fins i tot amb el llum encès hi havia un petit home del sac del qual, aparentment, ella no s'havia adonat: l'any de la mort de Camilla. Potser des d'on era no podia distingir el número; les seves reaccions a la biblioteca del periòdic li feien creure que la noia era un mica miop i que no ho sabia o no ho volia confessar.
Va col·locar-se davant la tomba per tal d'amagar la inscripció en el cas que ella s'hi atansés més. Allò de quedar-se dempeus a l'indret precís on devia haver-hi o on devia haver-hi hagut la cara del difunt, el feia sentir incòmode. Carlos Camilla. Quina mena de cara devia haver tingut? Molt bruna, a ben segur. Era un nom mexicà. En aquell cementiri, hi enterraven pocs mexicans, en part perquè les tombes hi eren massa cares i en part perquè la terra no havia estat consagrada per llur església. I encara eren més pocs els que tenien monuments tan treballats.
—Em sento culpable d'alegrar-me que no hi hagi el meu nom, sinó el seu —digué Daisy—. Però no ho puc evitar.
—No hi ha cap necessitat de sentir-se culpable.
—Les coses deuen haver passat com vostè m'ha dit. Vaig veure la tomba i, per alguna raó, em va impressionar… potser pel seu nom. Camilla és un nom ben bonic. Què vol dir?
—És una llitera, un llit petit.
—Oh! Quan se sap què vol dir ja no sembla tan bonic.
—Això passa amb moltes coses.
Del mar començava a pujar una mica de boira. Progressava a poc a poc per entre les tombes i penjava com parracs de roba entre les fulles de la figuera. Pinata considerà que Camilla reposava molt tranquil·lament, prop de les rels que inexorablement anaven creixent cap al seu llit.
—Aviat tancaran les portes —digué—. Més val que ens n'anem.
—Sí.
Es tombà cap al cotxe. Ell va esperar que hagués fet uns quants passos i aleshores s'allunyà de la tomba, una mica avergonyit per haver-li amagat la data. No va saber que la seva habilitat no havia servit de res fins que, ja tots dos dalt al cotxe, Daisy digué:
—Camilla va morir l'any 1955.
—Van morir-hi molta altra gent, també.
—M'agradaria de saber la data exacta, per pura curiositat. En algun lloc deu haver-hi un llibre registre… Darrera la capella hi ha una oficina de la Direcció i, més enllà, la caseta de l'encarregat del cementiri.
—Em pensava que ara es despreocuparia de tot aquest assumpte.
—Per què? Si bé hi pensem, en realitat no ha canviat res.
Hi va pensar. No, res no havia canviat, si més no, al cervell de la petita Daisy.
L'oficina de la Direcció ja era tancada, però en canvi es veia llum a la caseta de l'encarregat. A través de la finestra de la sala d'estar Pinata podia veure un home rabassut i ja vell, en cos de camisa, que contemplava un programa de televisió: dos vaquers, amagats darrera unes roques, disparaven l'un contra l'altre. Els homes i les roques eren exactament iguals als que Pinata recordava de la seva infància.
Va prémer el timbre i el vell es posà ràpidament dret i, zigzaguejant, com si les bales el perseguissin, avançà per l'habitació. Esguardà furtivament cap a la finestra, apagà el televisor i va córrer a obrir la porta.
—Gairebé mai no miro aquests programes —digué amb la respiració mig tallada—. El meu gendre, Harold, no ho vol; diu que tots aquests trets són dolents per al meu cor.
—Sou l'encarregat?
—No, és Harold. És al dentista, li ha sortit un flegmó.
—Potser ens podríeu informar d'una cosa que voldríem saber.
—Puc provar-ho. Em dic Finchley. Entreu i tanqueu la porta. Aquesta boira se m'arrapa al pit, hi ha nits que gairebé no puc respirar. —Donà un cop d'ull al cotxe—. No vol entrar, la senyora?
—No.
—Deu tenir uns bons òrgans respiratoris.
El vell tancà la porta. La menuda sala d'estar era excessivament calenta i feia olor de xocolata.
—Us interessa una tom… un lloc de repòs determinat? Harold diu que mai no se n'ha de dir tomba, als clients no els agrada, però jo sempre me n'oblido. Tinc un mapa del cementiri on figuren totes les tombes. És això el que voleu?
—No ben bé. Sé on és enterrat l'home, però voldria més detalls sobre la data i les circumstàncies de la seva mort.
—On és enterrat?
Pinata va indicar l'indret sobre el plànol mentre Finchley manifestava la seva desaprovació:
—No és un indret gaire bo; les marees de primavera es van menjant la riba i aquell arbre que cada dia s'eixampla més atreu turistes que no deixen créixer l'herba. La gent compren parcel·les en aquella banda per la vista, però de què serveix la vista si no la podeu contemplar? Jo, quan mori, vull reposar tranquil i segur, no sota un arbre i exposat a les erosions de l'aigua… Com se diu?
—Carlos Camilla.
—Hauré de mirar el fitxer, i no sé si trobaré la clau.
—Podeu provar-ho.
—No ho sé… Gairebé és hora de tancar i he de fer el sopar. Amb flegmó o sense, a Harold li agrada de menjar, i de menjar bé, com a mi. Tots aquests morts de fora no m'amoïnen gens. Quan arriba l'hora, els tanco la porta i ja no torno a pensar-hi fins l'endemà. No em priven de dormir ni de menjar. —Però inesperadament eructà, amb discreció, com si a despit seu s'hagués empassat unes indigeribles mossades de temor—. Després, a Harold, potser no li agradaria que toqués el seu fitxer. Per a ell és molt important, és exactament el mateix que hi ha a l'oficina de la Direcció. Això us donarà una idea de l'opinió que el director té de Harold.
Pinata començava a sospitar que Finchley donava allargs a l'assumpte no perquè no pogués trobar la clau o perquè li fes escrúpol de tocar el fitxer, sinó perquè no sabia massa de llegir.
—Vós busqueu la clau —va dir-li— i jo us ajudaré a trobar el nom.
El vell semblà alleujat en veure que el pes de la decisió passava de les seves espatlles a les de Pinata.
—Bé, això està bé. Oi?
—Enllestirem de seguida. Després podreu tornar a engegar la televisió i encara agafareu el final del programa.
—No em fa res de confessar que no estava segur qui era el bo i qui era el dolent. Com m'heu dit que es deia, aquest?
—Camilla.
—K-a-…
—C-a-m-i-l-l-a.
—Més val que l'escrigueu.
Pinata el va escriure i el vell agafà el paper i va sortir de l'habitació, corrent com si fos portador de la torxa en una cursa de relleus a la frontera on els dolents bescanviaven trets amb els bons.
Va tornar gairebé tot seguit, va deixar el fitxer damunt la taula, engegà de nou la televisió, i es va retirar del món.
Pinata s'inclinà sobre el fitxer. La fitxa on hi havia el nom de Camilla contenia molt poca cosa: una descripció tècnica del lloc on era enterrat i el nom del director del funeral, Roy Fondero. No hi figurava cap parent, ni cap adreça. Nat el dia 3 d'abril de l'any 1907. Mort el dia 2 de desembre de l'any 1955. Sui mano.
Una coincidència, pensà. La data del suïcidi de Camilla era una pura coincidència. Després de tot, les probabilitats eren d'una contra 365. Cada dia passen coses més estranyes.
Però no ho creia, i sabia que, si li ho deia, Daisy tampoc no s'ho creuria. La qüestió, ara, era de decidir si li ho deia o no li ho deia i, en aquest darrer cas, el problema seria mentir-li sense que ella se n'adonés. No es deixava enganyar fàcilment. Les seves orelles pescaven molt de pressa les notes falses i tenia els ulls més aguts que no havia pensat.
Una altra idea pertorbadora havia començat a créixer en un racó del seu cervell: suposem que Daisy ja sabia com i quan morí Camilla; suposem que havia inventat tot aquell assumpte del somni amb la intenció de poder-se interessar obertament per Camilla sense descobrir les relacions que hi podia haver tingut. És clar que semblava molt improbable. En veure el nom, havia reaccionat d'una manera que donava a entendre que es treia un pes del damunt en comprovar que no era el seu; no donà mostres de cap emoció relacionada amb el difunt, de confusió o de culpabilitat, si s'exceptua aquell fals sentiment que expressà després, d'alegrar-se que la tomba fos de Camilla i no seva. En segon lloc, no se li acudia cap raó que expliqués per què Daisy s'havia valgut d'uns mitjans tan complicats per tal d'assolir el seu propòsit. No, pensà, Daisy és una víctima, no un manipulador, de les circumstàncies. No ha planejat, no podia planejar tota la sèrie d'esdeveniments que culminaren en llur encontre: la detenció del seu pare, la multa, la seva visita al despatx. Si algú havia planejat alguna cosa, aquest algú havia d'ésser el vell Fielding, però tampoc això no era probable. Fielding semblava incapaç de planejar res que anés més enllà de la propera ampolla de licor.
Molt bé, pensà irritadament. Ningú no ha planejat res. Daisy ha tingut un somni, i res més. Digué:
—Moltes gràcies, senyor Finchley.
—Eh?
—Gràcies per haver-me deixat veure la fitxa.
—Oh, fixeu-vos, la bala l'ha colpit en ple ventre. Sabia perfectament que el dolent era el del barret negre. N'hi ha prou de mirar els ulls del cavall. Si un cavall té l'aspecte astut i dolent, podeu estar segur que el seu genet també és astut i dolent. Bé, s'ho ha ben guanyat; sí, senyor. —Finchley separà els ulls de l'aparell—. Ara canvia el programa, deuen ser les cinc. Més val que us n'aneu abans que torni Harold i tanqui les portes. No vindrà de gaire bon humor, amb aquell flegmó que té. Harold és un home just —va afegir, rondinant—, però no té pietat de ningú des que se li va morir la dona. Les dones han vingut al món per a això, no és veritat? Per a ser compassives.
—Suposo que sí.
—Algun dia sereu prou vell per a saber que és com us ho dic.
—Bona nit, senyor Finchley.
—Aneu-vos-en abans no torni Harold.
Daisy havia engegat la ràdio i la calefacció del cotxe, però no semblava que la música l'alegrés o que la calefacció l'escalfés. Va dir:
—Anem-nos-en d'una vegada.
—Podia haver entrat a la casa.
—No volia amoïnar-lo. Ha trobat res?
—Gairebé res.
—Bé, no m'ho vol dir?
—Suposo que no em queda altre remei.
Li ho explicà i ella escoltà en silenci mentre el cotxe avançava sense soroll pel pendent camí de grava que hi havia més enllà de la capella. L'organista se n'havia anat sense deixar cap ressò de la seva música. Els ocells del paradís havien callat. Les monedes dels llimoners s'havien gastat i les plantes emparraires eren submergides per la boira.
Harold, que s'aguantava la galta inflada, observava com el cotxe sortia i tancà les reixes de ferro. El dia s'havia acabat; era agradable de tornar-se'n a casa.
* *
Fins i tot quan parlava d'amor, l'amargor de la seva veu semblava indicar que la relació que hi havia entre nosaltres era el resultat d'un defecte físic contra el qual no podia fer res, d'una debilitat del cos que el seu cervell menyspreava
Els llums de la ciutat cremaven, arraïmats al llarg del mar i de la carretera, individualitzant-se a mesura que el cotxe s'enfilava per la carena, fins que, al capdamunt de tot, cadascun d'ells resplendia com una estrella caiguda de la muntanya, encara encesa. Pinata sabia que cap d'aquests llums no li pertanyia. La seva casa era fosca, no l'hi esperava ningú, ni Johnny ni Mònica, ni la senyora Dubrinski, que a les quatre anava a reunir-se amb la seva pròpia família. Se sentia tan exclòs de la vida com el mateix Camilla que descansava a la tomba que hi havia sota la figuera; tan buit com el cervell de Camilla, tan sord com ell a les remors de la mar, tan cec com els seus ulls a les onades.
De què serveix una vista, havia dit el vell, si no podeu contemplar-la?
Bé la vista és ací, pensà Pinata. La contemplo, però no en formo part. Cap d'aquests llums no ha estat encès per a mi, i si algú m'espera deu tractar-se d'algun embriac tancat a la presó i desitjós de sortir-ne i comprar una altra ampolla.
Daisy seia al seu costat, muda i immòbil, com si no pensés en res o com si pensés en tantes coses alhora, i tan ràpidament, que havien acabat per convertir la barrera del soroll en silenci. De sobte, mentre la mirava, li hauria agradat de fer alguna cosa sorprenent i colpidora per tal d'obligar-la a fixar-se en ell. Però un moment després la idea li semblà tan absurda que s'enrabià amb ell mateix: Per Déu, què em passa? Dec estar ximple. Johnny, cal que pensi en Johnny. O en Camilla. Sí, això és més tranquil·litzador. Pensem en Camilla, en l'estrany que hi ha a la tomba de Daisy.
L'estrany havia mort i Daisy havia somniat que la tomba era la seva. Fins aquí tot era explicable. Però el restant no ho era, si no és que Daisy gaudia d'una percepció extrasensorial, cosa que semblava molt improbable, o d'una singular habilitat per a enganyar-se i per a enganyar els altres. Això darrer era més probable, però no hi acabava de creure. A mesura que la coneixia més bé, se sorprenia de la seva essencial ingenuïtat, de la seva innocència, com si d'una manera o altra hagués aconseguit de travessar la vida sense tocar res i sense ésser tocada, com un infant que es passeja per una botiga on totes les mercaderies són fora del seu abast i on els dependents de cartó són tancats darrera vidres i no venen res. Era possible que la petita Daisy hagués estat massa disciplinada per a protestar, massa dòcil per a demanar? I què demanava ara, per mitjà del somni? Que traguessin els vidres protectors i que els dependents de cartó es posessin en moviment?
—Aquest home —va dir ella a la fi—. Com va morir?
—Es va suïcidar. La seva fitxa deia sui mano, per la seva pròpia mà. Suposo que algú devia pensar que si ho posava en llatí la cosa no faria tan lleig.
—De manera que es va matar ell mateix… Això empitjora les coses.
—Per què?
—Potser vaig tenir alguna cosa a veure amb la seva mort. Potser en sóc responsable.
—No és molt agafat pels cabells, això? —va dir Pinata amb veu tranquil·la—. Ha sofert una commoció, senyora Harker. Ara més val que no s'hi amoïni més i que se'n vagi a casa a descansar. —O pren una píndola, o beu, o fes una escena, o qualsevol altra cosa que faria una dona en la teva situació. Mònica solia plorar, però em penso que tu no ets d'aquestes, petita Daisy. Fas morros i Déu sap què deus estar incubant—. Camilla era un desconegut per a vostè, oi?
—Sí.
—Aleshores, com és possible que tingui res a veure amb la seva mort?
—Possible? Ja no es tracta de «possibles», senyor Pinata. No m'era possible de saber quin dia va morir. Però el sabia. És un fet, no una cosa inventada per una dona massa imaginativa o histèrica, la mena de dona que vostè s'imagina que sóc. És a dir, el fet de saber la data de la mort de Camilla suposo que ha canviat les coses…
—Sí.
Li hauria agradat de dir que les coses havien canviat molt més que no s'imaginava, que havien canviat prou per a obligar-la a córrer cap al Capdamunt, cap a Jim i la mare. Correria, ben cert. Però quan? I gaire de pressa? Pinata contemplà la seva mà, que sostenia el volant. A la llum del cotxe, semblaven molt fosques. Arrancaria a córrer molt de pressa, pensà, i a tota velocitat. Fins i tot si no hagués estat casada. El fet se li clavà dolorosament al cervell, com si ella, en la seva cursa, dugués les sabates ferrades d'un sprinter.
Ara tornava a parlar de Camilla, aquell mort que per a ella era molt més important que Pinata, tot i la seva joventut i energia. Viu, present i vehement, no era a despit d'això un rival digne de l'estrany que reposava sota una figuera, al capdamunt del pendent. Pinata pensà: Sóc ací al seu costat, a l'espai i al temps, però Camilla forma part dels seus somnis. Començava a odiar aquell nom. Maleït Camilla, llitera, llit petit…
—Estic segura que hi tinc alguna cosa a veure, fins i tot em sento culpable.
—Sovint, els sentiments de culpabilitat s'apliquen a persones o coses que no hi tenen res a veure. És possible, doncs, que no hi hagi cap relació entre vostè i Camilla.
—Jo em penso que sí. —Semblava perversament obsessionada, com si desitgés creure el pitjor d'ella mateixa—. És una estranya coincidència que tots dos noms siguin mexicans, de primer el de la noia, la Juanita Garcia, i ara el de Camilla. Gairebé no conec, és a dir, no conec en absolut cap mexicà, llevat d'aquells amb els quals vaig entrar en relació quan treballava a la clínica. No és que tingui prejudicis com la meva mare. Simplement, mai no he tingut l'oportunitat de freqüentar-los.
—Això de no haver tingut ocasió de freqüentar-los vol dir que encara no ha tingut ocasió de verificar si té o no té prejudicis. Potser la seva mare sí, que els té, i si més no té el valor d'admetre-ho.
—Vol dir que no sóc franca, jo?
—No he dit res de semblant.
—Però es comprenia. Potser es pensa que ja sabia la data de la mort de Camilla? O que coneixia aquest home?
—M'ha passat pel cap, sí.
—Naturalment, és més fàcil de desconfiar de mi que de creure en l'impossible. Camilla és un desconegut per a mi —repetí—. Per quin motiu li havia de mentir?
—No ho sé.
Havia provat de trobar una raó que obligués la noia a mentir-li, però havia fracassat. Ell no significava res per a ella; a la noia, no la interessava la seva aprovació o la seva desaprovació; no tractava d'influir-hi, de convèncer-lo, de seduir-lo o d'enganyar-lo. Per a ella, ell no era més que una paret contra la qual reboten les pilotes. Per què molestar-se dient mentides a una paret?
—És una llàstima —va dir la noia— que conegués el meu pare abans de conèixer-me a mi. Ja que hem parlat de prejudici, també vostè estava preparat a desconfiar de mi. El meu pare i jo no ens assemblem en res, tot i que la meva mare pretén el contrari quan s'enrabia. Fins i tot diu que me li assemblo físicament. Què hi diu, vostè?
—Que no hi ha cap semblança física.
—Doncs tampoc no n'hi ha en les altres coses, bones o dolentes. I el meu pare té aspectes molt bons, per bé que jo suposo que no devien manifestar-se el dia que vostè el va veure…
—Alguns, sí. De tota manera, no tinc el costum de jutjar els fills pels seus pares. No m'ho puc permetre.
La noia va girar-se-li i el mirà, com si esperés que Pinata prosseguiria amb el tema. Però no va dir res més. Com menys coses la noia sabés sobre ell, millor. En principi, les parets no tenen història familiar; les parets són per a protegir, per a proporcionar intimitat, serveixen per a decorar-les, per a amagar-se darrera d'elles, per a saltar-les. Tira'm unes quantes pilotes més, petita Daisy.
—Camilla —digué la noia—. Suposo que esbrinarà d'altres coses sobre aquest home.
—Quines?
—Com va morir i per què; si tenia família, o amics.
—I aleshores, què?
—Aleshores, ho sabrem.
—Suposem que sigui d'aquella mena de coneixements que no fan cap bé a ningú…
—Ens hi hem d'exposar —digué ella—. Ara no ho podem deixar córrer. És impensable.
—Jo ho trobo molt pensable, doncs.
—No m'enganya, senyor Pinata. Té tantes ganes com jo de seguir endavant. És una persona curiosa.
Tenia raó. Ara també tenia ganes de prosseguir, però no era per excés de curiositat.
—Ja és un quart de sis —va dir la noia—. Si correm una mica encara podrem arribar al Monitor abans no tanquin. Ja que Camilla es va suïcidar, deu haver-hi una notícia, a més del seu obituari.
—No l'esperen a casa?
—Sí.
—Aleshores més val que se n'hi vagi i jo ja em preocuparé de tot aquest assumpte.
—Em picarà quan trobi alguna cosa?
—No seria una mica imprudent? —preguntà Pinata—. Hauria de donar tot d'explicacions més o menys fantasioses al seu marit i a la seva mare. És a dir, en el suposat que no decideixi de parlar-los clar.
—Molt bé. Li telefonaré al seu despatx denà al matí, a la mateixa hora d'avui.
—Jugant a secrets, oi?
—Jugo —va dir ella ben clarament— exactament com m'han ensenyat a jugar. El seu sistema de posar les cartes boca enlaire damunt la taula, no serviria de res a casa meva, senyor Pinata.
Tampoc no va servir a casa meva, pensà ell. Mònica va trobar un altre company.
Quan entrà de nou al tercer pis de l'edifici del Monitor-Press, la noia de la biblioteca ja estava a punt de tancar.
Faceciosament, féu sorollar les claus.
—Ja és hora de tancar.
—Encara falten quatre minuts.
—Sé com utilitzar-los.
—I jo també. Deixi'm veure altre cop aquell microfilm.
—Això és un altre exemple —va dir ella amargament— del que passa quan treballes per un diari. Sempre s'ha de fer tot a l'últim minut. Una crisi darrera l'altra.
Va seguir rondinant mentre treia el microfilm i el col·locava a la màquina de projecció. Però era un rondineig amable que no anava adreçat a Pinata ni tan sols al periòdic. Era una protesta general contra la vida, tan mal organitzada, tan imprevisible.
—M'agraden les coses ben ordenades —digué encenent el llum—. I no ho són mai.
Hom parlava de Camilla a la primera pàgina de la tercera edició del desembre. El títol deia: Un suïcida deixa una estranya lletra de comiat, i sota hi havia un esbós del cap d'un home de rostre prim, de pòmuls molt alts i ulls enfonsats. Tot i que la cara era solcada d'arrugues, els llargs cabells negres que li queien en rínxols sobre les orelles donaven al seu rostre una incongruent expressió d'innocència. Segons deia al peu, l'esbós era obra del dibuixant del diari, Gorham Smith, el qual havia acudit al lloc del suïcidi entre les primeres persones. La impressió de Smith figurava també al text que seguia:
El cos del suïcida que ahir va descobrir un patruller prop de l'encreuament de vies ha estat identificat com el de Carlos Theodore Camilla, el qual hom creu que es trobava de pas a la ciutat. No se li van trobar papers personals ni cartera, però un examen posterior de la seva roba descobrí la presència d'un sobre que contenia una nota escrita amb llapis i 2000 dòlars en bitllets grossos. A les autoritats locals, els va sorprendre aquesta crescuda quantitat i el contingut de la nota, la qual deia: «Això hauria de pagar el meu viatge al cel, rates nauseabundes. Carlos Theodore Camilla. Nascut, massa aviat, 1907. Mort, massa tard, 1955».
La nota havia estat escrita en paper de l'Hotel Parker, però la direcció de l'establiment assegura que Camilla no s'hi hostatjà. La investigació portada a terme als altres hotels i motels de la regió no ha permès de descobrir el lloc de residència de la víctima. La policia creu que podria tractar-se d'un passavolant que arribà a la ciutat sia a peu sia amb un tren de mercaderies després de cometre un atracament en alguna altra part de l'Estat. Això explicaria que Camilla, el qual semblava molt dèbil i en un avançat estat de desnutrició, dugués una quantitat tan crescuda. S'ha entrat en contacte amb les comissaries i sheriff de tota la comarca per tal d'esbrinar la procedència dels 2000 dòlars. L'enterrament serà ajornat fins que pugui establir-se que els diners no procedeixen d'un robatori, sinó que pertanyien realment al difunt. Mentrestant, el cadàver ha quedat sota la custòdia de Roy Fondero, de les pompes fúnebres.
Segons el Sheriff-Coroner Robert Lerner, Camilla morí d'una ferida que va fer-se ell mateix a darreres hores de la nit de dijous o primeres hores del matí de divendres. El tipus de ganivet que utilitzà ha estat identificat per les autoritats com una navalla, arma que solen dur els mexicans i els indis del sud-oest. Al mànec, hi havien estat gravades dues inicials: C. C. Una dotzena de puntes de cigarreta descobertes a l'indret de la tragèdia indiquen que Camilla devia passar molt de temps reflexionant sobre la conveniència de dur a terme el seu acte. També fou trobada una ampolla de vi, buida, però una anàlisi de sang de Camilla ha posat de manifest que no havia begut.
Els habitants de l'anomenada «Jungleland», la sèrie de barraques que hi ha entre les vies del ferrocarril i la carretera 101, asseguren que no saben res sobre el difunt. Les empremtes digitals del mort han estat enviades a Washington per tal de determinar si tenia antecedents penals o si figurava als registres de les autoritats d'immigració. S'està fent un esforç per tal de localitzar la residència de Camilla, la seva família o els seus amics. Si ningú no reclama el cos, i els diners que li foren trobats resulten ésser legalment seus, Camilla serà enterrat al cementiri local. L'enquesta del Coroner, fixada per a demà al matí, se suposa que serà breu.
Fou breu. Com deia l'edició del dia 5 de desembre, quedava establert que Camilla morí a conseqüència d'una ferida de ganivet que s'havia infligit ell mateix en un moment de desesperació. Hi havia pocs testimonis: el patruller que havia descobert el cadàver, un metge que va descriure la ferida mortal i un especialista en patologia que declarà que Camilla sofria d'una llarga desnutrició i de diversos desordres físics. L'instant de la mort fou establert aproximadament: la una de la matinada del dia 2 de desembre.
Probablement, pensà Pinata, Daisy havia llegit això al seu degut temps. Les circumstàncies del cas devien haver-la impressionada: un home malalt, mal nodrit, espantat («Això hauria de pagar el meu viatge al cel»), rebel («rates nauseabundes»), desesperat («Nat massa aviat. Mort massa tard») havia enviat el seu darrer missatge al món i s'havia llevat la vida.
Pinata es preguntà si allò de les rates nauseabundes es referia a alguna persona concreta o si la frase, com el rondineig de la noia de la biblioteca, era una protesta contra la vida en general.
La noia tornava a fer sorollar les claus. Pinata va apagar el llum de l'aparell de projecció, li donà les gràcies i se n'anà.
Se'n tornà al despatx, pensant en els diners que hi havia al sobre que deixà Camilla. Era clar que la policia no havia pogut provar que procedien d'un robatori, altrament a hores d'ara Camilla no reposaria sota la seva creu de pedra. La gran pregunta era per què una persona tan miserable com ell havia preferit despendre 2000 dòlars en el propi funeral en lloc de procurar-se l'aliment i els vestits que tanta falta li feien. Els casos de persones que morien de misèria deixant una fortuna amagada sota el matalàs no eren freqüents, però de tant en tant n'hi havia algun. Havia estat Camilla un d'aquests psicòpates de la misèria? Semblava improbable. Els diners que hi havia al sobre eren en bitllets grossos. Les quantitats que deixaven els miserables consistien en general en una barreja de coures, níquels, dòlars i menuts bitllets recollits al llarg dels anys. De més a més, els miserables no viatgen. No es mouen mai del mateix lloc, molt sovint una simple habitació, protegint llur tresor. Camilla havia viatjat, però des d'on i per quina raó? Havia escollit aquesta ciutat perquè era un lloc agradable on morir? O havia vingut a veure algú, a trobar alguna persona? I, en aquest cas, podia tractar-se de Daisy? Però l'única relació que hi havia entre Daisy i Camilla consistia en un somni que la primera tingué quatre anys més tard.
L'oficina era fosca i freda, i per bé que encengué el llum i engegà la calefacció, l'indret va seguir semblant fúnebre i poc calent, com si el fantasma de Camilla s'hagués filtrat per les parets portant amb ell una fredor eterna.
Gràcies a un somni, sense soroll, insidiosament, Camilla havia tornat. Havia canviat de parer —el mar era massa remorós, les arrels de la figuera massa amenaçadores, el petit llit massa fosc i estret—, demanava per tornar al món i havia escollit Daisy perquè l'ajudés. El miserable passavolant, el cos del qual ningú no havia reclamat, es reclamava a ell mateix a través del cervell de Daisy.
M'estic tornant tan ximple com ella, pensà. Cal que miri les coses realísticament, com són: Daisy va veure l'article del diari. Li fou dolorós i es va reprimir els sentiments. Va aconseguir d'oblidar-se'n per espai d'uns quatre anys. Aleshores, algun incident o alguna emoció ha despertat de nou la seva memòria i Camilla s'ha manifestat en forma de somni, una patètica criatura que, per raons desconegudes, la noia ha identificat amb ella mateixa.
No hi ha res més. No es tracta de misticismes, sinó, simplement, d'una qüestió relacionada amb les complexitats de la memòria.
«És molt senzill», es va dir en veu alta, i el soroll de la seva veu era confortador en l'habitació gelada. Feia molt de temps que no s'havia escoltat, i la seva veu semblava estranyament profunda i agradable, com la d'un vell carregat de saviesa. Li hauria agradat de trobar unes quantes velles observacions que s'avinguessin amb el seu sentiment, però no se li'n va ocórrer cap. El seu cervell semblava haver-se encongit fins a l'extrem que ja només hi quedava lloc per a Daisy i el vell desconegut del seu somni.
Una gota de suor se li esmunyí per sota l'orella esquerra i va caure-li sobre el coll. S'aixecà, obrí la finestra i mirà cap al carrer animat. Pocs blancs s'aventuraven per Opal Street després de caure el dia. Aquesta era la seva part de ciutat, la seva i la de Camilla, i no tenia cap relació amb la part de Daisy. Alguns policies en deien Grease Alley[3], i quan se sentia tranquil i segur no els blasmava per anomenar-la així. Molts dels ganivets que s'usaven a les baralles eren greixats. Potser també ho havia estat el de Camilla.
—Ben tornat a Grease Alley, Camilla! —digué en veu alta, però ara la seva veu ja no semblava la d'un vell ple de saviesa. Era una veu jove, amarga i furiosa. Era la veu del noi de l'orfenat que lluitava pel seu nom, Jesús.
—I tots aquests cardenals i ulls a la funerala i dents trencades —havia dit la mare superiora—. La meitat de les vegades, gairebé no semblaves una criatura humana.
Va tancar la finestra i contemplà la imatge que li retornava el vidre polsós. No es veia cap dent trencada, ni cardenals, ni ulls a la funerala, però era veritat que gairebé no semblava una criatura humana.
—Naturalment, és molt difícil de fer honor al nom de Jesús…
II. La ciutat
Però hi va haver amor, Daisy; tu n'ets la prova
Al llarg de tots els seus viatges, Fielding havia conservat sempre un objecte, una maleta escrostonada, pelada, d'aspecte descoratjador. Era ja tan vella que els fermalls ja no tancaven, cosa que l'obligava a subjectar-la amb una corretja de les que serveixen per a lligar els gossos, que havia comprat en uns magatzems de Kansas City. Els pocs testimonis de la seva vida que Fielding havia decidit de conservar eren dins la maleta, i quan se sentia nostàlgic o culpable, o simplement massa sol, li agradava de treure'ls i examinar-los, com un botiguer que ha fet bancarrota i passa inventari als productes que li han restat.
Aquests testimonis, per bé que poc nombrosos, eren tan gràvids de contingut emocional, que les memòries que evocaven semblaven més i més vives amb el pas dels anys. El bastó de plàstic del circ de Madison Square Gardens despertava fins a tal extrem la seva memòria, que podia recordar tots els pallassos i artistes, des del vell elefant d'aspecte cansat fins a l'equilibrista de cuixes gruixudes.
A més del bastó, la maleta contenia:
Un barret verd que procedia d'una reunió a la qual havia assistit el dia de Sant Patrici, a Newark.
(Déu meu, quina folga més estupenda hi havia hagut!)
Dos fragments de fusta petrificada d'Arizona.
Un ukelele que Fielding no sabia tocar, però que li agradava de sostenir expertament entre les mans mentre cantussejava Harvest Moon o Springtime in the Rockies.
Una petita capsa construïda amb herba i pues de porc espí per un indi de la part nord de l'Ontàrio.
Un manyoc de petites pinyes daurades lligades amb una cinta que havia format part d'un present que comprà per a Daisy, el dia de Nadal: un rellotge de polsera que després va haver de pignorar a Chicago.
Alguns retalls de periòdics que parlaven de ports exòtics a l'altra banda de món.
Un paquet de cartes, gairebé totes de Daisy, a les quals faltaven els xecs que havien contingut, perquè ja feia molt de temps que els havia cobrats.
Una ploma que no escrivia, d'or fals.
Dos horaris de ferrocarril.
Una esberla de fusta —suposadament del vaixell de guerra West Virginia, després d'haver estat bombardejat a Pearl Harbour— que aconseguí d'un mariner que va conèixer a Brooklyn, el qual la hi va cedir a canvi d'una ampolla de moscatell.
També hi havia prop d'una dotzena de fotografies: Daisy que sostenia el seu diploma escolar. Daisy i Jim durant la lluna de mel. Una fotografia emmarcada de dues matrones de mitja edat, totes dues idèntiques, mestresses d'una dispesa de Dallas, a través de la qual havia estat escrit: A Stan Fielding, amb l'esperança que no s'oblidarà de «les divines bessones». Una ampliació d'un miner de Pennsylvània que s'assemblava molt a Abraham Lincoln i el gran disgust del qual era que Lincoln ja hagués mort, cosa que no li permetia d'explotar la seva semblança. (Imagina't com ens hauríem divertit, Stan, jo fent d'Abraham Lincoln i tu de Secretari d'Estat meu. Tothom ens hauria saludat i raspallat, i ens haurien pagat tot de copes. Em poso malalt quan penso en tot el licor que hauríem pogut beure gratis!). Una altra fotografia, en un porta-retrats de cartó, mostrava Ada i el mateix Fielding i un obrer agrícola amb el qual ell havia treballat prop d'Albuquerque, un xicot jove d'aspecte molt elegant i d'ulls negres anomenat Curly. Durant la primavera, quan les tempestes de pols enfosquien la plana i feien tot treball impossible, tots tres solien jugar a cartes. Aleshores Ada era una noia plena de vitalitat, a la qual agradava de divertir-se i sempre estava disposada a fer el que fos. El fet d'haver tingut una criatura la canvià. Era un any de sequera. Durant els mesos del seu embaràs havien caigut més llàgrimes dels seus ulls que pluja del cel.
Ara va treure la seva maleta i començà a deixar les coses que contenia damunt la gran taula rodona que hi havia sota el llum de pàmpol verd que penjava del sostre.
Muriel va entrar de la cuina, l'única altra habitació que hi havia al pis. Era una dona de mitja edat, baixeta i rabassuda, amb una boca voluntariosa i uns ulls tendres i pàl·lids, de color verd, com una petita manada de menta amb una mica de regalèssia al bell mig. Va bufar una mica en veure la maleta oberta.
—Per què vols tornar a treure totes aquestes coses?
—Són records, noia. Records.
—Bé, també jo tinc records, però no els escampo damunt una taula cada quinze dies. —S'inclinà per damunt la seva espatlla per tal de veure més bé la fotografia de la granja—. Sembleu un grup molt animat…
—Ho érem, trenta anys enrera.
—No has canviat pas tant.
—No tant com Curly —digué ell foscament—. El vaig veure la darrera vegada que vaig passar per Albuquerque i gairebé no el vaig reconèixer. Ja era un vell, amb les mans tan recargolades per l'artritis, que gairebé ja no podia jugar a cartes; no cal dir que ja no podia manejar el bestiar. Vam parlar dels vells temps i em va dir que em faria una visita si venia per Chicago. Però tots dos sabíem que no vindria mai.
—Bé, no t'hi encaparris —digué Muriel bruscament—. Aquest és el mal, que comences a regirar les coses del passat i t'hi encaparres. Mira què et dic, Stan Fielding. Aquesta vella maleta teva és el pitjor enemic que tens. Si fossis una mica intel·ligent, aniries al moll i la llençaries a l'aigua amb un adéu, i amén.
—Mai no he dit que fos intel·ligent. En canvi, tinc set. Sigues una bona esposa i porta'm una cervesa. Fa calor, avui.
—No et pensis que el refrescaràs bevent cervesa —féu ella.
Però se'n va anar a la cuina a cercar-la, perquè li agradava que s'hagués referit a ella com una bona muller. Només feia un mes que s'havien casat i, per bé que no estava apassionadament enamorada d'ell, l'home tenia qualitats que admirava. Begut o no, era més amable que qualsevol altre home que hagués conegut; tenia sentit de l'humor, educació i encara no li havien caigut els cabells ni les dents. Per damunt de tot, li agradava la seva llestesa en les rèpliques. Diguessin el que diguessin els altres, fins i tot si es tractava de persones instruïdes i intel·ligents, Stan era capaç de fer-los callar. Muriel se sentia orgullosa d'ésser la muller d'un home que tenia resposta per a tot encara que de vegades pogués anar, i hi anava, equivocat. Anar equivocat, sempre que la cosa demostrés classe, als ulls de Muriel estava tan bé com tenir raó.
La seva facilitat de paraula havia encoratjat Muriel. La dona taciturna i una mica tímida que havia conegut a Dallas s'havia convertit en una gran xerraire. Sabia que no havia de témer res d'ell, digués el que digués. Acollia totes les paraules, les seves incloses, amb un gra de sal i amb un arronsament d'espatlles. Davant la paraula escrita, en canvi, la seva actitud era diferent. Creia absolutament tot el que llegia, fins i tot quan es tractava de contradiccions ben evidents, i quan rebia una carta la tractava com si fos el missatge d'un rei, lliurat per via diplomàtica, i massa preciós per a obrir-lo immediatament. Sempre es passava cinc minuts donant-li voltes, examinant-la i mirant-la sota el llum abans de decidir-se a obrir-la.
Quan va tornar amb la cervesa, Muriel va trobar-lo inclinat sobre una de les lletres, tens i ansiós com si fos la primera vegada que la llegís.
Li havia llegit en veu alta la majoria de les cartes de Daisy i la dona no podia comprendre que s'excités d'aquella manera per les coses que la noia li deia: feia calor, o fred. Les roses havien florit. O no encara. He anat al dentista, al parc, a la platja, al museu, al cinema. Probablement era una bona noia, aquesta Daisy seva, pensava Muriel, però no tenia res d'interessant.
—Stan!
—Eh?
—Aquí tens la cervesa.
—Gràcies —digué ell, però no va agafar-la tot seguit, com solia fer, i Muriel va comprendre que aquella lletra que llegia devia ésser una de les desagradables. Aquestes no les hi llegia mai en veu alta, ni en parlava.
—Stan, suposo que no et posaràs trist… No m'agrada que et posis trist, perquè aleshores em sento molt sola. Anima't, eh?
—Sí.
—Prou que ho sé. Per què no m'ensenyes les fotografies de l'home que s'assemblava a Abraham Lincoln? Aquest sí, que devia ser un individu divertit. Conta'm tot allò, Stan, com hauries estat Secretari d'Estat i hauries dut barret de copa i…
—Ja t'ho he contat altres vegades.
—Torna-m'ho a explicar. M'agrada de riure. Fa tanta calor, que tinc ganes de riure.
—Jo també.
—Per què no ho fem, doncs? Ens podem riure de moltes coses.
—Sí, ja ho sé.
—No et posis trist, Stan.
—No t'amoïnis.
Va tornar a ficar la carta dins el sobre, desitjant de no haver-la rellegida. Feia molt de temps que havia estat escrita i ara ell ja no podia fer res per modificar les coses. Tampoc no hauria pogut fer res aleshores. L'amoïnava, però, de no haver-ho intentat, de no haver telefonat, ni escrit; de no haver-la anada a veure.
—Apa, Stan. A les penes, punyalades, oi?
—Sí. —Va beure's la cervesa. Feia olor de mesc, com si hagués estat escalfada i refrescada massa vegades. Es preguntà si també ell feia la mateixa olor per aquesta raó—. Ets una bona muller, Muriel.
—Ves amb què surts, ara —féu ella amb una rialleta ensems cohibida i complaguda—. Tampoc tu no ets un marit tan dolent.
—No? No t'hi juguis res.
—Sé que ets un bon xicot, en vaig estar seguia des de la primera nit que et vaig veure.
—Vas molt equivocada. Però molt equivocada.
—Apa, Stan, no ho diguis.
—Per a tots arriba el moment d'avaluar la pròpia vida.
—I per què ho hem de fer avui, aquest matí de dissabte ple de sol, quan podríem agafar l'autobús i anar-nos-en al parc? Per què no ho fem, eh?
—No —féu ell, cansadament—. Deixa que els simis vinguin a contemplar-me, si tenen ganes de riure de veritat.
El temor que reflectien els ulls de la dona s'anava convertint en amargor i ara hauríeu dit que li havien pinçat la boca amb unes alicates.
—De manera que al capdavall has acabat per posar-te trist.
Ell no semblava haver-la sentida.
—La vaig abandonar. Vaig fugir. Fins i tot dilluns, me'n vaig anar sense veure-la. No havia d'haver-me'n anat sense una explicació, sense excusar-me. Sóc un covard, un perdut, un gandul. És el que em va dir Pinata.
—Ja m'ho has contat d'altres vegades. Per què no te n'oblides, ara? Si vols que t'ho digui, es va excedir. Si ho mirem bé, potser encara és pitjor ell.
—De manera que també tu dius que ho sóc…
—No, t'ho asseguro, no volia dir això. Jo només…
—Doncs ho hauries d'haver volgut dir. És veritat.
De sobte, la dona avançà la mà i, amb el puny, colpejà la taula.
—Per què no tanques la maleta d'una vegada?
Ell va mirar-la amb una expressió d'afectuosa tristesa.
—No hauries de cridar així, Muriel.
—Per què no? Tinc motius per a cridar. Per què no ho he de fer, doncs?
—Perquè les senyores no criden. «Al seu buirac, no té el diable millor fletxa per a un cor que la d'una dolça veu». Recorda-te'n.
—Tens resposta per a tot, oi?, fins i tot si has d'anar a cercar-la a la Bíblia.
—És de Lord Byron, no de la Bíblia.
—Stan, desa la maleta, ho sents? —Agafà la corretja que hi havia per terra i la hi allargà—. Tanca-la, deixa-la sota el llit i fes com aquell qui no l'ha oberta. Què et sembla? Hi guanyaràs. T'ajudaré.
—No, ja ho faré jo.
—Fes-ho, doncs.
—Molt bé.
Ho retornà tot a la maleta escrostonada, les fotografies, les cartes, els retalls de diari, la fusta petrificada, el bastó del circ i la capsa de pues de porc espí. De sobte digué:
—Tinc cinquanta-tres anys.
—Ja ho sé. Però ningú no ho diria. Encara tens tots els cabells. Estic segura que hi ha homes que encara no tenen els quaranta i que t'envejarien.
—Cinquanta-tres. I això és tot el que em queda. No és gran cosa, oi?
—Si fa o no fa, tothom es troba al mateix cas.
—No, Muriel, no vulguis consolar-me. Durant la meva vida m'han volgut consolar massa, m'han tractat amb massa amabilitat i m'han perdonat massa coses. No em mereixo una noia com Daisy. I pensar que vaig anar-me'n, sense dir-li adéu ni veure quin aspecte tenia després de tant de temps… Era una noia tan bonica, amb aquells ulls blaus i grossos, tan plens d'innocència, i aquell somrís tan dolç i tímid…
—Ja ho sé —el va interrompre Muriel—. M'ho has dit. Ho has desat tot? Tancaré la maleta.
—Un pare com cal es queda al costat de la seva filla fins i tot si no s'avé amb la dona. Les criatures són la nostra única esperança d'immortalitat.
—En aquest cas estic ben tranquil·la. Tinc dues esperances d'immortalitat a Texas, perseguint vaques.
—Quan em mori, no moriré del tot, perquè una part de mi mateix seguirà vivint en Daisy.
S'eixugà les llàgrimes que se li formaven als ulls, perquè pensar en la seva mort era una cosa molt trista, molt més trista que pensar en la dels altres.
—Si ets un perdut com dius —féu Muriel—, per què vols que una part de tu mateix segueixi vivint en Daisy?
—No ho podries comprendre, Muriel. No ets un home.
—M'alegro que te n'adonis. Què et sembla si te n'adonessis una mica més sovint?
Fielding sospirà. Muriel era una dona plena de bones intencions, però la seva baixesa de mires de vegades podia ésser embarassadora, fins i tot destructiva. Quan es trobava pensant en coses tan delicades, com ara, el desconcertava que de sobte les poderoses onades sonores de la veu de Muriel el fessin descarrilar.
Per tal de recobrar-se de la topada, va obrir una altra ampolla de cervesa mentre Muriel empenyia la maleta sota el llit.
—Ja està —digué satisfeta, i féu el gest d'eixugar-se les mans, com un metge que acaba de cosir una ferida especialment difícil—. Fora de la vista, fora del pensament.
—Les coses no són tan senzilles.
—Però no són tan complicades com les fas tu, Stan Fielding. Si ho fossin, més valdria que ens tiréssim a l'aigua. Escolta, què et sembla això? Per què no anem a la platja i ens asseiem a la sorra per veure la gent? Sempre et fan riure, Stan.
—Avui, no. No en tinc ganes.
—Vols quedar-te aquí rumiant?
—Potser em convé de rumiar una mica, precisament. És possible que fins ara no hagi rumiat mai prou. Quan em sentia descoratjat, em limitava a fer la maleta i anar-me'n. Fugia, de la mateixa manera que he fugit de Daisy. I no ho hauria hagut d'haver fet, Muriel. No ho hauria hagut d'haver fet.
—No serveix de res de lamentar-se'n, ara —digué ella amb una mica de duresa—. A tots els borratxos que he conegut els passava el mateix. Vinga lamentar-se per tot el que havien fet, vinga beure per consolar-se d'haver-ho fet i després tornem a començar com si no hagués passat res.
—Sí —digué ell parpellejant—. Ets una bona psicòloga, Muriel. És una teoria interessant.
—No calen títols per a adonar-se'n; n'hi ha preu de tenir ulls i orelles com els que tinc jo. I com els que tens tu, també; només cal que en facis ús. —Se li atansà, més aviat tímidament, i li posà les mans sobre les espatlles—. Apa, Stan. Anem a la platja a mirar la gent. Què et sembla si anéssim en aquell indret on tothom fa gimnàstica? Podríem agafar l'autobús.
—No, Muriel. Ho sento. He de fer altres coses.
—Quines?
—Tornaré a San Félice a veure Daisy.
Ella va quedar-se momentàniament muda. S'allunyà d'ell i va asseure's sobre el llit amb una expressió desconcertada.
—I per què, Stan?
—Tinc les meves raons.
—Per què no te m'enduus? Podria mirar que no et posessis en cap conflicte com l'altra vegada, amb la cambrera.
De tornada a Los Ángeles, la nit de dilluns, li va contar el seu encontre amb Nita i amb el marit de Nita. Per tal de treure importància a la cosa, va fer per manera que semblés molt còmica, i tots dos s'hi havien fet un tip de riure. Però les rialles de Muriel no havien estat gaire sinceres. I si el marit de la noia hagués estat més fort i més mala ànima? I si, com passa sovint, la noia hagués decidit de posar-se al costat del seu marit? I si ningú no hagués cridat la policia? I si…
—Stan —demanà—. Deixa'm venir amb tu.
—No.
—No tinguis por, no et demanaré que em presentis a Daisy. És tan distingida i tot això, que ni se m'acudiria de demanar-t'ho. No caldria que em veiés. L'únic que vull és vigilar que no et posis en cap embolic.
—No tenim diners per a l'autobús.
—En podria demanar. Sé que la vella que viu a l'altre costat de replà en té d'estalviats. I li sóc simpàtica, Stan, diu que m'assemblo a la seva germana més jove que van endur-se l'any passat. Em penso que no li faria res de deixar-me uns quants diners degut a això de la semblança. Què hi dius, Stan?
—No. No t'acostis a aquesta vella, és dolenta.
—Molt bé; en aquest cas potser podríem fer l'auto-stop.
El to de la seva veu i la vacil·lació amb què ho digué li feren comprendre que mai no havia practicat aquesta modalitat de viatjar i que el sol fet de pensar-hi l'espantava tant com la idea que ell podia anar-se'n sol i posar-se en algun embolic.
—No, Muriel, les senyores no practiquen l'auto-stop.
Ella se'l va mirar desconfiadament.
—El que passa és que no vols que vingui amb tu. Tens por que et privi de conquistar alguna cambrera i…
—No conquisto ningú.
La veu de Fielding sonava més dura i més segura perquè mentia. Havia entrat deliberadament al cafè amb la intenció de trobar la noia, però ningú no ho sospitava (llevat de Muriel, que sospitava de tot), ni la mateixa noia. Les coses no havien sortit com ell desitjava perquè el marit s'havia presentat abans que tingués temps de fer-li unes quantes preguntes o d'assegurar-se que era la noia que cercava.
—L'únic que volia era protegir una dona que insultaven.
—Com és que pots protegir els altres i no et saps protegir a tu? Pots defensar el món sencer, però no saps protegir Stan Fielding que ho necessita més que ningú.
—No hi tornem, Muriel. —Se n'anà fins al llit i s'assegué al costat de la dona—. Recolza el cap a la meva espatlla. I ara escolta. He de fer una cosa a San Félice. No m'hi quedaré gaire temps; si tot va bé, demà a la nit ja tornaré a ser aquí.
—Quina cosa? I per què no ha d'anar bé?
—Podria donar-se el cas que Daisy i Jim se n'haguessin anat a passar el final de setmana en algun lloc, o qualsevol cosa per l'estil. Aleshores no tornaré fins dilluns a la nit. Però no et preocupis. Encara que pensis el contrari, sóc capaç de defensar-me.
—Naturalment. Quan no has begut.
—No tinc la intenció de beure. —Ho havia dit centenars de vegades al llarg de la seva vida, però podia repetir-ho amb tant de convenciment que ell mateix es tranquil·litzava—. Aquesta vegada, no beuré gens. Si no és, naturalment, que no m'hi puc negar, i en aquest cas em limitaré a beure una copa, ho repeteixo: una sola copa.
La dona va prémer la cara contra la seva espatlla com si tractés d'imprimir-hi per la pura força una imatge d'ella mateixa que se n'aniria amb ell i el protegiria mentre Fielding es dedicava a protegir els altres.
—Stan.
—Sí, estimada.
—No t'emborratxis.
—He dit que no, oi? No beuré, si no és que em veig obligat a acceptar una copa.
—Per què t'hi has de veure obligat?
—Imagina't que Daisy m'invita a anar a casa seva i obre una ampolla de xampany per celebrar-ho…
—Per celebrar què? —La seva positura la privava de veure la sobtada tristesa del seu rostre—. Què heu de celebrar, Stan?
—Res —va dir—. Res.
—Aleshores per què ha d'obrir una ampolla de xampany?
—No l'obrirà.
—Doncs per què has dit…
—Calla, si et plau, Muriel.
—Però…
—No hi haurà cap celebració, ni xampany. Somniava, no ho veus? La gent somnien, fins i tot les persones com jo, que saben que és inútil.
—No fa cap mal, de somniar una mica —va dir Muriel amb una veu suau mentre li acariciava el clatell—. Cal que et facis tallar els cabells, Stan. No tens diners per a fer-te'ls tallar?
—No.
—Espera't, doncs, que agafaré les tisores. Quan vivíem a la granja sempre tallava els cabells dels nois, no hi havia ningú per a fer-ho. —S'aixecà i va allisar-se el vestit contra las anques—. Quan hi vaig tenir una mica de pràctica, ningú no es queixava…
—No, Muriel.
—És qüestió d'un moment. Deus voler tenir un aspecte presentable, oi, si has d'anar a casa d'ella…? Recordes aquella carta que et va escriure per dir-te que canviaven d'adreça? Descrivia tota la casa. Semblava que fos un palau. I no voldràs pas anar a un lloc com aquell amb tot de blens que et pengen sobre el coll.
—M'és igual.
—Sempre dius que t'és igual quan no t'ho és.
Muriel se n'anà a la cuina i tornà amb les tisores. Mentre començava a tallar-li els cabells digué:
—Ara que hi penso, et podries trobar amb la teva ex.
—Per què?
—No hi ha res pitjor que trobar-se amb la pròpia ex quan un no té bon aspecte. Abaixa una mica el cap…
—No tinc la intenció de veure la meva antiga muller.
—Us podríeu trobar per casualitat, pel carrer.
—En aquest cas miraria cap a l'altra banda i canviaria de vorera.
Havia estat esperant que ho diria. Respirà sorollosament, com si fins aleshores s'hagués aguantat l'alè.
—De veritat miraries cap a l'altre costat?
—Si.
—Parla-me'n, Stan. És bonica?
—Més m'estimo de no parlar-ne.
—Mai no en dius res… Tomba la cara una mica cap a la dreta… com solen fer els altres homes. No hi ha cap mal, a contar-me coses d'ella, a dir-me si és bonica.
—De què serviria?
—Ho sabria. Abaixa la barbeta.
Amb la barbeta abaixada, es fità la sivella de la corretja.
—T'agradaria de saber que és bonica?
—No, és clar. Vull dir que més m'estimaria que no ho fos.
—No ho és —va dir Fielding—. Estàs contenta?
—No.
—Molt bé, és lletja com el pecat. Grossa, amb la mirada extraviada, garrella…
—No em prenguis el pèl, Stan.
—Encara te'l prendria més —va dir ell sòbriament— si et digués que em sembla bonica.
—Però abans devia ser-ho, altrament no t'hi hauries casat.
—Tenia disset anys. I quan tenen disset anys totes les noies ens semblen boniques.
No era veritat. No podia recordar cap altra noia, només Ada, delicada, rosada i alada com un núvol del capvespre. Aleshores, jove i fort, s'havia proposat de tenir cura d'ella tota la vida; en lloc d'això, ella havia hagut de preocupar-se d'ell. Ni ara no sabia en quin moment o per quina raó els papers s'havien canviat.
—Algunes encara t'ho semblen. —Muriel abaixà les tisores—. Saps que et dic? Em jugaria qualsevol cosa que la teva cambrera és una desvergonyida qualsevol.
—És casada i té sis fills.
—El fet de tenir marit i sis fills no converteix ningú en un àngel.
—No et preocupis més, Muriel. No me'n vaig a San Félice per veure una cambrera o la meva ex-dona. Només hi vaig a veure Daisy.
—Vas tenir l'oportunitat de veure-la dilluns —va dir Muriel amoïnada—. Per què no li poses una conferència o li escrius? Més endavant, quan estiguis segur de trobar-la a casa, podries anar-la a veure.
—La vull veure ara, avui.
—I per què aquesta sobtada pressa?
—Tinc les meves raons.
—Tenen res a veure amb les seves cartes velles que has llegit fa una estona?
—No, no hi tenen res a veure.
No va dir-li res de la lletra recent, la carta certificada que havia rebut al magatzem on treballava i que ara tenia amagada a la cartera, plegada i replegada, reduïda a les dimensions d'un segell de correus. No era una carta com les altres que guardava a la maleta. No contenia diners, no li donava cap notícia, no li preguntava per la seva salut ni deia si ella es trobava bé. Estimat pare: t'agrairia molt que em diguessis si el nom de Carlos Camilla et recorda alguna cosa. Et prego que em telefonis, a compte meu, a Robles 24663. T'estima, Daisy. A Fielding li hauria agradat de fer veure que aquella nota brusca, poc amical i breu, no havia arribat mai al seu poder, però s'adonava que no era possible. Com s'ho devia haver fet, ella, per aconseguir el nom i l'adreça del magatzem? Gràcies a Pinata, naturalment, per bé que Fielding no recordava haver-li parlat de la seva feina —aquell dia no es trobava gaire bé, se sentia tèrbol i no estava segur com havien anat les coses. O potser Pinata ho havia esbrinat per altres conductes; a més de fiançar els detinguts, era un detectiu. Un detectiu…
Déu del cel!, pensà de sobte. Potser ella l'havia llogat, però per què? I quina relació tenia allò amb Camilla?
—Apa, deixa d'amoïnar-me, ho sents? Me n'he d'anar.
Mentre es rentava i s'afaitava a la cambra de bany que compartien amb la vella de l'altre costat de corredor, Muriel va treure-li roba interior neta, li preparà una camisa i la corbata de ratlles blaves que Pinata li havia deixat a començaments de setmana. Havia dit a Muriel que va comprar-la perquè la va veure en un aparador, i ella el va creure perquè era una cosa massa insignificant per a inventar una mentida. Encara no feia prou de temps que el coneixia per a saber que el costum de mentir en coses tan menudes era tan propi d'ell com la terrible franquesa amb què es manifestava a propòsit d'afers importants i seriosos. No havia tingut cap necessitat, per exemple, d'explicar-li en detalls tot aquell episodi de la cambrera, el seu marit, la presó i Pinata. Doncs bé, li ho havia contat fil per randa, amagant només el petit detall que, la corbata, la hi havia deixada Pinata.
Quan tornà del lavabo i va veure que ella havia escollit aquella corbata, va tornar-la al calaix de la calaixera.
—M'agrada —va dir Muriel—. Fa joc amb els teus ulls.
—És massa vistosa. Quan s'ha de fer auto-stop cal tenir un aspecte tan seriós com sigui possible, com un cavaller que ha tingut una pana amb el seu Cadillac i no pot trobar un telèfon.
—De manera que sí, eh?
—Sí.
—I d'on trauràs el Cadillac?
—De la meva imaginació. Quan sigui a la carretera, pensaré en el Cadillac de tal manera, que la gent el veuran.
—Per què no comences a pensar-hi ara, a veure si també el veig jo?
—Ja he començat. —Anà fins a la finestra i va recollir les brutes cortinetes de color rosa—. Ja està, què veus?
—Cotxes. Gairebé un milió de cotxes.
—Un d'ells és el meu Cadillac. —Tornà a deixar caure la cortineta, es redreçà tant com va poder i ajustà un imaginari monocle al seu ull—. Perdoni, senyora, tindria l'amabilitat de portar-me fins a la propera estació de gasolina?
Ella començà a riure, amb una rialleta de noia.
—Oh, Stan, que bé que ho fas! Hauries d'haver estat actor.
—Em sap greu de contradir-la, senyora, però sóc un actor. Permeti que em presenti. El meu nom… ah, però gairebé oblidava que viatjo d'incògnit. No puc identificar-me perquè temo la terrible adulació de milions d'admiradors fanàtics.
—Podries enganyar qualsevol, Stan. Parles de veritat com un cavaller.
Ell va mirar-la, sobtadament desembriagat.
—Gràcies.
—He vist ben clarament aquell Cadillac teu. Vermell i negre, amb la tapisseria de cuiro i les teves inicials a la porta. —Va tocar-li el braç, encarcarat com una fusta—. Stan?
—Què?
—Què caram, ni sabríem què fer-ne, d'un Cadillac! Hauríem de pagar la matrícula, l'assegurança, la gasolina i els lubrificants, i després encara ens caldria trobar un indret on aparcar-lo… Bé, pel que a mi fa, trobo que no val la pena, i no ho dic perquè sí. Ho penso així.
—Ja ho sé, Muriel.
Se sentia colpit per la seva lleialtat, però al mateix temps l'enquimerava una mica, perquè li recordava que no se la mereixia i que li caldria esforçar-se molt per fer-se'n digne en el futur. El futur, pensà. Quan era més jove, veia el futur com una capsa vistosa i lligada amb una cinta, plena de presents. Ara mirallejava al seu davant, grisa i impenetrable com una paret de plom.
Va agafar del calaix una corbata gris fosc que feia joc amb la paret.
—Stan? Puc venir amb tu?
—No, Muriel. Ho sento.
—Arribaràs a temps d'anar al treball dilluns a la nit?
—Sí.
Només feia una setmana que treballava de vigilant nocturn a la casa d'accessoris elèctrics de Figueroa Street. El treball era avorrit i cansat, però ell procurava de fer-lo més interessant imaginant-se que qualsevol d'aquelles nits hi hauria un robatori i pensant com no faria per apoderar-se dels lladregots, si els escometria de cara, si els faria el cop del conill o si els deixaria fora de combat amb un ganxo d'esquerra; si no és que els pogués vèncer acudint a algun engany que encara no havia trobat. Després d'haver-los derrotats per la força o per l'enginy, aniria a rebre la seva recompensa de mans del president de la firma d'accessoris. La recompensa anava des d'una quantitat en diners o una participació en el negoci a una gran placa de bronze en la qual figurava el seu nom i una descripció de la seva gesta: A Stanley Elliot Fielding, el qual, per damunt i més enllà de la seva obligació, va fer front a l'agressió de set criminals emmascarats i desesperats…
Tot era una fantasia, ja ho sabia. Però l'ajudava a passar el temps i el deslliurava de la tensió que s'apoderava d'ell quan es trobava sol.
Muriel l'ajudà a posar-se l'americana.
—Ja està. Et veus elegant, Stan. Ningú no diria que ets un vigilant nocturn.
—Gràcies.
—On t'hostatjaràs, a San Félice?
—Encara no ho he decidit.
—Ho hauria de saber per posar-me en contacte amb tu si passa res de relacionat amb la teva feina. Suposo que podria telefonar a casa de Daisy, si es tractés d'una cosa veritablement important.
—No, no ho facis —va dir ell ràpidament—. És possible que no hi vagi.
—Però abans has dit…
—Escolta. Recordes aquell individu que et vaig dir que havia pagat la multa per mi? Stevens Pinata. Té el despatx a East Opal Street. Si passava res d'urgent, deixa-li un missatge per a mi.
Va acompanyar-lo fins a la porta, agafada del seu braç.
—Recorda el que has promès, Stan, que no beuràs i faràs bondat.
—Naturalment.
—M'agradaria de venir amb tu.
—Una altra vegada.
Va besar-la abans d'obrir la porta, per causa de la senyora Wittenburg, la vella que vivia a l'altre costat de corredor. La senyora Wittenburg tenia tot el dia oberta la porta de la seva habitació i seia gairebé al llindar amb les ulleres posades i el diari a la falda. De vegades el llegia en silenci, però altres cops es mostrava molt voluble i adreçava els seus comentaris a la seva germana més jove que ara ja feia un any que no vivia amb ella.
—Aquí els tens, Rosemary —va dir la senyora Wittenburg amb el seu fort accent de New England—. Ell s'ha mudat per sortir. Bon vent, dic. M'agrada que siguis del mateix parer. No t'has fixat en quin lamentable estat ha deixat altra vegada la cambra de bany? Tota aquella aigua. Aigua, aigua, aigua pertot arreu… Em sorprèn, Rosemary, que facis una observació tan vulgar. El nostre pare es remouria en la seva tomba si sentís que dius una cosa semblant.
—Entra i tanca la porta —digué Fielding a Muriel—. I no la tornis a obrir.
—Molt bé.
—I no et preocupis per mi. Demà a la nit, o, tot al més, la nit de dilluns, tornaré a ser aquí.
—Murmurar —digué la senyora Wittenburg— és una falta d'educació.
—Stan, vés amb compte, eh?
—T'ho prometo.
—M'estimes?
—Ja saps que sí, Muriel.
—Murmurar —féu la senyora Wittenburg de nou— no solament és una falta d'educació, sinó que, com sé de bona tinta, ara serà declarat il·legal a tots els estats a l'oest del Mississipí. Els càstigs, diuen, seran molt severs.
Fielding aixecà la veu.
—Adéu, Rosemary. Passi-ho bé, senyora Wittenburg.
—No en facis cas, Rosemary. Quina poca vergonya que té, mira que tutejar-te… Aviat intentarà de… tremolo només de pensar-hi. —També ella aixecà la veu—. La bona educació m'obliga a correspondre a la seva salutació, senyor Whisper[4], però ho faig a contracor. Adéu-siau.
—Déu meu! —digué Stan, i es posà a riure. Muriel va riure també mentre la senyora Wittenburg descrivia a Rosemary una determinada legislació que aviat prohibiria a disset estats les rialles, les burles i la fornicació.
—Tingues la porta tancada, Muriel.
—És una vella senyora inofensiva.
—No existeix cap vella senyora inofensiva.
—Espera't, Stan, t'has deixat el raspall de les dents.
—Ja en compraré un a San Félice. Adéu, estimada.
—Adéu, Stan. I bona sort.
Quan se'n va haver anat, Muriel va tancar-se al pis i, dreta al costat de la finestra, va plorar en silenci i eficaçment per espai de cinc minuts. Aleshores, amb els ulls vermells però més tranquil·la, va treure de sota el llit l'escrostonada maleta de Fielding.
* *
Els records em submergeixen fins a l'extrem que gairebé ni puc respirar
La Clínica Veïnal era instal·lada en un vell edifici de tàpia de State Street, prop del centre de la ciutat. Una gran quantitat de clients de Pinata havien entrat i sortit per les seves grans portes de roure i, amb els anys, Pinata havia arribat a conèixer força bé el seu director, Charles Alston. Alston no era un metge ni un graduat social. Era un dels dirigents d'una casa d'assegurances, ara ja retirat, era vidu i dedicava el millor del seu temps i de la seva energia a la solució dels problemes dels altres. Per tal que la clínica seguís oberta, havia persuadit alguns metges i altres persones de la necessitat de prestar-hi gratuïtament llurs serveis, havia discutit amb les autoritats locals i comarcals perquè li proporcionessin diners, havia perseguit el periòdic local fins que va aconseguir que parlés del que feia, havia discursejat en clubs de dones, en reunions polítiques i religioses i havia assaltat els Lions, els Rotarians i els Cavallers de Colom en llurs caus respectius.
On fos que hi havia un grup que necessitava d'ésser instruït, allí acudia Alston a instruir-lo citant estadístiques al seu auditori amb la rapidesa d'una metralladora. Aquesta rapidesa era essencial: privava els seus oients d'examinar massa de prop les xifres que els donava, cosa que Alston trobava altament satisfactòria degut al fet que sovint s'inventava les seves estadístiques. No sentia cap escrúpol de fer-ho, perquè creia que era una cosa legítima en la lluita que havia emprès contra la ignorància. «Sabeu —solia cridar, aixecant un dit amenaçador— que una de cada set persones que m'escolten es veurà obligada a passar una temporada en una institució mental?» Si l'audiència es mostrava distreta o poc propícia, augmentava la proporció a una de cada cinc o fins i tot a una de cada tres. «La resposta és prevenció. Prevenció. Nosaltres, a la Clínica, no podem solucionar tots els problemes, però confiem d'alleujar-los fins a l'extrem de fer-los tolerables».
Dissabte al migdia, Alston penjà el senyal de «Tancat» a les portes de roure i donà la setmana per acabada. Havia estat una setmana absorbent, però plena d'èxits. La Lliga Democràtica i els Veterans de les Guerres de Fora havien contribuït a la construcció del nou pavelló infantil, el grup local de Cimentaires i Guixaires havia ofert els seus serveis i el Monitor-Press projectava una sèrie d'articles sobre la clínica i oferia un premi al millor assaig titulat Una unça de Previsió.
Alston acabava de passar la balda de ferro quan algú començà a picar a la porta. Això passava sovint, quan la Clínica tancava a la nit o al final de setmana. Un dels somnis d'Alston era que un dia disposaria de prou personal i de diners suficients per a tenir-la oberta en tot moment, com un hospital, o si més no els diumenges. El diumenge era un dia dolent per a les persones espantadisses.
—Ja he tancat —va cridar a través de la porta—. Si es tracta d'una cosa urgent, acudiu al doctor Mercado, telèfon 53698. Ho recordareu?
Pinata no va dir res. Es limità a esperar; sabia que Alston obriria la porta, perquè era incapaç de desfer-se de ningú.
—Doctor Mercado, telèfon 53698, us dic. Però què carall! —féu Alston i obrí la porta—. Si és urgent… ah, però sou vós, Steve.
—Hola, Charley. Em sap greu de molestar-vos.
—Busqueu algun dels meus clients?
—Volia informar-me d'una cosa.
—Cobro un tant l'hora —digué Alston—. O hauria de dir que accepto donatius per al pavelló dels nois? M'acontentaré amb un xec, sempre que s'hi faci honor. Entreu.
Pinata va seguir-lo al seu despatx, una petita habitació de sostre alt pintada d'un color rosa cridaner. El color rosa era idea d'Alston: era un color alegre per a les persones que estaven massa acostumades a contemplar els grisos, blaus i negres de la vida diària.
—Seieu —va dir—. Com van les coses?
—Si us digués que van bé, m'atracaríeu.
—De tota manera us atracaré. Són hores extraordinàries, de manera que cobro més. —A despit del seu to faceciós, Pinata sabia que parlava seriosament.
—Molt bé, no tinc res a dir-hi. Us van bé deu dòlars?
—Si fossin quinze farien més bon efecte als llibres.
—Als vostres, però no als meus.
—Molt bé, no ho vull discutir. Però voldria assenyalar-vos que una de cada cinc persones…
—Ja vaig sentir que ho dèieu l'altre dia, a Kiwanis.
El rostre d'Alston s'il·luminà.
—Va ser una bona conferència, oi? No m'agrada d'espantar les senyores, però si la por les obliga a obrir la bossa, por els serviré.
—Avui —va dir Pinata— la meva por no val més de deu dòlars.
—Potser un altre dia ho faré més bé. Si més no, ho provaré.
—Ho crec.
—Molt bé, quin és el vostre problema?
—Juanita Garcia.
—Déu meu! —exclamà Alston amb un gran sospir—. Ja torna a ser aquí?
—Tinc raons per a creure que sí.
—La coneixeu?
—Personalment, no.
—Considereu-vos afortunat, doncs. Aquí no tenim el costum d'usar la paraula «incorregible», però mai no he estat tan a prop d'usar-la com en el cas de Juanita. És un cas en el qual una unça de previsió hauria valgut més que unes quantes lliures de cura. Si ens l'haguessin portada quan començà a donar senyals de pertorbació, de petita… bé, potser hauríem pogut fer alguna cosa per ella. O potser no. En el cas de Juanita és difícil de dir. Quan a la fi ens en vam fer càrrec, per ordre del Tribunal de menors, tenia setze anys, ja estava divorciada d'un home i prenyada de sis mesos per un altre. Per causa de la seva situació, ens vam veure obligats a tractar-la amb molts miraments. Em penso que això va donar-li la idea.
—Quina idea?
Alston va sacsejar la testa amb una barreja de tristesa i de forçada admiració.
—Va trobar una manera molt senzilla però absolutament eficaç i remarcable de lligar-nos les mans a tots, al Tribunal, al departament de llibertat a prova, al nostre personal… Cada vegada que es posava en un embolic, ens deixava fora de combat amb una simplicitat tota clàssica.
—Com?
—Fent-se prenyar. Una noia delinqüent és una cosa, una futura mare n'és una altra. —Alston va moure's i tornà a sospirar—. Si voleu que us digui la veritat, no estem segurs que Juanita planegés tot això a plena consciència. Un dels nostres psicòlegs creu que Juanita se serveix de l'embaràs per a sentir-se important. No ho asseguraria, però. La noia… la dona, hauria de dir, perquè ara deu tenir vint-i-sis o vint-i-set anys… no és pas estúpida. Va sortir-se molt bé d'alguna de les proves, especialment d'aquelles que exigeixen més imaginació que coneixement de fets. Podia estudiar un dibuix ordinari i descriure'l d'una manera tan imaginativa, que semblava que estigués mirant un Van Gogh. Els mots «personalitat psicopàtica» ja no s'usen, però s'aplicarien molt bé a Juanita.
—Com és, físicament?
—Força bonica, d'una bellesa una mica estripada, molt aparent a primera vista. No sabria dir-vos res del seu cos. Sempre que l'he vista estava prenyada. El més tràgic de tot —afegí Alston— és que no es preocupa per les criatures. Quan eren molt petites li agradava de jugar-hi i d'abraçar-les com si fossin nines, però només creixien una mica, ja se'n desinteressava. Tres o quatre anys enrera van detenir-la acusada de negligir els seus fills, però tornava a estar prenyada i van deixar-la en llibertat. Després de tenir aquella criatura, la sisena, em penso, va abandonar la ciutat. Ningú no va preocupar-se gaire de cercar-la. No em sorprendria que el meu propi personal s'hagués cotitzat per pagar-li el viatge. Juanita era un problema més que suficient. Però multiplicat per sis… m'esfereeix de pensar-hi! De manera que ara ha tornat.
—Em penso que sí.
—I a què es dedica? O no caldria que ho preguntés?
—Treballa en un bar, de cambrera —digué Pinata—. Si és que es tracta de la mateixa noia.
—És casada?
—Sí.
—I els fills viuen amb ella?
—Deuen viure-hi; si més no, uns quants. Dies enrera va barallar-se amb el seu marit, que l'acusava de negligir-los.
—Si no coneixeu la noia, d'on heu tret tota aquesta informació? —preguntà Alston.
—Un amic meu era al bar quan marit i muller van barallar-se.
—I per això us heu interessat per la prolífica Juanita, perquè un amic vostre presencià com es barallava amb el seu marit?
—Podríem dir que sí.
—Podríem dir que no és veritat, oi? —Alston l'espià per damunt de les seves ulleres—. S'ha tornat a posar en algun embolic?
—Que jo sàpiga, no.
—Aleshores, què heu vingut a buscar?
Pinata vacil·là. No volia contar tota la història, ni a Alston, tot i que aquest estava acostumat a sentir-ne de tots colors.
—M'agradaria que miréssiu el vostre fitxer i em diguéssiu si Juanita Garcia va venir a la clínica en una data determinada.
—Quina data?
—El dia 2 de desembre del 1955, divendres.
—Em demaneu una cosa molt estranya —féu Alston—. No voleu explicar-me de què es tracta?
—No.
—Suposo que deveu tenir les vostres bones raons.
—No n'estic massa segur. Hi ha una raó, però. Es refereix a una clienta meva. M'agradaria de no haver-ne de dir el nom, però m'hi he de resignar, perquè també em cal alguna informació sobre ella. És la senyora de James Harker.
—Harker, Harker… a veure… Daisy Harker?
—Sí.
—I quina relació pot haver-hi entre Daisy Harker i un individu que presta fiances?
—És una llarga i implausible història —digué Pinata amb un somrís—. I com que és dissabte i us pago hores extraordinàries, més m'estimo de contar-vos-la en una altra ocasió.
—Què voleu saber de la senyora Harker?
—El mateix: si treballava a la clínica aquell dia. I també quan i per què deixà la feina.
—El perquè, no us el puc dir, perquè no el sé. Aleshores em va estranyar molt i encara m'estranya. Va dir que la seva mare estava malalta i que la necessitava, però coneixia la seva mare degut a les meves relacions amb el Club de Dones. I la vella és tan forta com un cavall. Per això estic segur que no es tractava de la seva salut. Pel que fa al seu treball, asseguraria que a la senyora Harker li agradava molt.
—Reunia condicions?
—Totes. Bon caràcter, comprensiva, de confiança. De vegades tenia tendència a excitar-se una mica i a perdre el cap en casos urgents, però res que valgui la pena d'esmentar. I les criatures l'adoraven. Com passa amb altres dones que no tenen fills, sabia fer que els petits se sentissin importants, alguna cosa més que el fortuït encontre d'un òvul i un espermatozoide. Una noia ben agradable. Ens va saber greu que se n'anés. Fa temps que la coneixeu?
—No.
—Quan torneu a veure-la, saludeu-la de part meva. I digueu-li que ens agradaria que tornés a treballar amb nosaltres, si pot.
—Ho faré.
—De fet, si us fos possible d'esbrinar les circumstàncies que l'obligaren a deixar-nos, potser podria modificar-les.
—Les circumstàncies eren cosa de Daisy, no tenien res a veure amb la Clínica.
—Bé, se m'ha acudit que seria bo de saber-ho —digué Alston—. Com en qualsevol altra organització, de vegades hi ha malentesos i desavinences entre el personal. És estrany que no n'hi hagi més, si tenim present que la psicologia no és una ciència exacta i, per tant, hi ha diferències d'opinió en qüestions de diagnòstic i tractament. Sobretot en el tractament —afegí cellajunt—. Què cal fer amb una noia com Juanita, per exemple? Esterilitzar-la? Tancar-la? Procedir a un tractament psiquiàtric? Vam fer tot el que vam poder, però no vam aconseguir res per culpa de la mateixa Juanita, la qual no volia admetre que estava malalta. Com tants incorregibles, havia aconseguit de convèncer-se (i naturalment, tractà de convèncer-nos a nosaltres) que totes les dones eren iguals i que l'única cosa que la feia diferent era la seva honestedat i franquesa en les seves activitats. Ducs paraules predilectes dels qui s'enganyen ells mateixos. Seguiu el meu consell, Steve. Si algú insisteix massa en la seva honestedat, malfieu-vos i comproveu el calaix dels diners. I no us admireu massa si hi trobeu els dits d'algú.
—No crec en generalitzacions —digué Pinata—. Especialment en aquesta.
—Per què?
—Perquè m'inclou a mi. Sovint asseguro que sóc honest. De fet, ara mateix ho estic dient.
—Molt bé. Això em col·loca en la difícil posició d'haver de retirar el que he dit o de comprovar el calaix. És una decisió seriosa. Deixeu-me meditar un moment. —Alston s'inclinà enrera i tancà els ulls—. Molt bé. Retiro el que he dit. Molt em temo que aquest treball meu inclina al cinisme. Tantes promeses trencades, tantes esperances decebudes us inclinen a creure en la psicologia dels contraris. Vull dir que quan una persona m'assegura que és afable, honesta i senzilla, tendeixo a considerar-la un simulador complicat i irritable. És una deformació professional que hauria d'evitar. Gràcies per haver-me-la assenyalada, Steve.
—No he assenyalat res —féu Pinata, una mica cohibit—. Em limitava a defensar-me.
—Insisteixo a agrair-vos-ho.
—Molt bé, com us sembli. Com que em cobreu a preu d'hores extraordinàries, no vull discutir amb vós.
—Ah, sí, hores extraordinàries… prosseguim, doncs. A les dues he de parlar al Newcomers Club, un grup normalment manejable. Confio de treure'n una bona tallada. —Va agafar un clauer d'un calaix de la seva taula—. Espereu un moment. No puc fer-vos entrar a l'habitació on guardem les fitxes. No que siguin gaire secretes, però a molta gent li agrada de creure que sí, que ho són. Voleu llegir alguna cosa, mentrestant?
—No, gràcies; ho aprofitaré per a pensar.
—Heu de pensar gaire?
—Força.
—Daisy Harker —va dir Alston amb naturalitat— és una noia molt bonica i, em penso, molt poc feliç. És una mala combinació.
—Quina relació té això amb mi?
—Suposo que cap.
—No us feu il·lusions per la vostra caixa forta —digué Pinata—. Les meves relacions amb la senyora Harker són estrictament professionals. Em va llogar perquè li aconseguís una determinada informació sobre un determinat dia de la seva vida.
—I Juanita Garcia formava part d'aquest dia?
—Possiblement.
Possiblement també en formava part Camilla, tot i que fins ara no hi havia cap indici en aquest sentit. Quan Daisy li telefonà al despatx ahir al matí, tal com havien convingut, i s'assabentà dels detalls de la mort de Camilla, donà senyals de sorpresa, de dolor, de curiositat —una reacció perfectament natural que esbandí el darrer rastre de dubte que ell servava encara sobre la seva sinceritat. Digué que havia preguntat a Jim i a la seva mare si havien conegut un home que es deia Camilla i ara esperava resposta del seu pare, al qual havia enviat una carta urgent.
Alston se'l mirava amb una barreja de suspicàcia i de burla.
—No esteu gaire comunicatiu avui, Steve.
—M'agrada de pensar que sóc un individu silenciós i fort.
—Sí, eh? Molt bé, doncs comenceu a vigilar el síndrome de Lancelot que esteu traginant. Acudir en ajuda de dames indefenses pot ser perillós, especialment si es tracta de dones casades. Harker té la reputació de ser un bon xicot. I intel·ligent. Penseu-hi, Steve. Tornaré de seguida.
Pinata hi pensà. Al diable el síndrome de Lancelot, no he de defensar Daisy de res. Daisy, quin nom més còmic per a una dona feta. Em jugaria qualsevol cosa que va ser una idea de Fielding; la senyora Fielding hauria escollit un nom més distingit o més exòtic, Celeste, Stephanie, Gwendolyn…
S'aixecà i començà a passejar-se per l'habitació. Allò de pensar en noms el deprimia, perquè el seu propi nom era prestat; el nom d'un capellà i d'un joc d'infants. Durant els darrers tres anys, especialment des que Mònica s'havia endut Johnny, Pinata havia pensat molt en els seus pares, tractant, sense gaire èxit, de seguir el consell de la mare superiora: «En aquest món no serveix de res de compadir-se d'un mateix, Stevens. Tu ets fort perquè no pots recolzar-te en ningú, i de vegades això és molt convenient; vull dir viure sense recolzar-se en ningú. Pensa en totes les fixacions que podries haver adquirit, i t'asseguro que avui n'hi ha moltes. La cosa més essencial per a un noi és de tenir un pare prop del qual pugui formar-se. I tu l'has tingut, és el pare Stevens… La teva mare? Per força havia de ser una noia que va trobar-se que duia una creu massa pesada. Potser només era una adolescent, una col·legiala…».
O una Juanita, pensà Pinata tristament. Però quina importància pot tenir ara, després de més de trenta anys? Tampoc no podria trobar-la, no va deixar cap rastre. I fins i tot si la trobés… I ell què? Possiblement ni sabria quin dels homes de la seva vida era el meu pare. Ni se'n preocuparia.
Alston va entrar de nou, i ara duia unes quantes fitxes a la mà.
—Bé, Steve, he trobat alguna cosa. No sé si us servirà. El dia 2 de desembre de l'any 1955 la senyora Harker treballà aquí per darrera vegada. Tenia el torn de les dotze a dos quarts de sis i estava destinada a la cambra de jugar dels petits. És l'habitació on deixem els nois mentre els seus pares o familiars són aconsellats. No s'hi practica cap mena de teràpia, però la senyora Harker havia d'observar si es presentava cap problema de conducta, com per exemple un excessiu afany de destrucció o una timidesa exagerada, i comunicar-ho per escrit al personal especialitzat. De vegades, la manera que una criatura de tres anys té de jugar amb una nina ens orienta molt més bé que una llarga conversa amb els pares sobre la causa del desequilibri familiar. Ja podeu veure, doncs, que el treball de la senyora Harker era important. I se'l prenia seriosament. He comprovat un dels seus informes i hi ha tot de detalls que molts altres voluntaris no haurien observat o, si més no, no haurien comunicat per escrit.
—Aquest informe que heu comprovat és el del dia que ens interessa?
—Sí.
—Va passar alguna cosa que sortís del normal o que fos desagradable?
—Aquí cada dia passen moltes coses que són desagradables i surten del normal —digué Alston alegrement—. En podeu estar segur.
—Vull dir en el que es refereix a la senyora Harker. Va tenir dificultats amb alguna de les criatures, per exemple?
—L'informe no en diu res. La senyora Harker podria haver tingut alguna dificultat amb els pares d'alguna criatura, fins i tot amb algú del personal, però aquesta mena d'incidents no figuren als informes. I dubto molt que vagi passar res. La senyora Harker s'avenia amb tothom. Si tenia cap defecte, era precisament aquest. La vèieu massa desitjosa de complaure la gent. Això em fa pensar que no devia tenir-se per gran cosa. És el que sol passar amb tots aquells qui sempre somriuen.
—Solia somriure sempre? —preguntà Pinata—. Li agradava massa de complaure la gent? Voleu dir que parlem de la mateixa dona? Potser hi ha dues Daisy Harker.
—Per què? Ha canviat gaire?
—Us asseguro que ara no sembla al més mínim interessada a complaure la gent.
—És molt interessant, això. Ja em semblava que dissimulava alguna cosa. Probablement és un bon senyal que ara ja no ho faci. Aquestes rialletes de nena de casa seva no s'avenen amb una dona gran. Potser ara ha madurat, una cosa que tots hauríem de mirar de fer. Madurar —afegí— no és un destí com Hong Kong, Londres, París o el cel. És un procés ininterromput, com un camí al llarg del qual hom viatja. No hi ha cap ciutat que dugui aquell nom. Ara que hi penso… potser podria utilitzar aquesta idea al banquet d'aquesta nit… No, em penso que no seria escaient. Seria una cosa poc seriosa. Més val que em limiti a les estadístiques. Per desgràcia, a la gent els impressionen més les estadístiques que les idees.
—Especialment les vostres?
—Puc tenir-les molt impressionants —digué Alston amb un somrís—. Però tornem a les nostres ovelles. Confesso que aquesta possible relació entre la senyora Harker i Juanita m'encurioseix una mica.
—No estic segur que n'hi hagi cap.
—Aleshores deu tractar-se d'una coincidència. —Alston, amb els dits, donà un copet a la fitxa que tenia entre les mans—. El 2 de desembre de l'any 1955, un divendres, va ser el darrer dia que vam veure la senyora Harker per aquí. També va ser la darrera vegada que vam tenir notícies de Juanita.
—Quines notícies?
—Divendres al matí havia de venir a parlar amb la senyora Huxley, una de les nostres graduades socials. No es tractava d'una sessió terapèutica, sinó d'una discussió sobre finances i de decidir què calia fer amb els fills de Juanita, els quals havien deixat la Guarderia Juvenil i vivien amb la mare de Juanita, la senyora Rosario. A cap de nosaltres no ens semblava que això fos la solució ideal. La senyora Rosario és una dona respectable i decent, però l'obsessiona una mica massa la religió i la senyora Huxley volia tractar de convèncer Juanita que els seus fills estarien millor en una llar adoptiva.
»Sigui com sigui, a primeres hores de divendres, Juanita va telefonar a la senyora Huxley i li digué que no podria acudir a la cita perquè no es trobava bé. La cosa no tenia res de particular, perquè ja li faltava poc per a deslliurar. La senyora Huxley va explicar-li que l'afer de les criatures era urgent i van quedar que es veurien cap al tard. Juanita va mostrar-se molt dòcil, fins i tot amable. Això sol ja ens hauria hagut de fer desconfiar. Naturalment, no va presentar-se. Creguda que el petit podia haver-se presentat prematurament, el dia següent vaig telefonar a la senyora Rosario. Estava indignada. Juanita se n'havia anat de la ciutat, amb els seus fills, i la senyora Rosario em digué que jo en tenia la culpa.
—Per què vós? —preguntà Pinata.
—Perquè jo —digué Alston amb una ganyota— tinc el mal d'ull.
—No m'hi havia fixat.
—Si us penseu que la creença en el mal d'ull ha desaparegut, permeteu que us digui que aneu equivocat. Com tants altres membres de la seva raça, la senyora Rosario encara viu en el llunya passat, mèdicament parlant: els hospitals són els llocs on mor la gent, la psiquiatria es contrària a la religió, la malaltia és causada pel mal d'ull i no per gèrmens. Si l'acuséssiu de creure en aquestes coses, probablement ho negaria; però això no priva que el primer fill de Juanita veiés la llum a la cuina d'una llevadora vella i, quan la noia ens fou enviada perquè la tractéssim psiquiàtricament, la senyora Rosario demostrà que era tan difícil de dominar com la seva filla. Són pocs els metges i els psiquiatres que han provat d'omplir aquest abisme cultural. Tendeixen a ignorar les persones com la senyora Rosario, les quals per a ells només són ignorants, perverses i obstinades, quan en realitat l'únic que fan és reaccionar d'acord amb les seves normes culturals. Aquestes normes no han canviat tant com ens pensem. Caldrà molt de temps, molt d'esforç i una gran dosi de bona voluntat per a canviar-les. Però aquesta és la conferència número vint-i-set i mai no té gaire èxit pel que fa als diners… Per altra banda, suposo que no donareu un sentit personal a totes aquestes observacions sobre la vostra raça…
—Per què els l'hauria de donar? —digué Pinata tot arronsant les espatlles—. Ni sé ben bé quina és la meva raça.
—Però us ho penseu?
—Sí, això sí.
—Ja ho sé, sovint hi he reflexionat. No acabeu de…
—La senyora Rosario és un tema més important que jo.
—Molt bé. Com us he dit, quan vaig telefonar-li estava indignada. La nit abans havia assistit a una missa especial per pregar per algunes ànimes perdudes, incloent-hi, confio, la de Juanita. Moltes vegades em pregunto com s'ho fan, els capellans, per manejar les persones com la senyora Rosario, que creuen amb el mateix fervor en la Verge Maria que en el mal d'ull. Deu ser tot un problema. En fi, per a tornar al que dèiem, de tornada a casa va descobrir que Juanita se n'havia anat amb el seu equipatge i els cinc fills. No veig cap raó que obligués la senyora Rosario a mentir, però aleshores em semblà que la seva història era d'allò més còmoda. Li evitava d'haver de contestar les preguntes de la policia i del departament de provació. Si era a l'església quan Juanita se'n va anar, era natural que no podia saber res. És una dona molt complicada, la senyora Rosario. Desaprova Juanita i en desconfia i, de fet, fins i tot sembla que l'odiï; però té un instint maternal molt poderós.
»Bé, ara ja ho sabeu. —Alston s'inclinà enrera i estudià el sostre de color rosa—. Això és el final de Juanita. O allò què confiava que fos el final. Al cap d'un any o una mica més, vam donar el cas per acabat i arxivàrem la seva fitxa. La darrera entrada és del novembre de l'any 1956: Garcia, llicenciat ja de l'exèrcit, entaulà procés de divorci acusant-la de deserció. No tinc la més petita idea de quantes criatures són seves. Potser cap. De tota manera, no va sol·licitar que li fossin confiades. Ni va demanar-li ella cap pensió per a aliments o sosteniment dels fills, ja que la noia no va presentar-se a judici. Però el més fàcil és que en tingués notícies. A despit de les desavinences que hi ha entre elles, la majoria de famílies mexicanes del sud-oest solen fer front comú quan s'han d'encarar amb els blancs. I per a ells la llei sempre és «blanca». No tinc cap dubte que d'una manera o altra Juanita va seguir en contacte amb alguns familiars que la tenien al corrent i que ara deuen haver-li dit que podia tornar sense perill. Suposo que esteu segur que ha tornat?
—Raonablement segur —va dir Pinata.
—S'ha tornat a casar?
—Sí, amb un italià que es diu Donelli. Suposo que no és cap mal noi, però Juanita les hi deu haver fet veure de tots colors…
—I com ho sabeu, tot això?
—Vaig veure'l al jutjat, després de la baralla del bar. El meu client hi estava complicat. Donelli no va poder reunir prou diners per a pagar la seva multa, de manera que encara és a la presó. Podria ser que Juanita desitgés que s'hi quedi.
—En quin bar treballa, ella?
—Al Velada, a Lower State.
Alston assentí.
—Ja hi treballava abans, a temporades. La mestressa és una amiga de la seva mare, una dona que es diu Brewster. Però la senyora Brewster i el Velada no són desconeguts per les autoritats, per bé que el local mai no ha estat clausurat. Em sembla que seguiu una pista bona, Steve. Si esbrineu que la noia és realment Juanita, digueu-m'ho. Ho fareu? Em sento una mica responsable d'ella. Si es posa en algun embolic, voldria ajudar-la.
—Com ho faré, per posar-me en contacte amb vós?
—Cap a mitja tarda seré a casa. Telefoneu-me. Però segueixo confiant que es tracta d'una confusió i que Juanita viu feliçment i sense preocupacions en una illa del Pacífic.
Alston s'aixecà i tancà la finestra per indicar que, pel que a ell es referia, l'entrevista s'havia acabat.
—Un moment —va dir Pinata.
—Digueu de pressa. No vull fer esperar la gent del Newcomers Club.
—Si sabessin com penseu xollar-los, estic segur que no els faria res d'esperar-se.
—Ah, sí! Ja que parleu de diners…
—Aquí els teniu —i Pinata li va allargar un bitllet de deu dòlars—. Heu sentit parlar mai d'un tal Camilla?
—Em sembla que no. No és un nom corrent i em penso que me'n recordaria si l'hagués sentit pronunciar abans. Què li passa?
—Es va suïcidar quatre anys enrera. Roy Fondero s'encarregà de l'enterrament.
—Conec Fondero —digué Alslon—. És un bon amic meu. Un bon home, recte i tibat com un mort. I no és un acudit.
—Em voldríeu fer un favor?
—A veure.
—Telefoneu-li i digueu-li que voldria fer-li unes quantes preguntes sobre Camilla.
—És fàcil. —Alston agafà l'aparell i discà—. El senyor Fondero, si us plau… Quan tornarà…? Sóc Charles Alston… Gràcies. Tornaré a telefonar més tard. —Va penjar—. Ha sortit. Miraré de convenir una cita per a vós. Quan us aniria més bé?
—Tan tard com sigui possible.
—Miraré de combinar-ho per a avui, doncs.
—Moltes gràcies, Charley. Ara una altra pregunta i me'n vaig. La senyora Harker coneixia Juanita?
—A la clínica tothom la coneixia, si no de nom, de vista. Però per què m'ho pregunteu? Per què no ho pregunteu a la senyora Marker? —Va inclinar-se sobre la taula i entretancà els ulls—. Li passa alguna cosa?
—Em penso que no.
—He sentit dir que ella i Harker tenen la intenció d'adoptar un noi. Hi ha cap relació entre això i la vostra misteriosa visita d'avui?
—Una relació molt llunyana —digué Pinata—. M'agradaria de poder-vos-ho explicar, Charley, però algunes coses són confidencials. L'únic que puc fer és assegurar-vos que la cosa no té cap importància per a ningú, excepció feta de la senyora Harker. No hi ha vides ni diners en joc; ni progenitura.
Anava errat: totes tres coses estaven en joc. Però no tenia prou imaginació, o ganes, per a veure-ho.
* *
Voldria que fossin records agradables i que, com tants altres homes, em pogués retrobar en el refugi de la meva família i reviure agradablement el passat. Però no puc
El primer cotxe el va portar fins a Ventura i el segon, conduït per un mecànic que reparava juke box[5], el va deixar a San Félice, a la cantonada de State Street i la carretera 101. Des d'allí només hi havia quatre passos fins al cafè Velada, el qual es trobava comprimit entre una botiga de préstecs (ho comprem tot i venem qualsevol cosa) i un hotel per a transeünts (habitacions amb bany, 2 dòlars) que, modestament, s'anomenava el Ritz. Fielding va registrar-s'hi i li donaren una habitació al segon pis. Havia conegut centenars d'habitacions semblants, però aquesta li agradava més que la majoria, en part perquè se sentia tot excitat i en part perquè a través de la bruta finestra podia veure el sol que resplendia a l'oceà i algunes embarcacions de pesca que havien ancorat darrera el moll. Es veien tan quietes i plenes de pau, que Fielding sentí la temptació d'anar-hi a demanar treball. Però després recordà que es marejava fins i tot en el transbordador de Staten Island. A més, ara hi havia Muriel. Era un home casat, amb responsabilitats, i no podia anar-se'n amb una embarcació quan la dona l'esperava a casa… Hauria d'haver-me embarcat quan era més jove, pensà. Ara ja podria ésser capità. Capità Fielding sonava molt bé.
—Ho hauria d'haver fet —va dir-se en veu alta i, a manera de compensació, ja que no podia embarcar-se, es rentà la cara al lavabo. Després es pentinà (el mecànic de juke box duia un cotxe descapotable amb la capota oberta) i baixà al cafè Velada.
Allí, s'hi podia beure a qualsevol hora sempre que disposéssiu de diners per a fer-ho, i de vegades el local era tan animat a mig matí com a la nit. I alguns cops més i tot, ja que l'olor de greix ranci que omplia l'establiment feia més agut el malestar dels bevedors i encoratjava els clients a adormir llurs sentits tan ràpidament com fos possible. L'encarregat del Ritz i l'amo de la casa de préstecs sovint es queixaven al Departament d'Higiene d'aquesta olor que provenia del cafè, però la senyora Brewster, la mestressa del cafè, es defensava amb les ungles i les dents, per a no dir res de la seva llengua. Era una dona molt seca que duia un davantal massa gran que li servia per a tot, per a netejar les taules, per a matar mosques, per a eixugar-se la cara, per a agafar les paelles calentes, per a mocar-se i per a expulsar els nois que entraven a vendre diaris, per a recollir les seves magres propines i per a eixugar-se les mans. El davantal s'havia convertit en la veritable expressió de la seva personalitat. Quan a la nit se'l treia per anar-se'n a casa se sentia gairebé perduda, com si li haguessin amputat una part vital del seu cos.
Fielding s'adonà de la desagradable olor, del davantal brut, però tot això no l'amoïnava. Ell encara anava més brut i feia més pudor.
Es va asseure prop de la finestra davantera. La cambrera, Nita, no es veia per enlloc i ningú no semblava interessat a preguntar-li què volia. Un noi mexicà que semblava tenir uns quinze anys escombrava les puntes de cigarreta que omplien el terra. Treballava amb molt d'interès, com si fos nou en aquella mena de feina o com si confiés de trobar alguna cosa més que puntes de cigarreta entre la porqueria.
—On és la cambrera? —preguntà Fielding.
El noi aixecà el cap. Tenia uns ulls grossos i negres com prunes seques inflades per l'aigua calenta.
—Quina?
—Nita.
—Es deu estar pintant, suposo. Li agrada de pintar-se.
—Com te dius?
—Chico.
—Digues a la senyora que hi ha darrera el taulell que vull una mica de pernil i una ampolla de cervesa.
—No ho puc fer, senyor. Les cambreres s'empipen, es pensen que vaig darrera les seves propines.
—Quants anys tens, Chico?
—Vint-i-un.
—No diguis mentides.
El noi envermellí.
—En tinc vint-i-un —insistí, i tornà a la seva feina.
Van passar cinc minuts. L'altra cambrera, que servia les taules del fons, va mirar dues vegades cap on seia Fielding, però no se li va atansar, ni se li atansà la senyora Brewster, que netejava les graelles amb el seu davantal.
A la fi va presentar-se Juanita, tota empolvada i amb els llavis acabats de pintar. S'havia ombrejat tan generosament els ulls, que semblava un miner que s'ha passat un any treballant al pou. Va saludar-lo amb un moviment d'anques que feia pensar en una euga que belluga la cua en senyal d'interès o de reconeixença.
Sense somriure, va preguntar:
—Heu tornat, doncs?
—Us sorprèn?
—Per què m'hauria de sorprendre? No em sorprèn res. Què voleu?
—Una mica de pernil i una ampolla de cervesa.
La noia va cridar la comanda a la senyora Brewster, la qual no va contestar. Fielding va preguntar-se si es recordava que era l'home que s'havia barrejat a la baralla i si tractava de desfer-se'n per tal d'evitar nous conflictes.
—Hi ha un servei que fa fàstic, aquí —digué.
—I el menjar també. Per què hi veniu?
—Oh, només volia veure com us anaven les coses després de l'escàndol de l'altre dia.
—A mi em van bé. Joe encara és a l'ombra, van condemnar-lo a trenta dies.
—Si que ho sento…
Juanita recalcà una mà sobre l'anca en una actitud mig pensativa i mig agressiva.
—Això de compadir-vos de la gent, un dia us costarà car. Com això de voler-me defensar i embolicar-vos tot seguit a cops de puny amb Joe…
—Havia begut una mica.
—Bé, només us volia avisar; deixeu que els altres se surtin com puguin dels seus embolics. Molta gent se'n sap sortir perfectament; incloent-m'hi a mi. Espereu un moment, encendré un llumí sota la vella. Té un dia dolent.
—No corre cap pressa. Per què no seieu una estona?
—Per què? —preguntà Juanita recelosament.
—Descansareu els peus.
—De manera que ara us compadiu dels meus peus? Sou terrible.
—M'ho han dit més d'una vegada.
—Bé, no és assumpte meu. —Va asseure's amb un innecessari balanceig de les anques—. Teniu una cigarreta?
—No.
—En aquest cas en fumaré una de meva. No té sentit que me les fumi quan puc demanar-ne una.
—Sou una noia intel·ligent.
—Jo, intel·ligent? Ningú no pensa com vós, en això. Hauríeu de sentir la meva vella, es posa malalta dient-me com sóc d'estúpida. Però no m'ho hauré de sentir gaire temps. De moment, mentre Joe és a la presó, visc amb ella perquè em vigili els petits. Quan deixin en llibertat Joe potser ens en tornarem a anar. Sempre he odiat aquesta ciutat, on mai no m'han tractat bé. Però no us compadiu de mi. Puc resistir tot el que inventin.
—Que inventi qui? —preguntà Fielding—. A qui us referiu?
—A ningú en particular. A la ciutat.
—On vivíeu?
—A Los Ángeles.
—I per què vau tornar?
—Joe es va quedar sense treball. No era culpa seva ni res de semblant; el nebot de l'amo s'havia fet prou gran per a treballar i van donar el passaport a Joe perquè el noi pogués entrar a la casa. De manera que em vaig dir: per què no tornem una temporada a casa? Potser les coses són diferents, potser la ciutat ha canviat, pensava. Però com pot canviar, aquesta ciutat? Devia estar ximple. L'única cosa que podria canviar-la són els russos i, pel que a mi fa, poc em preocuparia si hi tiressin una pluja de bombes i tothom es quedés mort. —Va encendre una cigarreta i bufà el fum a través de la taula, en direcció a l'home, com si el desafiés a contradir-la—. Que us sembla, això?
—No hi he pensat.
—Joe sí, que hi ha pensat. Joe diu que quan parlo d'aquesta manera m'haurien de rentar la boca amb sabó. I jo li contesto: «Escolta, Dago[6], prova-ho i veuràs com et clavo les dents». —Va somriure, no perquè allò la divertís, sinó com si volgués mostrar que tenia dents suficients per a portar a terme la seva amenaça—. Joe és un idealista. Em jugaria qualsevol cosa que quan el tancaven a l'ombra feia onejar la seva bandera. Alguns dagos són així. Fins i tot sota els peus dels policies seria capaç d'obrir la boca i cantar Déu beneeixi Amèrica.
Fielding començà a riure, però va reprimir-se tot seguit, en veure que Juanita no havia volgut dir res de divertit; es limitava a presentar la seva imatge personal del món, un indret on la gent us trepitgen, cosa a la qual només hi ha una manera lògica de reaccionar —i aquesta no consisteix a cantar Déu beneeixi Amèrica.
Darrera el taulell, la senyora Brewster començava a moure's i donava els darrers tocs a l'entrepà de pernil, al qual afegia una mica de vinagre i cinc patates salades. Juanita se n'anà a buscar-lo i Fielding podia sentir les dues dones que parlaven.
—Des de quan et pago perquè t'asseguis amb els clients?
—És un amic.
—Des de quan, des de fa cinc minuts?
—Mostrar-se amable amb els clients —va dir Juanita— és bo per als negocis. Es fan més diners. I a vós us agraden els diners, oi?
La senyora Brewster deixà escapar una sobtada rialleta, com si li haguessin fet pessigolles en algun indret vulnerable. Després va esborrar la rialleta amb un extrem del seu davantal, deixà caure l'entrepà sobre el plat i obrí una ampolla de cervesa.
Juanita va tornar a la taula i s'assegué de nou davant Fielding. Aquell canvi de paraules amb la senyora Brewster li havia millorat l'humor.
—No us deia que és terrible? Però puc manejar-la. Només em cal parlar-li de diners i es posa a riure. Sempre m'he entès amb aquesta mena de gent —afegí amb sobtat orgull—. Potser hauria hagut de ser metgessa o infermera. Què tal, l'entrepà?
—No està malament.
—Deveu tenir molta gana. Jo tinc un estómac a prova de bomba, però no menjaria aquí encara que m'ho paguessin.
—Teniu sort que la vella no sap llegir el moviment dels llavis.
Fielding va acabar-se l'entrepà, allunyà el plat i va agafar la cervesa.
—De manera que la vostra mare vigila els menuts mentre vós treballeu…
—És clar.
—Sembleu massa jove per a tenir fills.
—No em feu riure —digué ella, però semblava afalagada—. En tinc sis.
—Us burleu de mi.
—No, us ho asseguro; en tinc sis.
—Però si vós mateixa sou gairebé una criatura!
—Vaig començar molt jove —va dir Juanita sense faltar a la veritat—. No m'agradava d'anar a escola, de manera que vaig deixar-la i em vaig casar.
—Sis. Que em pengin!
Es veia que a ella la divertia la seva incredulitat. Replegà el braç i es tocà l'estómac amb la mà.
—És clar que no m'he desfigurat. Moltes noies es deformen de seguida, s'abandonen. Però jo no.
—No cal que m'ho digueu. Sis. Si no ho puc creure! —Seguia sacsejant el cap com si no s'ho pogués creure de veritat, tot i que ho sabia des de dilluns passat, el dia de la baralla—. Quants nois?
—El més gran i el més petit són nois; els altres són nenes.
—Em jugo qualsevol cosa que tots són ben eixerits.
—Ho són. —Però podíeu distingir en la seva veu una nota d'avorriment, com si els fills en si no fossin prou interessants i només els fes importants el fet que ella els havia tinguts—. Suposo que n'hi ha de pitjors.
—No en teniu cap fotografia?
—Per què?
—Molta gent solen dur fotografies de la seva família al damunt…
—I a qui voleu que les ensenyi? A qui pot interessar, de veure unes fotografies dels meus fills?
—A mi, per exemple.
—Per què?
No podia creure que un desconegut s'interessés sincerament pels seus fills. Va mirar-lo plena de recel i, un moment, a Fielding va semblar-li que havia perdut la seva confiança. Però va dir amb naturalitat:
—Però què us passa? És que tenen dos caps, els vostres fills?
—No, no tenen dos caps, senyor Foster.
—Com és que sabeu el meu nom?
Aquest cop la seva sorpresa era autèntica i ella hi reaccionà com havia reaccionat a la seva fingida incredulitat quan li digué que tenia sis fills, o sigui, amb un esguard complagut. Pel que semblava, a Juanita li agradava de sorprendre la gent.
—Com us ho heu fet per saber com em dic?
—Puc llegir. Ho deia el diari, que parlava de la baralla. Joe mai no havia sortit al diari, de manera que vaig retallar la notícia per si la volia guardar. Deia que Joe Donelli i Sam Foster s'havien barallat per una dona en un cafè local.
—Bé —digué Fielding somrient—. Ara sabeu el meu nom i jo sé el vostre. Juanita Garcia ha estat presentada a Sam Foster.
Ella es mig aixecà, però després, sobtadament, va tornar-se a asseure al banc amb una sorollosa expulsió respiratòria.
—Garcia? Per què dieu Garcia? No és el meu nom.
—Però ho era, oi?
—N'he tinguts més d'un. Ara és Donelli i res més, compreneu? I és Nita, no Juanita. El meu nom és Nita Donelli. Entesos?
Fielding assentí.
—Naturalment.
—D'on heu tret això de Juanita?
—Em pensava que tot era el mateix nom. Hi ha una vella cançó que parla d'una noia que es diu Nita, Juanita.
—Ah, sí?
—Sí. I havia suposat…
—Tu, Chico. —Féu una indicació al noi que escombrava i aquest s'atansà a la taula empenyent l'escombra al seu davant—. Has sentit parlar mai d'una cançó que se'n diu Nita, Juanita?
—No.
Juanita es girà de nou a Fielding, la boca fortament premuda contra les dents, cosa que la reduïa a la meitat.
—Canteu-me-la. A veure com sona.
—Aquí? Ara?
—Sí. Per què no?
—No en recordo tota la lletra. Després, no sé cantar. Tinc una veu com…
—Proveu-ho.
Insistia d'una manera discreta. Cap dels clients del cafè no s'havia fixat en l'escena i només la senyora Brewster els observava amb els seus ullets brillants.
—O potser aquesta cançó no existeix, eh?
—Sí, que existeix. És molt vella i vós no la podeu recordar.
—Recordeu-me-la, doncs.
Fielding suava per culpa de la calor, de la cervesa i de quelcom que no volia creure que fos temor.
—Però a què ve aquesta insistència?
—M'agrada la música. I les cançons. M'agraden les cançons velles.
La senyora Brewster sortí de darrera el taulell bellugant el davantal d'una banda a l'altra, com si netegés el local d'invisibles teranyines. Juanita la va veure venir i tombà tossudament la cara cap a la paret.
—Què passa? —preguntà la senyora Brewster a Fielding.
—Res. Jo… és a dir, ella vol que li canti una cançó.
—I què té de dolent, una mica de música?
—No es tracta de música. No sé cantar.
—És una mica ximple, aquesta noia —digué la senyora Brewster—. Però sé manejar-la. —Reposà una mà flaca i ossuda a l'espatlla dreta de Juanita—. Deixa'l tranquil. Em sents, noia?
—Aneu-vos-en —digué Juanita.
—Si no el deixes tranquil, picaré a la teva mare i li diré que t'has tornat a posar en un embolic per culpa del teu mal cap. I també escriuré a Joe. Li diré: Estimat Joe, més val que vingueu a buscar la vostra dona perquè la tanquin. Molt bé, el deixaràs tranquil, ara?
—Només volia sentir una cançó.
—Quina cançó?
—Nita, Juanita. Diu que és una cançó. No l'he sentida mai, em penso que menteix. Em penso que és un espia del Departament de provació.
—No menteix.
—Em sembla que sí.
—Conec un policia des d'un quilòmetre lluny —digué la senyora Brewster—. I també conec la cançó. La cantava quan era joveneta. Tenia molt bona veu abans de respirar aquest aire enrarit d'aquí. Em creus, ara?
—No.
—Molt bé, la cantarem tots dos. Què us sembla, senyor? Fem una mica de música per animar Nita?
Fielding s'escurà la gargamella.
—Jo no sé…
—Començaré jo. Vós em seguiu.
—Però…
—Ara. Un, dos, tres, comencem.
Blanament, sobre la fontana
on s'atarda, cau la lluna del sud;
lluny, al capdamunt de la muntanya,
trenca el dia massa prompte.
En l'esplendor dels ulls obscurs,
on la càlida llum es troba bé,
els esguards tendres, més cansats,
s'acomiaden amorosament.
Juanita encara tenia la cara tombada cap a la paret. La senyora Brewster digué:
—No escoltes…
—Sí.
—No és bonica, tota aquesta tristesa? Ara ve el cor on hi ha el teu nom.
Fielding s'uní al cor amb una veu blana i desentonada:
Nita, Juanita,
pregunta a la teva ànima si ens hauríem de separar;
Nita, Juanita,
reclina't en el meu cor.
Juanita havia tombat lentament el cap per tal de mirar els dos cantaires i la boca se li començà a moure una mica com si cantés silenciosament. En aquell moment tornava a semblar una criatura, una nena que desitjava desesperadament ésser una part d'una cançó que no coneixia, d'una harmonia que mai no havia sentit.
En acabar amb el cor, la senyora Brewster es mocà amb el davantal, pensant en la seva bonica veu que s'havia fos en l'aire enrarit.
—Aquest tros on hi ha el meu nom és el que més m'agrada —digué Juanita.
La senyora Brewster li donà alguns copets a l'espatlla.
—Naturalment. És el més bo.
—Reclina't en el meu cor… Si algú em deia una cosa així, em moriria de la sorpresa.
—Aquestes coses no solen dir-se en la vida real. Et sents més bé, ara?
—Sí, m'hi sento. També m'hi sentia abans. Només volia sentir la cançó i assegurar-me que no deia mentides.
—És una mica ximple —va dir la senyora Brewster a Fielding—. Però és fàcil de manejar, quan se sap fer.
—No és que pensés de veritat que em mentíeu —va dir Juanita quan la senyora Brewster se'n va haver anat—. Però he de comprovar les coses. Sempre les comprovo. És curiós que persones com ella sempre es pensin que els altres són ximples.
Fielding assentí amb el cap.
—Sí, que ho és. Ja me n'havia adonat.
—Suposo que no us l'heu creguda?
—En absolut.
—Ja ho he vist. Us veieu amable i comprensiu. Estic segura que us agraden els gossos.
—Sí, m'agraden.
Ara el temor l'havia abandonat i li havia deixat a la gargamella un nus de pietat que no podia empassar-me ni expulsar. Fielding no solia compadir-se de ningú, si no era d'ell mateix, i aquell sentiment no li agradava. Li semblava que l'immobilitzava. Tenia ganes d'aixecar-se, escapolir-se i oblidar aquella noia tan trista i tan estranya, d'oblidar-se de tots plegats, de Daisy, de Jim, d'Ada, de Camilla. Camilla era mort. Jim i Daisy tenien llur pròpia vida i Ada la seva… Què carall faig aquí? És perillós. Puc aixecar una tempesta i trobar-m'hi agafat. Més val que me'n vagi, ara que encara hi sóc a temps.
La noia se'l mirava amb una expressió greu.
—Quina mena de gossos us agraden més?
—Els que dormen.
—Jo tenia un fox terrier, però va menjar-se un dels crucifixos de la meva mare i me'n va fer desfer.
—És una llàstima.
—D'aquí a quinze minuts acabo la feina. Potser podríem anar a veure una pel·lícula.
Era la darrera cosa que tenia ganes de fer, però cavil·là.
—Estaria bé, això.
—De primer he d'anar a casa a canviar-me de vestit. Visc a tres blocs d'aquí. Em podríeu esperar.
—Més valdria que us acompanyés. Fa bon dia per a passejar.
Semblà posar-se tensa de nou.
—Qui ha dit que hi aniria caminant?
—Suposava… bé, si només viviu a tres travessies d'aquí…
—Em pensava que volíeu dir que no sóc de la mena de noies que poden tenir un cotxe.
—Res d'això.
—Millor, perquè no és veritat. Tinc un cotxe. Però no l'agafo quan vinc a treballar. No m'agrada de deixar-lo al sol i que tots aquests negres s'hi recolzin i gratin la pintura.
Fielding va preguntar-se si aquest cotxe i els «negres» que s'hi recolzaven i el grataven existien en algun altre lloc que no fos la seva imaginació. Confiava que fossin reals i no símbols de les coses obscures i poc agradables que havien passat a la noia, al sol o fora del sol.
—Em preocupo molt de la pintura.
—Estic segur que sí.
—Ara més val que pagueu. Són vuitanta-cinc centaus.
Va donar-li un dòlar i ella se n'anà al taulell a cercar canvi.
—Com et sents, noia? —li preguntà la senyora Brewster.
—Molt bé.
—Quan acabis el treball, vés-te'n a casa amb la teva mare i descansa una estona. Ho faràs, oi?
—Me'n vaig al cine.
—Amb ell?
Totes dues dones van girar-se i miraren cap a Fielding. L'home no sabia ben bé què li volien, de manera que insinuà un somrís. Ni l'una ni l'altra no hi van correspondre.
—És un bon home —va dir Juanita—. És prou vell per a ser el meu pare.
—Sí, això ja ho sabem, nosaltres. Però i ell, ho sap?
—Només anem al cine.
—Sembla un borratxo —digué la senyora Brewster—. Amb tots aquests caps de vena al nas i als pòmuls i aquesta manera que té de tremolar…
—Només ha begut una cervesa.
—Imagina't que un dels amics de Joe et veu amb ell…?
—Joe no coneix ningú d'aquí.
La senyora Brewster començà a ventar-se amb el seu davantal.
—Fa massa calor per a discutir. Però vés amb compte, noia. La teva mare i jo som amigues i no volem que tornis a desbocar-te. Recorda que ets una dona respectablement casada, amb marit i fills.
Juanita ho havia sentit dir tantes vegades, que hauria pogut recitar-ho del dret i del revés i fins i tot en castellà. Escoltava sense interès, mirant el rellotge de paret, tot el pes del cos sobre un peu, després sobre l'altre.
—M'has sentit?
—Sí.
—Fes-ne cas, doncs.
—Naturalment —digué Juanita i mirà cap a Fielding amb una expressió divertida: Què us sembla el que diu aquesta vella?—. Me'n puc anar, ja?
—Encara no són les dues.
—I no puc anar-me'n una mica més aviat, ni que només sigui per una vegada?
—Molt bé, però no ho prenguis per costum. Aquesta no és la manera de dirigir un negoci, hauria de fer que m'examinessin el cap, a veure si hi troben una rosca fluixa.
Juanita se n'anà cap on Fielding era assegut.
—Aquí teniu el canvi.
—Quedeu-vos-el.
—Gràcies. La vella diu que ja me'n puc anar. Voleu que torni a parlar-li de diners per fer-la riure? Seria divertit…
—No.
—No voleu sentir-ho?
—No.
Per alguna raó que ignorava, tampoc Juanita no tenia ganes de tornar-ho a sentir. Caminà ràpidament cap a la porta, sense girar-se a veure si la senyora Brewster la mirava o si Fielding la seguia.
Fora.
Això era el que més li agradava, sortir i sentir-se lliure, caminar de pressa, anar d'un indret a l'altre, sense trobar-se en cap lloc determinat ni amb cap persona determinada, cosa que venia a ésser el mateix, perquè les persones eren com els indrets, com les cases, us lligaven i us obligaven a viure amb ells. Li hauria agradat d'ésser un tren, un gran tren resplendent que mai no s'hagués d'aturar per carregar combustible o per deixar pujar i baixar la gent. Un tren que només corregués, xiulant agudament, espantant la gent…
Aquests eren els grans moments de la seva vida, quan es trobava entre llocs.
Era un tren. Pfiiiiiii!
* *
Em trobo sol, rodejat de desconeguts, en un lloc estrany
Ja eren dos quarts de tres quan Pinata arribà al cafè Velada. Abans d'abandonar el cotxe, es va treure la corbata i l'americana d'esport, s'apujà les mànigues de la camisa i es descordà el coll. Tenia la intenció d'anar directament al gra, de preguntar per la noia com si fos un dels seus admiradors.
Però no s'havia imaginat que la senyora Brewster era una dona perspicaç. Va adonar-se tot seguit de la seva presència i, en veu baixa, digué a Chico.
—Policia. T'has ficat en cap embolic?
—No, senyora Brewster.
—No em diguis mentides.
—No en dic. Jo no…
—Sí et pregunta quants anys tens, digues que vint-i-un.
—No s'ho creurà. El conec. Vull dir que em coneix de l'Y on m'ensenyava a jugar a pilota.
—Molt bé, amaga't a l'habitació de darrera fins que se'n vagi.
Chico s'hi precipità, arrossegant la seva escombra com una bruixa espantada per una altra bruixa més poderosa.
Pinata va asseure's al taulell. La senyora Brewster se li atansà, sostenint el davantal al seu davant, com un escut protector, i preguntà ben polidament:
—Voleu alguna cosa, senyor?
—Què teniu per a dinar?
—Ja no en servim, en aquesta hora.
—No em podríeu servir un plat de sopa?
—S'ha acabat, ja.
—Cafè?
—És passat.
—Ja ho veig.
—Us en podria fer de nou, però tardaria molta estona. Sóc lenta.
—Chico en canvi és molt ràpid —digué Pinata—. És clar que és jove.
Els ulls de la senyora Brewster centellejaren.
—No tan jove. Té vint-i-un anys.
—Jo diria que en té setze.
—Vint-i-un. Té un certificat de naixença que ho diu. És un imprès com cal.
—En aquest cas, Chico deu tenir el seu propi impressor.
—Chico sembla més jove —digué la senyora Brewster, tossudament— perquè encara té poc pèl a la cara.
Pinata ja s'havia convençut que els seus projectes havien fracassat, que li seria impossible d'aconseguir cap informació d'una dona que fins i tot es negava a servir-li dinar o cafè. Digué:
—Escolteu, no sóc un policia. No és cosa meva si algun dels vostres llogats és menor d'edat. Però Chico és amic meu. M'agradaria de parlar-hi un moment.
—Per què?
—Vull saber com segueix.
—Segueix molt bé. No es posa on no el demanen, que és el que hauria de fer tothom.
Pinata mirà cap a la part posterior del cafè i va veure que Chico l'espiava per un dels petits quadrilàters de cristall que hi havia a la porta. Pinata va somriure i el noi hi va correspondre amicalment.
En veure el somrís, la senyora Brewster vacil·là i, intranquil·la, va fregar-se les mans amb el davantal.
—Es troba en cap embolic?
—No.
—I el coneixeu de l'Y, oi?
—Sí.
L'esbufec de la senyora Brewster indicà que teniu una pobra opinió de l'Y, però amb el davantal féu un senyal a Chico i el noi sortí de darrera la porta arrossegant encara l'escombra. Seguia somrient, però de prop es veia que era un somriure més amoïnat que amical.
—Hola, Chico.
—Bon dia, senyor Pinata.
—Feia molt de temps que no et veia.
—No. He tingut feina, ja ho sabeu, entre una cosa i altra…
Tres homes vestits amb monos van entrar al cafè i s'assegueren al capdavall del taulell. La senyora Brewster anà a preguntar-los què volien i, de passada, arrugà el front per indicar a Chico que fos prudent.
—Com va el teu treball a l'escola? —preguntà Pinata.
Chico aixecà el cap per tal d'examinar una taca del sostre que devia semblar-li interessant.
—No gaire bé.
—Però deus avançar…
—Ja pertany al passat, això. Per Nadal vaig deixar l'escola.
—Per què?
—Em calia trobar un treball seguit si volia conservar el cotxe en bon estat. Totes aquestes feines que es fan en sortir de l'escola no menen enlloc. No és possible d'invitar les noies si el cotxe no marxa.
—És una raó molt estúpida per a deixar els estudis.
El noi arronsà les espatlles.
—M'ho ha preguntat i jo he contestat. Potser quan vostè era jove les noies eren d'una altra manera, potser els agradava de passejar pel parc. Ara, quan demaneu a una noia per sortir, el primer que vol és anar a un drive-in, però no podeu anar en aquests cines sense tenir cotxe.
—Si no teniu cotxe.
—Això és el que volia dir. Si no teniu cotxe no sou ningú, no compteu.
Durant els darrers anys Pinata havia sentit cinquanta vegades la mateixa història, de vegades contada per nois molt més intel·ligents i preparats que Chico. I cada cop se'n sentia més deprimit. Digué:
—Ets molt jove per a treballar en un indret com aquest Chico.
—No és cap mal —va dir el noi nerviosament—. De veritat, senyor Pinata. No és com si anés a llepar les escorrialles dels gots. Croaky, el noi que renta la vaixella, ho fa. És com si fos una part del seu salari.
—I què me'n dius, de l'altra gent que treballa aquí? Les cambreres, per exemple. Com et tracten?
—Bé.
—Qui és la rossa que hi ha al reservat del fons?
—Millic. A l'altra li diem Sunny, un diminutiu de sol, perquè mai no riu. Diu que no serveix de res, de fer-ho. —A Chico, el tranquil·litzava que la conversa s'hagués desviat de la seva persona i tenia la intenció de fer tot el possible per evitar que hi caigués de nou—. Millie és una noia molt tranquil·la. Era professora de ball en una d'aquestes acadèmies, ja ho sap, on ensenyen coses com el cha cha cha, però no li anava bé per als peus. Ja els tenia plans i se li acabaren d'aplanar.
—Em pensava que hi havia una cambrera nova, una tal Nita no sé què.
—Oh, sí. És tot un cas. Tan aviat us parla com si fóssiu el seu millor amic (bon dia, Chico, oi que fa un matí esplèndid?), com si haguéssiu acabat de caure d'algun altre planeta. És una noia molt contestaire. Ella i aquesta vella —i indicà cap a la senyora Brewster amb un gest del cap— són molt amigues, perquè la vella coneix la seva mare. Sempre en parlen.
—I no treballa, avui, Nita?
—Ja ha acabat. Fa una hora que se n'ha anat amb un individu. Hi ha hagut algunes raons a propòsit d'una vella cançó, fins que la senyora Brewster i aquest individu s'han posat a cantar-la junts; una cançó on surt el seu nom, Juanita. I no és que s'haguessin emborratxat.
—Potser era el seu marit, aquest individu.
—No. És a la presó. Aquest d'avui va fer que l'hi posessin.
Per Déu, Fielding ha tornat. Em pregunto si Daisy ho sap.
—L'he reconegut de seguida —afegí Chico orgullosament—. Tinc molt bona memòria per a les cares. Potser no servia per a les matemàtiques, però mai no oblido cap cara.
—Era gaire vell?
—Hauria pogut ser el meu pare, de sobres. Potser fins i tot el pare de vostè.
—Deu ser molt vell, doncs —va dir Pinata amb una ganyota.
—Sí, ja ho sé. M'ha estranyat molt que Nita se n'anés amb ell.
—On han anat?
—Al cine. Nita i la vella s'han discutit; no que s'hagin barallat, però poc li n'ha faltat. Vés-te'n a casa amb la teva mare, li deia la vella, però Nita no ha volgut fer-li'n cas i se n'ha anat amb l'individu. A Nita, no li agrada que li diguin què ha de fer. Com l'altre dia que plovia i jo vaig dir-li: mira, plou. Una observació que no tenia res d'especial. Doncs va enfadar-se d'allò més, com si li hagués dit que duia els llavis mal pintats o alguna cosa per l'estil. Jo crec que té una rosca fluixa.
La senyora Brewster es va tombar sobtadament i, amb una veu dura i penetrant, digué:
—Chico, escombra!
—Sí, senyora —féu Chico—. He de tornar a la feina, senyor Pinata. Ja ens veurem a l'Y, oi?
—Hi confio. Em desagrada que hagis renunciat als estudis per culpa d'un cotxe.
—Avui les coses van així.
—Suposo que sí.
—Ni vostè ni jo no ho podem canviar; no s'hi pot fer res.
—Chico! —cridà la senyora Brewster—. A escombrar!
Chico escombrà.
La cabina telefònica que hi havia en un racó feia una fortor que semblava indicar que de part de nit era utilitzada per a una mena de comunicacions i necessitats personals que la companyia no havia previst. Les parets eren plenes de números de telèfon, inicials, noms i missatges: Winston té bon gust. Winston 93446. Sally M, és freda. No us assegureu a mitges. Salutacions de Jersey City. La vida és una porqueria. Esteu ximples, nois. 24t, U4. Hola món cruel adéu.
Pinata discà el número de Daisy, però l'aparell d'ella comunicava. Aleshores picà a Charles Alston a casa seva. El mateix Alston féu:
—Digueu…
—Sóc Steve Pinata, Charley.
—Hi ha hagut sort?
—Segons el que entengueu per sort. He anat al Velada i Juanita ja havia sortit, però no hi ha dubte que es tracta de la mateixa noia.
El sospir d'Alston podia sentir-se fins i tot per damunt dels sorolls del carrer que entraven a la cabina oberta.
—Molt m'ho temia. Bé, no em queda més remei que avisar els del Departament de provació. Em desagrada, però cal protegir la noia i també els seus fills. Us sembla… vull dir, esteu d'acord amb mi, que he d'avisar aquesta gent?
—És cosa vostra. Coneixeu les circumstàncies molt més bé que jo.
—Avui tenen tancat, naturalment, però els telefonaré a primera hora de dilluns.
—I mentrestant?
—Mentrestant esperarem.
—Voleu dir que esperareu —digué Pinata—. Jo, no. Miraré de trobar-la.
—Per què?
—Ha sortit amb un ex-client meu i tinc ganes de veure'l per diverses raons.
—Si la trobeu, tracteu-la amb miraments. No per vós —afegí Alston—, sinó per ella. Suposo que us sabeu protegir. On viu?
—Amb la seva mare, em penso. Si més no, hi segueix en contacte, de manera que començaré per aquí. On viu la senyora Rosario?
—Quan la coneixia vivia en una caseta de Granada Street. És molt fàcil que encara hi visqui, perquè la caseta és seva. Fa molt de temps que la va comprar. Abans tenia un lloc de majordoma a la granja del vell Higginson. Quan la senyora Higginson es va morir, va deixar-li uns quants centenars de dòlars, com a tots els seus servents. I ara que hi penso, si Juanita se n'ha anat amb el vostre ex-client, per què confieu trobar-la a Granada Street? Em podeu creure, no és la mena de noia que duu homes a casa la seva mare.
—Tinc idea que podria haver-s'hi deixat caure per canviar-se de vestit. Fins a les dues ha treballat i duia uniforme. No és fàcil que hagi volgut anar al cine vestida així.
—En podeu estar ben segur. Què penseu fer?
—Miraré de fer cantar una mica la senyora Rosario.
La rialla d'Alston fou curta i sorollosa.
—Pot sortir bé o pot sortir malament. Tot depèn si teniu mal d'ull. A propòsit, he convingut una entrevista amb Roy Fondero per a les tres.
—Gairebé ja les són.
—Més val que hi aneu, doncs. Aquesta nit se'n va a Los Ángeles a veure el partit de futbol. I una altra advertència, Steve: doneu a entendre a la senyora Rosario que sou un home sense vicis, sense debilitats. No fumeu, no beveu, no blasfemeu ni forniqueu. Assistiu a missa, us confesseu i observeu les festes de guardar. No teniu per casualitat cap germà o cap oncle capellà?
—Podria tenir-lo.
—Això us ajudaria —digué Alston—. De passada, parleu el castellà?
—Una mica.
—Doncs no us en serviu. A molts hispano-americans que fa anys que viuen aquí, no els agrada que la gent se'ls adrecin en castellà, per bé que ells de vegades utilitzen aquest idioma per a parlar amb els seus familiars i amics.
Una dotzena de columnes dòriques per on s'enfilaven tot de gegantines mareselves birmanes donaven a la façana de la casa de Fondero l'aparença d'un vell edifici del sud. Aquesta impressió era anul·lada pel llarg cotxe funerari que hi havia al costat de la reixa. Darrera aquest cotxe n'hi havia un altre de més petit, un cotxe d'esport de color vermell molt viu. La incongruïtat dels dos vehicles divertí Pinata. La mort i la resurrecció, pensà. Potser els americans d'avui se la imaginen així, com un cotxe d'esport vistós que al llarg d'un camí d'escuma se'ls enduu a un nirvana de nylon.
Pinata entrà i tombà cap a la dreta.
Fondero regava un plantat de maranta. Era un home de proporcions massisses, com si hagués estat construït per suportar el pes i la pressió del dolor dels altres.
—Seieu, senyor Pinata. Charles Alston m'ha telefonat per dir-me que volíeu una informació.
—Així és.
—Sobre què?
—Us recordeu de Carlos Camilla?
—Oh, sí. I tant! —Acabà de regar les marantes i deixà la regadora buida damunt l'ampit de la finestra—. Per a dir-ho així, Camilla fou el meu hoste per espai d'una mesada. Ja sabeu que a la ciutat no hi ha cap morgue oficial, però calia guardar el cos de Camilla mentre investigàvem l'origen dels diners que li van trobar al damunt. No vam esbrinar res i el cadàver fou enterrat.
—Assistí algú al funeral?
—Un capellà i la meva dona.
—La vostra dona?
Fondero va asseure's en una cadira que semblava massa fràgil per a sostenir el seu pes.
—Betty es negà que enterressin Camilla sense ploradores, de manera que actuà de substitut. I no era tot fingiment, no us penseu. Camilla, potser degut a les tràgiques circumstàncies de la seva mort, potser perquè el vam tenir amb nosaltres tant de temps, la preocupava. Confiàvem que algú acabaria per reclamar-lo. No va ser així, però Betty va seguir negant-se a la idea que Camilla no tenia ningú que s'interessés per ell. Insistí perquè els diners que li van trobar fossin destinats a un monument de qualitat en lloc de despendre'ls en un bagul car. Creia que un dia o altre acudiria algú a plorar-lo i volia que la seva tomba es veiés bé. Això és el que recordo.
—Es veu bé —digué Pinata—. I algú acudí a plorar-lo i la trobà, però era una estranya, Daisy.
—Sou un detectiu, senyor Pinata?
—Tinc una llicència que ho diu.
—En aquest cas potser teniu alguna idea que expliqui per què un home com Camilla disposava de 2000 dòlars.
—La font més segura sembla que és un atracament.
—La policia mai no ho va poder provar —digué Fondero tot traient-se una cigarrera d'or de la butxaca—. Una cigarreta? No? Ben fet. M'agradaria desacostumar-me de fumar. D'ençà que parlen de tot això del càncer de pulmons, algun graciós local ha començat a anomenar «fonderos» les cigarretes. Bé, fins a cert punt no deixa de ser publicitat.
—D'on us sembla que podia haver tret els diners, Camilla?
—M'inclino a creure que tenien una procedència honesta. Potser els havia estalviats, potser els havia deixats en préstec temps enrera i els hi van tornar. Això darrer sembla més lògic. Era un moribund. No devia ignorar-ho, i per això devia decidir que ja era hora que recobrés aquests diners per pagar-se un enterrament. Això explicaria la seva presència a la nostra ciutat… La persona que li devia diners devia viure aquí. O potser encara hi viu.
—Sembla plausible —digué Pinata—, si exceptuem un detall. Segons el diari, la policia demanà que qualsevol que conegués el difunt es presentés. I no es va presentar ningú.
—En persona, no. Però quan ja feia una setmana o així que Camilla era aquí, un dia algú em va telefonar. Ho vaig comunicar a la policia, la qual va creure, com jo mateix creia en aquell moment, que es tractava d'algun maniàtic religiós.
L'expressió de la cara de Fondero mentre s'inclinava endavant era una estranya combinació en la qual es barrejaven la rialla i la irritació.
—Si voleu tenir notícies de tots els ximples i maniàtics que hi ha a la ciutat, poseu un negoci com el meu. La vigília de Tots Sants són els bromistes. Per Nadal i per Pasqua, els emmaniats amb la religió. Pel setembre són els nois dels instituts que paguen la novatada. Qualsevol mes de l'any és bo per als obsessos sexuals que suggereixen tot de coses que segons ells tenen lloc al meu laboratori. Vaig rebre el cop de telèfon poc abans de Nadal, quan, com us he dit, es manifesten els emmaniats amb la religió.
—Era un home o una dona?
—Una dona. En general sempre són dones.
—Quina mena de veu tenia?
—Per tot el que recordo, normal en tots els aspectes —va dir Fondero—. Ni gaire alta ni gaire baixa, relativament educada i d'una persona de mitja edat.
—Algun rastre d'accent?
—No.
—Podria haver estat una dona més jove, diguem d'uns trenta anys?
—Potser sí, però jo diria que no.
—Què volia?
—Després de tant de temps, ja no recordo les seves paraules exactes. El cas és que m'assegurà que Camilla era un bon catòlic i que calia enterrar-lo en terra sagrada. Vaig explicar-li les dificultats que hi havia en aquests casos, perquè Camilla no semblava haver mort en braços de l'església. Ella pretenia que Camilla havia complert amb tots els requisits que calien perquè l'enterressin en terra consagrada. Després penjà. Si deixem de banda el fet que la dona mai no va perdre el control, tot indicava que es tractava d'una d'aquestes crides que us he dit. Si més no, aleshores vaig pensar-ho així.
—Camilla fou enterrat al cementiri protestant —digué Pinata.
—En vaig parlar amb el rector de la parròquia. No hi havia altra alternativa.
—Va parlar dels diners, la dona?
—No.
—O de la manera com havia mort?
—Degut a la seva insistència que Camilla era un bon catòlic —digué Fondero amb precaució—, vaig treure la impressió que ella no creia que s'hagués suïcidat.
—I vós, què opineu?
—Els experts van dir que era un suïcidi.
—Suposo que vós també deveu ser una mena d'expert en aquestes coses…
—Tinc experiència, però no sóc un expert.
—Quina és la vostra opinió personal?
Per la finestra, el noi de Fondero havia començat a xiular, sorollosament i desafinadament, Porta'm al ball.
—Treballo en estreta relació amb la policia i el coroner —digué Fondero—. No em convé tenir una opinió que contradigui la d'ells.
—Però la teniu.
—No, perquè consti.
—Molt bé. No en diré res a ningú.
Fondero anà fins a la finestra i després tornà cap a la cadira, on va quedar-se de cara a Pinata.
—Recordeu la nota que va deixar?
—Sí. Això hauria de pagar el meu viatge al cel, rates nauseabundes. Nat, massa aviat, 1907. Mort, massa tard, 1955.
—I bé, tothom sembla creure que aquesta és la mena de nota que deixa un suïcida. Potser sí. Però també podria tractar-se del missatge d'un home que sap que està condemnat, no creieu?
—Suposo que sí —digué Pinata—. Mai no se m'havia acudit.
—Ni a mi, fins que vaig examinar el cadàver. Era el d'un home vell… prematurament envellit, si acceptem la data de la seva naixença, i no veig per què havia de mentir en aquelles circumstàncies. Havien tingut lloc diversos processos de degeneració: el fetge era cirròtic, les artèries eren molt endurides i patia d'emfisema dels pulmons i d'una artritis ja molt avançada. Això darrer va interessar-me més que tot. Les mans de Camilla eren molt inflades i ja havien perdut la forma. Dubto seriosament que fos capaç de subjectar un ganivet amb la força necessària per a matar-se. Potser ho va fer, l'únic que dic és que en dubto.
—Vau expressar aquests dubtes a les autoritats?
—Ho vaig dir al tinent Kirby. No va fer-li cap impressió. Va pretendre que la nota del suïcida era una evidència més vàlida que l'opinió d'un llec en la matèria. Per bé que no tinc cap títol, després de vint-i-cinc anys en aquest negoci ja no em considero un llec. Però Kirby tenia part de raó; una opinió no és una evidència. La policia i el coroner van donar-se per satisfets amb el veredicte de suïcidi, i si Camilla tenia amics que no hi estaven conforme, van callar. Vós sou un detectiu: què opineu?
—M'inclino a donar la raó a Kirby —va dir Pinata prudentment—, si ens hem de limitar als fets. Camilla tenia un bon motiu per a matar-se. Va escriure, si no una nota de suïcida, una nota d'adéu. Va deixar diners per a les despeses del seu enterrament. El ganivet que utilitzà duia les seves inicials. Davant tot això, no em sembla que pesi gaire la vostra opinió que les mans de Camilla eren massa nuoses a causa de l'artritis per a sostenir un ganivet. Però, naturalment, no tinc cap mena d'experiència en això de l'artritis.
—Jo, sí.
Fondero s'inclinà endavant amb la mà esquerra estesa, com si fos un espècimen del seu laboratori. Pinata va adonar-se d'una cosa que no havia observat de primer, que els nusets de Fondero tenien un volum doble del normal i que els dits es retorçaven encarcarats com si fossin urpes.
—Aquesta és la mà amb què tirava la pilota. Ara no podria ni aturar-la si el campionat del món depengués de mi. Assisteixo als partits i no puc ni aplaudir quan Wally Moon fa una de les seves jugades. Tota la meva feina professional de laboratori, ara la fan els meus ajudants. Em podeu creure: si em volgués suïcidar, no podria fer-ho amb un ganivet.
—De vegades la desesperació ens dóna forces renovades…
—Pot donar forces, sí, però no pot restaurar els músculs atrofiats ni deslligar les articulacions. És impossible.
Impossible. Finata es preguntà quantes vegades s'havia trobat amb aquella paraula en connexió amb Camilla. Massa vegades. Potser havia estat una mena d'home destinat a les coses impossibles, nascut per a contradir les estadístiques i desafiar les lleis físiques. L'evidència que proporcionaven el motiu, l'arma i la nota era poderosa, però les articulacions anquilosades no podien recobrar llur joc d'un dia a l'altre ni podien els músculs atrofiats rejovenir-se per la sola força del desig.
Fondero encara tenia la mà estesa, exhibint-la com un monstre en una barraca de fira.
—Encara us sentiu inclinat a donar la raó a Kirby, Pinata?
—No ho sé.
—Tampoc no ho sé jo. L'únic que puc dir és que si Camilla va subjectar el punyal amb la seva mà m'agradaria que hagués viscut prou de temps per a dir-me com s'ho va fer. Podria donar-me algun bon consell.
S'amagà la mà deformada a la butxaca. L'exhibició s'havia acabat; havia estat molt convincent.
—Kirby és un home molt dur.
—Sí, ho és; segur d'ell mateix. Resultà que no creia en l'artritis.
—Les condicions en què es trobava Camilla podien haver-li impedit d'escriure la nota?
—No. Era escrita en lletres d'impremta, és una cosa normal entre els artrítics. És més fàcil de fer.
—L'examen del cadàver us va donar alguna idea dels costums de Camilla?
—No vull insistir en els detalls mèdics —digué Fondero—, però tot indicava que era un gran bevedor, un gran fumador, i que algun moment de la seva vida havia treballat de ferm.
—No hi havia res que indiqués de quina mena de treball es tractava?
—Sí, hi havia una cosa, però alguns ortopèdics podrien no estar d'acord amb mi. Tenia una deformació de l'os coneguda amb el nom de genu vargus; en paraules corrents, era garrell. Ara, es pot ser garrell per molts motius, però si hagués de fer una suposició sobre les activitats de Camilla, jo diria que de molt jove tenien alguna cosa a veure amb els cavalls. Podria haver treballat en una casa de pagès, una granja.
—Una granja —va dir Pinata, cellajunt. No feia gaire que algú havia esmentat una granja, però no va recordar qui fins que ja era de nou al cotxe. Alston, per telèfon, li havia dit que la senyora Rosario, la mare de Juanita, havia estat majordoma en una granja i que quan els propietaris van morir heretà prou diners per a comprar la casa de Granada Street.
* *
Els hostes de l'hotel em miren encuriosits mentre escric aquests mots, com si es preguntessin amb quin dret un vagabund com jo s'asseu en aquesta sala a la qual no pertany i escriu a una filla que de fet mai no ha estat seva.
Granada Street era un carrer de petites cases de fusta tan apinyades, que semblaven recolzar-se l'una en l'altra per tal de trobar un suport moral, físic i econòmic contra la pressió de la part blanca de la ciutat. Els magraners, dels quals el carrer havia pres el nom, ara no tenien fruit, però per Nadal les fastuoses boles penjaven de les branques com si no haguessin crescut allí i en canvi hi haguessin estat penjades per tal d'ornar el carrer durant els dies de festa.
El número 512 amagava la seva edat i les seves nafres —i proclamava la seva independència dels veïns— sota una capa recent de pintura d'un color rosa molt encès que semblava haver estat aplicada per una criatura o per un aficionat que no hi veia gaire. Tot de pegots de pintura tacaven l'estreta vorera, la barana del porxo i el petit pati davanter; els lilàs, les fulles dels grèvols i de la cleda eren també plens de pintura rosada, com si haguessin estat víctimes d'una novella i estranya malaltia. Tot de petjades rosa, que pertanyien a un noi o a una dona de poca estatura, menaven als graons grisos del porxo i desapareixien en el clin bast de l'eixugapeus de coca que hi havia a tocar de la porta. Aquestes peuades eren l'única evidència que una criatura, o algunes criatures, vivien a la casa. Ni al pati ni al porxo no hi havia joguines o parts de joguines, ni sabates o jerseis deixats de banda, ni taronges mig menjades ni entrepans de gelea. Si Juanita i els seus sis fills s'havien instal·lat en aquell indret, algú s'havia preocupat de fer-ne desaparèixer els rastres, potser la mateixa Juanita, potser la senyora Rosario.
Pinata va prémer el timbre i esperà, tot tractant de decidir per quins motius la noia havia volgut retornar a la ciutat després d'una absència de més de tres anys. Devia saber que tindria dificultats amb les autoritats, perquè havia desaparegut sense dir res. Per altra banda, Juanita no es captenia com una persona normal, de manera que el seu retorn podia obeir a raons insignificants i capritxoses, potser purament emocionals: enyorança de casa seva, el desig de tornar a veure la seva mare o l'afany de mostrar als seus amics el novell marit i el seu fill més petit, o potser també una baralla amb algun veí de l'indret on aleshores vivia, seguida per un sobtat i violent desig d'anar-se'n. Era com un titella dirigit per una dotzena de fils; alguns s'havien trencat i d'altres s'havien embolicat d'una manera tan inextricable, que cap d'ells no funcionava com hauria calgut. Desfer aquests nusos i embolics i trobar els caps dels cordills era feina d'Alston i del seu personal. Fins ara, no ho havien aconseguit. Els sobtats moviments de Juanita, els seus salts i els seus aterraments escapaven al control de qualsevol titellaire.
La porta s'obrí davant una dona prima i baixa de mitja edat que tenia uns ulls negres i inexpressius com olives madures. Sostenia el cos tan rígidament erecte que semblava dur una cotilla d'acer. Tot, en ella, es veia tibat; la seva pell semblava emmidonada, duia els cabells pentinats enrera i reunits en una trossa molt tibada, i la boca se li comprimia en una línia dura. A Pinata, el va sorprendre que les coses comencessin tan bé.
—Què desitja?
—La senyora Rosario?
—Sí, sóc jo.
—Em dic Steve Pinata. Si fos possible, m'agradaria de parlar un moment amb vostè.
—Si es tracta del vell López de la casa del costat, no tinc res més a dir. Ja vaig dir ahir a la senyora del Departament d'Higiene que no tenien dret d'endur-se'l per força. Tota la vida que ha tossit de la mateixa manera i mai no li ha passat res; per a ell és una cosa tan natural com respirar. Pel que fa a això de passar per aquella màquina, els raigs X, gratis o no, m'hi vaig negar; també s'hi van negar els Gonzàlez i els Escobar. És una cosa contra natura omplir-se els pulmons amb tots aquests raigs.
—No tinc cap relació amb el Departament d'Higiene —va dir Pinata—. Buscava un home que pot ser que es faci dir Foster.
—Que es faci dir? Què vol dir, això?
—Diguem que la filla de vostè el coneix sota el nom de Foster.
La senyora Rosario va arremangar la boca, com un mariner que plega veles quan s'atansa la tempestat.
—La meva filla Juanita viu al sud.
—Però ara ha vingut a fer-li una visita, oi?
—I a qui pot importar-li, això? No ha fet cap mal. La vigilo estretament i ella es porta bé. I qui és, vostè, per a fer-me preguntes sobre la meva Juanita?
—Em dic Steve Pinata.
—I què? Un nom no vol dir res. No m'interessen a mi els noms; només les persones.
—Sóc un investigador privat, senyora Rosario. Segueixo la pista de Foster, ara.
La dona va dur-se una mà al pit esquerre com si de sobte alguna cosa hagués petat sota del seu vestit, un cor o potser simplement els tirants de la combinació.
—Vol dir que és una persona dolenta, oi? Posarà la meva Juanita en cap embolic?
—No crec que sigui dolent, però, d'això de l'embolic, no en puc garantir res. De vegades és una mica impulsiu. Ha vingut aquí amb la seva filla, senyora Rosario?
—Sí.
—I se n'han anat plegats?
—Sí. Ja fa mitja hora.
Una noieta d'uns deu anys, primeta i de galtes vermelles, sortí del porxo de la casa del costat i començà a fer rodar un hula hoop a l'entorn de la seva cintura mentre mastegava un xiclet. No semblava preocupar-se al més mínim d'allò que s'esdevenia al porxo del costat, però la senyora Rosario mormolà ràpidament:
—Aquí no podem parlar. Aquesta Querida López ho sent tot i conta més del que sent.
Sense mirar en direcció d'ells, Querida anuncià al món amb una veu fortament aguda:
—Aniré a l'hospital. No podreu venir a veure'm, perquè tinc taques als pulmons. Aniré a l'hospital com el meu avi i tindré moltes joguines, em donaran molts gelats i no em caldrà fregar plats mai més. I no em vingueu a veure, perquè no podeu venir, ha, ha!
—Querida López —digué la senyora Rosario amb duresa—. És veritat, això?
Per tota resposta, la noieta va limitar-se a augmentar la velocitat del seu hula hoop.
La negra pell de la senyora Rosano havia agafat ara un matís groguenc i quan va entrar cap al vestíbul semblava que Querida li havia donat un cop a l'estómac.
—Diu moltes mentides, aquesta nena. Potser no és veritat, doncs. Si estigués tan malalta com fa suposar això de l'hospital, no jugaria amb el hula hoop. Tus, sí, però totes les criatures tussen. I ja ha vist quin color de galtes més sa que té.
Pinata pensà que això podia ésser degut més a la febre que a la salut, però no ho va dir. Va entrar darrera la senyora Rosario. Fins i tot amb la porta tancada podia sentir el rítmic cantusseig de Querida: «Aniré a l'hospital —i no em fa res. No em podeu venir a veure— i no en fa res. Aniré en ambulància…».
Els raigs de sol que penetraven a través de les cortines gairebé eren incapaços de treure de l'obscuritat la menuda sala d'estar quadrada. Totes les parets eren cobertes amb ornaments religiosos, crucifixos, rosaris, mares de Déu amb nen i sense nen, caps de Crist, una petita urna presidida per la Verge Maria, àngels alats i imatges de verges. Molts d'aquests objectes, destinats a donar esperança i a confortar els vius, aconseguien, en canvi, de glorificar la mort i de fer-la al mateix temps repugnant.
Juanita havia crescut en aquesta habitació o en una habitació semblant, i el sol fet de contemplar-la explicà a Pinata moltes més coses que totes les paraules d'Alston. Aquí havia passat la seva infància, envoltada per tot d'objectes que li recordaven que la vida era curta i cruel i les portes del cel plenes de barrots punxeguts, de claus i de filferro espinós. Devia haver contemplat centenars de vegades les verges amb llurs infants grassonets i, inconscientment o deliberadament, havia escollit aquest paper per ella mateixa, ja que representava tot allò que és viu i creador i, al mateix temps, sant.
La senyora Rosario va senyar-se davant la petita urna i demanà a la verge que li assegurés que la petita Querida López, de galtes tan sanitoses, mentia. Després instal·là el seu petit cos en una cadira, ocupant tan poc espai com era possible, perquè en aquella casa gairebé no quedava lloc per als vivents.
—Segui —va dir amb una encarcarada inclinació de testa—. No estic acostumada que un desconegut vingui a casa meva a fer-me preguntes tan personals, però ara que ja és aquí la bona educació m'obliga a demanar-li que s'assegui.
—Gràcies.
Les cadires semblaven molt incòmodes, com si haguessin estat escollides amb la intenció de descoratjar la gent que hi podien seure. Pinata va escollir un petit divan amb el respatller de fusta que deixava escapar una dèbil olor d'insecticida. Des d'allí podia contemplar el que devia ésser el dormitori de la senyora Rosario. Les parets d'aquella cambra també eren plenes d'ornaments i de quadres religiosos, i damunt la tauleta de nit que hi havia al costat del llit de matrimoni es veia un ciri que cremava davant la fotografia d'un xicot molt somrient. Era clar que el xicot havia mort i que el ciri cremava per la seva ànima. Va preguntar-se si devia tractar-se del pare de Juanita i quants de ciris devia haver cremat ja.
La senyora Rosario s'adonà que mirava la fotografia i tot segut s'aixecà i se n'anà cap al dormitori.
—Perdoni. No és de bona educació d'ensenyar els dormitoris als estranys.
Va tancar la porta, i Pinata va comprendre immediatament per què de primer l'havia deixada oberta. Semblava com si algú l'hagués colpejada amb un martell. La fusta s'havia esberlat i faltava tot un tauler. A través de la dentada obertura, el xicot va seguir somrient a Pinata. La bellugadissa llum del ciri feia que la seva cara semblés plena de vida; els ulls parpellejaven, els músculs de les galtes es movien, els llavis s'obrien i es tancaven i els negres cabells arrissats voleiaven al vent que entrava per la porta trencada.
—Ho ha fet un dels petits —va explicar la senyora Rosario en veu baixa—. No sé quin, perquè jo era a la tenda de queviures. Sospito que devia ser Pedro, que és el més gran. Té onze anys, però és molt endimoniat i té jocs molt violents.
Molt violents, sí, pensà Pinata. I jocs no és ben bé la paraula oportuna.
—Ara és a la fusteria a encarregar una altra porta. Per càstig, li he fet endur-se els altres petits. Després haurà de pintar i posar la porta tot sol. Sóc una dona pobra i no puc fer treballar els pintors o els fusters, amb aquests preus que demanen.
Per a Pinata era clar que no era una dona rica. Però no podia veure cap senyal d'extrema pobresa i tots aquells objectes religiosos devien haver costat molts de diners. El propietari de la granja on la senyora Rosario havia treballat devia haver-se mostrat molt generós en el seu testament, o potser ella havia guanyat alguns diners fent altres feines.
Tornà a mirar cap a la porta. Alguns dels senyals del martell s'esqueien cap a la part alta; si els havia fets un noi d'onze anys, devia tractar-se d'un gegant per a la seva edat. I quin motiu podia tenir per a lliurar-se a aquell acte? Venjança? Ganes de destruir perquè sí? O potser, pensà Pinata, el noi havia tractat d'enfonsar una porta que li havien tancat.
No li va passar pel cap que la senyora Rosario mentia…
Va veure que Juanita, vestida amb l'uniforme verd, i un home vell pujaven per Granada Street. La senyora Rosario no va reconèixer l'home, però tots dos reien i parlaven, i amb això ja n'hi havia prou; no es proposaven res de bo.
Va fer entrar els petits, que jugaven al pati de darrera. Ara ja començaven a adonar-se de les coses, a fer-se preguntes i fins i tot a xerrar. Pedro tenia uns ulls i unes orelles com una guineu i una boca d'hipopòtam. Fins i tot a l'església de vegades parlava tan alt, que després calia castigar-lo i tancar-li la boca amb una mica d'esparadrap.
Els va donar una poma per cap i els féu entrar al dormitori. Els va prometre que si es portaven bé, que si s'asseien tranquil·lament al llit i s'entretenien entre ells, més tard anirien a casa la senyora Brewster a veure la televisió.
Tot just havia tingut temps de tancar la porta del dormitori quan va sentir els lleugers passos de Juanita que pujava els graons del porxo i una remor de rialles. Va treure la clau del pany i mirà pel forat. Juanita entrava a la casa amb el foraster, i la vèieu animada i amb les galtes enceses.
—Seieu —va dir—. Doneu un cop d'ull a tot això. Un bon arreplec, oi?
—És una cosa diferent.
—I tant, si és diferent. No toqueu res, perquè li agafaria un atac de nervis.
—On és la vostra mare?
Juanita aixecà les parpelles, les comissures dels llavis i arronsà les espatlles en una complicada combinació de moviments.
—Com voleu que ho sàpiga? Potser ha tornat a arrossegar els nois a l'església.
—Mala sort.
—On és la mala sort?
—M'hauria agradat de veure'ls —digué Fielding amb naturalitat, com si expressés un desig fill de la bona educació en lloc de referir-se a un propòsit mortalment seriós—. Els menuts m'agraden. Jo només vaig tenir una filla que ara deu tenir més o menys la vostra edat.
—Sí? Quants anys us penseu que tinc?
—Si no m'haguéssiu dit res dels vostres fills, us n'hauria fets una vintena.
—Segur —va dir Juanita.
—De veritat. Però tot aquest negre que us heu posat als ulls us fa més gran. No us n'hauríeu de posar.
—Els dóna relleu.
—No en tenen cap necessitat.
—Sabeu afalagar la gent, vós. —Però va començar a fregar-se les pestanyes amb dos dits, com si la seva opinió pesés més que no volia admetre—. És bonica? La vostra filla, vull dir.
—Ho era. Fa molt de temps que no l'he vista.
—I com és possible, això, si els fills us interessen tant com dieu?
Era una pregunta que tenia un centenar de respostes. N'escollí una a l'atzar:
—He donat moltes voltes. No em sé estar quiet.
—El mateix em passa a mi. Però no em puc moure gaire, amb tants de fills i una mare que em vigila com si tingués dos caps. —Gairebé violentament, va deixar-se caure al divan, es posà panxa enlaire i mirà cap al sostre—. De vegades voldria que s'aixequés una ventada i s'endugués aquesta casa i a mi i tot. No em faria res d'anar a parar on fos. Fins i tot un país estranger m'estaria bé.
Del dormitori arribà el sobtat plor d'una criatura, immediatament seguit per la remor de tot de veus infantils, com si aquell plor primer hagués estat el senyal de posar el cor en marxa.
Juanita esguardà cap a la porta amb una mirada irada però no sorpresa.
—Em torna a espiar des d'allí dins. M'ho podia imaginar.
El soroll del dormitori havia augmentat de volum. Fielding gairebé jo no podia sentir la seva pròpia veu.
—Més val que ens n'anem. No vull veure'm embolicat en cap altra baralla.
—Encara no m'he canviat de vestit.
—Aquest us va molt bé. Apa, anem. Tinc ganes de beure'm una copa.
—Espereu-vos una mica.
—Algú podria cridar la policia, com l'altra vegada. Em va costar dos-cents dòlars.
—No m'agrada que m'espiïn.
Saltà del divan, es va moure ràpidament cap al dormitori i s'apoderà de passada d'un dels grossos crucifixos que hi havia a la paret.
—Què hi feu, aquí dins? —i colpejà la porta amb el crucifix—. Obriu, em sentiu? Obriu!
Hi va haver un sobtat silenci. Després una de les criatures començà a ploriquejar i una altra contestà amb veu espantada:
—L'àvia no ho vol.
A la fi, va parlar la mateixa senyora Rosario:
—Obrirem quan se'n vagi aquest senyor.
—Obrireu ara.
—Quan se'n vagi aquest senyor, ni un minut abans. No consentiré que aquestes criatures vegin que la seva mare va amb un altre home mentre el seu marit no hi és.
—Escolteu-me, bruixa! —cridà Juanita—. Sabeu què hi tinc, a la mà? El mateix Jesucrist. I sabeu què en faré? Em servirà per a donar cops contra la porta…
—No vull que blasfemis a casa meva.
—…cops i més cops, fins que es faci estelles. Ho sentiu, vella bruixa? Ni que només sigui per una vegada, aquesta imatge servirà per a alguna cosa, per a rebentar la porta.
—Si fas res de violent, prendre les meves mesures.
—No veieu que aquest cop és al meu costat? Som ell i jo, no vós i ell. —Deixà escapar una rialla excitada—. Som-hi, petit Jesús, ara ets al meu costat.
Començà a colpejar la porta amb el crucifix, tan rítmicament com un hàbil fuster que clava claus. Fielding seguia assegut, la cara immobilitzada en una ganyota de dolor, escoltant el soroll de la fusta que es partia i dels nois que ploraven. De sobte, el crucifix es va partir pel capdamunt i el cap de metall volà per l'aire; va passar a pocs centímetres de Fielding, rebotà contra la taula i caigué a terra.
El mateix cop que havia partit el crucifix va enfonsar un dels taulers de la porta, de manera que ara la senyora Rosario podia veure què havia passat. La porta s'obrí i els nois van sortir corrent com un ramat de bestiar que abandona el vagó, ple de confusió i de terror.
Amb un crit de ràbia, la senyora Rosario es precipità cap a l'habitació i recollí el cap del crucifix.
—Així aprendreu a espiar-me —va dir Juanita triomfalment—. La propera vegada hi passaran totes aquestes desferres que omplen la casa.
—Ets dolenta. Una blasfema.
—No m'agrada que m'espiïn. No m'agrada que em tanquin les portes.
Tres dels menuts s'havien escapat per la porta de davant. Als altres, un d'ells amagat darrera el divan i els altres dos agafats a les faldilles de Juanita, la senyora Rosario els va dir amb una veu tremolosa:
—Veniu. Ens hem d'agenollar tots i demanar perdó pel pecat de la vostra mare.
—Pregueu per vós, vella bruixa! Ho necessiteu més que ningú.
—Veniu, petits. Per evitar a la vostra mare els turments del foc etern…
—Deixeu els petits! Si no volen pregar, no tenen cap obligació de fer-ho.
—Marybeth, Paul, Rita…
Cap dels menuts no es va moure ni pronuncià una paraula. Semblaven suspesos a mig aire com un funàmbul que preveu una caiguda immediata i no sap per quin dels dos costats, el de Déu i l'àvia, o el de Juanita, serà menys perillosa. El més petit, Paul, va decidir-se primer. Va prémer la seva cara fosca contra la cuixa de Juanita i es posà a plorar.
—No amoïnis més —va dir Juanita, i va donar-li una petita empenta en direcció a Fielding.
Fielding va trobar-se en la situació d'un espectador de futbol que de sobte veu que la pilota vola cap a ell i no li queda altre remei que agafar-la. Es va carregar la criatura en braços i el portà al dormitori per allunyar-lo de les dones que cridaven.
—Aniràs a l'infern, perquè ets dolenta.
—Me n'alegro. Hi tinc parents.
—No t'atreveixis a dir el seu nom. No és a l'infern. El sacerdot diu que ara ja és al cel.
—Molt bé; si s'ha pogut reunir amb els àngels, també m'hi podré reunir jo.
—Nananà… nananà… —mormolava Fielding a l'orella de la criatura—. El gat i el violí. La vaca saltà a la lluna. El gosset va riure en veure què passava i el peix s'escapolí amb la cullera. Mai no has vist una vaca que saltés a la lluna?
Els obscurs ulls del menut tenien un esguard greu, com si es tractés d'una pregunta tan seriosa que no podia ésser contestada de qualsevol manera.
—Una vegada vaig veure una vaca.
—Que saltava a la lluna?
—No, la munyien. L'àvia ens va dur a veure una granja molt gran i munyien les vaques. L'àvia diu que les vaques treballen molt per fer llet, de manera que no l'he de vessar per la taula.
—Una vegada jo també vaig treballar en una granja. I pots creure que treballava molt més que qualsevol vaca.
—La granja de l'àvia?
—No. Aquesta cau més lluny.
El soroll de l'habitació de fora es va interrompre bruscament. Juanita havia desaparegut en algun altre indret de la casa i la senyora Rosario era agenollada davant la petita urna, el cap de Jesús en el palmell de la seva mà esquerra. Pregava en silenci, però a jutjar per l'expressió vindicativa de la seva cara, Fielding suposà que invocava càstigs i no benediccions.
—Vull el pare —va dir el petit.
—Aviat tornarà. Què, t'agradaria que ara et contés les aventures i tribulacions de miss Muffett? Miss Muffett seia en una pedra tot menjant-se el seu brossat i el seu mató. Va atansar-s'hi una aranya que s'assegué al seu costat i miss Muffett se'n va anar, espantada. T'espanten, a tu, les aranyes?
—No.
—Bon noi. Les aranyes poden ser molt útils.
Tenia el coll humit de suor i cada pocs segons el cor se li disparava amb un batec més viu, com si el perseguissin per dins de la cavitat del seu pit. Sovint el preocupava la possibilitat d'un atac cardíac, però quan era a casa es limitava a beure's un parell de copes i se n'oblidava. Aquí no ho podia oblidar. De fet semblava una cosa inevitable, un estrepitós clímax d'aquella tarda ximple que havia vist com un crucifix es trencava pel mig i una porta s'esberlava, la culminació de les tristes pregàries de la dona i dels petits espantats, de Juanita i de miss Muffett. I ara, senyores i cavallers, com a final de festa, us oferim Stanley Fielding i la seva coronària que desafia la mort.
—Miss Muffett —va dir tot escoltant-se el cor— era una nena de veritat. No ho sabies?
—Tan de veritat com jo?
—Sí, com tu. Va viure… a veure, deu fer dos o tres-cents anys. Un dia el seu pare va escriure un vers sobre ella i ara, a tots els nois del món, els agrada que els en parlin.
—Jo, no. —El noi va sacsejar el cap i els seus llargs cabells arrissats i negres fregaren el coll de Fielding.
—No, eh? Què t'agradaria sentir, doncs? I no parlis tan alt, que destorbes la teva àvia.
—Parleu-me de la granja.
—De quina granja?
—D'aquella on vau treballar.
—Ja fa molt de temps. Senyores i cavallers, abans que la nostra estrella realitzi el seu acte de desafiament a la mort, us contarà uns quants moments sobresortints de la seva vida. Bé, doncs tenia una euga que es deia Winnie. Era molt eixerida. Una euga eixerida ha de ser ràpida i intel·ligent, i ho era. Només em calia muntar-la i Winnie podia escollir una vaca d'un ramat amb la mateixa facilitat que tu agafes una taronja d'una fruitera.
—Abans que vinguéssiu, l'àvia ens ha donat una poma. Jo he amagat la meva. Voleu saber on?
—Més val que no m'ho diguis. No sé guardar els secrets.
—Els dieu?
—Sí. De vegades els dic.
—Jo els dic sempre. La poma és amagada sota…
—Xit… —Fielding li acaricià el cap. El noi, sense paraules, li havia dit ja allò que ell cercava. Els seus ulls i cabells negres, la seva pell fosca, havien parlat per ell. Però una cosa era clara: havia estat comès un error. Però qui l'havia comès, i per què? Déu meu, necessito una copa. Si begués podria pensar. Podria pensar amb una copa. Pensar…
—Com us dieu?
—Foster —digué Fielding. S'havia servit tant d'aquell nom que ja no semblava que mentís—. Sam Foster.
—Coneixeu el meu pare?
—No n'estic segur.
—On és?
Era una bona pregunta, però dins el cervell de Fielding n'hi havia una altra que encara era millor. No on, sinó qui. Qui és el teu pare, noi?
El nen l'abraçava tan fort, que Fielding no podia moure el cap per mirar al seu entorn. Però de sobte sentia una olor que de primer, perquè estava massa excitat, no havia remarcat. Li va costar una mica d'identificar que es tractava d'olor de cera cremada.
Es va aixecar del llit i deixà suaument el noi per terra. Aleshores es girà i va veure la fotografia del xicot de cabell reixinxolat que hi havia darrera el ciri. El cor li colpejà contra la caixa toràcica i el soroll que feia semblava tan fort com els cops que Juanita havia donat contra la porta. Uns llampecs vermells li encegaren els ulls i va sentir que les cames i els braços se li paralitzaven i se li inflaven fins a doblar llur volum normal. És això, pensà. Senyores i cavallers, és això. Som-hi…
Era una trampa.
Ara ho veia molt clarament. Tol plegat era una trampa; havia estat escrita, assajada i representada. Totes les paraules, fins i tot les del nen, havien estat apreses de memòria. Tots els gestos, incloent-hi l'estellament de la porta, havien estat assajats i assajats fins que semblaven reals. I tot plegat culminava en aquest moment, quan descobrí la fotografia.
Aixecà la seva inflada mà i va eixugar-se la suor que li queia als ulls i li enfosquia la visió.
I ara eren a l'altra habitació, esperant a veure què faria, la senyora Rosario fent veure que resava, Juanita fent veure que es canviava per sortir, els nois fent veure que estaven espantats. Tots estaven escoltant, espiant, esperant que ell es traís. Fins i tot el petit era un espia. Aquests ulls innocents que el miraven no eren tan innocents com semblaven i la boca angelical pertanyia a un dimoni.
Ara ja és entre els àngels, havia dit la senyora Rosario. Ara sabia de què parlava, i una rialla li pujà fins a la gorja, on va comprimir-se fins que començà a ofegar-se. S'afluixà la corbata per tal de respirar més bé, però immediatament tornà a estrènyer-la. No podia permetre que tots aquells qui el vigilaven s'adonessin que la fotografia li deia alguna cosa o que, simplement, tractava d'esbrinar qui era el pare del noi.
D'una manera vaga, s'adonava que no pensava com hauria hagut de pensar, però no podia netejar el seu cervell d'aquella boirina de sospita que l'ofuscava. Els fets i la ficció es barrejaven en una mena de paradoxa; una noia pertorbada es convertia en un criminal; la seva mare, en una bruixa intrigant, i els nois ja no eren nois, sinó adults el cos dels quals no havia crescut.
—Ei, ja estic —digué Juanita.
Fielding va girar-se amb tanta rapidesa que va perdre l'equilibri i va haver d'agafar-se en un dels sortints del llit.
—És un vestit nou. Què, m'escau?
No podia parlar, però aconseguí d'afirmar amb el cap. La boirina anava desapareixent i ara podia veure bé la noia: una dona jove, prima i bonica, en un vestit blau i blanc de faldilla ampla i un jersei vermell damunt les espatlles; calçava unes sabates de pell de serpent, que tenien uns talons fins com agulles.
—Anem —digué ella—. Anem-nos-en d'aquesta casa de fantasmes.
Fielding abandonà el dormitori, insegur sobre els seus peus, tremolant d'alleujament. No havia estat cap trampa, res de combinat per endavant. Tot s'ho havia fet el seu cervell, tot era obra del seu temor i del seu sentiment de culpabilitat. Tots, Juanita, la seva mare i els nois, eren innocents. Ni tan sols sabien com es deia de veritat o per què havia anat a la casa. La fotografia que hi havia al costat del llit era una d'aquestes desagradables coincidències que de vegades tenen lloc.
I tot i això…
Necessito una copa. Déu meu, he de beure.
La senyora Rosario va persignar-se i s'allunyà de l'urna. Encara no s'havia dignat a adonar-se de la presència de Fielding; ni una sola vegada, per casualitat, no havia mirat en direcció seva. Mirà per damunt la seva espatlla i, adreçat-se a Juanita, preguntà:
—On vas?
—Surto.
—Em compraràs un altre crucifix.
Juanita s'humitejà un dit amb la llengua i se'l passà per les celles.
—Sí, eh? M'estranya que sigui tan generosa.
—No ets generosa —digué la senyora Rosario amb fermesa—. Però tens prou seny per a comprendre que aquesta és casa meva. Si et tanco la porta, et trobaràs al carrer.
—Proveu de tocar el pany i ja veureu què passarà.
—Si tornes a fer el que has fet, cridaré la policia. Et detindran i posaran els teus fills a la guarderia juvenil.
Juanita s'havia posat molt pàl·lida, però va somriure i arronsà les espatlles tan expressivament, que el jersei li va caure per terra. Quan Fielding el recollí, l'hi arrabassà de les mans.
—Sí? Els petits hi estaran molt més bé que en aquesta casa de boigs, on us passeu la meitat del temps arrossegant-vos de genolls.
Per primera vegada, la senyora Rosario mirà Fielding.
—On us emporteu la meva íilla?
—No se m'emporta enlloc —digué Juanita—. Sóc jo qui me l'enduc. Sóc jo la qui té cotxe.
—El cotxe, el deixes al garatge. Joe diu que ets massa boja per a conduir. Et mataries. No et pots permetre de matar-te mentre tinguis tants de pecats sense confessar dins el cos.
—Volíem anar al cine —digué Fielding a la senyora Rosario—. Però si no ho aproveu… és a dir, no m'agradaria que per culpa meva hi hagués discussions a la família.
—En aquest cas, més val que us n'aneu. La meva filla és una dona casada. Les dones casades no van al cine amb desconeguts i els cavallers no els demanen d'acompanyar-los-hi. Ni sé qui sou.
—Sam Foster, senyora.
—És com si no em diguéssiu res.
—Deixeu-lo tranquil —digué Juanita—. I no us fiqueu a les meves coses.
—Aquesta és casa meva i les coses que hi passen són assumpte meu.
—Molt bé, quedeu-vos, doncs, amb la maleïda casa. Confiteu-vos-la! Després de tot, no és més que una barraca infecta.
—En moments de dificultat, us ha proporcionat un sostre, a tu i als teus fills. Si no fos per mi, viuries al carrer.
—M'agrada, el carrer.
—Sí, és clar, ara que fa sol i el temps és bo. Espera que vingui la nit i que faci fred o que comenci a ploure. Aleshores vindràs plorant.
—Us agradaria, oi, que vingués a implorar-vos? Molt bé, comenceu a resar perquè plogui, a veure si vinc plorant. —Juanita obrí la porta de la casa i féu senyal a Fielding que la precedís—. A veure si vinc plorant.
—Gitana! —va dir la senyora Rosario amb un mormol ple de fúria—. No ets filla meva, sinó una gitana. Et vaig trobar en un camp i me'n vaig compadir. A les teves venes, no hi ha la més petita gota de sang meva, gitana.
Juanita tancà amb un cop. Les verges que penjaven de les parets van trontollar, però seguiren somrient.
Els magraners de Granada Street es bressolaven lentament sota el vent.
—Vaig néixer a l'hospital de Sant Josep —va dir Juanita—. Ho tenen anotat als seus llibres. Suposo que no us heu cregut tot això que em va trobar en un camp?
—Anem a beure'ns unes quantes copes.
—Sí, però us ho heu cregut o no us ho heu cregut?
—Què?
—Això que era una gitana.
—No.
Fielding hauria volgut arrencar a córrer, posar tanta distància com li fos possible entre ell i aquella casa d'orats amb el seu crucifix decapitat.
Juanita trotava al seu costat, coixejant per culpa dels seus talons alts.
—Ei, no tan de pressa!
—Necessito una copa. Tinc els nervis destrossats.
—Us ha impressionat, oi?
—Sí.
—Quan vivia amb ella, abans, no era tan terrible. Era molt religiosa, això sí, però la cosa no va posar-se seriosa fins que començà a voler enviar la gent al cel. Heu vist el ciri, oi?
—Sí, em sembla que sí.
—El cotxe és aquí mateix. El tinc en un garatge perquè els nois no s'entretinguin a gratar la pintura.
—No el necessitem, el cotxe —digué Fielding—. Tampoc jo no puc permetre'm de matar-me amb tots els pecats que duc a dins.
—Està guillada.
—Sí. Però…
—Ja heu sentit tot això del camp. Tot són mentides. Als llibres de l'hospital de Sant Josep figura com vaig néixer allí…
La senyora Rosario seguia dreta davant la porta estellada, com si volgués amagar la mortal ferida que havia rebut la seva casa.
—Perdoni'm la curiositat —digué Pinata—. El xicot de la fotografia, era el pare de Juanita?
—Fa vint anys que el nom del pare de Juanita no ha estat pronunciat en aquesta casa. No malgastaria ni una unça de cera per la seva ànima. —Va plegar les mans sobre el pit—. Cal que li recordi que l'he fet entrar per parlar del senyor Foster. Però de ningú més.
—Molt bé. On se n'ha anat, en deixar la casa amb la seva filla?
—No ho sé. Han parlat d'anar al cine, però Juanita gairebé no hi va mai. Li fa por de trobar-se tancada en indrets foscos.
—Bé, què sol fer, quan surt els dissabtes a la tarda?
—Va de compres, s'enduu els nois a la platja o a pescar al moll. Li agrada d'estar fora de casa, de parlar i bromejar amb els pescadors que sempre hi ha per allí. De vegades pot ser molt feliç. —Va estudiar-se les mans, com si llegís el passat en llurs línies i el trobés tan inescrutable com el futur—. De vegades és la noia més feliç del món.
—I què fa, quan se sent desgraciada?
—No la segueixo, jo. He de vigilar les criatures.
—Però en sent parlar…
—Les amigues de vegades me'n parlen, però només quan es porta bé. No quan es porta malament.
—Beu gaire? Li ho pregunto perquè l'home que l'acompanya sent una gran debilitat per la beguda. Si Juanita és com ell, potser sabria on he de buscar-los.
—De vegades beu.
—Al Velada?
—No, mai —va dir la senyora Rosario amb duresa—. Al Velada, mai. La senyora Brewster no li permetria de beure's ni un got de cervesa.
Descartem el Velada, pensà Pinata. Encara quedaven uns vint-i-cinc o trenta establiments que podien ésser qualificats de taverna i potser vuitanta o noranta restaurants on servien licor. A molts d'aquests restaurants, Juanita no hi podia anar per culpa de la seva raça; llurs propietaris es desfeien d'aquests clients refusant-los directament l'entrada o col·locant a la porta un cartell que reservava el dret d'admissió. Les tavernes, en canvi, es trobaven en zones on la discriminació hauria significat el final del negoci. Per això semblava més lògic que Juanita acudís a algun d'aquests indrets. A despit de tot el que li havien dit sobre el seu esperit agressiu, Pinata sospitava que la noia era massa tímida per a allunyar-se dels indrets on se sentia ben rebuda.
—Senyora Rosario —va dir Pinata—, gairebé quatre anys enrera Juanita se'n va anar a viure a Los Ángeles. Per què?
—Va cansar-se que la policia, la clínica i el Departament de provació la molestessin. No feien més que parlar i parlar… què tenia, què havia de fer, quins vestits havia de dur, com s'havia de preocupar dels seus fills…
—Volien ajudar-la, oi?
—Hi ha maneres d'ajudar que encara destorben —va dir ella en to de burla—. La darrera vegada que la van detenir no havia fet res. Quan ets jove, és molt empipador de no poder-te divertir mai, de veure't sempre amb mitja dotzena de criatures al darrera. Si les tancà, ho féu pel bé d'ells, perquè no s'escapessin i prenguessin mal. Però els veïns van queixar-se quan els petits es posaren a plorar, i la policia preguntà què passaria si hi hagués un terratrèmol o es calés foc. La van detenir, doncs, i van posar els petits a la Guarderia Juvenil. D'això en diu ajudar, vostè? Jo, no. Si tot l'ajut es redueix a això, més m'estimaria de valdre'm per mi sola. Que és el que ella va fer quan la deixaren en llibertat. Se'n va anar aquella mateixa nit. Els petits eren al llit, dormint, i vaig demanar a la senyora López que els vigilés mentre me n'anava a l'església. Quan vaig tornar, ella ja era fora. —Va moure el cap endarrera i endavant, recordant el seu dolor—. No em pensava que se n'aniria d'una manera tan sobtada, sense marit, sense amics i plena d'un fill que havia de néixer al cap d'un mes.
—Va deixar cap missatge per a vostè?
—No.
—I vostè no sabia on se n'anava?
—No. No vaig saber-ne res més fins fa dues setmanes. Els del Departament de provació i algú de la clínica van treure el nas per aquí. Però vaig dir-los el mateix que dic ara.
—Però és veritat, tot això? —preguntà Pinata.
La senyora Rosario parpellejà i els seus ulls d'oliva madura van desaparèixer una fracció de segon sota les parpelles, que semblaven marcides per la falta de llàgrimes.
—Quatre anys sense tenir-ne notícies i aleshores, de sobte, algú pica a la porta, i és ella amb els seus sis nois, un marit i un cotxe. Començà a xerrotejar dient-me com era de feliç i si el petit no em semblava molt eixerit, si el cotxe no era molt bonic i el seu marit ben plantat… Però, als seus ulls, hi havia una mirada que no m'agradava, aquella inquieta mirada seva. Quan se sent d'aquella manera, gairebé ni menja ni dorm, es mou nit i dia, d'un indret a l'altre, sense cansar-se.
D'un indret a l'altre, pensà Pinata. Vint-i-cinc tavernes, vuitanta restaurants, seixanta-mil persones. Més val que comenci a buscar-la.
—Aquest home que va amb ella —pregunta la senyora Rosario—, aquest senyor Foster, és un borratxo?
—Sí.
—Si els troba, faci tornar Juanita a casa.
—Ho provaré.
—Digui-li que em sap greu d'haver-la tractada de gitana. No m'he pogut dominar la llengua. No és cap gitana, la meva Juanita. És tan fàcil, de vegades, de perdre el control… Després me n'avergonyeixo i em sap greu. La trobarà, oi? Digui-li que ho sento.
—Faré tot el que podré.
—No s'entretingui; aquest home podria posar-la en embolics.
Pinata no estava segur qui posaria en embolics l'altre, però sabia que aquells dos feien una mala combinació. Va escriure el seu nom i els telèfons de casa seva i del despatx i lliurà el paper a la senyora Rosario.
Ella va sostenir-lo a la llargada del braç per tal de llegir-lo.
—Pinata —va dir tot inclinant el cap—. És un nom ben catòlic.
—Sí.
—Si la meva filla anés més sovint a l'església, no li passaria tot això que li passa.
—Potser no —digué Pinata, perquè sabia que no serviria de res de discutir-ho—. Si Fielding o Juanita tornen, li agrairé que m'ho faci saber.
—Fielding?
—És el seu veritable nom.
—Fielding —repetí ella en veu baixa. Va doblegar el tros de paper i se'l ficà a la butxaca del seu vestit negre—. Suposo que el nom que es donen la gent no té cap importància. També és possible que no es digui Fielding.
—Estic segur que sí.
—Bé, no és assumpte meu. —Va travessar l'habitació i obrí la porta—. No els trobarà. Anant en cotxe, qui sap on són!
—Puc provar-ho.
—Si ho fa per mi, no cal.
—M'ha demanat que mirés de trobar-la i que la fes tornar…
—Estic cansada —va dir ella amb amargor—. Estic cansada. Que vagi on vulgui.
—Però jo he de complir amb el meu treball.
—Molt bé, doncs. Bon dia, senyor Pinata. Si aquest és el seu nom.
—No en tinc cap més.
—De tota manera, no m'interessa.
Quan va haver travessat el llindar, la dona va tancar la porta amb tanta rapidesa que Pinata va sentir-se expulsat.
El porxo de casa els López era buit, i el daurat hula hoop de Querida reposava sobre els graons, trencat.
La senyora Rosario esperà fins que el cotxe va haver desaparegut. Mentre, espiava des de darrera les cortines, se sentia dèbil i enfredorida, com si una mà d'acer li hagués premut el cor i hagués estroncat el doll de les seves venes. Va tocar la creu d'argent que duia penjada al coll, confiant que li donaria conhort i calor. Però el metall era fred com la seva pell. Pinata. Sona fals. Ni tan sols ha dit que fos autèntic, només que no en tenia cap més.
Se n'anà a la cuina i agafà la guia de telèfons. El nom hi era, Stevens Pinata, i el número era el mateix que havia escrit en aquell tros de paper.
Va recolzar-se contra la pica, paralitzada per la indecisió. Tenia ordres de no picar al senyor Burnett al seu despatx si no era absolutament necessari i de no picar-li mai a casa seva passés el que passés. Però quin dret tenia, l'advocat, a donar-li ordres? Potser fins i tot havia estat ell qui envià Pinata i Fielding a espiar-la. Fos com fos, no els havia dit res. La fotografia havia estat presa trenta anys enrera i no s'assemblava gens a l'home que va morir.
Els minuts passaven, escapant-se com els batecs del cor. Havia estat un dia llarg i cruel. Hi havia tants de dies llargs i cruels! Carlos ja se n'havia escapat. Ara era entre els àngels. El capellà havia dit que ja no caldria encendre-li més ciris. «És segur que ara ja és al cel», digué. «No us heu de convertir en una fanàtica; això perjudica l'església. Ja fa massa temps que dura, aquest assumpte».
Tenia raó, naturalment. Feia massa temps que durava, tot plegat.
Va agafar el telèfon.
* *
La teva mare féu honor a la seva paraula, Daisy. Tu i jo encara seguim separats. Ella ha amagat la seva vergonya perquè no pot suportar-la com podem fer-ho, i ho fem, els dèbils i humils
Dissabte, Ada Fielding dinà a ciutat amb un grup d'amigues. Després de dinar, la senyora Weldon, un membre del grup que no coneixia gaire i que no li agradava gens, va seguir-la als lavabos. Els grans ulls inquisitius de la senyora Weldon eren sempre amagats darrera un vel, com les finestres ho són per les cortines, i la seva boca dura i prima es movia contínuament, fins i tot quan no parlava, com si mastegués llavors regurgitades del passat.
Mentre s'arranjava el vel davant el mirall que hi havia damunt el lavabo, la senyora Weldon va dir:
—Com segueix, Daisy?
—Daisy? Oh, bé, molt bé, gràcies.
—I Jim?
No sabia que la senyora Weldon coneixia els noms de la seva filla i del seu gendre, però amagà la seva sorpresa sota un tranquil somrís que ja havia cobert moltes altres coses de la seva vida.
—També està bé. Aquesta setmana tenia la intenció d'anar-se'n a veure unes terres del nord que vol comprar, però ha decidit d'esperar fins que fes més fred. Quin any més fantàstic, oi? Amb tanta calor i ni una gota de pluja…
La senyora Weldon no estava disposada a deixar-se enredar pel tema del temps quan volia dir alguna cosa.
—L'altre dia una amiga meva va veure Daisy… Corinna, en deus haver sentit parlar, aquella noia tan amable que viu al costat de casa… Bé, no vull dir que sigui una noia, encara, perquè ja té quaranta anys, però es conserva força bé. És clar que és prima de natural i això ajuda molt. Doncs l'altre dia Corinne va veure Daisy i li va semblar molt desmillorada.
—Sí? No m'havia adonat de res.
—Va ser dijous, dijous a la tarda. Anava per Piedra Street amb un xicot. No era Jim, perquè el seu marit és tan ros i té una pell tan blanca… Aquest era molt bru.
—Daisy coneix molts homes —va dir la senyora Fielding amb tota naturalitat—. De rossos i de bruns.
—Vull dir bru en un altre sentit.
—No t'entenc.
—És clar, tu no ets d'aquí, de Califòrnia. —La senyora Weldon callà i sacsejà el cap com si ho lamentés; aquesta gent que no era de Califòrnia podia resultar espessa d'intel·ligència—. Vull dir que aquest home no era un de nosaltres.
Ada Fielding s'adonava perfectament del que l'altra volia dir, però li semblà preferible de fingir que no ho entenia i mostrar-se impertorbable; res no agradava tant a les xafarderes com de veure que els altres perdien la serenitat, envermellien, respiraven fort o tancaven els punys. Les mans i la respiració de la senyora Fielding no van sofrir cap pertorbació i els pols li amagaven la vermellor de la cara. Només ella sabia que havia envermellit, podia sentir que les galtes i el coll li cremaven, cosa que l'amoïnava, perquè no hi havia cap motiu d'excitar-se. Algú havia vist que Daisy anava pel carrer amb un jove de pell fosca. Molt bé, i què? Daisy tenia amics de tota mena. És clar que en una ciutat com aquella calia anar amb compte. No hi havia cap diferència entre mostrar-se tolerant i fer el ximple, i Daisy, tot i les seves bones intencions, de vegades era molt imprudent.
—No, no vaig néixer a Califòrnia —va dir blanament—. Vaig néixer a Colorado. No hi has estat mai? L'espectacle de les muntanyes és una cosa impressionant.
Però la senyora Weldon no s'interessava per Colorado.
—Per casualitat, Corinne va reconèixer l'home. L'havia conegut l'any passat, quan va tenir aquella ensopegada amb la policia. Només havia begut un combinat, però quan va passar aquella llum vermella, i ella diu que era groga, la policia s'entossudí que estava borratxa. Ho va passar molt malament. Era un dissabte, el banc era tancat, el seu advocat se n'havia anat a jugar al golf i els seus pares passaven el final de setmana a Palm Springs. I la pobra noia és tan delicada… mai no menja res. Sigui com sigui, va presentar-se aquest xicot i li va pagar la multa. Corinne no es recorda del nom, però no havia oblidat la seva cara, perquè és un xicot molt eixerit… si deixem de banda, naturalment, el color de la seva pell.
—És molt interessant, això de Corinne i la policia —va dir la senyora Fielding amb un petit somrís acerat—. A veure si em recordo de contar-ho als amics…
Feia gairebé una setmana que Daisy tractava d'arranjar-se-les per trobar-se sola a casa i finalment ho havia aconseguit. La seva mare se n'havia anat a la ciutat de compres, Stella s'havia pres els seus dos dies de festa després de convèncer-se que Daisy es trobava bé i Jim se n'havia anat amb Adam Burnett a provar el novell balandre d'aquest. La invitació i la seva acceptació havien estat combinades per la mateixa Daisy: Jim es marejava i Adam, que encara no estava acostumat a la seva embarcació, hauria preferit una tripulació més experta, però ni l'un ni l'altre no havien ofert gaire resistència.
Des de darrera la finestra de la cuina, Daisy espià el cotxe de Jim fins que el va veure desaparèixer darrera el sobtat viratge de la carretera que s'enfonsava en el congost. Aleshores baixà ràpidament al pis de sota. Hi havia un dormitori i una cambra de bany per als hostes; una galeria pintada de color verd pàl·lid que, mirada a mitja llum, donava una impressió submarina; l'habitació que feia de taller a Jim, i al capdavall de tot, passada la galeria, el cubicle de Jim, ple de mobles que ell mateix havia fet, molts d'ells de caràcter experimental i que no servien per a res, tots de línies modernes. L'objecte més gran de l'habitació semblava fora de lloc al costat d'aquelles peces modernes; era una vella taula de despatx amb persiana que Jim havia comprat en una subhasta per tal d'estudiar-ne les línies i construir-ne una versió millorada. Però la taula havia resultat tan útil i satisfactòria, que mai no s'havia preocupat de tocar-la.
La persiana i els calaixos eren tancats, però la clau era a la vista de tothom, sobre l'ampit de la finestra. Daisy pensà que era molt típic de Jim de tancar-ho tot, com si la casa fos plena de lladres, i deixar després la clau a l'abast de tothom, com si hagués acabat per decidir que després de tot no hi havia res a robar.
Obrí la taula mentre el gos, Prince, s'esperava a la porta, la cua entre les potes, una mirada de desaprovació als seus ulls ambarins; no li agradava aquell canvi de rutina. Sabia que Daisy no havia de fer res en aquella habitació i s'adonava que la noia estava nerviosa.
La part superior de la taula estava molt ben distribuïda, amb tot de calaixets per als segells, per als subjectadors de papers, i compartiments per als llapis, les factures, les cartes que encara s'havien de contestar, els retalls de periòdics de fora de la ciutat que anunciaven la venda de terres… En comparació, els calaixos més grossos eren plens de coses desordenades, cartes velles i postals, relacions bancàries, paquets mig buits de cigarretes, capses de llumins encetades…
Va prosseguir amb l'examen dels calaixos, dels quals va treure tot allò que contenien per deixar-ho damunt una taula de formes molt lliures i encara a mig acabar que Jim feia per a la senyora Fielding. En realitat Daisy no confiava de trobar res, però va seguir cercant amb les seves mans sobtadament maldestres, com afeixugades pel sentiment de culpabilitat, per la vergonya que li produïa aquell acte al qual es lliurava. Jim sempre li havia tingut confiança, com ella en tenia en ell. I ara, després de vuit anys de matrimoni, estava escorcollant les seves coses com un vulgar malfactor. I, com un malfactor es mereix, no trobava res. Les postals eren impersonals; les cartes, innocents. Mentalment, ja estava cercant tot d'excuses: Jim, estimat, ho sento terriblement. No ha estat amb cap mala intenció…
Al fons de tot del darrer calaix de l'esquerra va ensopegar amb un feix de talonaris usats. No seguien ordre: el del capdamunt era d'un any enrera i cobria un període de quatre mesos.
Sense que confiés de trobar-hi res d'important, començà a tombar les pàgines, ràpidament, com si llegís un llibre molt avorrit, ple de personatges però sense argument. La majoria de personatges li eren ben coneguts: el farmacèutic, Stella, els amos de la llibreria, de la casa de modes i de la companyia de proveïment de material de la construcció, el dentista, el veterinari, el jardiner, el repartidor de periòdics. La quantitat més crescuda era el salari de Stella, 250 dòlars. La matriu que la seguia en ordre d'importància duia el nom d'Ab i la quantitat pujava a 200 dòlars. Era datat del dia primer de setembre.
Va comprovar les altres matrius i va descobrir una altra anotació idèntica que es referia al dia primer d'octubre. En arribar al final del talonari, havia trobat quatre matrius de 200 dòlars a nom d'Ab i datades sempre del primer de mes.
Ab. No coneixia ningú que es digués així, cap Abner, cap Abbot, cap Abernathy, cap Abigail… El qui més s'hi acostava era Adam. Adam Burnett. A. B.
De primer no se'n va sorprendre massa: era natural que Adam rebés diners de Jim. Era el seu advocat i tenia cura d'establir els seus impostos. Però la quantitat —200 dòlars cada mes, 2400 l'any— semblava excessiva, i de més a més li estranyava que Jim no l'hagués englobada en les seves despeses comercials. Era possible que Jim pagués un deute, que hagués demanat diners prestats a Adam i no volgués que els seus socis se n'assabentessin?, que la seva situació econòmica no fos tan favorable com pretenia davant d'ella i de la seva mare?
Quina ximpleria, de no dir-m'ho, pensà. Podria economitzar sense cap dificultat. Quan convé, la mare i jo ens sabem estrènyer el cinturó. Més de quatre vegades ho hem hagut de fer.
De sobte, Prince, el gos, bordà i es llançà sorollosament cap a la galeria i escales amunt. Tot i que no podia sentir res, Daisy va comprendre que algú acabava d'entrar a la casa i començà a entaforar frenèticament tot allò que havia tret dels calaixos. Potser hauria pogut acabar a temps si Prince no hagués decidit que el seu deure era guiar la senyora Fielding al reducte on hi havia Daisy.
Totes dues dones es van quedar mirant-se, silencioses i confoses. Després Daisy va dir desmaiadament:
—Em pensava que havies d'anar de compres.
—He canviat d'opinió. A ciutat fa massa calor.
—Oh!
—En canvi, aquí, s'hi està bé.
—Sí.
—Què feies?
A Daisy, li semblava una escena de la seva infància: la seva mare dreçada al seu davant, forta i enrabiada i, sobretot, amb la raó de la seva banda, i ella, espantada i desfeta en plors i, sobretot, culpable. Però ara era gran i sabia que no s'havia d'espantar ni admetre que feia alguna cosa mal feta.
—Buscava una cosa i em pensava que Jim podia haver-la ficada aquí.
—I era una cosa tan important que no podies esperar que tornés i demanar-la-hi?
—Al contrari, és tan poc important que no volia molestar-lo. Ja hi té prou coses, al cap.
—Tu ho has de saber. Les hi has posades…
—Mare, pel que més vulguis! No comencis.
—Alguna cosa ja ha començat —digué Ada Fielding amb duresa—. Vas començar-la dilluns al matí quan et vas posar histèrica per culpa d'un somni absurd. Així va començar, amb un somni, i des d'aleshores tot ha anat de mal en pitjor. Fas coses que de vegades em fan creure que t'has begut l'enteniment… plores i t'arrossegues per tots els racons, et passeges sola pel cementiri darrera una tomba que vas veure en somnis, no pares de fer-nos preguntes sobre un mexicà mort del qual ningú, ni Stella, no ha sentit parlar… És pura bogeria, això!
—En tot cas és la meva bogeria, no la teva. No te'n preocupis, doncs.
—I ara això, escorcollant els papers de Jim d'amagat seu… Què et proposes? Què cerques?
—Ho saps molt bé. Jim t'ho deu haver dit. T'ho diu tot.
—Perquè tu et negues a parlar-li.
Daisy es quedà mirant un segment de paret mentre es preguntava quantes vegades Jim i la seva mare devien haver discutit la situació en el curs de la setmana. Potser tenien conferències quan ella no hi era, com dos metges que discuteixen l'estat d'un pacient molt greu, els símptomes de la malaltia del qual no acaben de comprendre. «Persegueix un dia perdut, doctor Fielding». «Sembla una cosa greu, doctor Harker». «Ho és. És la primera vegada que tinc un cas d'aquests». «Potser haurem d'operar». «Bona idea. Esplèndid. Si aquest dia perdut existeix, el trobarem dintre seu. L'hi traurem i el farem desaparèixer. No podem permetre que se li podreixi dins…».
—Sembla que et sàpiga greu, que Jim confiï en mi —digué la senyora Fielding.
—Res d'això.
—La majoria de noies estan contentes que hi hagi una bona relació entre els familiars polítics. Jim i jo pensem diferentment en moltes coses, però mirem d'oblidar-nos-en en benefici teu, perquè tots dos t'estimem. —La senyora Fielding tenia els ulls humits i les comissures dels llavis se li plegaven cap baix com si anés a plorar. Es va prémer la boca amb les puntes dels dits per tal de donar-li fermesa—. Ho saps, oi, que tots dos t'estimem?
—Sí.
Sabia que tots dos l'estimaven, cadascú a la seva manera, però no completament. Jim l'estimava en la mesura que s'avenia a la seva concepció de la dona ideal. La seva mare l'estimava com una projecció d'ella mateixa, però la part projectada no havia de tenir els defectes que tenia l'original. Oh, sí, ben cert, l'estimaven. Això no era cap problema. El problema, quan hom era el punt de mira de dues personalitats tan acusades com Jim i la seva mare, consistia en una pèrdua d'espontaneïtat, de la possibilitat d'estimar.
De sobte, amoïnada, pensà en Pinata, en llur retorn del cementiri, en l'expressió turmentada de la seva cara que il·luminaven les llums intermitents i que ell devia creure que ningú no observava, cosa per la qual s'atrevia a mostrar tota la seva tristesa.
Tombà el cap i va veure que la seva mare l'esguardava. Més valia que deixés de pensar en Pinata, perquè ella de vegades era capaç de llegir els seus pensaments amb una precisió que impressionava. Però és que sóc la seva màquina de projeccions. Ella es limita a restar asseguda i contempla les pel·lícules, les censura, les construeix. Però no pot veure Pinata. No sap res d'ell. Ningú no en sap res.
Pinata era seu, ben tancat en un calaix secret del seu esperit.
Acabà de tornar els papers a lloc. Després tancà la taula i deixà la clau a l'ampit de la finestra. Tot es veia exactament igual que abans de tocar-ho. Jim no tenia cap necessitat de saber que li havia escorcollat la taula i que havia trobat les matrius dels seus talons a Adam. Si és que no li ho deia la seva mare.
—Suposo que li ho diràs —va dir Daisy.
—Considero que és el meu deure.
—I amb mi no en tens cap?
—Si cregués que les teves accions són lògiques i racionals, ni somniaria de parlar d'aquest episodi a Jim. Sí, tinc un deure amb tu, i és el deure de protegir-te de les conseqüències de la teva irresponsabilitat.
—Sóc irresponsable —repetí Daisy—. Sóc il·lògica i irracional i irresponsable. Com el meu pare. Apa, digues-ho. Sóc com el meu pare.
—No cal que ho digui. Ja ho has fet tu.
—I en què, exactament, he estat irresponsable?
—En moltes coses que sé. I en una que m'agradaria de saber.
—M'ho pots preguntar.
—És el que faré.
La senyora Fielding s'assegué, l'esquena reclinada contra el respatller de la cadira, les mans encreuades sobre la falda. Era una positura que amb els anys Daisy havia acabat per conèixer bé. Indicava seriositat de propòsit, llarga paciència, afecte maternal (em fa més mal que a tu) i còlera amb la seva bilis tan finament destil·lada, que gairebé podia paladejar-se.
—Avui he dinat amb la senyora Weldon —digué la senyora Fielding—. Te'n recordes, d'ella?
—Vagament.
—És una dona impossible, però sempre està al corrent de totes les xafarderies. I aquesta vegada la xafarderia t'afecta. Potser et semblarà una cosa sense importància, però a mi no m'ho sembla. Vol dir que no ets tan prudent com hauries de ser. No pots permetre't que parlin de tu. Jim s'està convertint en un home important en aquesta ciutat. I és un bon marit; totes les donés que el coneixen te l'envegen.
Daisy ja coneixia aquella cançó. El to i els llocs comuns havien canviat, però el missatge seguia essent el mateix: que ella, Daisy, era una noia afortunada que cada dia de la seva vida havia d'agrair que Jim s'hi hagués volgut casar tot i que era una dona estèril. La senyora Fielding era massa subtil per a dir-ho amb aquestes paraules, però la implicació era clara: com que no podia ésser mare, Daisy havia d'ésser una supermuller. El més important de tot era el matrimoni, no els individus que es casaven. I el matrimoni era important no per raons de caràcter religiós o moral, sinó perquè per a la senyora Fielding significava l'única seguretat en la qual podia reposar-se. Daisy comprenia tot això, i ho considerava amb simpatia, perquè la seva mare havia fet tot el possible per preservar la família, però al mateix temps se sentia molestada, perquè, a jutjar per les aparences, no es tractava de la seva vida, del seu matrimoni o del seu marit; la meitat, o més de la meitat de tot això, pertanyia a la seva mare.
—M'escoltes, Daisy?
—Sí.
—Per què no em contestes, doncs? Vas anar a ciutat, dijous a la tarda?
—Sí.
—A Piedra Street?
—Potser sí, que era Piedra Street. Per què? Quina importància té?
—Algú et va veure —digué la senyora Fielding—. Una veïna de la senyora Weldon que es diu Corinne. Diu que anaves amb un xicot de pell fosca i d'aspecte agradable que té alguna relació amb la presó o el departament de policia. Eres tu, Daisy?
Se sentia temptada de mentir, de seguir conservant Pinata ben secretament tancat en el seu calaix particular, però tenia por que una mentida fos pitjor que la veritat.
—Sí, era jo.
—Qui era, aquest home?
—És un investigador.
—Vols dir un detectiu?
—Sí.
—I per quins set sous et passeges per la ciutat amb un detectiu?
—Per què no? Feia molt bon dia i m'agrada de passejar-me.
Hi va haver un silenci i, després, la senyora Fielding va dir amb una veu tan freda com l'aire líquid:
—T'agrairé que no et facis la graciosa quan parles amb mi. Com el vas conèixer?
—Per mitjà… per mitjà d'un amic. Aleshores no sabia que era un investigador. Quan ho vaig saber, vaig llogar-lo.
—Que vas llogar-lo? Per a què?
—Perquè em fes una feina. És l'únic que estic disposada a dir.
Començà a caminar cap a la porta, però la seva mare la cridà amb un urgent:
—Espera't!
—Prefereixo no discutir…
—Ho prefereixes, oi? Doncs bé, jo no. Cal que ho aclarim abans no arribi a orelles de Jim.
—No hem d'aclarir res —digué Daisy sense cridar, perquè sabia que la seva mare estava esperant que perdés el control. La seva mare sempre se superava quan els altres s'enrabiaven—. Vaig llogar el senyor Pinata perquè fes una feina per a mi, i la fa. No m'importa si arriba a orelles de Jim. Sempre està llogant gent per al despatx i no m'hi poso per a res, perquè no és qüestió meva.
—I et sembla que no és qüestió de Jim si et passeges per la ciutat amb un mexicà?
—No té res a veure que el senyor Pinata sigui o no sigui mexicà. El vaig llogar pels seus mèrits, no pel seu origen racial. Personalment, no sé res d'ell. No em va dir res ni jo no vaig preguntar-li-ho.
—Una cosa és la tolerància, l'altra la imprudència —a la veu de la senyora Fielding, hi havia un curiós rogall, com si la seva indignació, en veure's refusat el camí de les paraules, fes irrupció per la porta de darrera de la seva larinx—. No saps res d'aquesta mena de gent. Són astuts i traïdors. I tu ets una ingènua. Si li dónes peu, abusarà de tu, t'estafarà…
—Com és que saps tantes coses d'un home que no coneixes de res?
—No cal que el conegui. Tots són iguals. Cal que posis punt final a aquesta relació abans no et vegis embolicada.
—Relació? Però mare, per Déu, parles com si fos el meu amant, no una persona que he llogat pels seus serveis! —Va respirar a fons, tractant de no perdre la serenitat—. Pel que fa a això de passejar-me per la ciutat amb el senyor Pinata, no és veritat. Em va acompanyar fins al cotxe quan vam haver acabat de parlar. Us sentiu satisfetes ara, tu i la senyora Weldon i Corinne?
—No.
—Doncs us haureu d'acontentar. No he de dir res més.
—Seu —digué la senyora Fielding enèrgicament—. Escolta'm.
—Ja he escoltat.
—I ara oblida't que sóc la teva mare.
—Molt bé.
Era fàcil, pensà. La llum verdosa que entrava de la galeria donava a la cara de la senyora Fielding un aspecte estrany i opalí, com si fos quelcom que vivia a les profunditats del mar.
—Pel teu propi interès —va dir la senyora Fielding—, vull que em diguis per què has acudit al senyor Pinata.
—Vull reconstruir un dia determinat de la meva vida. I necessito que algú… algú objectiu… m'ajudi.
—Res més? No té res a veure amb Jim?
—No.
—I què me'n dius, d'aquest altre home, el que té el nom a la tomba?
—No he esbrinat res més sobre ell.
—Però tractes de fer-ho?
—Naturalment.
—Naturalment? —repetí la senyora Fielding amb la veu esqueixada—. Què vols dir, naturalment? Encara ets prou ximple per a seguir creient que aquesta tomba és la del teu somni?
—Sé que ho és. El senyor Pinata vingué amb mi al cementiri. Li havia descrit la tomba del meu somni i la va reconèixer abans que la veiés jo.
Hi va haver un llarg silenci, a la fi trencat per un dolorós sospir de la senyora Fielding.
—Déu meu! Què puc fer? Però què et passa, Daisy?
—Sigui el que sigui, em passa a mi, no a tu.
—Ets la meva única filla. La teva felicitat i el teu benestar em són més preciosos que la meva vida. La teva vida és la meva.
—Ara ja no.
—Com és que has canviat d'aquesta manera. —La ira, el desconcert i un sentiment de pietat per ella mateixa li omplien els ulls de llàgrimes en una barreja indestriable—. Què ens ha passat?
—Pel que més vulguis, no ploris —va dir Daisy desmaiadament—. L'únic que ens ha passat és que ens fem velles i tu vols participar de la meva vida una mica més del que jo puc consentir-te.
—Déu sap que l'únic que desitjo és de fer-te les coses més fàcils, de protegir-te. De què em serveix tot el que he sofert si no pots aprofitar-te de la meva experiència? El meu matrimoni va ser un desastre. Pot molestar-te que tracti d'impedir que passi el mateix amb el teu? Per a començar, potser mai no m'hauria casat amb Stan Fielding si hagués tingut algú en qui aconsellar-me com jo t'he pogut aconsellar a tu. Hauria esperat fins a trobar algú en qui pogués confiar, algú com Jim, en lloc de lligar-me a un home que mai no va dir una sola veritat ni va fer res ben fet des que va néixer.
Va seguir parlant, passejant-se amunt i avall de l'habitació com si fos la presó del passat. Daisy la sentia sense escoltar-la mentre tractava de recordar alguna de les mentides que el seu pare li havia dit. Però en realitat no havien estat mentides, sinó petits somnis que mai no s'havien realitzat. «Algun dia, petita Daisy, us portaré, a tu i la teva mare, a París, a veure la torre Eiffel». O a Kènia en safari, o a Londres per la Coronació, o a Atenes a veure el Partenó.
Si eren mentides, pertanyien a la vida amb el mateix dret que Fielding. De tota manera, ningú no se les havia cregudes.
—Daisy, m'escoltes?
—Sí.
—En aquest cas cal que acabis amb aquestes ximpleries, ho sents? Nosaltres no som de la mena de gent que lloga detectius. La mateixa paraula ja sona malament.
—No sé quina mena de gent som —va dir Daisy—. Sé allò que pretenem ser.
—Pretenem? En dius pretendre, d'oferir al món una façana respectable? Doncs jo, no. Jo en dic simplement sentit comú i respecte d'un mateix. —La senyora Fielding es va prémer el coll amb una mà, com si el torrent de paraules que brollava del seu interior l'ofegués—. Què et sembla que s'hauria de fer, llogar una sala de festes i cridar els teus secrets a tota la ciutat?
—No tinc cap secret, jo.
—No? No en tens cap? Ximpleta. N'hi ha per a desesperar-se. —Va deixar-se caure en una cadira com una pedra que s'enfonsa en un llac—. Déu meu. Em desespera. —Les paraules sortiren del més profund del llac—. Estic tan… tan cansada!
Daisy se la va mirar amargament.
—Hi ha una bona raó perquè estiguis cansada. Reclama molta energia, de dirigir dues vides, la teva i la meva.
L'únic soroll que se sentia en tota l'habitació era el nerviós panteix del gos i la remor de l'arbre del te del jardí, que fregava els vidres de la finestra com si volgués entrar a la casa.
—M'has de deixar sola —va dir Daisy sense aixecar la veu—. Em sents, mare? És molt important que em deixis sola.
—Ho faria, si fossis prou forta per a prescindir de mi.
—Dóna'm l'oportunitat de provar-ho.
—Has escollit un mal moment per a reclamar la teva independència, Daisy. Molt pitjor que no et penses.
—Qualsevol temps seria dolent pel que es refereix a tu, no és veritat?
—Escolta'm ximpleta —digué la senyora Fielding—. Jim ha estat un marit meravellós. És un bon matrimoni, el vostre. I ara, per satisfer un estúpid caprici, el poses en perill.
—Vols dir que Jim es divorciaria de mi únicament perquè he llogat un detectiu?
—L'únic que vull dir…
—O potser és que tens por que un detectiu podria descobrir alguna cosa que no voldries que Jim sabés?
—Si fossis més jove —digué la senyora Fielding amb fermesa—, et rentaria la boca amb sabó per haver dit una cosa com aquesta. El teu marit és la persona més decent i més moral que he conegut. Un dia, quan hagis madurat prou per a comprendre-ho, et podré dir algunes coses sobre Jim que et sorprendran.
—Ja hi ha una cosa que em sorprèn, ara. I ho he descobert sense l'ajut de cap detectiu. —Daisy esguardà breument cap a la taula de persiana—. Fa temps que paga 200 dòlars mensuals a Burnett. He trobat les matrius dels talons.
—I què?
—Sembla una mica estrany, oi?
—A tu sí, pel que veig.
—Qualsevol diria que saps de què es tracta.
—És clar, que ho sé —va dir la senyora Fielding secament—. Jim va comprar uns terrenys que Adam tenia prop de Santa Inez. Volia construir-hi una caseta d'estudi i regalar-te-la el dia del teu aniversari. Em sap greu d'haver-me vist obligada a dir-t'ho. Però sembla més prudent de revelar-te el secret que de permetre que la teva malfiança augmenti. Deus tenir una consciència molt culpable, Daisy, des del moment que t'és tan fàcil d'acusar els altres.
—No l'he acusat. Em sentia simplement encuriosida.
—Sí? Quins serveis et pensaves que cobrava, Adam? —La senyora Fielding s'aixecà de la cadira com si les articulacions se li haguessin encarcarat—. Aquest home, Pinata, deu ser una mala influència per a tu, si ha pogut afectar la teva manera de pensar fins a aquest extrem.
—No hi té res a veure.
—Vull que li telefonis immediatament i que li diguis que ja no necessites els seus serveis. I ara me'n vaig a casa a descansar una mica. El metge diu que he d'evitar aquesta mena d'escenes. Quan ens tornarem a veure, confio que la causa principal de tot això ja haurà desaparegut.
—I et penses que prescindir de Pinata ho solucionarà tot?
—Serà un començament. Per un lloc o altre cal començar.
S'allunyà cap a la porta amb un pas decidit, però les espatlles se li inclinaven d'una manera que Daisy encara no havia vist mai. «Em desespera», havia dit la seva mare.
Doncs sí, és veritat, pensà Daisy. Es desespera. Que és estrany, de desesperar-se, un dia tan assolellat com avui i quan Pinata és en algun lloc de la ciutat.
Va mirar cap al telèfon que hi havia a l'altra banda d'habitació. El seu xarolat cordó negre va semblar-li una mena de salvavides. L'única cosa que li calia fer era agafar l'auricular i discar el número i, fins i tot si no podia parlar-hi, l'home rebria el seu missatge a través del servei d'abonats absents: Telefoneu-me, us vull veure.
El telèfon es disparà quan encara se sentien els passos de la seva mare a les escales de fora. Va travessar l'habitació obligant-se a caminar lentament, perquè li venien ganes de posar-se a córrer.
—Digueu?
—Conferència per a la senyora Daisy Harker.
—Sóc jo.
—Ja podeu parlar, doncs, senyora.
Daisy esperà, confiant encara, tot i que no hi havia cap raó per a fer-ho, que es tractava de Pinata, que aquesta era la seva manera de posar-se en contacte amb ella, per si la seva mare o Jim eren presents.
Però era una veu de dona, molt aguda i nerviosa.
—Ja sé que no us hauria de telefonar, senyora Harker, o potser hauria de dir Daisy, per bé que la cosa no sembli correcta des del moment que encara no ens han presentat…
—Qui parla?
—Sóc Muriel. La vostra nova… madrastra. —Muriel va deixar escapar una rialleta ansiosa—. Suposo que deu ser tota una sorpresa per a vós, això d'agafar el telèfon i sentir que una perfecta desconeguda us diu que és la vostra madrastra…
—No. Ja sabia que el meu pare s'havia tornat a casar.
—Us va escriure per dir-vos-ho?
—No, ho vaig saber de la mateixa manera que sé totes les coses que es refereixen al meu pare; a través d'una tercera persona.
—Ho sento molt —va dir Muriel amb la seva veu ràpida i nerviosa—. Vaig dir-li que escrivís. Li ho vaig dir més d'una vegada.
—Estic segur que no és culpa vostra. De passada, us felicito. Confio que tots dos sereu ben feliços.
—Gràcies.
—Per què m'heu telefonat?
—Sóc a l'habitació de la senyora Wittenberg, a l'altre costat del replà. M'ha promès que no escoltaria i s'ha tapat les orelles amb els dits.
A Daisy tot allò començava a semblar-li una broma del dia dels Innocents: sóc la vostra nova madrastra… la senyora Wittenberg s'ha tapat les orelles amb els dits.
—És aquí, el meu pare?
—No. Per això m'he decidit a telefonar. Estic preocupada. No l'hauria d'haver deixat marxar sol d'aquesta manera. L'autostop pot ser perillós fins i tot quan ets jove i fort i no tens certes debilitats. Suposo —afegí prudentment— que deveu saber que beu?
—Sí, ho sé.
—Darrerament, com que l'he vigilat, s'ha portat molt bé. Però avui no ha volgut que l'acompanyés. Ha dit que no teníem diners per a l'autobús, de manera que faria l'auto-stop.
—Voleu dir que venia aquí, a San Félice?
—Sí. Us volia veure a vós. Se sentia preocupat perquè la darrera vegada va perdre la serenitat i se'n va anar sense dir-vos res. Stan es preocupa molt i per això beu. És com si li fes mal alguna cosa i volgués fer-se passar el dolor.
—No l'he vist ni he tingut notícies seves —digué Daisy—. Esteu segura que es proposava de venir directament a casa?
—Sí. Si fins i tot ha dit que potser obriríeu una ampolla de xampany per celebrar-ho.
Daisy pensà que allò era molt típic del seu pare. A París a veure la torre Eiffel, a Londres per la Coronació, a San Félice per celebrar-ho amb xampany. La seva tristesa i la seva ira es barrejaven en un sentiment que les debilitava totes dues i infantava una mena de monstre. Aquesta criatura, mig formada, sense llengua, sense nom, pesava feixugament dintre seu, refusant-se a morir, refusant-se a viure.
—A Stan no li agradaria de saber que he telefonat —digué Muriel—; no he pogut evitar-ho. La darrera vegada que va venir a San Félice va tenir dificultats amb una cambrera, Nita.
—Nita?
—Nita Garcia. Ell digué que es deia aixi.
—El diari deia que el seu nom era Donelli.
—També deia que el de Sam era Foster. I no per això és veritat. —La seca rialleta de Muriel semblava una tosseta de desaprovació—. És clar que sóc desconfiada… totes les dones ho són… però no puc evitar de pensar que potser s'han de tornar a veure, que ella pot fins i tot posar-lo en algun compromís. Confiava… bé, que potser s'hauria ja posat en contacte amb vós i que vós podríeu evitar que es relacionés amb certa mena de persones.
—No s'ha posat en contacte amb mi —digué Daisy—. I molt em temo que tampoc no podria evitar res.
—No. Bé. Em sap greu d'haver-vos molestat. —Semblava disposada a penjar l'aparell.
Daisy digué ràpidament:
—Un moment, Muriel. Dijous a la nit vaig enviar al meu pare una carta certificada per preguntar-li una cosa molt important. És per això que ha decidit de venir-me a veure?
—No sé res de cap carta certificada.
—Vaig enviar-la al magatzem on treballa.
—No me'n va dir res. Potser no la va rebre. Però abans de decidir-se a venir a San Félice ha llegit unes cartes vostres. Les guarda a la maleta. Ja sabeu, aquella vella maleta seva tota plena de coses i que no abandona mai…
Daisy se'n recordava. Era l'única cosa que va endur-se quan abandonà el pis de Denver aquella tarda d'hivern. Petita Daisy, he de fer un curt viatge. No deixis d'estimar el teu pare. El viatge havia durat quinze anys i ella no havia deixat d'estimar-lo.
—Llegia una lletra vostra —digué Muriel— quan de sobte s'ha posat trist.
—Com sabeu que era meva?
—Havia estat dient que com a pare s'havia portat molt malament amb vós. Després —va dir amb tota franquesa—, no li escriu ningú més.
—I no ha explicat què li deia en aquesta carta?
—No.
—L'ha tornada a desar?
—No. Quan se n'ha anat he mirat la maleta i no hi era; per això m'he pensat que se l'havia enduta. —La veu de Muriel semblava excusar-se—. Mai no tanca la maleta, només la té lligada amb una corretja.
—Com sabeu quina mena de lletra havíeu de buscar?
—Tenia el sobre de color rosa.
Daisy anava a dir que mai no usava sobres de color, quan es recordà que una amiga seva va regalar-li'n tota una capsa el dia del seu natalici, ja feia anys.
—Quina era l'adreça del sobre?
—Era d'un hotel d'Albuquerque.
—Ja ho veig.
L'adreça d'Albuquerque i el paper de color rosa indicaven d'una manera segura que la lletra fou escrita el mes de desembre de l'any 1955. Cap a finals d'aquell any el seu pare se n'havia anat d'Illinois a Nova York, però no s'hi havia quedat més d'una mesada. Recordava que li havia enviat el seu present de Nadal i un taló a Albuquerque i que un parell de setmanes després va rebre una postal de Topeka, Kansas, en la qual li agraïa totes dues coses i li deia que New Mexico no li agradava perquè era massa polsós. La postal semblava una mica trista i la cal·ligrafia era molt irregular, com si hagués estat embriac o malalt, o més probablement totes dues coses.
—Stan s'enfadarà molt quan sàpiga que he telefonat —va dir Muriel nerviosament—. Potser més valdria que no li diguéssiu res quan el vegeu…
—Potser no el veuré. Potser ni s'ha atansat a San Félice.
—Però ha dit…
—Sí, ho ha dit.
Quinze anys enrera també va dir que se n'anava a fer un curt viatge. Potser ara havia iniciat un altre d'aquests viatges i Muriel, tan ingènua com la Daisy d'aleshores, caminaria amunt i avall dels carrers de la ciutat amb l'esperança de trobar-lo entre una multitud de cares desconegudes; li semblaria entreveure'l en un cotxe que passava a tota velocitat o sorprendre'l al moment que es ficava en un ascensor que ja tancava les portes. Daisy l'havia vist un centenar de vegades, però el cotxe era massa ràpid; el rostre entre la multitud, massa llunyà; la porta de l'ascensor, impossible d'obrir a temps…
—Bé, em sap greu d'haver-vos molestat —repetí Muriel.
—No m'heu molestat. De fet, us agraeixo molt la vostra informació.
—Stan m'ha donat un altre número perquè li hi telefonés en cas de necessitat, el d'un senyor que es diu Pinata. Però no vull parlar amb un desconegut de… bé, d'algunes debilitats seves.
Daisy es preguntà quants desconeguts, al llarg i a l'ample del país, devien estar al corrent de les flaqueses del seu pare i quants d'altres se'n devien estar assabentant en aquell mateix moment.
—Muriel?
—Sí.
—No us preocupeu. Em posaré en contacte amb el senyor Pinata. Si el meu pare és aquí, el trobarà.
—Gràcies —i a la veu de Muriel, hi havia llàgrimes—. Moltes gràcies. Sou una bona noia. Stan sempre ho diu.
—No us prengueu massa seriosament tot el que diu el meu pare.
—Ho diu sincerament. I jo, també. Us agraeixo tant les coses que heu fet per ell! I no em refereixo únicament als diners. El més important és que algú es preocupi per ell.
Oh, sí, me'n preocupo, pensà Daisy amargament mentre penjava. Encara l'estimo després d'haver emprès un viatge de quinze anys. I si és aquí, a ciutat, el trobaré. Arribaré a la porta de l'ascensor abans no es tanqui, el cotxe veloç es veurà aturat per un llum vermell, un policia o una roda desinflada, la cara entre la multitud serà la seva.
El vent bufava més fort i l'aire era ple de remor d'ocells i de fulles que volaven; el soroll de l'arbre del te que fregava la finestra s'assemblava al que farien les urpes d'una dotzena d'animals.
Daisy va asseure's amb el telèfon a les mans, tremolant, com si entre ella i el vent fred no hi hagués cap vidre protector. Gairebé no podia discar el número de Pinata i, quan van dir-li que no hi era, li entraren ganes de cridar a la noia que hi havia a l'altre extrem del fil i d'acusar-la d'ineptitud o de mala voluntat.
Va respirar a fons per tal de recobrar la serenitat.
—Quan l'espereu?
—Aquest és el servei d'abonats absents. Ha deixat dit que tornaria al despatx a les set. De tota manera, abans de tornar, picarà per saber si algú li ha telefonat. Voleu deixar algun missatge?
—Digueu-li que piqui… —es va interrompre, perquè no sabia si seria prudent de deixar-li el seu nom; ell podia telefonar-li en un moment que hi hagués la seva mare o Jim—. Ja el veuré al despatx, a les set.
—Quin nom poso?
—Poseu només que es tracta d'una tomba.
* *
Vergonya… aquest és el meu pa de cada dia. No és estrany que els ossos se'm quedin sense carn
Ja feia una hora que Jim s'esperava al moll quan, a la fi, es presentà Adam Burnett. Venia corrent al llarg de la riba de ciment, movent-se feixugament però sense soroll sobre el seu calçat de lona amb sola de goma.
—Perdona que hagi fet tard. M'han entretingut.
—Ja es veu.
—No t'enfadis, no ho he pogut evitar —es va asseure al costat de Jim, sobre la paret que limitava el mar—. De tota manera, ja no podem sortir. Han posat la boia de perill a l'entrada del port.
—Bé, en aquest cas, em penso que més val que me'n torni a casa.
—Més val que t'esperis una mica.
—Per què?
Tot i que no hi havia ningú prop d'ells, Adam va seguir parlant en veu baixa:
—Fa mitja hora que la senyora Rosario m'ha telefonat. Juanita ha tornat. I, cosa que encara és pitjor, Fielding també.
—El pare de Daisy?
—I el pitjor de tot és que estan junts.
—Però si ni es coneixen!
—Bé, si hem de creure la senyora Rosario, es coneixeran molt de pressa.
—Tot això no té sentit —digué Jim tot estranyat—. Fielding no té res a veure amb… amb les mesures que vam prendre.
—La senyora Rosario sembla creure que tu, o jo, l'hem enviat a espiar-la.
—Fa anys que no he vist Fielding.
—I jo no l'he vist mai. Així li ho he dit, però semblava tota excitada i cap al final de la conversa gairebé parlava incoherentment. Ha insistit perquè jurés per l'ànima del seu germà mort que no tenia res a veure amb l'anada de Fielding a casa seva. —Adam mirà cap a les menudes onades que es multiplicaven sota el vent—. Saps res d'això d'un germà mort?
—No.
—Pel que sembla, es deia Carlos.
—T'acabo de dir que no en sé res.
—Bé, no t'empipis. Només t'ho preguntava.
—M'ho has preguntat dues vegades —digué Jim amb brusquedat—. En sobra una. Tota la meva relació amb la senyora Rosario ha estat breu i impersonal. Ho hauries de saber més bé que ningú.
—Estic segur que la paraula escaient no és impersonal.
—Pel que a mi es refereix, sí. Si la trobava pel carrer, no la coneixeria.
Una embarcació de pesca entrava al port i l'enfonsament de la seva popa i el nombre de gavines que seguien la seva estela d'escuma, tractant de prendre's del bec els trossos de peix, n'indicaven la importància del carregament.
—Què vol, ara? —preguntà Jim—. Més diners?
—No ha dit res de diners. Pel que sembla, hi ha hagut algun acte de violència a casa seva mentre hi era Fielding, però per tot el que he pogut comprendre, no té res a veure amb el nostre assumpte. La senyora Rosario ha perdut la serenitat i necessitava que la tranquil·litzessin.
—Suposo que ho has fet?
—Ben cert. He jurat per la salvació de l'ànima del seu germà. El qual no conec.
—I el qual jo tampoc no conec. I ara ja ho he dit tres vegades. Per què aquesta insistència, Adam?
—No feia més que referir-se a ell i això m'ha encuriosit, res més. Què té a veure un germà mort amb els nostres convenis sobre Juanita?
—És ben clar que aquesta dona és molt inestable.
—D'acord. Però em pregunto fins a quin extrem.
Jim s'aixecà i va estirar-se.
—Bé, us deixo, a tu i les teves preguntes. Me n'he d'anar a casa; Daisy es pensarà que ens hem ofegat.
—No ho crec —va dir Adam prudentment—. Em penso que Daisy no es preocupa de nosaltres.
—Què vols dir, amb això?
—Quan anava a deixar casa m'ha telefonat Ada Fielding. M'ha demanat que et digués que Daisy, dos dies enrera, va llogar un detectiu, un individu que es diu Pinata.
—Déu meu!
—La senyora Fielding opina que hauries de fer alguna cosa.
—Sí, eh? —El rostre de Jim era greu i enfosquit per la preocupació—. Quina mena de cosa?
—Suposo que volia dir que et desfessis d'ell. Després de tot, el pagues tu. —Adam va fer una pausa, observant com l'embarcació de pesca atracava i desitjant de trobar-s'hi a bord—. I encara hi ha més coses, si vols saber-les.
—No n'estic gaire segur.
—De tota manera, més val que escoltis. Daisy s'ha de trobar amb aquest home avui a les set, al seu despatx. Ha promès a la nova dona de Fielding que ella i Pinata el cercarien.
—La nova dona de Fielding? D'on surt, aquesta?
—Estava preocupada per Fielding i ha telefonat a Daisy des de Los Ángeles.
—I què vol dir, tot això?
—Confiava que m'ho explicaries.
Jim va sacsejar la testa.
—No puc. No tinc la més petita idea de la relació que Fielding pugui tenir amb tot això, si n'hi té cap. Pel que fa a la seva dona, fins que Daisy m'ho va dir, ni sabia que existís. És un embolic del diable, t'ho asseguro.
—M'ho assegures, sí.
—Sembla que no em creguis.
—Deixa'm dir-te una cosa. Més val mentir a la pròpia muller que a l'advocat.
—Jo ho faig més bé —digué Jim—, perquè no menteixo ni a l'un ni a l'altre.
—I què me'n dius, d'aquesta noia?
—Quan va passar allò, ho vaig explicar tot a Daisy, sense amagar-li els noms, i s'ho va prendre amb força tranquil·litat. Ara sembla haver-se'n oblidat, però no és culpa meva. Li ho vaig explicar.
—Per què?
—Per què? Perquè era més raonable i més honrós de fer-ho així.
—Pot haver estat una escapatòria honorable —digué Adam amb un somrís una mica misteriós—. Però no era raonable.
—Més tard o més d'hora, ho hauria sabut.
—La teva lògica em recorda la primera vegada que vaig endur-me el meu cunyat amb la barca. Feia molt bon dia i tot anava bé, ens esmunyíem per l'aigua amb tota facilitat, però ell tenia tanta por de naufragar, que va tirar-se a l'aigua i nedà cap a la costa. Ja sé que a tu no t'agrada gaire, de navegar, de manera que potser creus que Tom va fer allò que havia de fer. Però jo no sóc d'aquesta opinió. Va ser una cosa estúpida i perillosa. Li va costar molt d'arribar a terra i, d'altra banda, la barca no va capgirar-se.
—Hauria acabat per esbrinar-ho —repetí Jim.
—Com? La noia se'n va anar de la ciutat i tornà a casar-se. No hi hauria guanyat res, parlant. Pel que fa a la seva mare, jo vaig encarregar-me de tot. El teu nom només va ser esmentat de passada. No vull posar-me en allò que no m'importa —va inclinar-se endavant per tal de treure's una pedra que se li havia ficar a la sabata—, però sovint m'he preguntat per què no em vas permetre de denunciar el cas, sobretot en veure que no tenies la intenció d'amagar-lo a Daisy.
—No em podia permetre l'escàndol.
—Però estic segur que hauríem guanyat.
—Així i tot, hi hauria hagut escàndol. Després, el petit era, i encara és, meu. Volies que em perjurés?
—Naturalment que no. Però estic segur que n'hi hauria hagut prou amb la reputació de la noia per a posar en dubte les seves afirmacions.
—En altres paraules, que t'hauries quedat a la barca fins que s'hagués capgirat.
—No es va capgirar —digué Adam.
—Però aquesta, sí, que hauria naufragat.
—No ho saps, no vas esperar a veure què passaria. Vas tirar-te a l'aigua.
—Bé, ja n'hi ha prou, Adam. Les coses van anar així. I ara ja es tracta d'una cosa vella. Per què n'hem de tornar a parlar?
—Recordes exactament quant de temps fa?
—No. No hi he pensat.
—Fa quatre anys. Per a ser precisos, tot tingué lloc el dia 2 de desembre de l'any 1955. És el dia que vaig pagar a la senyora Rosario per primera vegada, al meu despatx. Ho he comprovat abans de sortir de casa. —Es va cobrir el cap amb la caputxa de la seva jaqueta marinera—. Més val que vagis a casa i parlis amb Daisy.
—Sí, suposo que valdrà més.
—Ja ens veurem, doncs. Em quedaré per assegurar-me que el balandre està ben lligat. No m'agraden aquestes ones tan altes. Lamento que hàgim hagut de renunciar a la nostra sortida.
—Jo, no. No tenia les més petites ganes de navegar.
—Si vols que et digui la veritat, tampoc jo no tenia ganes d'invitar-te.
—De manera que ho ha combinat tot Daisy?
—Sí.
—Es torna molt llesta, aquesta noia —va dir Jim, i sobtadament féu mitja volta i s'allunyà cap a l'aparcament.
Però quan s'enfilava al cotxe no pensava ja en Daisy. Pensava en la barca que no havia naufragat i en l'home que s'havia llançat a l'aigua i gairebé no havia pogut arribar a la costa. Una cosa estúpida i perillosa, segons Adam. De vegades, però, les coses estúpides i perilloses eren necessàries. De vegades la gent no es llançava a l'aigua, sinó que algú els hi empenyia.
Per si algun dels pescadors del moll l'observava, feia veure que s'havia refugiat contra la paret del despatx del director del port per protegir-se del vent. De moment, començà a simular que tenia fred —s'estremia, s'aixecava el coll de l'abric, se fregava les mans—, però al cap d'una estona la simulació es convertí en una cosa real i el fred anà penetrant-li tots els teixits del cos.
Observà els dos homes que parlaven a tocar del parapet que hi havia cinquanta metres més enllà. Semblava com si poguessin estar parlant del temps, però quan Jim s'allunyà sobtadament, amb una brusquedat que suggeria que ell i Adam s'havien discutit, Daisy va comprendre que el motiu de llur conversa havia estat un altre. Va esperar que Jim es fiqués al cotxe i aleshores arrencà a córrer cap a Adam, que, per la passarel·la, se n'anava cap a les embarcacions.
—Adam!
Ell va tombar-se i retornà per la rampa que es balancejava sota l'impuls de les onades.
—Hola, Daisy. Amb una mica més arreplegues Jim. Se n'acaba d'anar.
—Quina llàstima —va dir sense que la seva veu traís que feia molta estona que s'esperava per tal d'evitar el seu marit.
—Encara el podries aconseguir.
—No, és igual.
—M'ha dit que se n'anava a casa.
—Ja el veuré, doncs —digué Daisy—. No ha estat una passejada gaire llarga, oi?
—Ni hem sortit. S'atansa una tempestat i han posat les boies.
—Sí que és llàstima.
—A Jim, no li fa res —va dir Adam secament—. A propòsit, la pròxima vegada que em busquis un company de barca preocupa't que sigui algú afeccionat a la navegació.
—Faré tot el possible. —Daisy es recolzà contra la corda que feia de barana i mirà cap als crancs que s'esmunyien per les roques com si volguessin trobar-ne una de ben segura i ben grossa per a protegir-se de la tempestat que s'atansava—. Què heu fet, doncs, tu i Jim?
—Hem parlat.
—De mi?
—És clar. Sempre parlem de tu. Li pregunto com segueixes i ell m'ho diu.
—Bé, i com segueixo? M'agrada de saber què opina Jim de l'estat de la meva salut física i mental.
El somrís d'Adam era impertorbable.
—Avui sembles una mica guillada. És la meva opinió, no la de Jim.
—T'ha explicat els seus plans per al nostre aniversari?
—Hem discutit moltes…
—Ha planejat grans coses, però se suposa que jo no n'he de saber res.
—Però ho saps.
—Sí. La gent parla. Em cal dir que has guardat molt bé el secret, si tenim en compte que deus haver estat el primer a saber-lo.
—Guardar secrets —va dir Adam fredament—, forma part del meu treball.
—És molt gran, aquesta sorpresa que em prepara?
—Gran, però sense excés.
—I l'estil?
—Molt estilitzat. No cal dir-ho.
—No tens ni la més petita idea de què parlo, oi?
Ell va agafar-la pel braç.
—Anem, prendrem una tassa de cafè al Yacht Club.
—No.
—No cal que em cridis. Què et passa, avui?
—M'alegro que m'ho preguntis. De tota manera, tenia la intenció de dir-t'ho. Avui he trobat unes matrius de talons a la taula del despatx de Jim. Segons he vist, et paga 200 dòlars cada mes.
—I què?
—Ho he preguntat a la meva mare i ella m'ha dit que va comprar-te uns terrenys per construir-hi una torreta per a les vacances. Suposo que mentia.
—Potser sí —digué Adam tot arronsant les espatlles—. O potser es creu que és la veritat.
—Però no l'és, naturalment.
—Naturalment.
—Per a què són aquests diners, Adam?
—Serveixen per a pagar les despeses d'un fill que Jim va tenir amb una altra dona. —Deliberadament, mirava a una altra banda, perquè no volia veure l'expressió sorpresa i adolorida del seu rostre—. Recorda que ja t'ho havia dit.
—El fill de Jim… Sona estrany. Tan estrany… —S'arrapava a la corda de la passarel·la com si tingués por de tirar-se al mar contra la seva voluntat—. Era… un nen o una nena?
—No ho sé.
—No ho saps? No li ho has preguntat mai?
—No serviria de res. Jim tampoc no ho sap.
Daisy va tombar-se cap a Adam i els seus ulls semblaven cecs com si se li hagués format una capa de gel a les parpelles.
—Vols dir que mai no ha vist la criatura?
—No. La noia se'n va anar abans de tenir-la. Jim no n'ha sabut res més.
—Però ella devia escriure-li quan va néixer la criatura…
—Les dues parts van acordar que no establirien cap mena de contacte i que no s'escriurien.
—Però és terrible, això de no veure el propi fill! No puc creure que Jim evadís la seva responsabilitat fins a l'extrem…
—Un moment —la va interrompre Adam—. Jim no va evadir-se de res. De fet, si hagués fet cas del meu consell, fins i tot hauria negat la seva paternitat. La dona en qüestió té molts altres fills la paternitat dels quals no és massa segura. També tenia marit, però aleshores era fora del país. Si hagués demandat Jim, i dubto que hagués tingut el valor de fer-ho, li hauria costat molt de provar els fets. Tal com van anar les coses, Jim va admetre la paternitat sense posar-hi obstacles i van arribar a un acord financer amb la senyora Rosario, la mare de la noia; jo vaig encarregar-me de tot. I ja està.
—I ja està —repetí ella—. Parles com un advocat, Adam, et refereixes a demandes, a acords financers, a reconeixements… Però no dius res de la justícia.
—Em penso que en aquest cas se'n va fer.
—Et sembla que és de justícia que Jim, que tan desesperadament voldria tenir un fill, se separés de la seva carn i de la seva sang?
—Ell ho va combinar tot.
—No m'ho puc creure.
—Pregunta-li-ho.
—No puc creure que cap home, i encara menys Jim, no tingui ganes de veure el seu fill ni que només sigui una vegada.
—Jim va fer el millor que podia fer en aquelles circumstàncies —digué Adam—. I no eren la mena de circumstàncies que tu et penses donada la teva manera sentimental d'enfocar la cosa. No tenia res a veure amb cap sentiment. Jim no s'interessava personalment per la dona, ni ella per ell. La criatura no va ser un producte de l'amor. Si encara viu, i ni Juanita ni la seva mare no tenen cap interès a informar-nos del contrari, és mig mexicà i fill d'una dona mentalment pertorbada…
—Prou. No vull saber res més.
—Cal que et presenti els fets amb tota cruesa, perquè no t'hi entendreixis i no facis cap ximpleria que després podries lamentar.
—Ximpleria?
Adam va tirar-se enrera la caputxa de la jaqueta com si de sobte el dia s'hagués tornat més càlid.
—Crec que has llogat un detectiu per trobar aquesta criatura.
—Saps això de Pinata, doncs?
—Sí.
—I Jim, ho sap també?
—Sí.
—Bé, no em fa res —va dir ella amb indiferència—. T'asseguro que no em fa res. Ja era hora que poséssim les cartes sobre la taula. Però t'equivoques si creus que he acudit als serveis de Pinata per trobar la criatura. Com podia fer-ho, si ni sabia que existia?
—Sí, que ho sabies. T'ho va dir.
—No me'n recordo.
—T'ho va dir.
—Deixa de repetir-ho, com si oblidar fos un pecat cardinal. Molt bé, m'ho va dir. I jo me'n vaig oblidar. No és una mena de cosa que una dona tingui interès a recordar, si es tracta del seu marit.
—Una part de tu mateixa se'n recordava —féu Adam—. El teu somni ho demostra. La data de la teva tomba correspon al dia que vam fer el primer pagament a la senyora Rosario. També és el dia que Juanita se'n va anar d'aquí i, probablement, el dia que Jim t'ho va confessar tot. No?
—No… no ho sé.
—Mira de pensar-hi. On eres aquell dia?
—Treballava. A la clínica.
—I què va passar quan vas plegar?
—Suposo que me'n devia anar a casa.
—Com?
—Duia el cotxe… No, no el duia. —Tornava a mirar cap a l'aigua, com si fos l'obscur i profund pou de la seva memòria—. Jim em va venir a cercar. Quan vaig sortir per la porta de darrera, m'esperava al cotxe. Jo vaig començar a travessar el terreny d'aparcament. Aleshores vaig veure aquella noia que saltava del cotxe de Jim. Ja l'havia vista per la clínica d'altres vegades, era un pacient regular, però mai no m'hi havia fixat gaire. I tampoc no m'hi hauria fixat aleshores si no hagués vist que parlava amb Jim i que tenia un ventre molt gros. Jim va obrir la porta…
—Qui era aquesta noia? —preguntà Daisy.
—Es diu Juanita Garcia.
—Suposo que es deu haver preocupat de reservar un llit a l'hospital.
—Sí; confio que sí.
—Et veus pàl·lid, Jim. Que no et trobes bé?
Ell va agafar-li la mà i la hi va prémer tan fort, que la sang no li hi circulava.
—Escolta'm Daisy. T'estimo. No te n'oblidis, em sents? T'estimo. Promet-me que mai no te n'oblidaràs. Faria qualsevol cosa perquè fossis feliç.
—No les dius sovint, aquestes coses; és com si t'anessis a morir o alguna cosa per l'estil.
—La noia… la criatura… Cal que t'ho digui…
—No ho vull saber. —Es tombà i mirà per la finestra del cotxe, somrient amb el petit somrís que es posava cada matí en aixecar-se i que es treia a la nit, en rentar-se—. Es fa fosc molt aviat, és una llàstima que tots els dies de l'any no siguin tan llargs com a l'estiu.
—Escolta'm, Daisy, no passarà res. No mourà raons, se n'anirà de la ciutat.
—El diari diu que demà hi tornarà a haver neu a les muntanyes.
—Daisy, dóna'm l'oportunitat d'explicar-me…
—Les muntanyes sempre semblen molt més boniques quan tenen una mica de neu…
III. El desconegut
No hi ha res que m'impulsi a viure. Però mentre avanço a través dels dies encadenat en aquest cos moribund, delejo per deslliurar-me'n el temps suficient per a veure-us de nou, a tu i Ada, les meves estimades de sempre.
Ja havien visitat cinc tavernes i Fielding començava a cansar-se d'anar d'un lloc a l'altre. Però Juanita estava disposada a anar-se'n de nou. Seia al caire del seu tamboret, com si esperés que d'un moment a l'altre es dispararia dintre seu un xiulet que li indicaria que era l'hora d'aixecar-se. Aiiifff!
—Però és que no us podeu estar quieta? —preguntà Fielding.
Les copes començaven a pesar-li, no al cap, que sentia meravellosament clar i despert, sinó a les cames, que se li estaven fent velles i pesades i que cada vegada costava més d'arrossegar a través de les portes. Les seves cames tenien ganes d'asseure's i de descansar mentre el seu cap divertia Juanita o el bàrman o la persona que es trobés al seu costat davant el taulell. Cap d'ells no era de la seva mena, és clar. Calia que es posés al nivell llur. Però tots escoltaven, comprenien que era un cavaller de la vella escola.
—Quina vella escola? —preguntà el bàrman, i el seu ull esquerre parpellejà expertament en direcció de Juanita.
—No ho heu comprès, amic —digué Fielding—. No es tracta de cap escola particular. És una manera de parlar.
—Sí, oi?
—Precisament. Parlant de velles escoles, Churchill va anar a Harrow. Sabeu com en diuen, de les persones que han anat a Harrow?
—Suposo que els diuen el mateix nom que a nosaltres.
—No, no, no. En diuen harrovians.
—No!
—És la pura veritat.
—El vostre amic s'està emborratxant —va dir el bàrman a Juanita.
Juanita se'l mirà inexpressivament.
—No, res d'això. Sempre parla així. Ei, Foster, us esteu emborratxant?
—En absolut —contestà Fielding—. Em sento molt en forma. I vós, com us sentiu?
—Em fan mal els peus.
—Traieu-vos les sabates.
Juanita va començar a treure's l'esquerra amb totes dues mans.
—Són d'autèntica pell de serp. Em van costar dinou dòlars.
—Us deuen donar bones propines.
—No. Tinc un oncle que és ric.
Va deixar les afilades sabates de talons d'agulla al seu davant, damunt el taulell. Tenia els peus d'una llargària corrent, però ara les sabates, vistes totes soles, semblaven enormes i deformades com si pertanyessin a algun gegant afeccionat a patir.
La copa de Fielding semblava extraordinàriament petita en comparació a les sabates, i ho féu remarcar al bàrman, el qual demanà a Juanita que es tornés a posar les sabates i deixés de fer ximpleries.
—No en faig cap.
—Quan vinc a beure a la taverna on serviu, no em despullo i deixo la roba al taulell.
—Doncs per què no ho feu? —li preguntà Juanita—. Ens divertiríem. Ja estic veient com la senyora Brewster es posaria blava de tant riure.
—Si voleu despullar-vos, entreu al reservat del fons perquè no us vegi la patrulla de la policia. Els dissabtes a la nit solen passar una desena de vegades.
—No em fan por, els policies.
—No? Voleu saber què va passar l'altre dia a San Francisco? Ho vaig llegir al diari. La noia no feia res, si no era passejar-se amb els peus nus, i la van detenir.
Juanita va dir que no s'ho creia, però va recollir les sabates i la seva copa a mig beure i se n'anà cap al reservat de darrera, seguida de Fielding.
—Apa, acabeu-vos aquesta copa d'una vegada —va dir mentre s'asseia—. Ja estic cansada d'aquest lloc.
—Si acabem d'entrar!
—Hem d'anar a un lloc on ens puguem divertir. Aquí no es diverteix ningú.
—Jo, sí. No sentiu com ric? Ho ho ho! Ha ha ha!
Juanita subjectava la copa amb totes dues mans, com si volgués trencar-la.
—Odio aquesta ciutat. Voldria no haver tornat mai. Voldria trobar-me a mil milions de quilòmetres de distància i que no em calgués veure mai més la vella ni ningú més. Voldria trobar-me en un indret on tothom fos desconegut i ningú no em conegués.
—Aviat ho sabrien tot.
—Com?
—Els ho diríeu vós —féu Fielding—. Com he fet jo. He entrat en un centenar de ciutats com un perfecte desconegut i al cap de cinc minuts ja parlava de mi a la primera persona que se'm posava a tret. No deia la veritat, i potser fins i tot usava un nom fals, però parlava, m'enteneu? I parlar és explicar. De manera que aviat deixeu de ser un desconegut i us cal adreçar-vos a la pròxima ciutat. No feu estupideses. Quedeu-vos aquí, prop del vostre oncle ric.
Juanita deixà escapar una inesperada rialleta.
—No puc quedar-m'hi gaire a prop. És mort.
—De manera que és mort…
—Qualsevol diria que no us creieu que tenia un oncle ric.
—L'havíeu conegut?
—Quan era petita ens va venir a veure. Em va dur un cinturó d'argent, argent de veritat, fet pels indis.
—On vivia?
—A New Mexico. Hi tenia ramats molt importants. Gràcies a això va fer els diners.
No en tenia ni cinc, pensà Fielding, si exceptuem els pocs dòlars que cobrava el dissabte i que el diumenge ja s'havia polit, perquè no podia estar-se de beure com un barril.
—I us va deixar els seus diners?
—Els va deixar a la meva mare, perquè era la seva germana. Cada setmana rep un taló de l'advocat, amb una regularitat cronomètrica… Es veu que hi ha un dipòsit.
—No heu vist mai cap d'aquests talons?
—Veig els diners. La meva mare ara me n'envia cada mes per ajudar-me amb els petits. 200 dòlars —afegí orgullosament—. De manera que si us penseu que em veig obligada a treballar en un cau tan infecte com el Velada, us equivoqueu de mig a mig. Ho faig per distreure'm. És més divertit que d'estar-se tot el dia a casa vigilant un ramat de criatures.
Fielding cada vegada comprenia menys aquella història.
Indicà al bàrman que els tornés a servir mentre es lliurava a tot de càlculs ràpids. Un interès de 200 dòlars mensuals significava un capital d'uns 50.000 dòlars. La darrera vegada que el va veure, Camilla no tenia treball i tractava desesperadament d'aconseguir uns quants diners per vestir-se i alimentar-se. Però no semblava que Juanita estigués mentint. El seu orgull perquè tenia un oncle que havia posseït importants ramats era tan autèntic com l'orgull que li produïa el fet de posseir unes sabates de pell de serp de dinou dòlars. Tot plegat començava a fer mala olor, però Fielding estava segur que si Juanita formava part de la combinació ignorava quin era el seu paper. La noia havia estat utilitzada per algú més intel·ligent i més astut que ella. Però això és ximple, va pensar. Ella rep ets diners, ho ha confessat.
—Com se diu l'advocat?
—Quin advocat?
—El que envia els talons bancaris.
—Per què voleu saber-ho?
—Perquè som amics.
—No ho sé, si ho som —va dir Juanita tot arronsant les espatlles—. Feu moltes preguntes.
—És perquè m'interesso per vós.
—Molta gent s'interessa per mi. Però mai no m'ha servit de res. De tota manera, no sé com se diu.
—Viu a la ciutat?
—Sou sord o què? Us he dit que mai no he vist els talons i que no conec l'advocat. La meva mare m'envia cada mes els diners que cobra del capital del meu oncle.
—Com va morir, ell?
—El van matar.
—Com'voleu dir, el van matar?
La boca de Juanita s'obri en un badall massa ample i massa llarg per a ésser autèntic.
—Per què us obstineu a parlar d'un vell oncle que ja és mort?
—Els oncles morts m'interessen, si són rics.
—No us en toca res.
—Ja ho sé. És simple curiositat. Com va morir?
—Uns quatre anys enrera el va atropellar un cotxe, a New Mexico. —Amb afectat desinterès Juanita es posà a mirar un ramell de roses brutes del paper de la paret. Però Fielding tenia el convenciment que aquell assumpte la intrigava i la interessava molt i que, a despit del seu aparent disgust, tenia ganes de parlar-ne—. Va morir a l'acte, que el sacerdot pogués donar-li l'extremunció. Per això la meva mare sempre té un ciri encès i prega perquè pugui anar al cel. Ja heu vist el ciri, oi?
—Sí.
—És curiós que es preocupi tant d'un germà al qual feia anys que no havia vist. Qualsevol diria que va fer-li una mala passada i ara tracta de fer-se perdonar.
—Si li hagués fet una mala passada, probablement no li hauria deixat els diners, ell.
—Potser no ho sabia. —Allargà el braç i començà a resseguir una de les roses del paper de la paret. La seva ungla va obrir un camí entre la brutícia—. Diríeu que l'única cosa que el fa important és que s'hagi mort i li hagi deixat els diners. Quan era viu, ella ni en parlava.
Tampoc ell no parlava d'ella, pensà Fielding. Només va parlar-ne una vegada, cap al final. «Abans de morir-me, m'agradaria de veure la meva germana Filomena». «No hi pots anar, Curly». «Voldria que resés per mi, és una bona dona». «És una ximpleria d'exposar-te a veure algú. És massa perillós». «No. Cal que li digui adéu». Aleshores ja gairebé no tenia veu per a acomiadar-se de ningú, i encara anava més curt de diners.
—Va fer testament? —preguntà Fielding.
—Mai no l'he vist. Ella diu que sí.
—I no us la creieu?
—No ho sé.
—Quan en vau sentir parlar per primera vegada?
—Un dia, abans del naixement de Paul, ella va anunciar que l'oncle Carl s'havia mort i havia deixat un testament. Si jo feia això i això altre, cobraria 200 dòlars cada mes.
—I què era «això i això altre»?
—Més que res, havia de deixar la ciutat tot seguit i tenir el menut a Los Ángeles. Semblava una mica ximple que s'interessés per la criatura quan mai no havia enviat cap present de Nadal als altres. Quan vaig fer-ho observar a la mare, ella va dir-me que l'oncle volia que el petit nasqués a Los Ángeles perquè també hi havia nascut ell. Per raons sentimentals, doncs.
Va néixer a Arizona, pensà Fielding. M'ho havia dit més d'una dotzena de vegades. Flagstaff, Arizona. I ningú no sap més bé que jo que no va morir en cap accident de cotxe a New Mexico. Va morir aquí, a menys d'un quilòmetre d'aquest indret, amb el seu propi ganivet clavat entre les costelles.
Només en un detall era correcta la història de la noia: Camilla no havia rebut l'extremunció.
—Suposo que devia ser un home molt sentimental —va dir Juanita—. També ho és la meva mare, de vegades. Com aquesta arrel que va agafar-li de voler-me veure de nou quan ja m'havia instal·lat a Los Ángeles i tot començava a anar força bé. Em va escriure una lletra on em deia que es feia vella, que patia del cor, que se sentia molt sola i que volia que vingués a passar una temporada amb ella. Bé, com que Joe acabava de quedar-se sense treball, ens semblà que podíem venir. Devia estar ximple. Encara no feia una hora que era a casa quan ja ens discutíem a crits. Sempre passa el mateix. Em vol al seu costat i al mateix temps em vol ben lluny. Ja em direu com es menja, això! Però aquesta vegada deixaré les coses ben clares. Quan me'n vagi, ja no tornaré mai més.
—De primer, assegureu-vos que us en podreu anar.
—Per què?
—Aneu amb compte.
—Què pot passar?
—Oh, coses… —Li hauria agradat de dir-li la veritat o, si més no, la part que en sabia. Però temia que podia xerrar.
I si xerrava davant segons qui, tots dos podien trobar-se en una situació perillosa. Potser ja hi estava, ella, en perill, però en tot cas no se n'adonava. Encara anava resseguint les roses del paper amb l'ungla, i semblava tan absorta en la seva tasca com un artista o una criatura.
Fielding digué:
—Deixeu-lo estar d'una vegada.
—Què?
—Que deixeu estar el paper tranquil.
—El faig més bonic.
—Sí, ja ho sé, però vull que m'escolteu. M'escolteu?
—És clar que sí.
—He vingut a veure Jim Harker. —S'inclinà sobre la taula i repetí el nom amb tota cura—. Jim Harker.
—I què?
—Us en recordeu, oi?
—Mai no havia sentit dir aquest nom.
—Penseu-hi.
Les seves dues celles se li precipitaren cap al mig del front, com dos animals a punt de barallar-se. Però no acabaren de trobar-se.
—Voldria que la gent es desacostumessin de dir-me que pensi. Ja penso. De pensar és fàcil. L'única cosa difícil és no pensar. Sempre estic pensant, però no puc pensar en Jim Harker si mai no l'he vist ni en sé res. Diable!
Aquest simple mot havia destruït el seu impuls creador i el seu bon humor. Va girar-se d'esquena a la paret i començà a netejar-se les mans amb un tovalló de paper. Després en va fer una bola i la llençà per terra.
El bàrman va sortir de darrera el taulell, cellajunt, com si tingués la intenció de moure-li un escàndol per embrutar l'establiment. Però es limità a dir:
—La senyora Brewster ha telefonat; volia saber si éreu aquí.
El rostre de Juanita mostrà tot seguit aquella dolça expressió que indicava que se sentia interessada.
—Què li heu dit?
—Que si us deixàveu veure ja us diria que li piquéssiu. Que és el que estic fent.
—Gràcies —va dir Juanita sense moure's.
—Li picareu?
—Perquè ho digui a la meva mare? Que us penseu que sóc estúpida?
—Més val que li telefoneu. És al Velada.
—De manera que és al Velada. I jo sóc aquí… com se'n diu, d'aquesta cova?
—El Paraíso.
—El paradís. Fa riure! No us sembla, Foster, que fa riure? Vós i jo som uns estranys al paradís.
El bàrman es girà cap a Fielding. Una de les parpelles se li estremia amb inexpressada irritació.
—Si sou un amic d'ella, més val que la convenceu que parli amb la senyora Brewster. Al Velada hi havia un parell d'homes que la buscaven. Un d'ells és un detectiu privat.
Un detectiu, pensà Fielding. De manera que també Pinata anava darrera l'afer.
No se'n sorprenia massa. Ho mig esperava des que va rebre la carta certificada de Daisy. Pinata era l'únic que sabia que treballava al magatzem. Resultava clar que si Pinata buscava Juanita era perquè Daisy li ho havia encarregat. Però què hi venia a fer, Camilla, en tot això? Fins on podia recordar, aquell nom no havia estat mai pronunciat en presència de Daisy, la qual ni sabia que havia existit.
De sobte, va adonar-se que Juanita i el bàrman se'l miraven com si esperessin una resposta. Però no havia sentit cap pregunta.
—Bé? —féu el barman.
—Bé, què?
—Coneixeu algun detectiu, aquí, a la ciutat?
—No.
—És curiós, perquè també us buscava.
—A mi? No he fet res.
Juanita assegurà cridant que ella tampoc no havia fet res, però cap dels dos homes no en féu esment.
Fielding guerxava cap al bàrman, com si li costés d'enfocar els ulls.
—Heu dit que eren dos homes. Qui era, l'altre?
—Escorcolleu-me.
—Un policia?
—Si ho hagués estat, la senyora Brewster ho hauria dit. Només m'ha dit que era un home alt i de cabells rossos que es captenia d'una manera molt estranya. Un home nerviós, suposo. Coneixeu algú que sigui així?
—Sí, molta gent. —Un d'ells en particular, pensà Fielding. No estava nerviós la darrera vegada que el vaig veure a Chicago, però ara té raons per a estar-ho—. Alguns dels meus millors amics són nerviosos.
—Sí, no m'estranya. —El bàrman adreçà una ràpida ullada a Juanita—. He de tornar al taulell. No digueu que no us he avisat.
Quan se'n va haver anat, Juanita s'inclinà damunt la taula i digué confidencialment:
—Em penso que la senyora Brewster s'ho deu haver inventat tot perquè agafi por i me'n vagi a casa. No crec que cap detectiu ni cap home ros em busquin. Per què m'haurien de buscar?
—Potser us volen fer alguna pregunta.
—Sobre què?
Vacil·là un moment. Volia ajudar la noia perquè fins a cert punt, desconcertadament, li recordava Daisy. Hom diria que un fat pervers havia escollit per víctimes aquelles dues noies que mai no s'havien vist i potser ni es veurien mai, per bé que tinguessin tantes coses en comú. Es compadí d'elles. Però la compassió de Fielding, com la seva amor i àdhuc el seu odi, era una cosa variable, subjecta a canvis de temps, una cosa que es desfeia a l'estiu, que es glaçava a l'hivern i que el vent s'enduia. Només sobrevivia per miracle.
Una prova de la seva sobrevivència era el simple monosíl·lab que pronuncià:
—Paul.
—Paul què?
—El vostre fill.
—I per què m'haurien de fer preguntes sobre ell? És massa petit per a haver-se posat en embolics, només té quatre anys. L'única cosa que pot fer és trencar els vidres d'una finestra o robar algun objecte insignificant.
—No sigueu ingènua.
—Què vol dir, això?
—Innocent.
Els ulls de Juanita s'obriren, ofesos.
—No sóc innocent. Potser sóc totxa, però no sóc innocent.
—Molt bé, deixem-ho córrer.
—No ho vull deixar córrer. Vull saber per què de sobte dos individus s'interessen tant pels meus fills.
—Pels altres, no; només per Paul.
—I per què?
—Em penso que volen saber qui és el seu pare.
—Mira que és cara dura! —exclamà Juanita—. Què n'han de fer?
—No ho sé.
—Tampoc vós no n'heu de fer res, però s'escau que aleshores era casada. Tenia marit.
—Com es deia?
—Pedro Garcia.
—I aquest és el pare de Paul?
Juanita recollí una de les sabates de pell de serp i Fielding pensà que la noia anava a agredir-lo. Però en lloc d'això, es calçà el peu esquerre.
—Per Déu, que no tinc cap obligació de quedar-me aquí perquè m'insulti un pollós imitador del fiscal del districte.
—Ho sento molt. He de fer aquestes preguntes. Us vull ajudar, però també m'he de protegir. Què li va passar, a Garcia?
—Me'n vaig divorciar.
Fielding sabia que això darrer era una mentida deliberada. Dilluns passat, en sortir del despatx de Pinata, se n'havia anat al jutjat a consultar els registres. El divorci, l'havia demanat Garcia; Juanita no s'hi havia oposat ni havia demanat cap compensació econòmica per a ella i els fills, una omissió ben curiosa si les criatures eren de Garcia. Ara, per primer cop, li passà pel cap que potser ni la mateixa Juanita no sabia qui era el pare i que poc se'n preocupava. Podia ésser qualsevol home que hagués conegut en un bar o pel carrer, el mariner d'un vaixell ancorat al port o un aviador de Vandenberg. Els embarassos de Juanita tenien una gran inclinació a ésser atzarosos. Una cosa era segura: el petit Paul no s'assemblava gens a Jim Harker.
Juanita acabà de calçar-se i es posà el portamonedes sota el braç. Semblava disposada a anar-se'n, però no es va moure.
—Què voleu dir, amb això que us heu de protegir?
—Aquell detectiu també em busca.
—És curiós, si hi pensem. Algú deu haver-li dit que estàvem junts.
—Potser la senyora Brewster.
—No —digué amb tota seguretat—. A un detectiu, no li diria ni l'hora que és.
—Doncs només ho sabia ella i la vostra mare.
—Deu ser això, sí! Deu haver-li-ho dit la meva mare.
—Però de primer calia que algú li donés la seva adreça —digué Fielding—. Potser el noi del bar o una de les cambreres.
—No la saben. A aquesta mena de persones, mai no els dic res de meu.
—En un indret o altre ho deu haver esbrinat.
—Molt bé, ho ha esbrinat. I què m'importa? No he fet cap crim. Per què m'he d'escapar?
—És possible —va dir Fielding prudentment— que tingueu part en una cosa que no acabeu de conèixer.
—Quina mena de cosa?
—No us ho puc explicar.
Tampoc no podia explicar-s'ho a ell mateix, perquè al seu coneixement hi havia tot de buits que calia omplir. Quan els hagués omplerts hauria complert amb el seu deure i podria anar-se'n. Ara, la cosa més important era desfer-se de la noia. Era massa conspícua i li calia viatjar ràpidament i sense equipatge i, si no tenia sort, anar-se'n ben lluny.
Sort. Fielding hi creia com alguns homes creuen en Déu, en la pàtria o en llur mare. Tots els seus èxits, els atribuïa a la sort, i a la falta de sort creia que eren deguts els seus infortunis. Cada dia fregava diverses vegades la petita pota de conill que duia penjada a la cadena del rellotge, sempre esperant un miracle del fràgil i ert fragment de pell i os, però sense queixar-se si el miracle no tenia lloc. Era aquesta qualitat de fatalisme que deixava perplexa la seva segona dona i que havia irritat la primera. Ara mateix, per exemple, sabia que estava invitant el desastre amb la mateixa seguretat que sabia que s'anava emborratxant. Acceptava totes dues coses, sobre les quals personalment no tenia cap control. Passés el que passés, fos quina fos la caiguda dels daus o la inclinació de la pilota, tot seria qüestió de sort o de falta de sort. El seu sentit de la responsabilitat no era més agut que el de la pota que duia a la cadena del rellotge.
—Per què no m'ho podeu explicar? —preguntà Juanita.
—Perquè no puc.
—Totes aquestes insinuacions, com si m'haguessin de matar o m'hagués de passar alguna cosa… bé, doncs no m'espanten. Ningú no em vol matar. Llevat de la meva mare i de vegades Joe i potser alguns altres, ningú no m'odia.
—No he dit que us havien de matar.
—Ho semblava, doncs.
—Només us he dit que anéssiu amb compte.
—Com puc anar-hi si no sé què ha de passar? —Va inclinar-se damunt la taula i se'l mirà atentament i sòbriament—. Sabeu què penso? Doncs penso que esteu guillat.
—De manera que aquesta és la vostra opinió?
—N'estic segura.
Fielding no se sentia ofès. De fet, se sentia molt satisfet perquè la sort s'havia fet novament càrrec dels seus afers. En dir-li que era un guillat, la noia acabava de deslliurar-lo de tota responsabilitat envers ella. Ara li seria més fàcil, fins i tot seria inevitable, de fer allò que havia de fer. M'ha dit que era un guillat, de manera que puc prendre-li el cotxe.
El problema immediat era d'obligar-la a allunyar-se de la taula i assegurar-se que deixava el portamonedes amb les claus del vehicle.
De sobte, va dir:
—Més val que piqueu a la senyora Brewster.
—Per què?
—Us interessa saber tot el que sigui possible sobre els dos homes que us buscaven. No cal que digueu res de mi, naturalment.
—No vull parlar-hi. Sempre m'està dient què he de fer.
—Bé, si canvieu de parer… —es va treure una moneda de la butxaca i va deixar-la damunt la taula, al seu davant.
Juanita va mirar-se-la amb un esguard d'infant avariciós.
—No sé què dir-li.
—Deixeu que parli ella.
—Potser tot això dels dos homes és una mentida; potser vol espantar-me perquè me'n vagi a casa.
—No ho crec. Em fa l'efecte que és una bona amiga vostra.
La moneda va fer inclinar la balança. Va apoderar-se'n amb la naturalitat d'una cambrera acostumada a recollir propines.
—Vigileu-me el portamonedes.
—Molt bé.
—Ja torno.
—Sí.
Va balancejar-se cap a la cabina telefònica empresonada en un racó entre el taulell i la porta de la cuina. Fielding esperà tot acariciant la pota de conill amb la mateixa afecció que hauria pogut acariciar una criatura viva. També era una qüestió de sort que Juanita recordés el número del telèfon de la senyora Brewster o que es veiés obligada a consultar-lo a la guia. Si feia això darrer, disposaria de trenta segons o més per a escorcollar el portamonedes, trobar les claus entre les coses de Juanita i desaparèixer porta enllà. Si discava el número directament, es veuria obligat a agafar el portamonedes i a arrencar a córrer amb l'esperança que ni el bàrman ni la mitja dotzena de clients que hi havia no l'aturarien. Allò que hi havia de sentimental en la natura de Fielding, un sentimentalisme que començava a vacil·lar quan bevia una mica i que podia desaparèixer del tot quan estava embriac, el revoltava davant la idea de robar un portamonedes de dona. El cotxe era una cosa diferent. Al llarg de la seva vida havia robat més d'un cotxe i havia enredat encara una quantitat més gran de dones. Però mai no els havia furtat un portamonedes. Després, era perillós: l'objecte era massa gros per a amagar-se'l a la butxaca o sota l'americana. Només semblava haver-hi una altra alternativa: buidar el seu contingut al seient del costat, fora de la vista de la gent del bar, recollir les claus del cotxe i tornar a deixar el portamonedes damunt la taula. Tota l'operació no exigiria més de quatre o cinc segons…
Juanita discava.
El portamonedes era a l'abast de la seva mà, un portamonedes negre i rectangular, de plàstic, amb un tancador d'or i una corretja per a subjectar-lo. El plàstic era tan xarolat, que Fielding s'hi podia veure la cara en miniatura. Semblava curiosament jove, sense arrugues, innocent, ben diferent de la imatge que se li encarava cada matí entre cagarades de mosca, esquitxos de pasta de dents i altres deixalles inidentificables de la vida diària. Aquest rostre del plàstic pertanyia a la seva joventut, de la mateixa manera que la fotografia que hi havia al dormitori de la senyora Rosario pertanyia a la joventut de Camilla. Camilla, pensà, i la ganivetada de dolor que el colpí entre les costelles semblava tan real com la navalla que havia matat el seu amic. Curly i jo tornem a ésser joves. Per a ell ja és tard, però jo encara disposo d'una oportunitat.
Sobtadament i desesperada, desitjà apoderar-se del portamonedes, no pels diners o les claus que contenia, sinó per aquell reflex de la seva cara, tan innocent i intacta, tan jove, preservada en el plàstic i protegida dels pecats del temps.
Va mirar cap a la cabina telefònica. Juanita, amb una ganyota, penjava l'aparell. Pensà que havia perdut l'oportunitat, que ella ja havia telefonat al Velada i li havien dit que la senyora Brewster se n'havia anat. Aleshores va veure que agafava la guia que penjava de la paret i va comprendre que l'aparell comunicava i ella ho aprofitava per a comprovar el número. L'atzar li donava una altra oportunitat.
Tornà a mirar el portamonedes, però ara l'angle de la seva visió era un altre i la imatge que se li encarà era com les imatges que es veuen als miralls distorsionats d'un parc d'atraccions. El front sobresortia cap a la dreta, les mandíbules cap a l'esquerra i entremig hi havia un nas deforme i dos ullets malèvols. Amb un petit crit de ràbia, agafà el portamonedes i el va buidar al seient del costat. Les claus del cotxe eren en una petita cadena separada de les altres claus de Juanita. Se les ficà a la butxaca, s'aixecà i s'allunyà cap a la porta. No va córrer. Calia que tot semblés natural. Era una cosa que havia fet ja centenars de vegades, l'amical «fins després» a la mestressa de la pensió, a l'amo de la botiga de queviures, a l'encarregat de l'hotel o al proveïdor de licors que no tenia la intenció de pagar o de tornar a veure.
En passar per davant del bàrman, somrigué.
—Digueu a Juanita que torno de seguida.
—No heu pagat les copes que us he servit darrerament.
—Ah, no? Perdoneu.
No havia pensat en aquell contratemps, però va seguir somrient mentre s'escurava les butxaques. L'únic senyal de la seva ansietat fou una nerviosa ullada en direcció a la cabina telefònica.
—Teniu.
—Gràcies —va dir el bàrman.
—Juanita parla amb la senyora Brewster. Vaig a donar un tomb per aclarir-me les idees.
—Sí, més val.
—Fins després.
En sortir del bar, Fielding va abandonar tota simulació. Va córrer per la vorera mentre la freda brisa li bufetejava el rostre amb les seves ventoses mans.
En aquell moment encara no sabia exactament què havia de fer. Impulsivament i sense pensar en les conseqüències, s'havia precipitat enmig de quelcom que només comprenia a mitges. Els seus projectes immediats no anaven més enllà d'apoderar-se del cotxe i adreçar-se a casa de Daisy. Era inevitable que allí es trobés amb Ada, i aquesta idea l'excitava. Ara estava perfectament disposat a veure-la i a encarar-s'hi. Si hagués estat sobri, no hauria pogut fer-ho; si hagués estat embriac, li hauria mogut raons i probablement hi hauria hagut una discussió violenta. Però ara, quan es trobava entre els dos estats, se sentia capaç de tractar amb ella, d'encarar-s'hi sense mala fe, de cantor-li les veritats sense crueltat: Ada estimada, em sap greu d'haver-t'ho de dir, però en interès de la justícia em cal insistir que revelis la part que vas jugar en aquesta combinació poc neta…
Ni li semblà irònic allò d'esbossar tot d'observacions sobre la veritat i la justícia quan, de fet, la seva vida havia estat una espècie de marató en el qual la veritat sempre el precedia d'uns quants passos i la justícia el seguia a uns quants metres. Mai no havia pogut aconseguir la primera, i la segona mai no l'havia aconseguit a ell.
El cotxe era al final del bloc, aparcat davant una llarga construcció de fusta amb un rètol mal il·luminat que anunciava les seves funcions: Billar. El rètol, en castellà, donava a entendre que els blancs no hi eren benvinguts. Tot i que el local era ple de gent, la remor que en sortia per la porta oberta era esmorteïda i puntuada pel soroll de les boles que xocaven. A la part de fora hi havia un grup de negres i mexicans, un d'ells amb el tac a la mà. L'usava com un pal de timbal, aixecant-lo i abaixant-lo d'acord amb els ritmes que sentia als ossos o que li omplien el cap.
Quan Fielding s'hi atansà, el xicot va apuntar-lo amb el tac i féu:
—Rat ta ta ta tac! Sou mort.
Si no hagués begut, Fielding podia haver-se sentit una mica intimidat pel grup; embriac, era segur que s'hauria ficat en un embolic. Però ara, entre els dos estats…
—És molt divertit, noi. Hauries de treballar a la televisió.
I passà per davant del xicot amb un somrís i s'adreçà al cotxe.
Al clauer que havia sostret del portamonedes de Juanita, hi havia dues claus, una del portaequipatges i l'altra per a les portes i el motor. Va equivocar-se amb la primera que ficà a la porta. Era un mal començament, empitjorat pel fet que els xicots se'l miraven amb interès, com si sabessin perfectament què intentava de fer i volguessin veure com ho feia i si l'arreplegaven. Després, si hi havia un després, podrien donar una bona descripció d'ell i del cotxe.
O potser Juanita ja havia telefonat a la policia i ara la ràdio donava la seva descripció. Havia confiat en els recels que li inspiraven els servidors de l'ordre, però mai no era possible de preveure què faria la noia.
Dalt al cotxe, va espantar-se en mirar el tauler de comandament. Feia molt de temps que no havia conduït un cotxe, i mai no n'havia vist cap amb tants de botons i commutadors, de manera que ni sabia quin havia d'accionar per encendre els llums. Però fins i tot sense llums, sabia on trobaria l'objecte més important del cotxe, el mig litre de whiski que havia comprat en un dels bars i que després havia amagat sota el seient. L'ampolla gairebé no li havia tocat encara els llavis quan ja començà a sentir l'efecte del seu contingut. De primer experimentà un passatger sentiment de culpabilitat que va convertir-se en un altre de retret; fins que el retret es convertí en desig de venjança i aquesta en poder. Per Déu, que els donaré una lliçó a tots plegats!
En una persona corrent, aquests canvis d'emoció haurien exigit una mica de temps. Però Fielding era com un home que ha estat hipnotitzat amb tanta de freqüència, que n'hi ha prou de fer petar els dits perquè es posi en estat. En tenia prou d'olorar el tap, de moure l'ampolla i, per Déu, que tots aquests presumits i hipòcrites fills de meuca em sentiran!
Un dels negres s'havia atansat al cotxe i, sense interès, donava cops de peu al pneumàtic posterior esquerre, com si només ho fes perquè el pneumàtic era allí per a donar-li puntades de peu i ell no tingués res més a fer.
Fielding cridà a través de la finestra tancada:
—Treu els teus peus negres d'aquest pneumàtic, perdut!
Sabia que aquelles paraules podien posar-lo en un embolic, però una part del seu cervell que encara tenia present el món real li assegurava també que l'insult havia estat esmorteït pel vidre de la finestra i que el vent se l'havia endut.
Va prémer el botó per engegar. El cotxe va fer un parell de salts endavant, el motor callà i aleshores va veure que no havia tret el fre. Va accionar-lo, engegà de nou el motor i mirà per la finestra de darrera per tal d'assegurar-se que no hi havia tràfic pel carrer. No es veia cap cotxe i ja anava a separar-se de la vorera quan va veure que dues Juanites venien corrent per la calçada, nues de peus, accionant els braços com pales de molí de vent i amb les faldilles arremolinades a l'entorn de les cuixes.
La visió d'aquestes dues fúries que s'atansaven l'espantà. Va pitjar l'accelerador que tenia sota el peu dret. El motor roncà i callà de nou, i aleshores va saber que no li quedava altre remei que esperar-se.
Abaixà la finestra i mirà enrera, entretancant els ulls fins que les dues Juanites van unir-se. Des d'una distància de vint-i-cinc metres podia sentir llurs crits. En aquesta banda de ciutat un crit no era interpretat com un senyal d'auxili, si no com una indicació que hi hauria soroll: el grup de negres i mexicans havien desaparegut sense deixar rastre i les portes del billar s'havien tancat com en resposta a una orella electrònica encarregada de captar els senyals de perill. Si es presentava la policia ningú no sabria res d'un lladre de cotxes i d'una dona que cridava.
Fielding consultà el rellotge de bord. Eren dos quarts de set. Encara disposava de molt de temps. L'únic que havia de fer era no perdre el cap, i la noia seria fàcil de manejar. El fet que corregués cap al cotxe indicava que no havia telefonat a la policia. El més important era conservar la tranquil·litat, jugar tancat…
Però a mesura que ella se li atansava, la ràbia li tornava a glatir darrera el front i li explotava darrera els ulls amb tot de llampecs de colors. El rostre de Juanita s'acostava entre els llampecs, solcat de llàgrimes negres, vermell per culpa del fred i de la correguda.
—Vós… fill de meuca… robar-me el cotxe…
—Ara venia a buscar-vos. He dit al bàrman que tornaria.
—Porc…! Mentider!
Fielding allargà la mà i obrí la porta dreta del cotxe.
—Pugeu.
—Avisaré la policia!
—Pugeu.
La repetició d'aquella ordre directa i el fet d'obrir la porta provocaren la mateixa reacció que la presència de la moneda sobre la taula. La moneda era allí perquè la recollís, la porta era aquí perquè hi entrés. Va donar la volta al cotxe mirant fixament l'home assegut darrera el volant, com si temés que podia engegar i passar-li pel damunt.
Pujà al cotxe, encara panteixant per la correguda que havia fet.
—Què podeu dir en defensa vostra, lladre, més que lladre!
—Res que us creguéssiu.
—Digueu que no em creuria res, que…
—Una mica de calma. —Fielding va encendre una cigarreta. La flama del llumí es combinava de tal manera amb els llampecs que s'encenien i apagaven darrera els seus ulls, que ja no sabia del cert quina de les dues llums era real—. Farem un tracte.
—Que fareu un tracte amb mi? N'hi ha per a riure! Teniu una cara més dura que les pedres.
—Voldria que em deixéssiu el cotxe un parell d'hores.
—Ah, sí? I què hi guanyaré, a canvi?
—Una mica d'informació.
—I qui us ha dit que m'interessa la informació que pugui donar-me un vell guillat com vós?
—Sense insultar.
Tot i que no havia aixecat la veu, ella semblà adonar-se de la seva ira i quan tornà a parlar ho féu en termes conciliadors.
—Quina mena d'informació?
—Sobre el vostre oncle ric.
—I quin interès pot tenir, això? Fa anys que és mort i enterrat. Després, com podeu saber alguna cosa d'ell que la mare no m'hagi contat ja?
—No hi ha res de semblant entre allò que us ha contat la vostra mare i el que us contaré jo si voleu fer el tracte. Només m'heu de deixar el cotxe un parell d'hores. Ara us portaré a casa i allí el tornaré quan hagi acabat la feina que he de fer.
Juanita es fregà les galtes amb el dors de la mà i semblà tota sorpresa de trobar-hi llàgrimes, com si ja s'hagués oblidat que havia plorat i per què.
—No vull anar a casa.
—Sí, que ho voleu.
—Per què?
—Perquè teniu ganes de saber per quin motiu la vostra mare us ha estat dient mentides tots aquests anys.
Engegà el cotxe i s'allunyà de la vorada. Juanita semblava massa sorpresa per a protestar.
—Mentir? Que la mare m'ha mentit? Deveu estar ximple. Si és tan pura, que… No us crec, Foster. Em penso que us inventeu tot això perquè us deixi el cotxe.
—No cal que em cregueu. Però pregunteu-li-ho.
—Què li he de preguntar?
—D'on va treure els diners el vostre oncle.
—Tenia ramats.
—Era un vaquer.
—Tenia…
—Només tenia la camisa que portava —digué Fielding— i hi ha deu probabilitats contra una que la robés.
Això no era veritat, però Fielding no ho podia admetre. Calia que seguís creient que Camilla havia estat un mentider, un lladre i un bergant.
Juanita va dir:
—Aleshores, d'on procedeixen els diners que va deixar en capital?
—Això és el que tracto de dir-vos, que no hi ha cap capital.
—Però cobro 200 dòlars cada mes. D'on procedeixen?
—Més val que ho pregunteu a la vostra mare.
—Parleu com si fos una enredaire o alguna cosa per l'estil.
—Ja és això.
En arribar a la cantonada va tombar cap a l'esquerra. No coneixia gaire la ciutat, però durant els seus anys de vagabundeig havia après a orientar-se pertot arreu per tal de tornar sense dificultats a l'hotel o pensió on s'hostatgés. Ara ja ho feia automàticament, com un cec que compta el nombre de passos entre dos indrets.
Juanita era asseguda al caire del seient, tensa i encarcarada, i una de les seves mans premia el portamonedes de plàstic mentre l'altra subjectava les sabates.
—No és una enredaire.
—Pregunteu-li-ho.
—No cal que ho faci. Potser ella i jo no ens entenem massa, però us asseguro que no és una enredaire. Si no és que fa alguna cosa per a algú altre…
—És clar, si no fos això —va dir Fielding blanament.
—Com és possible que sapigueu tantes coses del meu oncle i de la meva mare?
—Camilla i jo vam ser amics.
—Però fins avui no heu conegut la meva mare. —Va fer una pausa per reflexionar-hi una mica—. I a mi mateixa, no em vau veure fins aquell dia que us barallàreu amb Joe.
—Havia sentit parlar de vós.
—On? Com?
Va sentir-se momentàniament temptat de dir-li on i com, de mostrar-li la carta de Daisy que aquell matí havia agafat de la seva maleta. Era aquesta lletra, datada de quatre anys enrera, que l'havia fet anar al Velada amb l'esperança de trobar una noia que es deia Juanita Garcia o, si més no, d'aconseguir alguna informació sobre ella. Era una sort que trobés la noia, però no sabia si era bona o dolenta. Era mala sort que el seu marit es presentés i comencés a moure soroll; això havia pertorbat Fielding, l'havia obligat a renunciar a l'objectiu que el va dur a la ciutat i, molt pitjor encara, havia fet entrar Pinata en escena. Pinata i, després, Camilla. Fielding va tenir una de les sorpreses més grans de la seva vida quan, en mirar al seu entorn, va veure la fotografia de Camilla al dormitori de la senyora Rosario.
En aquell moment ho hauria hagut de deixar córrer tot, va pensar; hauria hagut d'anar-me'n.
Ni ara no sabia per què havia persistit; només s'adonava que la inquietud que li rosegava les entranyes desapareixia quan es posava en un joc perillós, i tant era que es tractés de fer trampes al pòquer o d'estafar una mestressa de pensió, com que la seva pròpia vida, com ara, es trobés en perill de mort.
—No crec que haguéssiu sentit parlar de mi —va dir Juanita, i el seu to de veu donava a entendre que s'ho volia creure, que l'afalagava el pensament que els desconeguts podien reconèixer-la com si fos una estrella de cinema—. Vull dir que no sóc famosa ni res d'això.
—Doncs n'havia sentit parlar.
—Expliqueu-m'ho.
—Una altra vegada.
La idea de mostrar-li la lletra i observar les seves reaccions era agradable al sentit que tenia de la ironia dramàtica. Però les referències que feia a la noia eren poc falagueres i tenia por que podia enrabiar-se de nou. Després, a la seva manera, la carta era molt especial. Era l'única vegada que Daisy havia expressat les seves sinceres i profundes emocions.
Estimat pare, havia escrit.
M'agradaria que avui fossis ací i que poguéssim parlar com solíem fer-ho abans. Parlar a la mare o a Jim no és el mateix. Sempre acaba no com una conversa hauria d'acabar, sinó dient-me que he de fer.
Falta molt poc per Nadal. Sempre m'ha agradat molt aquest temps, per la seva alegria, per les cançons, pels presents que cal desembolicar. Però aquest any no sento res. No hi ha cap alegria en aquesta casa sense infants. I ho dic amb la més amarga ironia. Fa una setmana que vaig saber que una altra dona donarà naixença, o l'ha donada ja, a un fill de Jim. Gairebé em sembla veure't quan llegeixes això i sentir com dius: Però Daisy, estàs segura que és veritat? Sí, n'estic segura. Jim ho ha confessat. I el pitjor de tot és que, per molt que jo sofreixi, Jim sofreix el doble i cap de nosaltres dos no és capaç d'ajudar l'altre. Pobre Jim, tan desesperadament que volia un fill, i no podrà veure aquest. La dona ha abandonat la ciutat i per mitjà d'Adam Burnett, l'advocat de Jim, ha estat convingut que li pagaria una quantitat mensual.
En acabar d'escriure aquesta carta faré tot el possible per oblidar aquestes coses i seguir essent una bona muller per a Jim. La cosa ja no té remei, no puc fer res per canviar-la, de manera que cal que me n'oblidi i que perdoni. El perdó és fàcil, l'oblit pot ésser impossible, però faré tot el que podré. Començaré demà mateix. Aquesta nit em sento com un porc que es rebolca pel seu cóm.
He vist la dona en qüestió diferents vegades. (Com s'amunteguen les ironies, una vegada han començat! És com si es multipliquessin per pròpia generació, com les amebes).
Durant anys ha estat una pacient intermitent de la clínica. Potser Jim la va conèixer allí, un dia que m'esperava. No li ho he preguntat ni ell no m'ho ha dit. Sigui com sigui, es diu Juanita Garcia i treballa de cambrera al Cafè Velada, propietat d'una amiga de la seva mare. És casada i té cinc altres fills. Tampoc no m'ho ha dit, això, Jim. He mirat la seva fitxa a la clínica. També hi he esbrinat altres coses, i si encara no estàs tip d'ironies, empassa't aquesta: la senyora Garcia va ésser detinguda la setmana passada, acusada de negligir els seus fills. Confio que Jim no se n'assabentarà mai, se sentiria encara més desgraciat en pensar en la mena de vida que espera al seu fill.
No he dit res a la meva mare, però sospito que Jim li ha parlat de l'assumpte. Dóna voltes per ací amb aquella expressió de desesperada alegria que sol mostrar en els moments penosos. Com l'any passat, quan vaig descobrir que era estèril i gairebé em féu tornar boja recordant-me els motius de satisfacció que tenia.
Una cosa no puc deixar de preguntar-me: per que m'ha dit la veritat, Jim? La seva confessió no ha alleujat el seu sofriment. De fet, hi ha afegit el meu. Per què no ho callava tot, si no tenia la intenció de tornar a veure la dona o l'infant? Però no vull encaparrar-m'hi. M'he promès que ho oblidaré tot, i vull fer-ho. Cal que ho faci. Resa per mi, pare. I, per favor, contesta'm. Si et plau.
La teva filla que t'estima, Daisy.
No havia contestat aquesta carta. En aquell moment hi havia una dotzena de raons que el privaven de fer-ho, però a mesura que els anys passaren anà oblidant les raons i només restà el fet: no havia contestat la més simple de les demandes. Cada cop que obria la vella maleta, aquell si et plau li saltava als ulls i li colpejava la cara…
Bé, ara la contestava, i en condicions molt més perilloses que si l'hagués contestada aleshores. Era d'una mala sort increïble que la germana a la qual s'havia referit Camilla abans de morir fos la senyora Rosario. I, amb tot, ara Fielding s'adonava que si hagués pensat amb una mica de lògica hauria establert alguna relació entre Camilla per una banda i Juanita per l'altra. La lletra de Daisy era datada el dia 9 de desembre. Deia que feia una setmana que s'havia assabentat del fill que havia de tenir Juanita, i això situava la cosa cap al dia 2. Aquell mateix dia Camilla va morir i Juanita abandonà la ciutat. Una relació entre els dos fets era inevitable. I el punt d'unió devia ésser la senyora Rosario, la qual, darrera els seus crucifixos, verges i sants, semblava tan tortuosa en els seus procediments com el mateix Fielding.
—Pregunteu a la vostra mare —repetí— com va aconseguir aquests diners.
Juanita era tossuda:
—Potser els hi va donar algú.
—Per què?
—Hi ha persones a les quals agrada de donar diners.
—Sí, oi? Bé, confio trobar-ne alguna abans de morir.
Havien arribat a Granada Street. Als dos costats hi havia tot de cotxes aparcats per la nit; en aquella banda de ciutat els garatges eren un luxe.
Fielding recordava la casa, no pel número, sinó pel color rosat. Quan frenà el cotxe s'adonà que un Cadillac nou, blau i blanc, arrencava amb un xiscle dels pneumàtics.
—Tornaré d'aquí a dues hores.
—Més valdrà per a vós.
—Us ho prometo.
—No vull les vostres promeses, vull el meu cotxe.
—El tindreu. D'aquí a dues hores.
No sabia si tornaria al cap de dues hores, de dos dies o mai. Tot era una qüestió de sort.
* *
He vingut per veure't, però em falta el coratge. Per això t'escric, per sentir-me en contacte amb tu ni que sigui per poc de temps, per recordar-me que la mort només serà parcial; tu restaràs, tu seràs la prova que també jo vaig viure. No deixo res més
El Cadillac blau i blanc era tan conspicu a Opal Street com ho havia estat a Granada Street, però no hi havia ningú per a veure-ho. Les voreres s'havien buidat amb les primeres gotes. Jim va aturar els neteja-parabrises, apagà els llums i esperà en l'obscuritat. Tot i que no mirà el seu rellotge ni el rellotge de bord, sabia que faltaven cinc minuts per a les set. Durant aquella setmana de crisi semblava dur un rellotge al seu interior i podia sentir com els segons se n'anaven amb una precisió de mal averany. El temps s'havia convertit en una cosa vivent i que respirava, tan inexorablement lligada a ell com una rèmora al ventre d'un tauró, una cosa que mai no dormia, que mai no afluixava la seva abraçada, de manera que fins i tot quan es despertava enmig de la nit es trobava en condicions de comunicar-li l'hora i el minut exactes.
El despatx de Pinata, a l'altre costat de carrer, estava il·luminat i l'ombra d'un home es passejava amunt i avall per davant de la finestra. Semblant a una onada incontrolable, un odi poderós sorgia del cor de Jim i li enterbolia la raó, esborrava la seva percepció de les coses. L'odi es dividia per igual entre Pinata i Fielding. Odiava Pinata perquè havia posat al descobert l'afer de Carlos Camilla, i Fielding perquè, a la seva manera impulsiva i irresponsable, havia provocat els esdeveniments de la passada setmana. Era el seu cop de telèfon de diumenge, aparentment innocent, que havia donat impuls als somnis de Daisy. Si no fos pel somni, Camilla encara seria mort; Juanita, oblidada, i la senyora Rosario, desconeguda.
Havia fet tot de preguntes a la senyora Fielding sobre el cop de telèfon del seu ex-marit, tractant de fer-li recordar amb tota exactitud les paraules que havia dit aquell vespre, per tal d'esbrinar quins mots podien haver pertorbat Daisy i posat en moviment la cadena de pensaments que menaven al somni.
—Què li has dit, Ada?
—Li he dit que era un número equivocat.
—I què més?
—Que devia ser un borratxo. I Déu sap que això era veritat.
—Deu haver-hi alguna altra cosa.
—Bé, perquè la cosa sonés ben real, li he dit que el borratxo m'anomenà petita…
Petita. Aquella sola paraula podia haver estat la causa del somni i obligar Daisy a recordar aquell dia que volia oblidar, el dia que ell li confessà que Juanita tindria un fill d'ell. De manera que era Fielding, aquell home que no mereixia cap confiança i l'amistat del qual podia ésser tan desastrosa com la seva enemistat, qui ho havia desencadenat tot. Tot de preguntes sense respostes penjaven del cervell de Jim com pots sense nanses. En primer lloc, quins motius havien obligat Fielding a venir a San Félice? Quines eren les seves intencions? On era, ara? Era amb ell, la noia? La senyora Rosario no havia pogut contestar cap d'aquestes preguntes, però n'havia contestada una altra que no li fou preguntada: Fielding havia vist el petit, Paul.
Jim observava els filets de pluja que zigzaguejaven pel parabrisa i pensà en Daisy que, sota la pluja, caminava per Laurel Street amb la intenció de trobar el seu dia perdut, com si fos una cosa que encara seguia a la vella casa. Unes llàgrimes d'amor, de compassió i d'impotència li ompliren els ulls. Ja no podia protegir-la més de temps ni impedir-li de saber aquelles coses del seu pare que la deixarien adolorida per tot el que li restava de vida. Però sabia que havia de seguir provant-ho fins al final. «No podem permetre que ho sàpiga, ara, Jim», li havia dit Ada, i ell havia replicat: «És inevitable». «No, Jim, no ho diguis». «No li hauries d'haver mentit mai, per començar». «Ho vaig fer pel seu bé. Si hagués tingut fills, podien haver estat com ell. El disgust l'hauria matada». «La gent no es mor tan fàcilment».
Ara s'adonava com era de veritat això darrer. Cada dia, cada hora de la setmana passada havia mort un mica, però encara li faltava molt per a morir del tot.
Parpellejà i es fregà els ulls amb els punys com si els castigués perquè havien vist massa, o massa poc, o massa tard. Quan tornà a mirar, Daisy s'atansava pel carrer, mig corrent, els seus cabells negres exposats a la pluja i l'impermeable sense cordar. Semblava excitada i feliç, segura que sota els seus peus no trobaria pedres ni la terra no s'escorreria.
Amb les butxaques plenes de pedres i de terra esmunyedissa, Jim abandonà el cotxe i travessà el carrer, la cara inclinada contra el vent.
—Daisy.
Ella va tenir un sobresalt, com si se li hagués atansat un desconegut. Quan el va reconèixer no digué res, però ell podia veure que la felicitat i l'excitació desapareixien del seu rostre. Era com veure que algú es va dessagnant.
—Daisy?
—M'has seguit, Jim?
—No.
—Però ets aquí.
—Ada m'ha dit que us havíeu de trobar al… al seu despatx. —No volia pronunciar el nom de Pinata. L'ombra que es movia darrera la finestra s'hauria convertit en una cosa massa real—. Et demano que tornis a casa amb mi, Daisy.
—No.
—Si convé discutir, ho faré.
—No serviria de res.
—Però ho he de provar, en benefici teu.
Ella va tombar la cara amb un petit somrís escèptic que no passava d'ésser una ganyota.
—Sembla mentida que la gent sempre estiguin disposats a fer coses en benefici meu, mai en el d'ells.
—Les persones casades tenen coses en comú que no poden ser separades com un parell de tovalloles marcades amb un «seu» i un «seva».
—Aleshores no parlis de fer les coses pel meu bé. Si et refereixes al bé del nostre matrimoni, digues-ho. És clar que ja no sona tan noble, oi?
—No siguis irònica, pel que més vulguis —va dir ell feixugament—. Ens juguem una cosa massa important.
—Què ens juguem?
—No t'adones de la mena de catàstrofe que estàs conjurant sobre el teu cap.
—I tu, te n'adones?
—Sí.
—Explica-m'ho, doncs.
Ell callà.
—Apa, digues-m'ho.
—No puc.
—Veus la teva pròpia muller amenaçada per una catàstrofe, com has dit, i no pots ni explicar-li de què es tracta?
—No.
—Té alguna relació amb l'home que hi ha a la meva tomba?
—No diguis això —féu ell roncament—. No tens cap tomba. Ets viva, tens salut…
—No contestes la meva pregunta sobre Camilla.
—No puc. Afecta massa persones.
Ella aixecà les celles, mig sorpresa, mig irònica.
—Qualsevol diria que hi ha tota una conspiració a la meva esquena.
—El meu deure era protegir-te, i encara ho és. —Va posar-li la mà sobre el braç—. Vine amb mi, Daisy. Ens oblidarem d'aquesta setmana, farem veure que mai no ha existit.
Ella va restar silenciosa sota la pluja sorollosa. En aquell moment hauria estat fàcil de cedir a la pressió de la seva mà, de seguir-lo cap a l'altre costat de carrer i de permetre que la guiés de nou a un món segur. La vida prosseguiria on l'havien deixada; de nou seria dilluns i Jim li llegiria en veu alta les notícies del «Chronicle». Els dies transcorrerien tranquil·lament i, si bé no podia esperar-se'n cap emoció, tampoc no contenien cap amenaça. Però ella temia les nits, el retorn del somni. Tornaria a enfilar-se pel pendís de la badia i trobaria el desconegut sota la creu de la tomba, sota la figuera que guiava els mariners.
—Vine a casa amb mi, Daisy; vine abans no sigui massa tard.
—Ja ho és.
Jim va veure com desapareixia per la porta de la casa. Aleshores travessà el carrer i es ficà al cotxe sense aixecar els ulls cap a l'ombra que hi havia darrera la finestra il·luminada.
La remor de la pluja que queia sobre el sostre de teules era tan forta, que Pinata no va sentir els passos que s'atansaven pel corredor ni els cops que trucaven a la seva porta. Ja passava de les set. S'havia passat tres hores darrera Juanita i Fielding, fins que tots els bars i llurs clients ja li semblaren idèntics. Estava cansat i se sentia irritat, de manera que quan aixecà la mirada i va veure que Daisy era al llindar, digué bruscament:
—Ve tard.
Esperava, i de fet desitjava, que Daisy li contestés malament, perquè això li hauria permès de manifestar la seva ira.
Però ella va limitar-se a mirar-se'l tranquil·lament.
—Sí. M'he trobat amb Jim.
—Jim?
—El meu marit. —Es va asseure i, amb el dors de la mà, va tirar-se enrera els humits cabells que li queien sobre el front—. Volia que me n'anés a casa amb ell.
—I per què no hi a anat?
—Perquè aquesta tarda he descobert una cosa que indica que seguim el bon camí.
—De què es tracta?
—No em serà fàcil ni agradable de dir-li-ho, sobretot això de la noia. Però, és clar, cal que ho sàpiga per a prosseguir. —Va parpellejar unes quantes vegades, però Pinata no sabia si era perquè el llum del sostre la molestava o perquè estava a punt de plorar—. Hi ha alguna relació entre la noia i Camilla. Estic segura que Jim sap de què es tracta, però no ho vol admetre.
—Li ho ha preguntat?
—Sí.
—Ha donat a entendre que coneixia Camilla?
—No, però em penso que sap qui és.
I aleshores, amb naturalitat, va contar-li els esdeveniments de la tarda, el descobriment de les matrius del talonari que Jim tenia a la seva taula despatx, el cop de telèfon de Muriel, la seva conversa amb Adam Burnett al moll i, finalment, el seu encontre amb Jim. L'home va escoltar-la atentament, sense altre comentari que la remor dels seus talons que picaven sobre el pis en el seu anar i venir per l'habitació.
Quan ella va haver acabat, digué:
—Què deia la carta de sobre color rosa que Muriel ha esmentat?
—A jutjar per la data, només podia referir-se a una cosa… a Juanita i al seu fill.
—I és això que l'ha obligat a venir aquí?
—Sí.
—I per què quatre anys després dels fets?
—Potser aleshores no es trobava en situació de fer res —digué ella a la defensiva—. Sé que ho hauria volgut fer.
—Fer què?
—Donar-me suport moral, expressar-me la seva simpatia o, simplement, deixar-me parlar. Em penso que això de no haver pogut venir quan el necessitava l'ha preocupat tots aquests anys. Aleshores, quan a la fi s'ha instal·lat prop d'aquí, a Los Ángeles, s'ha decidit a donar satisfacció a la seva consciència. O a la seva curiositat, no ho sé. És difícil d'explicar les accions del meu pare, sobretot quan ha begut.
Encara són més difícils d'explicar les del teu marit, pensà Pinata. Va aturar-se i recalcà el cos contra la taula, les mans a les butxaques.
—Què opina de la insistència amb què el seu marit pretén que la «protegeix», senyora Harker?
—Sembla que és sincer.
—No ho poso en dubte. Però per què pensa que vostè necessita protecció?
—Per evitar una catàstrofe, diu.
—És una paraula molt forta. Em pregunto si l'emprava en el seu sentit literal.
—Estic segura que sí.
—Ha indicat qui, o què, podria ser la causa d'aquesta catàstrofe?
—Jo —digué Daisy—. Sóc jo qui la conjura.
—Com?
—Pel fet de persistir en aquesta investigació.
—Suposem que no persistís…
—Si me n'anés a casa com una bona noia i no fes massa preguntes ni escoltés tot el que diuen, presumiblement evitaria la catàstrofe i viuria sempre feliç. Bé, no sóc ja una bona noia i no tinc prou confiança en la meva mare o en Jim per a permetre que decideixin què em cal fer.
Havia parlat molt ràpidament, com si tingués por de canviar d'opinió abans de dir tot el que volia dir. Ell va adonar-se de la temptació que experimentava de tornar-se'n a casa i reprendre la seva vida normal, i mentre per una banda admirava el seu coratge, per l'altra dubtava de la validesa de les raons que el sostenien. Torna, petita, torna al Capdamunt, a la copa daurada i al príncep ben plantat. El món real és un indret massa dur per a les noies de trenta anys que van darrera una catàstrofe.
—Ja sé què pensa —digué la noia, cellajunta—. Se li veu a la cara.
Ell va sentir que la sang li pujava pel coll, cap a les orelles i les galtes.
—De manera que sap llegir les cares, senyora Harker?
—Quan són tan clares com la seva, sí.
—No n'estigui tan segura. Podria ser que tingués més d'una màscara.
—En tot cas, són de cel·lofana.
—Perdem el temps —va dir ell bruscament—. Més val que ens n'anem a casa la senyora Rosario i que aclarim uns…
—Per què se sent tan amoïnat, quan parlo d'alguna cosa una mica personal?
Ell va mirar-la un moment en silenci. Després va dir amb freda deliberació:
—Deixem-ho córrer, petita Daisy.
Havia tingut intenció d'impressionar-la, però ella només semblava encuriosida.
—Per què em diu petita?
—Era una altra manera de dir-li: no conjuri dues catàstrofes.
—No comprenc què vol dir.
—No? Molt bé. —Recollí l'impermeable de la seva cadira giratòria—. Anem?
—No, fins que m'expliqui què volia dir.
—Provi de llegir de nou la meva cara.
—No puc. Sembla enfadat.
—Sap que és un veritable geni, en això de llegir cares, senyora Harker? Estic enfadat.
—Per què?
—Diguem que sóc irritable de mena.
—No és una resposta pertinent.
—Molt bé. Diguem, doncs, que també jo tinc els meus somnis. Però no somnio en morts, sinó en persones vives. I de vegades fan tot de coses agradablement animades, i de vegades vostè és una d'elles. Si fos més explícit faltaria a les regles de la cortesia i ni vostè ni jo no volem que això passi, oi?
Ella girà la cara, les mandíbules ben serrades.
—Oi? —insistí ell.
—No.
—Bé, deixem-ho així. I que els somnis se'n vagin al diable. —S'adreçà a la porta, l'obrí i mirà impacientment enrera perquè ella no s'havia aixecat—. No vol venir?
—No ho sé.
—Em sap greu d'haver-la espantada.
—No… no estic espantada —però s'encongí sota l'impermeable, com si s'hagués fet més petita durant el temporal de veritat que s'havia desencadenat a l'altre costat de la finestra o en el curs de la tempesta encara més violenta que tenia lloc dintre seu—. No estic espantada —va repetir—. Però no sé què m'espera.
—Ningú no ho sap.
—Jo solia saber-ho. Ara no puc veure cap on vaig.
—Aleshores més val que giri cua. —A la seva veu, hi havia un sentit de finalitat. Era com si s'haguessin trobat, s'haguessin unit i s'haguessin separat en l'espai d'uns quants segons, i ara ell sabia que aquests segons se n'havien anat per sempre, sense esperança de retorn—. L'acompanyaré a casa, Daisy.
—No.
—Sí. El paper de bona noia li va més bé que aquest. No escoltar massa i no veure gaire coses. I tot anirà bé.
Ella plorava, sostenint la màniga del seu impermeable contra la cara. Ell mirà cap a l'altra banda i fixà els ulls en una taca inidentificable que hi havia a la paret. Aquella taca ja hi era quan ell havia llogat el despatx i seguiria essent-hi quan se n'anés. Tres capes de pintura no havien pogut esborrar-la i, als ulls de Pinata, s'havia convertit en un símbol de la persistència.
—I tot anirà bé —va repetir—. Tornar a casa pot ser molt més fàcil que no es pensa. La setmana passada ha estat com… bé, com un viatge que tots dos hem fet fora de la realitat. Ara el viatge s'ha acabat. Ha arribat l'hora d'abandonar el vaixell, l'avió o el que sigui.
—No.
Pinata desvià els ulls de la paret per mirar-la, però la noia encara amagava la cara darrera la màniga del seu impermeable.
—Daisy, pel que més vulgui, és que no s'adona que és impossible? El seu lloc no és en aquesta banda de ciutat, ni en aquest carrer, ni en aquest despatx.
—Ni el de vostè.
—La diferència és que jo ja sóc aquí. I m'hi quedo. Comprèn què vull dir?
—No.
—Només puc oferir-li un nom que no és el meu, unes entrades econòmiques molt magres i, en el millor dels casos, francament mediocres, i una casa amb goteres. No és gran cosa.
—I si fos precisament el que desitjo? Seria suficient, oi?
Parlava amb una tossuda dignitat que a ell li semblà colpidora i ensems exasperadora.
—Daisy, per Déu, escolta'm. No t'adones que ni sé qui eren els meus pares ni la raça a la qual pertanyo?
—M'és igual.
—Però no a la teva mare.
—La meva mare sempre s'ha preocupat d'una sèrie de coses equivocades.
—Potser no ho són.
—Per què fas tot el possible per desfer-te de mi, Steve?
Mai no l'havia anomenat pel seu nom de fonts i, en sentir-lo dels seus llavis, Pinata va comprendre per primera vegada que aquell nom era definitivament i veritablement seu, no una cosa prestada per un sacerdot de la parròquia i rematada per una mare superiora. Fins i tot si no tornava a veure Daisy, li agrairia sempre aquest moment que li permetia d'assegurar-se de la seva identitat.
Daisy s'eixugava els ulls amb un mocador. Tenia les parpelles una mica vermelles, però no se li havien inflat, i va preguntar-se si una emoció realment forta podia haver ocasionat aquella delicada ploranera. Potser tot plegat no eren més que les llàgrimes d'un infant al qual refusen una joguina o un gelat.
Va dir amb precaució:
—Més val que aquest vespre no tornem a parlar de tot això, Daisy. T'acompanyaré al cotxe.
—Vull venir amb tu.
—Em fas les coses difícils. No puc obligar-te a anar a casa i tampoc no puc deixar-te sola aquí, ni que sigui amb la porta tancada.
—Per què segueixes referint-te a aquesta part de ciutat com si fos una sucursal de l'infern?
—Ho és.
—Vinc amb tu —va tornar a dir ella.
—A casa la senyora Rosario?
—Si hi vas, sí.
—Potser hi trobarem Juanita. I el petit.
Un espasme de dolor li pinçà la boca, però va dir:
—Potser cal que m'hi trobi per a acabar la meva creixença i convertir-me en una dona gran.
* *
Records… Com abans de la teva naixença, plorava dia darrera dia, fins a l'extrem que m'hauria agradat de trobar una manera d'utilitzar totes aquestes llàgrimes per a regar la nostra eixuta i polsosa terra
Havia dut els petits a casa els Brewster i els hi havia deixats sense cap mena d'explicació; el senyor Brewster, que era un invàlid al qual agradava de tenir companyia mentre contemplava la televisió, tampoc no n'havia demanat cap. De retorn, havia evitat els carrrers ben il·luminats i s'havia esmunyit per entre els patis posteriors de les cases i els carrerons, tota ella encongida sota el seu paraigua com un gnom que surt a fer les seves correries nocturnes. No temia l'obscuritat ni allò que la fosca contenia. Sabia que la majoria de veïns li tenien una mica de por degut als ciris que cremava i a les hores que es passava a l'església.
Les primes parets de la pobresa amagaven pocs secrets. Abans d'arribar al porxo de casa seva va poder sentir com Juanita es movia pel pis com si cerqués alguna cosa. La senyora Rosario va espolsar l'aigua del seu paraigua i es va treure l'humit abric tot pensant: Potser s'ha ficat al cap que l'espio de nou i em cerca fins i tot en aquells indrets on no podria amagar-me ni que fos un nan. Cal que corri…
Però no podia córrer. Sentia una gran debilitat als braços i a les cames i, des de l'escena que aquella tarda havia tingut amb Juanita, experimentava un dolor a l'estómac que no empitjorava però tampoc no cedia. Quan havia donat de sopar als petits, ella no havia menjat res; només begut una mica de llimonada i te anisat.
Entrà silenciosament a la casa i se n'anà a penjar l'abric al seu dormitori. Amb l'ajuda de Pedro havia tret el que restava de porta i ho havien dut al pati posterior, on es quedaria amb altres peces avariades de la seva vida que s'ennegrien amb el fred de l'hivern i s'emblanquien amb la calor de l'estiu. La setmana entrant ella i Pedro anirien al magatzem dels enderrocs i cercarien una altra porta fins que en trobessin una d'escaient. La polirien amb paper de vidre i després la pintarien…
«La setmana entrant», va dir en veu alta com si prometés de millorar les coses a algú que l'havia acusada de deixadesa. Però el pensament d'anar al magatzem de les desferres, del paper de vidre que grataria la fusta i de l'olor de la pintura, augmentà el seu mareig. «O potser l'altra setmana, quan em trobi més bé».
Fins i tot sense la porta, el dormitori era el seu santuari, l'únic indret on podia estar sola amb el seu dolor i el seu sentit de culpabilitat. El ciri que cremava davant Camilla ja s'havia consumit. Va posar-n'hi un altre i el va encendre, tot adreçant-se al difunt amb el llenguatge que utilitzaven quan eren petits:
«Ho sento, Carlos, germanet meu. Volia que es fes justícia, però em calia pensar en la meva Juanita. Aquella mateixa setmana que tu vas venir, a ella la van tornar a detenir, i per això sabia que a partir d'aquell moment no podria fer un pas sense que la vigilessin; ni la clínica ni la policia ni el Departament de provació no l'haurien deixada en pau. Calia que la fes marxar a un indret on pogués començar de nou i refer la seva vida. Sóc una dona, una mare. Fora de mi, ningú no es preocupa per la meva Juanita que, en néixer, fou maleïda pel mal ull de la curandera que es feia passar per una infermera de l'hospital. No vaig quedar-me ni cinc cèntims, Carlos».
Cada nit explicava a Carlos què havia passat, cada nit el seu estàtic somrís semblava indicar que no se la creia, cosa que obligava la dona a persistir, a mirar de convèncer-lo que havia fet les coses sense cap mala intenció.
«Ja sé que no vas matar-te tu mateix, germanet meu. Aquella nit, quan vas venir a casa, vaig sentir com telefonaves a la dona i li donaves una cita. Vaig sentir que li demanaves diners, i sabia que això era una equivocació, com ho és sempre de demanar diners a la gent rica; més val demanar-ne als pobres. Temia per tu, Carlos. Et veies tan estrany i no volies dir-me res, llevat que no m'amoïnés i que resés per la teva ànima…».
«Quan arribà l'hora de trobar-te amb ella, vaig baixar a la jungla al llarg de les vies del ferrocarril. Em vaig perdre, de primer no et podia trobar. Però aleshores vaig veure el cotxe, un cotxe gran i nou, i vaig saber que era el seu. Un moment després, ella va sortir d'entre els arbustos i va córrer cap al cotxe, molt de pressa, com si s'escapés. Quan vaig arribar als arbustos, tu ja eres mort, amb el ganivet ben clavat, i vaig saber que ho havia fet ella. Vaig agenollar-me al teu costat i et vaig pregar que tornessis a la vida, Carlos, però no em vas voler escoltar. Vaig tornar a casa i vaig encendre un ciri per tu. Encara crema, i que Déu tingui la teva ànima».
Recordava d'haver-se agenollat a les fosques davant la petita urna i pregat per saber què havia de fer. No podia confiar ni en Juanita ni en la senyora Brewster, perquè cap d'elles no li hauria guardat el secret. I tampoc no podia acudir a la policia, perquè aquesta era enemiga de Juanita i, per tant, també d'ella. Fins i tot podien arribar a creure que mentia sobre la dona del cotxe verd per tal de protegir la seva filla.
Va pregar i, a mesura que pregava, un pensament anà creixent en la seva ment, un pensament que anà desenvolupant-se fins a fer desaparèixer tots els altres: calia protegir Juanita i el seu fill encara no nat, i ella era l'única que podia fer-ho. Va telefonar a la dona, de la qual únicament coneixia el nom, la forma de l'ombra i el color del cotxe…
«És una cosa molt perillosa, Carlos, de demanar diners a les persones riques, i com que sabia el que t'havia fet a tu, temia per la meva vida. Però ella encara tenia més por, perquè tenia més coses per perdre. No vaig dir-li el meu nom ni on vivia, solament que havia passat pels arbustos i que l'havia vista córrer cap al cotxe. Vaig dir-li que no volia veure'm en complicacions, que era una dona pobra, però que mai no hauria demanat diners per a mi, que els volia per a Juanita i el seu fill que no tindria pare. Em preguntà si havia parlat de tu amb algú altre, i vaig contestar-li que no, cosa que era veritat. Aleshores em digué que si li donava el número del meu telèfon em picaria més tard, perquè li calia consultar amb algú. Quan tornà a picar, em digué que es faria càrrec de la meva filla i de la seva criatura. De tu, no en va parlar, Carlos, ni va discutir sobre la quantitat ni m'acusà de xantatge. Només va dir això: “m'agradaria de fer-me càrrec de la vostra filla i de la seva criatura”. Em donà l'adreça d'un despatx al qual calia que em personés l'endemà a dos quarts d'una del migdia. Quan vaig acudir-hi, de primer vaig pensar que es tractava d'una trampa, perquè ella no hi era; només hi havia un xicot alt i ros i, naturalment, un advocat. Ningú no va dir res de tu, ningú no pronuncià el teu nom, Carlos. Era com si mai no haguessis viscut…».
Amb un gemec, va allunyar-se de la fotografia, perquè un altre espasme de nàusea li recargolava l'estómac. La llimonada i el te anisat no li havien servit de res, tot i que es tractava d'una recepta que provenia de la seva àvia i que fins aleshores mai no havia fallat. Amb les dues mans premudes contra l'estómac, va córrer cap a la cuina amb la intenció de beure una mica de la medecina que el metge havia receptat per als ardors intestinals de Rita. El flascó encara s'havia d'obrir; la senyora Rosario tractava els ardors de la criatura amb pols de fulles d'heura barrejada amb porc salat.
S'havia concentrat en tanta manera en les seves maniobres i en el seu mal, que no va adonar-se de la presència de Juanita al costat de l'estufa fins que la noia digué:
—Bé, ja heu acabat de parlar amb vós mateixa?
—Jo no…
—Tinc orelles. He sentit que mormolàveu i grinyolàveu com si fóssiu boja.
La senyora Rosario va asseure's tota recargolada al costat de la taula de la cuina. A despit del dolor que s'arrossegava per dintre seu com si fos una cosa viva proveïda de cames cruels i de braços sense pietat, sabia que ara havia de parlar a Juanita. El senyor Harker l'havia avisada, estava molt indignat que hagués deixat tornar la noia a la ciutat.
L'habitació era calenta i hi faltava aire. Juanita havia encès el fogó per fer-se una mica de sopar i no havia obert la finestra com era la seva obligació. La senyora Rosario s'arrossegà fins a la finestra i l'obrí tot inhalant una glopada d'aire fresc.
—On són els meus fills? —preguntà Juanita—. Què n'heu fet?
—Són a casa els Brewster.
—Per què no els heu posats a dormir?
—Perquè no volia que sentissin el que t'he de dir. —La senyora Rosario retornà al costat de la taula, i s'obligà a seure ben tibada, perquè sabia que de vegades una mostra de flaquesa per part seva tenia molt mals efectes en Juanita—. On és l'home que anava amb tu?
—Tenia uns assumptes pendents, però tornarà.
—Aquí?
—Per què no?
—No el deixis entrar. És un home dolent. Diu mentides. Fins i tot ha mentit en el seu nom, que no és Foster, sinó Fielding.
Juanita amagà la seva preocupació darrera un arronsament d'espatlles.
—I què? M'és igual…
—No li has dit res?
—És clar que sí. Li he dit que em feien mal els peus i ell m'ha contestat que em desfés de les sabates. De manera que…
—No és el moment més oportú per a les insolències.
L'esforç que havia de fer per mantenir-se tibada havia convertit la veu de la senyora Rosario en un mormol, però fins i tot aquest mormol duia el seu fibló.
Juanita se n'adonà i va sentir-se molestada. Tenia por d'aquella vella que podia invocar sants i dimonis contra seu, i el seu temor era augmentat pel fet que sabia que havia parlat massa, i massa lliurement, amb Fielding.
—No li he dit res, us ho asseguro.
—T'ha fet cap pregunta sobre l'oncle Carlos?
—No.
—O sobre Paul?
—Tampoc.
—Juanita, escolta'm… cal que ara em diguis la veritat.
—Ho juro per la Verge.
—Què jures?
El rostre de Juanita era mancat de tota expressió.
—El que vulgueu.
—Em tens por, Juanita? Tens por de dir la veritat? Potser la beguda t'ha fet oblidar allò que t'havia dit.
—No he dit ni una paraula.
—No has dit res de Paul ni de Carlos?
—Ho juro per la Verge.
Els llavis de la senyora Rosario es van moure silenciosament mentre inclinava el cap i se senyava. Aquell gest familiar desvetllava tot de records penosos en el cervell de Juanita, records que es precipitaven com un corrent de grava que cobria la seva por amb pols i soroll.
—Em tracteu de mentidera, vella bruixa?
—Xit! No cridis. Algú podria…
—Tant me fa. No tinc res a amagar. Vós no podeu dir el mateix.
—Si et plau… Parlem amb tranquil·litat…
—Tot i els tips que us feu de parlar i d'implorar a Déu, no sou millor que els altres, oi?
—No. No sóc millor que els altres.
La forta i rasposa riallada de Juanita omplí la petita habitació.
—Bé, és la primera vegada que em doneu la raó en tota la vostra maleïda vida.
—Calla un moment i escolta'm —digué la senyora Rosario—. Seu al meu costat.
—També puc escoltar dreta.
—El senyor Harker ha vingut encara no fa mitja hora.
Juanita recordava vagament que Fielding havia pronunciat aquell nom. Aleshores no li havia dit res, i ara seguia essent-li desconegut.
—I quina relació té això amb mi?
—El senyor Harker és el pare de Paul.
—Esteu folla? Mai no he sentit parlar de ningú que es digués Harker.
—En sents parlar ara. És el pare de Paul.
—Per Déu, què intenteu, provar que sóc tan desgraciada que no puc ni recordar el pare dels meus fills? Voleu que em tanquin per tal de guardar per a vós els diners del dipòsit que hi ha al banc?
—Mai no n'hi ha hagut cap —va dir la senyora Rosario sense aixecar la veu—. Carlos era pobre.
—Per què em vau mentir?
—Calia que ho fes. Si haguessis parlat del senyor Harker amb algú els diners s'haurien acabat.
—Com podia parlar-ne a qui fos si ni el conec?
Juanita colpejà la taula amb el puny i el saler va fer un petit salt, va caure de costat i començà a vessar-se.
Ràpidament, la senyora Rosario recollí una mica de sal i se la ficà sota la llengua per tal de prevenir la mala sort que entrava en una casa on malversaven les coses.
—Si et plau; no vull violències.
—Doncs contesteu-me.
—El senyor Harker paga una pensió per a Paul perquè és el seu pare.
—No ho és.
—Cal que diguis que sí, tant si te'n recordes com si no te'n recordes.
—No ho diré. No és veritat.
La veu de la senyora Rosario s'anava enfilant com si volgués competir amb la de Juanita.
—Cal que facis el que et dic, sense discutir-ho.
—Us penseu que no puc recordar el pare de Paul? Era un aviador i el van enviar a Corea. Li vaig escriure. Ens hauríem casat si no hagués hagut de marxar.
—No, no! M'has d'escoltar. El senyor Harker…
—Mai no he sentit parlar de cap Harker. Mai de la meva vida, em sentiu?
—Xiiit…! —El rostre de la senyora Rosario s'havia tornat gris i els seus ulls, enfosquits per la por, eren fits en la porta de darrera—. Hi ha algú al porxo —va dir amb un murmuri ple d'urgència—. Ràpid, tanca la porta amb pany i clau, i la finestra.
—No he d'amagar res. Per què he de tancar?
—És que mai no has de fer cas de la teva mare? És que mai no reconeixeràs tot el que he fet per tu, com t'he estimat?
Allargà el braç per tal de tocar les mans de Juanita, però la noia va retrocedir amb un sospir de menyspreu i desconfiança, i s'adreçà a la porta.
Va obrir-la. Al llindar hi havia un home i, darrera seu, al capdavall de les escales del porxo, la cara dissimulada per les ombres, es veia una dona.
L'home, un desconegut per a Juanita, es va excusar educadament:
—He picat a la porta de davant, però com que no m'ha contestat ningú, he donat la volta…
—I bé?
—Em dic Steve Pinata. Si no us fa res, m'agradaria de…
—No us conec.
—La vostra mare, sí.
—És un detectiu —digué la senyora Rosario obtusament—. No li diguis res.
—He dut la senyora Harker amb mi, senyora Rosario. Li agradaria de parlar amb vostè d'un assumpte que la interessa molt. Podem entrar?
—Vagin-se'n. No puc parlar amb ningú. Estic malalta.
Pinata va comprendre que, a jutjar pel seu color i per la seva respiració penosa, la dona deia la veritat.
—Permeti que avisi un metge, senyora Rosario.
—No. Deixi'm sola. La meva filla i jo teníem… una petita discussió. No és assumpte seu.
—A jutjar per tot el que he pogut sentir, és assumpte de la senyora Harker.
—Que parli amb el seu marit, doncs, però no amb mi. No puc dir-li… res.
—Aleshores molt em temo que ho hauré de preguntar a Juanita.
—No, no! Juanita és innocent. No sap res, ella.
Servint-se de la taula, la senyora Rosario provà d'incorporar-se, però tornà a deixar-se caure sobre la cadira amb un sospir exhaust. Pinata travessà l'habitació per tal de subjectar-la pel braç.
—Permeti que l'ajudi.
—No.
—Més val que s'ajegui mentre aviso el metge.
—No. Un sacerdot… el pare Salvadore…
—Molt bé, un sacerdot. La senyora Harker i jo l'acompanyarem al seu dormitori i enviarem a cercar el pare Salvadore.
Indicà a Daisy que entrés a la casa i ella pujà els graons del porxo.
Fins aleshores Juanita havia restat al costat de la porta oberta, inexpressiva, com si allò que s'esdevenia no fos qüestió seva ni la interessés. Però quan Daisy penetrà al cercle de llum, la noia la va reconèixer i deixà escapar un petit gemec.
En castellà, començà a cridar a la seva mare:
—És la dona que veia a la clínica. Ha vingut a endur-se'm. No li ho deixeu fer. Prometo que seré bona noia. Us prometo que us compraré un crucifix nou, aniré a missa i em confessaré i que mai més no trencaré res. No deixeu que se m'endugui!
—Tranquil·litzeu-vos —digué Pinata—. La senyora Harker ja fa anys que no té cap relació amb la clínica. I ara escolteu-me. La vostra mare sembla molt malalta. Hauria d'anar a l'hospital. Voldria que vós i la senyora Harker us quedéssiu amb ella mentre aviso una ambulància.
En sentir la paraula ambulància, la senyora Rosario tornà a intentar de posar-se dempeus. Aquest cop va caure sobre la taula. La taula s'inclinà i ella va caure lentament i graciosa per terra. Immediatament, la cara començà a enfosquir-se-li. Inclinat al seu damunt, Pinata li cercà un pols introbable.
Juanita mirava cap a la seva mare caiguda, els punys tancats contra les galtes en un gest infantil de temor.
—Es veu tan estranya…
Daisy posà la mà sobre l'espatlla de Juanita.
—Més val que anem a l'altra habitació.
—Però per què es veu tan fosca, com un negre?
—El senyor Pinata avisarà una ambulància. No podem fer res més.
—No és morta, oi? No pot ser que sigui morta.
—No ho sé. Nosaltres…
—Déu meu, si s'ha mort em donaran la culpa a mi!
—No, no ho faran —digué Daisy—. La gent es mor. No serveix de res, de culpar ningú.
—Diran que és culpa meva perquè no me li portava bé i li he trencat el crucifix i la porta…
—Ningú no us culparà —repetí Daisy—. Veniu amb mi.
Únicament el fet de concentrar-se en Juanita permetia a Daisy de conservar el seu control. Acompanyà Juanita cap a l'habitació de davant i tancà la porta. Allí, entre urnes i verges i crucifixos, la mort semblava més real que en presència de la mateixa morta. Era com si l'habitació hagués estat esperant que algú s'hi morís.
Les dues dones van asseure's sobre el llit, on restaren incòmodament silencioses com invitats que esperen que la distreta mestressa de la casa els presenti.
—No sé què volia dir —féu Juanita a la fi, i la seva veu era aguda i desesperada—. No ho sé, de veritat. Em digué que mentís i jo no vull fer-ho. Mai no he conegut cap senyor Harker.
—És el meu marit.
—Molt bé, doncs. Pregunti-li-ho. Li dirà la veritat.
—Ja me la va dir.
—Quan?
—Fa quatre anys —digué Daisy—. Abans que nasqués el vostre fill.
—Què va dir?
—Que era el pare de la criatura.
—Deu ser ximple. —Tancava els punys amb tanta força, que els amples i plans polzes gairebé cobrien els nusets—. Tots plegats deveu estar ximples! No conec cap senyor Harker.
—Vaig veure-us saltar del seu cotxe aparcat al costat de la clínica, poc abans de néixer el vostre fill.
—Potser m'invità a pujar. Molta gent ho fan quan estic prenyada. No puc recordar-me de tots. Potser era un d'aquests. O potser vostè va veure una altra noia.
—Éreu vós.
—Molt bé, la boja sóc jo. No és això que vol? Potser em vindran a buscar i em tancaran en algun lloc.
—No passarà res d'això —digué Daisy.
—Potser valdria més que ho fessin. No comprenc res del que passa. Com això del meu oncle Carlos i els diners… diu que la mare mentia…
—Qui ho diu?
—Foster. O Fielding. Ha dit que l'oncle Carlos era un vell amic seu, que sabia moltes coses d'ell i que tot el que la mare m'havia contat eren mentides.
—Es diu… Camilla, el vostre oncle?
—Sí.
—I creieu que el pa… que el senyor Fielding us deia la veritat?
—Em penso que sí. Per què no havia de dir-la?
—On és, ara, el senyor Fielding?
—Ha dit que tenia un assumpte molt important que li calia resoldre. M'ha demanat el cotxe per un parell d'hores. Hem fet un tracte: jo li deixaria el cotxe i ell em diria algunes coses del meu oncle.
Daisy no tenia cap raó per a no creure Juanita: semblava una mena de tracte molt propi del seu pare. Pel que feia a l'assumpte important, només podia raonablement tractar-se d'una cosa, i això el menaria a casa d'ella. Juanita, Fielding, la senyora Rosario, Jim, la seva mare i Camilla, tots plegats començaven a combinar-se en un monstre de moltes cares que s'arrossegava inexorablement cap a Daisy.
L'ambulància acabava d'aturar-se fora la casa amb un darrer gemec sufocat de la seva sirena.
Juanita començà a gemegar i va doblegar-se fins que el front li tocà els genolls.
—Se l'enduran…
—Cal que ho facin.
—Els hospitals li fan por; la gent es moren als hospitals.
—Aquest no li farà por, Juanita.
Al cap d'una estona deixaren de sentir-se els sorolls que venien de la cuina. Una porta s'obrí i va tornar a tancar-se amb un cop i, un moment després, l'ambulància engegà. La sirena havia emmudit. Ara ja no hi havia cap pressa.
Pinata entrà de la cuina i esguardà la noia que gemegava.
—He telefonat a la senyora Brewster, Juanita. Ara vindrà per fer-se càrrec de vós.
—No vull anar-me'n amb ella.
—La senyora Harker i jo no us podem deixar aquí sola.
—Em quedaré i esperaré si tornen a enviar la mare a casa. Si me'n vaig no hi haurà ningú…
—No tornarà.
L'estranya foscor havia tornat a apoderar-se de la cara de Juanita i l'embolcava com el llençol que havien usat per a cobrir la seva mare. Sense una paraula, s'aixecà i va anar-se'n cap al dormitori. El ciri que hi havia davant la fotografia de Camilla encara cremava. S'inclinà i va apagar-lo amb una bufada. Després va tirar-se sobre el llit, es posà de panxa enlaire i es quedà mirant el sostre.
—Només és cera, cera ordinària d'abelles.
Daisy era dreta als peus del llit.
—Ens quedem aquí fins que vingui la senyora Brewster.
—M'és igual.
—Juanita, si puc fer alguna cosa, si puc ajudar-vos en el que sigui…
—No vull que m'ajudi ningú.
—Deixo una targeta amb el meu telèfon sobre la taula.
—Deixin-me sola. Vagin-se'n.
—Molt bé, ens n'anem.
Eren acomiadats amb les mateixes paraules amb què els havien acollits: «Vagin-se'n». Entre una i altra vegada havia mort una dona i havia nascut un monstre.
* *
Pols i llàgrimes són les dues coses que més recordo del dia que vas néixer; els plors de la teva mare i la pols que es filtrava a través de les finestres tancades, de les portes closes i de la xemeneia que havíem obstruït…
Totes les finestres tenien les cortinetes abaixades com si a la casa no hi hagués ningú o com si la gent que hi vivia preferís no pregonar el fet. Un cotxe que Daisy no coneixia havia aparcat al costat del garatge. Pinata va obrir la porta i examinà la matriculació mentre Daisy s'esperava sota l'eucaliptus que aixecava els seus vint metres damunt la casa. La penetrant olor de la seva escorça, entre dolça i amarga, li fiblava el nas.
—És el cotxe de Juanita —va dir ell—. El teu pare deu haver vingut.
—Sí. Ja m'ho pensava.
—Et veus pàl·lida. Et trobes bé?
—Em penso que sí.
—T'estimo, Daisy.
—Amor… —El soroll de la paraula era com l'olor de l'eucaliptus, dolça i amarga—. Per què m'ho dius en aquest moment?
—Vull que ho sàpigues, de manera que passi el que passi aquesta nit en relació amb el teu pare, la teva mare o Jim…
—Encara no fa una hora que et volies desfer de mi —digué ella adolorida—. Has canviat d'opinió?
—Sí.
—Per què?
—He vist morir una dona.
No podia explicar-li com de sobte havia comprès que aquella era l'única vida que tenia per a viure. No hi hauria una segona oportunitat, ningú no us donava un certificat de mèrits per haver sabut esperar, ni cap diploma per haver tingut paciència.
Ella semblà comprendre el sentit de les seves paraules sense necessitat d'explicacions.
—També jo t'estimo, Steve.
—Aleshores tot anirà bé, aquesta nit. Oi?
—Confio que sí.
—Hem de fer més que confiar, Daisy.
—Tot anirà bé —va dir ella, i quan ell va besar-la gairebé s'ho va creure.
S'agafà al seu braç mentre avançaven cap a la casa, on el somni havia començat i on ara s'acabaria. La porta davantera no estava tancada. Quan va empènyer-la i avançà cap a l'interior, no se sentia el més petit soroll a la sala d'estar, però el silenci semblava curiosament viu; les parets semblaven encara totes plenes de ressons irats.
La dura veu de la seva mare trencà el silenci:
—Daisy? Ets tu?
—Sí.
—Vens amb algú?
—Sí.
—Aquí tenim una discussió de família, una discussió privada. Cal que preguis al teu invitat que ens excusi. Immediatament.
—No penso fer res d'això.
—El teu… el teu pare és aquí.
—Sí —va dir Daisy—. Sí, ja ho sé.
Entrà a la sala d'estar i Pinata va seguir-la.
Una dona baixeta que s'assemblava a Daisy era asseguda de qualsevol manera en una cadira que hi havia a tocar de la finestra, un mocador fortament premut contra la boca com per contenir una riuada de paraules. Harker s'havia assegut al sofà, la pipa sense encendre entre les dents tancades. L'esguard que adreçà a Daisy fou breu i ple de retrets.
Dempeus al costat de la xemeneia, examinant l'habitació com un home que acaba de comprar la casa, hi havia Fielding. Pinata va adonar-se immediatament que la borratxera que duia no era solament de licor; semblava com si durant anys hagués esperat aquest moment, l'instant de veure com la seva antiga muller s'enfonsava en el temor davant seu. Potser aquest era el veritable motiu per què havia vingut a San Félice, on l'havia dut no el desig d'ajudar Daisy, sinó el seu anhel de venjar-se d'Ada. El desig de venjança era una beguda que pujava al cap; Fielding semblava delirant, mig enfollit.
Daisy travessava l'habitació, lentament, com si no estigués segura que aquell estrany fos el seu pare.
—Pare…?
—Sí, petita Daisy. —Semblava complagut, però no es va moure de la xemeneia per acollir-la—. Ets tan bonica com sempre.
—Et trobes bé, pare?
—Ben cert que sí. Em trobo bé. Mai no he estat millor. —S'inclinà per tal de fregar-li el front amb els llavis i després tornà a redreçar-se ràpidament, com si tingués por que un usurpador podia prendre-li aquell lloc avantatjós—. De manera que has dut el senyor Pinata amb tu… És una desgràcia, petita Daisy. Discutim un assumpte estrictament familiar que, a Pinata, no pot interessar-lo.
—Em van encarregar de fer una investigació —digué Pinata—. Fins que s'acabi o fins que em digui que ja n'hi ha prou, estic sota les ordres de la senyora Harker. —Ullà cap a Daisy—. Voleu que me'n vagi?
Ella denegà amb el cap.
—No.
—Després potser et sabrà greu, petita Daisy —va dir Fielding—. Però després de tot, de lamentar les coses formà part de la vida, oi Ada? Potser és la part principal. Hi ha coses, és veritat, que tardem molt de temps a lamentar-les, i costa de fer-ho. No tinc raó, Ada?
La senyora Fielding va parlar a través del mocador que tenia als llavis.
—Estàs borratxo.
—Ja ho diuen, la veritat es troba en el vi.
—A la teva boca, la paraula veritat és bruta.
—En sé de més brutes. Amor és la pitjor de totes, oi Ada? Apa, digues-ho. Explica'ns-ho.
—Ets… ets dolent.
—No el desafiïs, Ada —va dir Jim amb veu calmosa—. No hi guanyaríem res.
—Jim té raó. No em desafiïs, Ada, i potser me n'aniré com un bon xicot, sense haver contat res. T'agradaria? Naturalment que sí. Però ja és massa tard. Algunes de les teves petites trampes t'han empresonat. El fet d'anar-me'n no evitaria res.
—Si hi va haver cap trampa, senyal que era necessària. —La testa començà a tremolar-li, com si els músculs que la sostenien haguessin cedit de sobte—. Em vaig veure obligada a mentir a Daisy. No podia permetre que tingués fills que podien heretar certes… determinades característiques del seu pare.
—Explica-les a Daisy, aquestes característiques. Anomena-les.
—Jo… si et plau, Stan. No…
—Té dret que li parlin del seu pare, oi? Tu vas prendre una decisió que afectava la seva vida. Ara cal que la justifiquis. —La boca de Fielding s'obrí en un somrís sense alegria—. Parla-li dels petits monstres que podia haver infantat si no hagués estat per la seva previsora mare.
Daisy havia reclinat l'esquena contra la porta i tenia els ulls fits no en la seva mare o el seu pare, sinó en Jim.
—Jim? De què parlen, Jim?
—Pregunta-ho a la teva mare.
—Em va mentir aquell dia que vam anar a veure el metge? No és veritat que no pugui tenir fills?
—No, no és veritat.
—Per què ho va dir? Per què li ho vas permetre?
—No quedava altre remei.
—No et quedava altre remei! Aquesta és l'única explicació que em pots donar? —S'encaminà cap on ell era assegut, i les gotes de pluja s'esmunyien silenciosament pel seu impermeable, queien a la blana catifa—. Què me'n dius, d'aquella noia, de Juanita?
—Només la vaig veure una vegada —digué ell—. Vaig recollir-la pel carrer i vaig dur-la fins a la clínica. Sabia qui era. Vaig retenir-la al cotxe fins que tu vas sortir, perquè volia que ens veiessis junts.
—Per què?
—Volia fer veure que el seu fill era meu.
—Devies tenir alguna raó.
—Ningú no prendria una decisió com aquella sense tenir una bona raó.
—Se me n'acut una —digué ella amb la veu trencada—. Volies assegurar-te que seguiria creient que si no teníem fills era per culpa meva, no teva. Ara admets que sempre ha estat culpa teva.
—Sí.
—I la meva mare i tu vau fer veure que el fill de Juanita era teu perquè jo no sospités que tu eres l'estèril.
No va intentar de negar-ho, tot i que sabia que allò només era una petita part de la veritat.
—Hi havia aquest factor, sí. No vaig ser jo qui s'inventà la mentida, sinó la teva mare. Vaig prestar-m'hi quan vaig descobrir… quan no quedava altre remei.
—Per què no quedava altre remei?
—Havia de protegir la teva mare.
La senyora Fielding saltà de la cadira, disparada com un corredor que ha sentit el tret de sortida. Però no hi havia cap indret cap al qual córrer; la cursa no tenia principi ni final.
—Prou, Jim. Deixa'm contar-li-ho a mi.
—Tu? —va girar-se-li Daisy—. No et creuria ni que em diguessis que avui és dissabte al vespre i que fora plou.
—És dissabte al vespre i fora plou. Series una ximpleta si no creguessis els fets pel sol motiu que vénen de mi.
—Dóna'm uns quants fets, doncs.
—Aquí hi ha un estrany —i la senyora Fielding mirà cap a Pinata, després cap al seu antic marit—. Dos estranys. He de parlar davant d'ells? No podem esperar-nos fins que…?
—Ja m'he esperat prou. El senyor Pinata és una persona discreta i el meu pare no faria res per perjudicar-me.
Fielding inclinà el cap i va somriure-li.
—En pots estar ben segura, petita Daisy —però en aquell somrís hi havia alguna cosa de burleta, de cínic, que amoïnà Pinata, perquè no ho podia comprendre. Li hauria agradat que l'alcohol o l'intoxicant que fos, abandonés d'una vegada el seu cos i li prengués una mica d'aquella seguretat que mostrava. Ja hi havia, però, una indicació que la beguda començava a deixar de fer el seu efecte, perquè les mans li tremolaven una mica, cosa que ell tractà de dissimular amagant-se-les a les butxaques.
La senyora Fielding havia reprès la paraula, els ulls fits en Daisy:
—Pensis el que pensis ara, Daisy, Jim ha fet tot el que ha pogut per la teva felicitat. Recorda-ho. La primera mentida va sortir de mi. Ja t'he dit per què calia fer-ho… els teus fills haurien estat senyalats per un estigma que no s'ha de perpetuar. No puc parlar d'això davant un estrany. Després, tu i jo ja ho discutirem a soles. —Va respirar a fons, sorollosament, com si el fet de respirar tan intensament li fes mal als pulmons, o al cor—. Quatre anys enrera, sense previ avís, va telefonar-me un home al qual feia molt de temps que no havia vist i que confiava de no veure mai més. Es deia Carlos Camilla i Stan i jo l'havíem conegut sota el nom de Curly poc després de casar-nos a New Mexico. Es va fer molt amic de tots dos. Sempre m'has acusat de tenir prejudicis racials, Daisy. Però aleshores Camilla era el nostre amic; tots vam passar moltes penalitats i ens ajudàrem els uns als altres.
«No va anar amb embuts quan em telefonà. Em va dir que li quedava molt poc de temps de viure i que necessitava diners per al seu enterrament. Em va fer recordar… els vells temps i… bé, vam convenir que ens trobaríem i que li donaria uns quants diners».
—Dos mil dòlars? —preguntà Pinata.
—Sí.
—Són molts diners per a donar-los en record dels vells temps, senyora Fielding.
—Em semblà que tenia l'obligació d'ajudar-lo —va dir ella—. Semblava estar molt malalt i sense ni cinc. Es veia que em deia la veritat quan parlava de la seva mort imminent. Vaig preguntar-li si podia enviar-li els diners sense que ens calgués veure'ns, però em digué que no hi havia temps i que no tenia cap adreça a la qual jo pogués enviar-los.
—D'on vau treure els diners?
—De Jim. Sabia que a la caixa del despatx tenia un grapat de bitllets. Vaig explicar-li la situació i ell va convenir que més valdria pagar el que em demanava.
—Més valdria…? —A Pinata li semblava una curiosa expressió, en aquelles circumstàncies.
—Jim és molt generós.
—Devia haver-hi alguna raó per a la seva generositat…
—Sí.
—Quina?
—M'he de negar a contestar.
—Molt bé —va dir Pinata—. Us vau trobar amb Camilla. On?
—Al capdavall de Greenwald Street, prop de la caseta del guardaagulles. Era molt tard i molt fosc. No podia veure ningú i se'm va acudir que potser no l'havia entès bé. Ja eslava a punt d'anar-me'n quan vaig sentir que em cridava pel meu nom i una ombra sortí de darrera unes mates. «Vine cap aquí», va dir-me. Va encendre un llumí i el sostingué davant la seva cara. L'havia conegut quan era jove i ple de vida, ben plantat; l'home que ara veia a la llum del llumí era un cadàver vivent, depauperat, sense forma… Vaig quedar-me sense paraules. Tantes coses com hi havia per dir i jo no trobava ni una sola paraula. Vaig lliurar-li els diners i ell digué: «Que Déu et beneeixi, Ada, i que em beneeixi també a mi, Carlos».
Aquells mots fúnebres, semblà a Pinata, contenien un curiós ressò d'una altra cerimònia: «Jo, Ada, t'accepto a tu, Carlos…».
—Em semblà sentir que s'atansava algú —prosseguí la senyora Fielding—, em va agafar por i vaig arrencar a córrer cap al cotxe. En arribar a casa, el telèfon sonava. Era una dona.
—La senyora Rosario?
—Sí, per bé que aleshores no em va dir el seu nom. Va dir-me que havia trobat Camilla mort i que jo l'havia matat. No volgué escoltar les meves protestes, les meves negatives. Va seguir parlant de la seva filla, Juanita, de la qual calia preocupar-se perquè aviat tindria un fill de pare desconegut. Semblava obsessionada amb la idea d'aconseguir diners per a la seva filla i el petit. Vaig dir-li que tornaria a picar-li perquè havia de consultar una persona. Em donà el seu número de telèfon. Aleshores vaig anar al dormitori de Jim i vaig despertar-lo.
Féu una pausa i mirà cap a Daisy amb una expressió en la qual es barrejaven els retrets i la tristesa.
—No saps les moltes vegades que Jim m'ha tret un pes de damunt, Daisy. Vaig explicar-li la situació. I tots dos vam convenir que no podia encarar-me amb una investigació policíaca. Sortirien a relluir massa coses sospitoses: que coneixia Camilla, que li havia donat dos mil dòlars… No podia exposar-m'hi. Em calia fer callar la senyora Rosario. El problema era com pagar-la sense que ningú sospités la raó d'aquests pagaments si arribaven a ser descoberts. Només quedava el recurs de trobar una raó falsa i donar-la a conèixer a algú que ocupés una posició clau, com Adam Burnett.
—I la falsa raó —digué Pinata— era això del fill de Juanita…
—Sí. M'ho va suggerir la mateixa senyora Rosario amb la seva insistència que no volia els diners per a ella, sinó per a Juanita. Vam decidir, doncs, que ho faríem així. Jim confessaria que era el pare de la criatura i pagaria una quantitat per al seu manteniment. Era una afortunada casualitat que aquesta mentida s'avingués tan bé amb la mentida que m'havia vist obligada a dir a Daisy temps enrera. Adam, Jim i la senyora Rosario van ultimar tots els detalls al despatx del primer. A Adam, mai no vam dir-li la veritat. Fins i tot volia pledejar contra la «reclamació» de Juanita, però Jim aconseguí de convèncer-lo que més valia de no fer soroll. Ara només calia convèncer Daisy, i això era fàcil. Per mitjà de la senyora Rosario, Jim va saber que aquella tarda Juanita havia d'anar a la clínica. Va recollir-la pel carrer amb el seu cotxe i va retenir-la fins que Daisy sortí i els va veure junts. Aleshores li va fer la seva falsa confessió.
»Cruel? Sí, era una cosa cruel, Daisy. Però potser no tan cruel com altres coses… i no tan cruel, amb tota seguretat, com alguna de les males jugades que ens fa la vida. Els dies següents foren terribles. Tot i que l'enquesta del coroner decidí que la mort de Camilla era un suïcidi, la policia encara investigava l'origen dels diners que van trobar-li i mirava d'establir qui era ell. Però el temps passà i ningú no va esbrinar res. Quan el van enterrar, Camilla encara era un desconegut.
Pinata va dir:
—Vau visitar alguna vegada la seva tomba, senyora Fielding?
—Vaig passar-hi pel davant algunes vegades, quan duia flors a la tomba dels pares de Jim.
—No en vau dur mai a la de Camilla?
—No, no podia, Daisy sempre m'acompanyava.
—Per què?
—Perquè… perquè volia que vingués.
—En aquestes ocasions, us lliuràveu a alguna manifestació sentimental?
—De vegades plorava.
—I Daisy no manifestà curiositat per saber el motiu d'aquestes llàgrimes?
—Vaig dir-li que allí hi havia enterrada una cosina meva que jo havia estimat molt.
—Com es deia aquesta cosina?
—Jo…
La sobtada tos de Fielding sonà com una rialla continguda. Quan l'accés li passà, va eixugar-se els ulls amb la màniga de l'abric.
—Ada és molt sentimental. Plora per una cosina morta. La dificultat és que cap dels seus pares no tenia germans. D'on surt, doncs, aquesta cosina?
Ada se'l va mirar, i la boca se li movia com si el maleís silenciosament.
Pinata va dir:
—Aquesta cosina no existia, oi, senyora Fielding?
—Jo… No.
—Les llàgrimes eren per Camilla.
—Sí.
—Per què?
—Morí sol i el van enterrar sol. Em sentia culpable.
—El fet de sentir-vos tan culpable —digué Pinata— em fa pensar que les acusacions de la senyora Rosario potser tenien algun fonament…
—No tinc res a veure amb la mort de Camilla. Es va suïcidar amb el seu propi ganivet. Aquest va ser el veredicte del coroner.
—Aquesta tarda he parlat amb el senyor Fondero, l'empresari de pompes fúnebres que s'encarregà del cadàver de Camilla. Al seu dir, les mans de Camilla eren massa nuoses a causa de l'artritis perquè pogués utilitzar el ganivet amb la força deguda.
—Quan vaig deixar-lo —va assegurar la senyora Fielding— encara vivia.
—Però quan arribà la senyora Rosario, i podem suposar que el soroll que us obligà a escapolir-vos el feia ella, ja era mort. Suposem que l'opinió de Fondero sigui correcta. Fins on sabem, només dues persones van atansar-se a Camilla aquella nit: vós i la senyora Rosario. Creieu que aquesta va matar el seu germà?
—És més raonable que pensar que el vaig matar jo.
—Quins motius podia tenir?
—Potser ja havia fet els seus plans per aconseguir diners per a la seva filla. No ho sé. Per què no li ho pregunteu a ella?
—No puc fer-ho —digué Pinata—. La senyora Rosario ha mort aquesta nit, d'un atac al cor.
—Déu meu! —Va deixar-se caure a la cadira, les mans premudes contra el pit—. Morta. La mort comença a envoltar-me. Tots aquests morts i ningú que els substitueixi, cap vida que ocupi el seu lloc… Aquest és el meu càstig. —Mirà cap a Fielding amb els ulls velats—. Volies venjar-te, oi, Stan? Doncs bé, ja ho has fet. Ara ja te'n pots anar. Torna-te'n al forat d'on has sortit.
El somrís de Fielding se li aprimà per les comissures dels llavis, però no va abandonar-lo.
—Tampoc tu no viuràs com fins ara, d'aquí en endavant. Potser t'hauràs d'acontentar a trobar un forat on amagar-te, i encara gràcies. El teu passaport a la terra de l'abundància caduca el dia que Daisy se'n vagi d'aquí.
—Daisy no se n'anirà.
—No? Pregunta-li-ho.
Les dues dones es van mirar en silenci. Aleshores Daisy, amb una ullada cap al seu marit, va dir:
—Em penso que Jim ja sap que no em quedaré. Em penso que ja fa uns quants dies que ho sap. Oi, Jim?
—Sí.
—Em demanaràs que em quedi?
—No.
—Però jo sí —digué la senyora Fielding amb la veu dura—. No te'n pots anar, ara. M'ha costat massa sacrificis, m'he preocupat massa perquè el vostre matrimoni…
Fielding es posà a riure.
—La gent s'haurien de preocupar del seu propi matrimoni. Pensa en el teu, per exemple. Aquest xicot amb qui vas casar-te, Fielding, no era pas un mal noi. Oh, no era un triomfador, mai no hauria aconseguit res d'extraordinari. Però t'adorava, pensava que eres la criatura més meravellosa, més virtuosa, més digna de confiança…
—Calla! No vull escoltar.
—La més digna de confiança…
—Deixeu-la tranquil·la, Fielding —digué Jim—. Ara ja us heu begut la seva sang. Podeu donar-vos per satisfet.
—Potser ara resulta que la sang m'agrada i en vull més.
—En aquest cas, serà la de Daisy. Penseu-hi.
—Que pensi en la sang de Daisy? Molt bé. Ja ho faig. —L'expressió de Fielding es féu còmicament seriosa, com la d'un actor que interpreta el paper de metge en una peça comercial de la televisió—. En aquesta sang d'ella hi ha alguns gens que seran transmesos als seus fills i que faran d'ells uns monstres. Com el seu pare. No és això?
—La paraula monstre no és la més adequada, ja ho sabeu.
—Ada es pensa que sí. De fet, aquest assumpte la treu de rosca. Però és possible que el sentiment de culpabilitat arribi a enfollir-nos.
Pinata digué:
—Vós sabeu moltes coses d'això dels sentiments de culpabilitat. Oi, Fielding?
—Hi sóc un expert.
—Per tant, també sou una mica ximple, no?
Fielding va tenir un somrís que li donava l'aparença d'un gos vell.
—Cal estar una mica ximple per a exposar-se als perills a què m'he exposat en venir aquí.
—Perills? Teníeu por que la senyora Fielding o el senyor Harker us agredissin?
—Us ho podeu imaginar.
—Tracto de fer-ho. —Pinata travessà l'habitació i va aturar-se al costat de la cadira que ocupava la senyora Fielding—. Aquella nit, quan Camilla us va telefonar de casa la senyora Rosario, dieu que la cosa us va agafar totalment de sorpresa…
—Sí. Feia molts d'anys que no n'havia sabut res.
—Aleshores com va fer-s'ho per saber que vivíeu a San Félice i que us trobàveu en situació d'ajudar-lo econòmicament? Un home en l'estat físic de Camilla no s'hauria posat a recórrer el país amb la vaga esperança de localitzar una dona que feia anys que no havia vist i de trobar-la en prou bona posició per a ajudar-lo. Abans de decidir-se a venir, devia saber dues coses: la vostra adreça i la vostra situació econòmica. Qui li ho va dir?
—No ho sé. Si no va ser… —Va callar i, lentament, tombà el rostre cap a Fielding—. Vas ser tu, oi, Stan?
Després d'una vacil·lació, Fielding arronsà les espatlles i digué:
—Naturalment, vaig ser jo.
—Per què? Per a crear-me dificultats?
—Em va semblar que podies permetre-les. Tot t'havia anat massa bé. No que planegés res, si més no al principi. La cosa va sor accidental. Vaig arribar a Albuquerque cap a finals d'aquell novembre i vaig decidir de visitar Camilla amb l'esperança que podia haver fet diners i que en aquest cas no li faria res de desprendre's d'uns quants. Una idea ximple, em podeu creure. Quan vaig trobar-lo, estava a les acaballes. La seva dona s'havia mort i ell vivia, o mig vivia, en una barraca de terra amb una parella d'indis.
La boca se li estirà per damunt de les dents sense més expressió ni altre propòsit que el d'un tros de goma.
—Sí, va ser tot un encontre, Ada. Em sap greu que no hi fossis. T'hauria pogut donar una senzilla lliçó i ensenyar-te la diferència que hi ha entre la pobresa i la misèria. Ser pobre és no tenir diners. La misèria és una cosa real i positiva. Viu minut darrera minut amb vosaltres. Se us menja l'estómac durant la nit, s'arrossega pels vostres braços i les vostres cames quan us bellugueu, us mossega les mans i les orelles els matins freds, us oprimeix la gorja quan us empasseu la saliva, us exprimeix gota a gota. Camilla era ajagut al seu catre de ferro i es moria davant meu. I et penses, Ada, que mentre l'observava se'm podia acudir de causar-te dificultats? Que n'ets, d'egoista! Si aleshores, per a Camilla i per a mi, ja ni existies en la teva qualitat de persona! Eres una possible font de diners i tots dos la necessitàvem desesperadament; Camilla per a morir; jo, per a viure. De manera que vaig dir-li: per què no pressionem una mica Ada? Ha casat Daisy amb un xicot ric, vaig explicar-li; per a ells un parell de milers de dòlars no tenen cap importància.
El dolor i la sorpresa havien encarcarat el rostre de la senyora Fielding.
—I va acceptar de… de pressionar-me?
—A tu o a un altre… A un moribund tant li és. Sabia que per a ell aquesta vida ja s'havia acabat, de manera que va obsessionar-se en la idea de l'altra; només pensava en el seu enterrament i a anar al cel. Suposo que la idea d'aconseguir diners de tu va interessar-lo particularment perquè tenia una germana que vivia aquí, a San Félice. Pensava que mataria dos pardals amb un sol tret: aconseguiria els diners i tornaria a veure la seva germana. S'imaginava que la senyora Rosario tenia alguna influència a l'església i que això podia facilitar-li les coses quan es morís.
—Quan vau arribar aquí, doncs —va dir Pinata—, ja sabíeu que Camilla era l'oncle de Juanita.
—No, no —protestà Fielding—. Camilla sempre s'havia referit a la seva germana pel seu primer nom, Filomena. Aquesta tarda, quan he acompanyat Juanita a casa seva, m'he quedat ben sorprès en veure la seva fotografia. Però aleshores he començat a veure clar que hi havia gat amagat. Massa coincidències que revelaven un pla. Un pla que jo no coneixia. Però coneixia la meva antiga muller i els plans són la seva especialitat.
—Cal que ho siguin —digué la senyora Fielding—. Sempre m'ha calgut mirar endavant, ja que ningú no ho ha fet per mi.
—Aquesta vegada vas mirar massa endavant i no podies veure el camí que t'esperava. Et preocupaven els teus néts quan t'hauries d'haver preocupat de la teva filla.
—Tornem a Camilla —féu Pinata, adreçant-se a Fielding—. Sembla clar que confiàveu de quedar-vos amb una part dels diners que l'home aconseguiria de la vostra antiga muller.
—Naturalment. La idea era meva.
—Estàveu segur que ella pagaria?
—Sí.
—Per què?
—Oh, en record dels vells temps i coses per l'estil. Ja he dit que Ada és molt sentimental.
—I jo dic que dos mil dòlars són molts diners en record dels vells temps.
Fielding arronsà les espatlles.
—Aleshores érem molt amics. La gent de la granja ens anomenava els tres mosqueters.
—Oh!
A Pinata, li era difícil de creure que la senyora Fielding, amb tots els seus prejudicis racials tan ben arrelats, podia haver format part d'un trio que incloïa un peó mexicà. Però si Fielding hagués mentit, la seva antiga muller hauria protestat, cosa que no intentà de fer.
Molt bé, de manera que ha canviat, pensà Pinata. Potser els anys que passà al costat de Fielding l'amargaren fins a l'extrem de fer-li agafar prejudicis contra tot allò que formà part de llur vida de casats. No puc blasmar-la per això.
—La idea, doncs —va dir—, consistia en això: Camilla vindria a San Félice, es faria amb els diners i tornaria a Albuquerque per tal de partir-se'ls amb vós?
Fielding vacil·là lleugerament, però d'una manera visible.
—És clar.
—I vau fer-li confiança?
—No em quedava altre remei.
—No crec que sigui ben bé així. Per exemple, el podíeu haver acompanyat. Donades les circumstàncies, era la cosa més lògica, no us sembla?
—No em preocupava.
A Pinata, va semblar-li que era una resposta estranyament inapta a la boca d'una persona tan llesta com Fielding.
—Degut al que va passar, no devíeu cobrar la vostra part de diners; el seu suïcidi us en va privar.
—No vaig cobrar la meva part —digué Fielding—, perquè no hi havia res a partir.
—Què voleu dir?
—Camilla no va aconseguir els diners. Ella no els hi donà.
L'espai d'un moment, la senyora Fielding restà com colpida.
—No és veritat. Vaig donar-li dos mil dòlars.
—Dius una mentida, Ada. Vas prometre que els hi donaries, però no vas fer-ho.
—Juro que sí. Es ficà els diners dins un sobre que després s'amagà sota la camisa.
—No crec…
—No cal que ho cregueu —va dir Pinata—. Allí van trobar-los, dins un sobre, sota la camisa.
—I els tenia ell? Els va tenir tota l'estona al damunt?
—Ben cert.
—Carall de fill de meuca…
Començà a maleir, i cada paraula que condemnava Camilla el condemnava també a ell, però no podia ja aturar-se. Semblava com si s'hagués passat anys estalviant les paraules per gastar-les totes, com si fossin diners, en un projecte especial que es referia al seu vell amic, al seu vell enemic, Camilla. La violenta emoció que es traslluïa darrera la riuada de paraules va sorprendre Pinata. Tot i que ara ja sabia que Fielding era el responsable de la mort de Camilla, encara no acabava de comprendre per què. Els diners no eren una raó suficient: mai no l'havien interessat prou per a perseguir-los amb energia i, per tant, no podien haver-lo menat a l'assassinat. Potser s'havia deixat endur per un rampell d'ira en veure que Camilla el volia estafar. Però aquesta teoria encara era més improbable. En primer lloc, fins ara no descobria que havia estat estafat i, després, no era la mena d'home que planta cara a les dificultats. Si s'hagués enfadat, se n'hauria anat com feia sempre que les coses no li sortien de cara.
Un espasme de tos s'havia apoderat de Fielding. Pinata va agafar un got i va omplir-lo fins a la meitat amb el whiski que hi havia en una de les ampolles que es veien sobre la taula; va anar a donar-l'hi. Al cap de deu segons, la tos de l'home es va interrompre. Va eixugar-se la boca amb el dors de la mà, en un gest simbòlic que pretenia engolir-se les paraules que mai no haurien d'haver-se-li escapat.
—Sense sermons sobre les virtuts de l'abstinència? —preguntà amb la veu ronca—. Gràcies, predicador.
—Éreu amb Camilla, aquella nit?
—Però és que us imagineu que vaig deixar-lo venir sol? Hi havia moltes probabilitats que fos incapaç de retornar a Albuquerque, encara que n'hagués tingut ganes. Era un moribund.
—Digueu-nos què va passar.
—No em recordo de tot. Havia begut. Vaig comprar una ampolla de vi, perquè era una nit molt freda. Curly ni el tastà; volia veure la seva germana i, a aquesta, no li agradava que els homes beguessin. Quan tornà de casa de la seva germana em va dir que havia telefonat a Ada i que ella li duria els diners. Vaig esperar-me darrera la caseta del guardaagulles. No podia veure res, perquè era massa fosc. Però vaig sentir el cotxe d'Ada que venia i que després se'n tornava. Vaig reunir-me amb Camilla. Em digué que Ada s'havia repensat i que no hi havia diners. Vaig acusar-lo de mentir. Es va treure el ganivet de la butxaca i l'obrí. Amenaçà de matar-me si no me n'anava. Vaig provar de prendre-li el ganivet i, de sobte, va caure… Bé, era mort. Va anar molt de pressa. Simplement, era mort.
Pinata no es creia tota la història, però gairebé estava segur que seria fàcil de convèncer un jurat que Fielding havia obrat en defensa pròpia. Existia una forta possibilitat que la causa no arribés ni als tribunals. L'única evidència que existia era la paraula de Fielding, i no era de suposar que parlaria lliurement davant la policia. Per altra banda, sense proves suficients, el fiscal podia sentir-se poc inclinat a obrir de nou aquell cas que ja havia donat per solucionat quatre anys enrera.
—Vaig sentir que s'atansava algú —prosseguí Fielding—. Vaig espantar-me i vaig arrencar a córrer vies avall. Uns moments després, m'havia enfilat en un tren de mercaderies que s'adreçava al sud. En arribar de nou a Albuquerque, vaig dir als dos indis amb els quals havia viscut que Camilla s'havia mort a Los Ángeles; no fos cas que els passés pel cap de denunciar la seva desaparició… Em van creure. De tota manera, tant se'ls en donava. Camilla no significava cap pèrdua per a ells ni per a ningú. Camilla només era un pollós mexicà que no servia per a res. —Girà de nou els ulls cap a la senyora Fielding. De nou somreia, com un home que es diverteix amb una broma en la qual els altres no poden participar perquè és massa especial o massa complicada—. No és veritat, Ada?
Ella va moure distretament el cap.
—No ho sé.
—Apa, apa, Ada! Digue'ls-ho. El coneixies molt més bé que jo. Solies dir que tenia els sentiments d'un poeta. Però a hores d'ara ja deus haver canviat d'opinió, oi? Digue'ls que era un individu indigne, dolent…
—Prou, Stan. Calla.
—Digues-ho, doncs.
—Molt bé. Tant és —féu dèbilment—. Era un home… indigne.
—Un cholo estúpid i gandul a despit de tots els esforços que vas fer per educar-lo. No és així?
—Jo… Sí.
—Repeteix-ho, doncs.
—Camilla era… un cholo estúpid i gandul.
—Celebrem-ho. —Fielding abandonà la xemeneia i travessà l'habitació en direcció a l'ampolla—. Què me'n dieu, Pinata? També vós sou un cholo, oi? Beveu a la salut d'un altre cholo que no va saber fer les coses ben fetes.
Pinata va sentir que la sang li pujava al coll i a les galtes. Cholo, cholo, unta't el «bolo»… La vella paraula familiar era tan insultant ara com en la seva infància… Cholo, fes un viatge al «polo»… Però la ira que sentia era instintiva i general; no s'adreçava a Fielding. S'adonava que l'home, tot i la seva orgullosa fanfarroneria, sofria, potser per primera vegada, d'un dolor moral tan intens com el dolor físic que havia sofert la senyora Rosario. I, de la mateixa manera que, com un profà en la matèria, no havia comprès la causa tècnica del dolor d'aquesta, tampoc no entenia la del de l'home. Va dir:
—Més val que deixeu el licor tranquil, Fielding.
—Oh, predicador, és que ja tornem a començar? Dóna'm una mica de licor, petita Daisy.
La veu i els ulls de Daisy eren plens de plors quan parlà:
—Molt bé.
—Sempre has estimat el teu pare, petita Daisy, no és veritat?
—Sí.
—Aleshores no t'entretinguis. Tinc set.
—Molt bé.
Va servir-li mig got de whiski i tombà la cara mentre ell se'l bevia, com si fos incapaç de presenciar la seva necessitat i la seva ànsia. Va dir a Pinata:
—Què li passarà, ara, al meu pare? Què li faran?
—Al meu veure, res —va contestar Pinata amb més seguretat que no aconsellaven les circumstàncies.
—De primer cal que em trobin, petita Daisy —va dir Fielding—. I no serà fàcil. Altres cops he desaparegut i també desapareixeré ara. Fins i tot puc dir que, en això de les desaparicions, hi tinc una veritable habilitat. Aquesta àguila d'aquí —i amb el dit assenyalava menyspreativament Pinata— pot empudegar la policia fins que se'n cansi. No li servirà de res. Res no m'acusa, llevat de la meva consciència. I, a això, ja hi estic acostumat. —Delicadament, reposà la mà sobre els cabells de Daisy—. Puc resistir-ho. No et preocupis per mi, petita Daisy. Donaré unes quantes voltes per aquí. Un dia o altre, ja t'escriuré.
—No te'n vagis tan de pressa…
—Apa, apa, ja ets massa gran per a plorar.
—No te'n vagis. No te'n vagis —insistí ella.
Però sabia que se n'aniria i que la seva recerca començaria de nou. Veuria el seu rostre entre la multitud de persones estranyes, el sorprendria al moment de passar en un cotxe veloç o quan entraria en un ascensor que anava a tancar les portes…
Tractà de subjectar-li el braç, però ell digué ràpidament:
—Adéu, Daisy —i començà a creuar l'habitació.
—Pare…
—No em tornis a dir pare. Ja s'ha acabat, això.
—Espereu un moment, Fielding —digué Pinata—. Extraoficialment, què va fer o què va dir Camilla perquè us enfadéssiu fins a l'extrem de matar-lo?
Fielding no replicà. Només va girar-se i esguardà cap a la seva antiga muller amb una mirada que reflectia un odi terrible. Després abandonà la casa. El cop de la porta al seu darrera semblava tan final com el tancament d'una tomba.
—Per què? —féu Daisy—. Per què? —El malencònic mormol semblà ressonar per tota l'habitació a la recerca d'una resposta—. Per què havia de passar, això, mare?
La senyora Fielding seia muda i encarcarada, com una estàtua de neu que espera els primers raigs de sol.
—Cal que em contestis, mare.
—Sí. Sí, naturalment.
—Ara.
—Molt bé.
Amb un sospir contrariat, la senyora Fielding va aixecar-se. A la mà, hi tenia quelcom que, sense que els altres se n'adonessin, s'havia tret de la butxaca. Era un sobre, engroguit pel temps i tan arrugat, que semblava haver-se arrossegat per una dotzena de calaixos i de portamonedes.
—Aquesta carta per a tu va arribar ja fa molt de temps, Daisy. Mai no m'havia imaginat que un dia te l'hauria de donar. És una carta de… del teu pare.
—Per què me l'amagaves?
—El teu pare ho diu ben clar.
—L'has llegida, doncs?
—Si l'he llegida? —repetí la senyora Fielding amb un fil de veu—. Centenars i centenars de vegades… Ja n'he perdut el compte.
Daisy agafà el sobre. El seu nom i l'antiga adreça del carrer Laurel hi eren escrits amb una cal·ligrafia poc segura i desconeguda. L'estampilla de correus deia: San Félice, 1 de desembre 1955.
Mentre mirava com desdoblegava la carta, el desagradable cant de la seva infància seguia ressonant pel cervell de Pinata: Cholo, cholo, unta't el «bolo». Confiava que els seus fills no es veurien obligats a sentir-lo i a recordar-lo. Els seus fills i els de Daisy.
Estimada Daisy:
Fa molts anys que no t'he vist. Potser valdria més que ara, quan el meu final ja és tan proper, m'abstingués d'entrar de nou a la teva vida. Però no ho puc evitar. La meva sang corre per les teves venes. Quan em mori, una part de mi seguirà vivint en tu, en els teus fills i en els fills dels teus fills. Aquest pensament pal·lia una mica l'aspecte desagradable d'aquests anys cruels, treu una mica de verí a les males passades del temps.
És possible que mai no rebis aquesta lletra. Si és així, ja sabré per què. La teva mare s'ha promès de tenir-nos separats costi el que costi, perquè s'avergonyeix de mi. Se n'avergonyí des del principi, i no solament de mi, sinó també d'ella. Fins i tot quan parlava d'amor, l'amargor de la seva veu semblava indicar que la relació que existia entre nosaltres era el resultat d'un defecte físic contra el qual no podia fer res, d'una debilitat del cos que el seu cervell menyspreava. Però hi va haver amor, Daisy; tu n'ets la prova.
Els records em submergeixen fins a l'extrem que gairebé ni puc respirar. Voldria que fossin records agradables i que, com tants altres homes, em pogués retrobar al refugi de la meva família i reviure agradablement el passat. Però no puc. Em trobo sol, rodejat de desconeguts, en un lloc estrany. Els hostes de l'hotel em miren encuriosits mentre escric aquests mots, com si es preguntessin amb quin dret un vagabund com jo s'asseu en aquesta sala a la qual no pertany i escriu a una filla que de fet mai no ha estat seva. La teva mare féu honor a la seva promesa, Daisy. Tu i jo encara seguim separats. Ella ha amagat la seva vergonya perquè no pot suportar-la com podem fer-ho, i ho fem, nosaltres, els dèbils i humils.
Vergonya… aquest és el meu pa de cada dia. No és estrany que els ossos se'm quedin sense carn. No hi ha res que m'impulsi a viure. Però mentre avanço a través dels dies encadenat en aquest cos moribund, delejo per deslliurar-me'n el temps suficient per a veure-us de nou, a tu i Ada, les meves estimades de sempre. He vingut per veure't, però em falta coratge. Per això t'escric, per sentir-me en contacte amb tu ni que sigui per poc de temps, per recordar-me que la meva mort només serà parcial; tu restaràs, tu seràs la prova que jo també vaig viure. No deixo res més.
Records… Com abans de la teva naixença, plorava dia darrera dia, fins a l'extrem que m'hauria agradat de trobar una manera d'utilitzar totes aquestes llàgrimes per a regar la nostra eixuta i polsosa terra. Pols i llàgrimes són les dues coses que més recordo del dia que vas néixer; els plors de la teva mare i la pols que es filtrava a través de les finestres tancades, de les portes closes i de la xemeneia que havíem obstruït. I quan ja estaves a punt de néixer, aprofitant que ens trobàvem sols, ella em digué:
—Què passarà si la criatura se t'assembla? Oh, Déu meu, ajuda'ns a mi i el meu fill!
El seu fill, no el meu.
Des del principi et separà de mi. Per tal de protegir-te. Jo duia gèrmens, deia; el meu treball entre el bestiar em feia una persona bruta. Jo em rentava i em tornava a rentar, les espatlles em feien mal de tant de treure aigua dels pous mig secs, però sempre estava brut. Ella havia de protegir la seva filla, deia. La seva filla, no la meva.
No podia protestar, ni tan sols podia confiar-me a ningú, però cal que t'ho conti abans de morir. Cal que et reclami com a filla meva, a despit d'haver-li promès que mai no ho faria. Moro amb l'esperança, amb la confiança que la teva mare et durà a visitar la meva tomba. Que Déu et beneeixi, Daisy, i que beneeixi els teus fills i els fills dels teus fills.
El teu pare que t'estima,
CARLOS CAMILLA.

MARGARET MILLAR. (Kitchener, Ontario, 5 de febrer de 1915 - Santa Bàrbara, Califòrnia, 26 de març de 1994)
De soltera Margaret Ellis Sturm, va ser una escriptora canadenca (i més tard nord-americà) de novel·les policíaques i de misteri. Casada amb Kenneth Millar, més conegut pel pseudònim literari de Ross Macdonald, la fama del seu marit ha contribuït a enfosquir la seva pròpia aportació al gènere.
Va llicenciar-se en literatura clàssica a la universitat de Toronto, i tot seguit es maridà. Després de viatjar una mica durant els anys de guerra, va instal·lar-se a Santa Bàrbara amb la seva família. Tenia el costum d'escriure tres o quatre hores diàries, i ho feia en taquigrafia. Li agradava de nedar, de navegar, i era afeccionada als treballs de jardineria.
L'any 1956 els “Mystery Writers of America” van atorgar el premi Edgar Allan Poe a la seva novel·la Beast in View (La bèstia s'acosta), i l'any següent fou elegida presidenta d'aquella organització. Entre les seves novel·les, traduïdes a molts idiomes, cal citar Wives and Lovers, Wall of Eyes, The invisible Worm, A Stranger in my grave (Un estrany a la meva tomba, 1960) i Beyond this point are monsters (Més enllà hi ha monstres, 1970).
Notes
[1] Whiski de blat de moro i sègol.[Torna]
[2] Barreja de fum i boira, peculiar d'algunes ciutats industrials i de clima humit.[Torna]
[3] Carreró del greix.[Torna]
[4] Mormolaire, el qui mormola.[Torna]
[5] Aparells tocadiscos automàtics com els que hi ha als bars.[Torna]
[6] Nom que als Estats Units donen als estrangers de pell bruna.[Torna]
Table of Contents
Un estrany a la meva tomba
I. El cementiri
II. La ciutat
III. El desconegut
Autora
Notes

No hay comentarios:

Publicar un comentario